CREURE EN EL DEMÀ

STEVE JOBS

2011-10-07T19:30:00.005+02:00

Steven Paul Jobs (San Francisco, Califòrnia, 24 de febrer de 1955 – Los Angeles, Califòrnia, 5 d'octubre de 2011), més conegut com a Steve Jobs, va ser un empresari i magnat dels negocis del sector informàtic estatunidenc, cofundador i ex-president executiu d'Apple i màxim accionista individual de The Walt Disney Company.

Subtítols en català

Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.

Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.

Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'

Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.

A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.

Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.

La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.

I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.

Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.

Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.

La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.

Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.

Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.

Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.

Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2011. CATALONIA'S NATIONAL DAY 2011

2011-09-11T23:02:00.003+02:00

FELIÇ DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2011
HAPPY CATALONIA' S NATIONAL DAY 2011

JOSEP GUARDIOLA, MEDALLA D'HONOR DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

2011-09-11T14:40:00.003+02:00

No se m'acudeix res més a dir que: Pels déus, quin parlament! Realment, en Pep, és un home extraordinari, no solament pels èxits amb el Barça, que també, sinó, i sobre tot, per la seva forma de ser, per la seva intel·ligència, per la seva humanitat, el seu amor als seus, a la feina, el seu amor al país... El seu respecte per tot i tothom. Quan i quan hauríem d'aprendre del Guardiola, dels seus valors. Com podria canviar el País si, totes i tots, actuéssim com ell. Sabéssim reconèixer i valorar lo positiu de la nostra feina, estiméssim el que fem i el som. Treballar i estimar ens ha de treure del forat on, en aquests moments, ens trobem; individual i col·lectivament. Econòmicament i com a país. Només ens cal: "aixecar-nos ben d'hora, pencar molt i fer-ho sense excuses ni retrets, creieu-me que aquest és un país imparable. Visca Catalunya!

Miquel Martí i Pol
SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

MOLT HONORABLE PRESIDENT HERIBERT BARRERA i COSTA

2011-08-27T23:54:00.004+02:00

Heribert Barrera i Costa (Barcelona, 6 de juliol de 1917 - 27 d'agost de 2011). Va ser un químic i polític barceloní, membre d'Esquerra Republicana de Catalunya i primer president del restaurat Parlament de Catalunya des del 1980 fins el 1984 (el setè des de la seva constitució). Era fill de Martí Barrera i Maresma, diputat al Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat de Catalunya. Va dedicar la seva vida a la lluita per la República Catalana i els drets de Catalunya.

Antics Habitatges Militars. Carrer Wellington de Barcelona

2011-06-06T11:10:00.008+02:00

Mur a l'antiga RDA

Carrer Wellington, Barcelona

Quan passo pel carrer Wellington, davant de l'entrada al Zoo de Barcelona, em ve a la ment l'imatge d'alguna pel·lícula d'espies durant la guerra freda. Sí, aquells carrers entristits i solitaris, edificis foscos amb finestres tancades a cal i canto. La tanca de fil ferro separant les dues alemanyes.

Al carrer Wellington de Barcelona encara es mantenen dempeus un conjunt d'habitatges alineats que serviren de residencia als militars de les casernes, Jaume I i de Roger de Llúria. Es traca d'habitatges, d’una alçada de planta baixa i tres pisos. Van ser construïts segons algunes de les disposicions d’Ildefons Cerdà. Això és visible no només a les façanes sinó també les solucions de les galeries posteriors, resoltes amb elements estructurals metàl·lics (pilars de fosa, biguetes que aguanten revoltons de rajola pla i baranes). El seu interès tipològic fa que es consideri adient el manteniment del seu record històric. (CPA)

Malauradament la seva conservació és del tot insuficient i tot sembla indicar que, per molt que es consideri adient el seu manteniment, finalment aniran a terra.

BARÇA vs MANCHESTER UNITED

2011-05-26T23:14:00.005+02:00

Em falta inspiració, ganes, sentiments... Quelcom que m'ajudi a entrar un "post" amb garra. Un dia d'aquest, segur, tornaren els fats, els follets i faré un article. Amb garra o sense, però escriuré perquè, a la fi, vaig encetar aquest bloc per això.

Donat que, la final de la "Champions", està a menys de quaranta-vuit hores, vull compartir, amb tots vosaltres, aquest vídeos. M'han agradat molt i, segur, també us agradaren a vosaltres. Qui sap, si no sou del Barça és possible que els trobeu horribles...

Orgullós de portar ADN Barça!

BARCELONA, LA CIUTAT DELS PRODIGIS.

2011-05-19T11:07:00.001+02:00

Night colors of Barcelona
by Sergi Colome

MOUNTAIN VIEW, CALIFORNIA (CA), US

2011-05-18T15:51:00.008+02:00

Avui m'he decidit a possar aquesta entrada per a tractar d'endevina qui és qui, des de la població de "Mountain View, California, (CA) ", entra cada dia al blog. Poset sigui casualitat o bé que algun efecte "paranormal" faci que, diariament, al mirar des d'on he rebut visites, em trobi aquesta ciutat. Si es algú qui entra expressament, m'agradaria saber de qui es tracta i poder comunicarme amb ell/ella. L'any 1994 vaig viatjar per la costa californiana però no recordo haver visitat, ni tan sols passat, per Mountain View.

A veure si hi ha sort i rebo una resposta.

Today I decided to put this post and so to try to guess who's who from the population of "Mountain View, California (CA), visit every day the blog. Perhaps it is coincidence or some "paranormal" effect do that, daily, when i check from where I have received visits, I find this city. If someone enters explicitly, I would like to know who is he/she and be able to contact with he /she. In 1994 I traveled through the California coast but do not remember having seen or even gone to Mountain View.

Perhaps there is lucky and i receive a response.

carpediemmanel@hotmail.com

ROMANÇ CONTRA CAMPS

2011-05-17T22:55:00.004+02:00

Un romanç contra Francisco Camps s'obre pas a la xarxa

El grup valencià de folk Al Tall ha irromput a la campanya del País Valencià amb una cançó tituladaRomanç contra Camps en el qual explica 19 raons per les quals els ciutadans no haurien de votar al president i candidat a la reelecció del PP, Francisco Camps. Durant la cançó, es defensa la llengua i el visionat de TV3 al País Valencià i se cita a Acció Cultural com l'entitat que abandera el català i que ha estat perseguida pel PP per aquest motiu. Entre les raons per no votar Camps s'inclou la mala gestió de les arques valencianes i la despesa en l'America's Cup, la visita del Papa, la ciutat de les Arts o el circuit de Fórmula. També cita la manca de places per estudiar en valencià a l'escola, els centres en barracons i, per descomptat, els “xoriços i presidiaris” que té com amics. El vídeo de la cançó està sent promogut a través del facebook del grup i a través d'un canal de twitter amb l'etiqueta #novoteucamps.

BARÇA, ESTIC BOIG PER TU

2011-05-14T00:18:00.001+02:00

BARÇA, CAMPIÓ LLIGA 2010 - 2011. EL VALOR DE TENIR VALORS

2011-05-12T14:19:00.000+02:00

FC BARCELONA. 21a LLIGA, TERCERA DE L'ERA GUARDIOLA

2011-05-11T22:11:00.000+02:00

No podia ser d'una altra manera i el Barça, millor equip del món, aconsegueix la tercera lliga consecutiva. Cinc títols en set anys, tres d'ells coincidint, també, amb el millor entrenador del món, en Pep Guardiola. El Pep qui, si en alguna cosa se supera com a tècnic és com a persona. Mai, el FC Barcelona, ha tingut un "director" com ell i serà difícil que, en el futur, passi una personalitat igual.

Un equip format, majoritàriament, per jugadors de la pedrera, amb uns valors humans extraordinaris i sentiments i adn blau-granes. Uns ambaixadors prodigiosos del nostre país, Catalunya.

Ara toca celebrar aquesta nova lliga i, d'aquí uns dies, endollar-se amb la final de la "champions". Un gran partit contra un gran equip i el qual, tots els barcelonistes, haurem de gaudir al màxim.

Un gran club d'un país petit. Tan petit "que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí".

Visca el Barça i Visca Catalunya!

foto: EFE

foto: Alex Garcia

R.MADRID 0 - "THE ORGASM TEAM" 2

2011-04-27T23:19:00.025+02:00

EL BARÇA

Amb peu i mig a la final de Wembley gràcies a dos gols de Messi.

El Barça parla al camp amb dos gols de Messi (0-2)

I, el futur, està assegurat

Una banqueta d'or contra una banqueta del planter

Sergi Roberto

Andreu Fontàs

EL MADRID

Mourinho: "Ells havien d'arribar a la final i allà seran" Patètic!

"L'AS" canvia una fotografia per exculpar a Pepe

El diari canvia una imatge en què vol demostrar que Pepe a tocat la pilota

¿por què, por què, por què? waaaaaaaaaaaaaa!

MARCA: Wolfgang Stark expulsa a Pepe tras una dura plancha

Pepe se excedió en un balón dividido, al que entró con la plancha y a una altura considerable

PEP GUARDIOLA. PAÍS PETIT PERÒ... AMB UN PARELL!

2011-04-26T23:09:00.010+02:00

Aquesta tarda, per fi, Pep Guardiola, ha respòs a Mourinho tal i com, l'impresentable aquest, es mereix. Orgullós de l'entrenador del Barça. Mai, el meu equip, ha tingut un entrenador com el Josep Guardiola i, estic casi segur, mai tindrà un altra com ell. És el que hi ha, així de bo i així de trist.

Des de la seva arribada, a l'entitat blanca, Mourinho ha estat atacant, directa i indirectament, al Barça com entitat, als integrants de l'equip i, com no, a l'entrenador. Fins avui, en Pep, ha anat aguantat les sortides de to de l'entrenador de Chamartin. Aquesta tarda, la roda de premsa del portuguès, s'ha sortit de mare atacant, directament, al Pep. Comentaris que, com no podria ser d'altra manera, ha fet contestar al Guardiola. Aquí estan comentaris i "retalls" de premsa perquè, els que encara no esteu assabentats, us podeu fer la idea dels fets.

Mourinho: "Guardiola inaugura la categoria de tècnics que critiquen els encerts dels àrbitres"

GUARDIOLA: “A José li regalo la seva Champions particular fora del camp”

GUARDIOLA: “A la sala de premsa Mourinho és el “puto” amo. A les 20:45 parlarem sobre la gesta”

"els catalans, com el Barça, som d'un país que ha patit moltes derrotes però sempre ens aixequem", "el meu país és tant petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí",

També a parlat de "la Central Lechera", referint-se als mitjans de comunicació madrilenys els quals, "aborregadament", segueixen les pautes del president del Madrid, Florentino Pérez.

Avui, en Pep, a visualitzat, Mourinho, amb una tifa sobre el cap que li regalima. Li ha perdut el respecte que, com antics companys (quatre anys que van passar junts al Barça), segur que li tenia.

I ara us deixo uns videos de "Carackòvia" per a riure una estona. Molt bons!

Dos pensadors a Crackòvia: Eduard Punset i Sergio Ramos

SANT JORDI 2011. QUINA DIADA!

2011-04-23T21:56:00.011+02:00

Sí, ha caigut al bé i mig de la Setmana Santa. Dissabte Sant. Tot feia pensar que, la venda de llibres, cauria estrepitosament. Nou-cent mil cotxes sortien de Barcelona, nou-centes mil famílies. Hom ha sortit a donar un tomb pensant-se que, el centre de Barcelona, es trobaria com "Atacama". Com cada any, he sortit amb ganes de gaudir, en aquest dia meravellós, de la meva ciutat. Oh! "sorpresa", un mar de persones recorria les Rambles, la Plaça de Catalunya, La Rambla de Catalunya, la Plaça Sant Jaume, el carrer del Bisbe... tots els carrers adjacents. Milers i milers de ciutadans i milers de turistes. Les sortides per la Setmana Santa no ha estat excusa per a, com cada any per aquesta Diada, Barcelona es cobris de colors; amb llibres, roses, mares i pares; fills i filles, parelles, enamorats, solitaris... Tots i totes amb una idea en comú, fruir intensament d'un dia únic i incomparable. Com no pot ser d'una altra manera, regalar llibres i roses estava en el pensament de tothom.

I la venda de llibres a estat gens menyspreable, dinou milions d'euros de facturació és la previsió del gremi de llibreters. Les roses no han estat a l'alçada i baixen un vint per cent.

No crec errar si dic que, al món, no hi ha festa que iguali aquesta. És el nostra dia dels enamorats. Regalem roses a la dona estimada, a la mare, a les filles, a l'amiga, a la companya... a les dones. També, per què no? a homes. Regalem i ens regalem llibres. Els centres de les ciutats, viles i pobles, s'omplen de gent amb ganes de ser part de la diada i, any rere any, ho aconsegueixen. Molts han estat els que han volgut traslladar-la a les seves ciutats, països; però l'èxit no ha estat possible assolir-lo.

Si mai heu estat a Catalunya, coincidint amb un Sant Jordi, no podeu saber el que és i el que significa. Us convidaria a venir i compartir, amb tots nosaltres, una festivitat que ens omple i ens enorgulleix.

http://www.ara.cat/reportatges/Sant_Jordi-diada-Emili_Teixidor-Sergi_Pamies_3_467983199.html

Per Sant Jordi és tradició un llibre, una rosa i un petó.

SANT JORDI

2011-04-23T09:44:00.007+02:00

Des de Barcelona, Catalunya:

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!

¡FELIZ DIA DE SANT JORDI!

HAPPY SANT JORDI'S DAY!

フェリズは、DIAドSant Jordiに！

Un Llibre i una Rosa, per a tu

Un Libro y una Rosa, para ti

A Book and a Rose, for you

本とあなたのためのバラ

SETMANA SANTA A CATALUNYA. PROCESSÓ I DANSA DE LA MORT DE VERGES.

2011-04-21T20:15:00.010+02:00

La Processó

http://cultura.gencat.net/cpcptc/Festes/Data/Pildoras/Pack5/img5_35.asf

La Passió de Verges, que s’escenifica únicament la nit de Dijous Sant, conserva les característiques més tradicionals d’aquesta mena de representacions de Setmana Santa. Hi ha qui afirma que la processó podria estar datada l’any 1347, però l’estructura actual ens ha arribat, almenys des del segle XVIII. El text que es representa, que és el més antic de les passions que es fan a Catalunya, va ser revisat i adaptat per Fra Antoni de Sant Jeroni cap a l’any 1773 a partir de diversos textos anteriors

http://cultura.gencat.net/cpcptc/festes/FitxaFesta.aspx?IdPack=2&IdPildora=110

La Dansa de la Mort

En el decurs de la processó hi destaca una veritable joia única de la cultura popular: la Dansa de la Mort. En aquesta dansa, cinc esquelets salten al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el quadre i hi aporten l’aire tètric que hi dóna sentit.

El cos principal de la Dansa de la Mort és format per dos adults (la Dalla i la Bandera) i tres infants (dos Platets, que porten un plat amb cendra, i el Rellotge, que assenyala un rellotge sense broques).

La Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense broques) acabarem convertint-nos en cendra (platets).

http://www.laprocesso.com/

14 D'ABRIL DE 1931. PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA.

2011-04-13T09:02:00.009+02:00

Pel pacte de Sant Sebastia de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), sinó que l'original és la proclama dita abans. El govern provisional de la República catalana era format

President = Francesc Macià
Conseller de Política = Ventura Gassol
Conseller d'Instrucció = Rafael Campalans (USC)
Conseller de defensa = Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
Conseller d'Hisenda = Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
Conseller d'Economia i Treball = Manuel Serra i Moret (USC)
Conseller de Comunicacions = Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
Conseller d'Obres Públiques = Salvador Vidal i Rosell (UGT)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Catalana

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Preguem que cada català, aixì com tot altre ciutadà residenta a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d’abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

21,37%: BARCELONA DECIDEIX FA HISTÒRIA.

2011-04-10T23:14:00.009+02:00

21,37%: Barcelona Decideix fa Història

«Mai, ni en el més remot dels nostres somnis, podíem haver imaginat un resultat així». El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, visiblement emocionat, ha anunciat la xifra final de participació del referèndum sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona.

10 d'abril de 2011

«Hem fet història; això pulveritza tots els referents imaginables», ha afegit. Es referia al fet que s’han superat tots els barems de comparació, com ara la consulta de la Diagonal (12,2%), els vots que van fer alcalde Jordi Hereu (14,8%) i s’han triplicat els vots obtinguts per formacions de programa independentista a la ciutat (6,4%, sumant ERC, SI i RCat). La participació supera, aixi mateix, els resultats obtinguts per socialistes i populars a les darreres eleccions al Parlament i voregen els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 (22,5%) «Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins», ha assegurat Bosch, «és que no toca de peus a terra».

Aquesta dada gairebé duplica la frontera dels 10 punts, la xifra que l’organització s’havia fixat com el mínim llindar de l’èxit. David Vinyals, responsable d’Informàtica Electoral de la plataforma, ha destacat l’evolució del vot, i ho ha comparat amb altres cites. També ha comentat que el sistema ha funcionat a la perfecció, malgrat els mitjans limitats amb que ha comptat la consulta «sense gastar ni un cèntim dels contribuents, en contrast amb l’Ajuntament, que fa poc va gastar 4 milions d’euros de tothom en una consulta francament qüestionable». Segons ha explicat el responsable d’Administració Electoral de Barcelona Decideix, Eduard de Càceres, a les 20 h, en tancar les urnes, havien votat un total de 257.645 ciutadans, que sobre el padró correspon a un 18,14%, dels quals 13.394 corresponen a persones de 16-18 anys o estrangers que no formen part del cens electoral. Sobre el cens d’electors de Barcelona (Parlament 2010), per tant, els 244,251 electors censats que han emès el seu vot corresponen a un 21,37% del cens.

A les 9.45 del matí han visitat les urnes a la Rambla Joan Puigcercós, president d'ERC, i Jordi Portabella candidat a l'alcaldia. A les 10.30h, han votat el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, i l’alcaldable de CiU Xavier Trias, acompanyats del regidor Joaquim Forn i del president de la federació de Barcelona de CDC, Jordi Martí, tots ells a la seu d’Òmnium Cultural. També han votat Dolors Camats, portaveu d’ICV, i el candidat a l’alcaldia per ICV Ricard Gomà, que ho ha fet a l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. També ha anat a votar Santiago Espot, candidat de SI, acompanyat dels diputats Alfons López Tena i Uriel Bertran. Així mateix, ha votat una delegació de la CUP encapçalada per Xavier Monge, i una de Reagrupament amb Ignasi Planes (candidat de la coalició Unitat per Barcelona), acompanyat de Joan Carretero i Rut Carandell. L'exconseller Antoni Castells ha votat a títol individual al seu barri, el Putxet. El seu vot s’afegeix al d’altres autoritats que han votat avui com Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat i consellera de Governació; Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement i el titular del Departament de Cultura, Ferran Mascarell. També ho ha fet Marta Ferrussola, l’esposa de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol.

Del món de la cultura, cal destacar la junta d’Òmnium Cultural, liderada per la presidenta Muriel Casals; el popular Toni Soler, i altres personalitats, així com representants del món sindical i econòmic que han exercit el vot en diversos punts de la ciutat.

Més entrada la nit, s’oferiran els resultats de l’escrutini, dels sí i dels no i vots en blanc.

http://www.barcelonadecideix.cat/noticia/4132/21-37-barcelona-decidex-fa-historia

MARATÓ DE BARCELONA 2011

2011-03-22T22:11:00.023+01:00

El passat diumenge 6 de març es va celebrar la 33a edició de la Marató de Barcelona. Per tercer any consecutiu vaig posar el meu granet de sorra com a voluntari. Era al kilòmetre 28.5, a l'alçada de la Catedral. Total uns cinquanta voluntaris i voluntaries, de la associació esportiva "CoRReDoRS.CaT."

Una molt bona experiència. Un matí ple de bones sensacions. Un dia per a gaudir d'un esdeveniment únic a la ciutat.

Aquesta edició va marcar un record de participació amb més de quinze-mil corredores i corredors, esdevenint la setena prova amb més participants de tota Europa. Tots i totes rera un objectiu, acabar els 42,195 km de què es composa aquesta exigent prova atlètica.

Ara bé, hi ha una sèrie de participants els quals ens donen exemple de un coratge, ganes de tirar endavant i viure dignes de elogi i amb qui, tots nosaltres, ens hauriem de emmirallar quan, en molts moments de les nostres vides, ens enfonsem per coses importants i, tot sovint, per problemes fàcils de resoldre. Tota la meva admiració per tots ells i elles.

Quan ens queda per a aprendre!

fotos tretes de la xarxa.

Goodbay Barcelona

TODD KLASSY PHOTOGRAPHY

2011-03-16T21:54:00.031+01:00

Wind Power

Desperate Trees

Sylvan Trail

Caramel Corner

Misshapen

Oil Stained Sky

Canted Hilltop

- 32º F

Curious Fox

Cold Water Fog

Raptor

Sunrise Butte

Pastoral Palisade

Chief Mountain Winter

Grainery Chill

Grainery Row

A beautiful dead tree sits high atop a jagged peak outside of Lennep, Montana.

A beautiful old church sits on an open plain in what is Lennep, Montana.

A billboard advertising all there is to see and do in Havre, Montana.

Stop sign that has been riddled with a shotgun outside of Havre, Montana.

A field of waving wheat south of Chinook, Montana.

A landscape photograph of the Judith River valley near Winifred, Montana.

A grain bin is the lone man-made structure for miles in this field near Highwood, Montana.

Flors blanques a la boira:

Llençols grisos de gebre

cobrien els bancals dels ametllers,

però les pluges van venir com màscares

i l’herba va esborrar els miralls del fred.

L’aire càlid als ulls de l’hivern

començava a mentir a les ales grises

d’ocells erràtics dins els arbres nus.

En una sola nit de tebiesa

amb la fosca d’imatges al mirall

es van obrir les flors dels ametllers.

Tu també vas venir en un temps de fred

i soledat: l’amor va ser un oratge

damunt del gebre gris. Flors oblidades

escampaven perfum de primavera

en els àmbits glaçats, càlida neu

d’efímeres flors blanques. Amb tristesa

les recordo a l’hivern

que en una sola nit les va glaçar.

Margarit, Joan.

Poesia amorosa completa 1980-2000.

Editorial Proa. Barcelona 2001.

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

2011-03-12T23:06:00.006+01:00

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

UN ARTICLE PER SUCAR-HI PA.

2011-02-15T10:22:00.004+01:00

Com veieu, ja fa temps que no faig cap entrada i és que, la veritat, no estic inspirat. O, put ser, mandra? Un dia d'aquest escriuré. A veure si m'arriba la inspiració... i les ganes.

Ara us deixo un article publicat al "seriós" diari "Intereconomía", escrit per un personatge que, segons diu, és "Doctor en Història i licenciado en Periodismo": Santiago Mata. El títol "Catalanismo y lobby gay arrasan A los Goyas" de l'article ja indica por on van els trets, tan mateix us avançaré que, l'autor, és un xenòfob i homòfob. Uns quants adjectius més li posaria però me'ls estalviaré i deixaré que, vosaltres, als hi poeu, segur que hi trobareu un munt d'ells que li faran la justicia que es mereix.

"Catalanismo y lobby gay arrasan A los Goya

La Academia de cine se hunde en una sima de ideología de género y guerracivilismo donde el arte no cuenta para nada.

Como pueden ver en la foto, la web de "Pan negro" en castellano empieza con una errata. Las opiniones que siguen no me las saco de la manga, sino de quienes conocen la Academia por dentro. El que dude, que investigue, que es muy sano.

Una película de buena factura, pero guerracivilista "de las de siempre", donde los nacionales son los malos y algunos republicanos involucrados en una trama de asesinato son también malos, nos venden que matiza lo de las 2 Españas pero es más de lo mismo, en cuanto a guerracivilismo, pero encima adobado con ideología de género para denunciar la represión de la homosexualidad.

Lo grave -lo anterior por repetitivo no lo es- del asunto es que esta película ha ganado porque en la Academia de Cine se ha formado un frente catalanista en los últimos años, des-gracias a la entrada a mansalva de técnicos y actores de dicha procedencia, que han votado a una, a diferencia de los castellanohablantes, hasta el extremo de copar de forma impresentable hasta el premio al actor revelación, que se merecía el boliviano Juan Carlos Adubiride, de También la lluvia.

Todo lo que ganaron los Goya el año pasado en independencia lo han perdido ahora en pro de una ideologización, no tanto por Sinde cuanto por el catalanismo y la ideología de género, hasta el punto de cabrear no sólo a Alex de la Iglesia, sino a Icíar Bollaín, que ya ayer mismo anunció que no se presentará a presidenta de la Academia.

La gala fue aburrida, han perdido 300.000 espectadores, e hizo sentir a los que conocen la Academia por dentro vergüenza ya que, según ellos, se premió aAgustí Villaronga por el hecho de ser homosexual, y se repitió el pucherazo de los Premios Gaudí, el 17 de enero, donde también arrasó -se llevó 13 estatuillas de las 15 a que estaba nominada la versión original, Pa negre- y además apabullando previamente con cartas pidiendo el voto, cosa que está prohibida en los Goya (y que nadie va a comprobar que no hayan hecho: las peticiones de voto para los Gaudí obviamente valen para los Goya).

Para más vergüenza y prueba de que no basta con ser catalán, han dejado fuera de los Goya a Héroes de Pau Freixas, y para más prueba de que la ideología y lobby rosa es lo que cuenta, la productora de Pa negre, Isona Passola, es conocida en el ámbito nacionalista de ERC, y no en vano con ella se fue a celebrar la victoria el director.

Hasta la mejor película de animación, que por casualidad en este caso sí era la mejor (pero no se había estrenado), tuvo que ser para otro gay, Javier Mariscal, con Chico y Rita. Pero a lo dicho, con ser de izquierdas no basta si eres español, que para eso habría ganado como documental Ciudadano Negrín, y de nuevo fue para el halago de Pasqual Maragall, Bicicleta, cuchara, manzana, de Carles Bosch. Estamos en las rebajas de Zapatero, todo se vende al precio que marquen en Barcelona. O si prefieren el final que pongo enLa Gaceta, en fin de época, Cataluña manda y España paga"

Per a vomitar, oi?

Per cert, PA NEGRE, una gran pel·lícula. Una història magnífica treta del llibre de l'Emili Teixidor, del mateix títol. Una actuació impecable de tots els protagonistes i, especialment, dels nens. S'ha d'anar a veure!

SUPERARÀ, JOSÉ MARÍA AZNAR, AL SEU AVI, MANUEL AZNAR ZUBIGARAY?

2011-02-01T19:38:00.006+01:00

Manuel Aznar Zubigaray (Etxalar, Navarra, 1894 - Madrid, 1975) va ser un periodista, polític i diplomàtic espanyol. Va dirigir diversos periòdics, va fundar l'agencia de notícies EFE i va ser ambaixador espanyol davant l'ONU, Marroc, i diversos països d'Amèrica. Després de pertànyer al mitjà nacionalista basc, va passar a l'àmbit de la Falange Española cap a l'època de la revolta franquista. El seu nét, José María Aznar, va ser president del govern espanyol.

""Ha muerto la teoría de las pequeñas nacionalidades.

Los imperios germánicos, italiano y español, fuerzas vitales de la nueva Europa"

Yo no sé si la famosa teoría de las nacionalidades resucitará dentro de cien años. Lo que afirmo, sin ningún temor a equivocarme, es que, a consecuencia de la victoria alemana, ha dejado de existir, en calidad de doctrina decisiva en el equilibrio europeo. (...) Dentro de muy poco tiempo, el mundo se encontrará con que del imperio británico no quedan más que recuerdos, historias y unas consecuencias económicas incalculables.

Si los ingleses no piden rápidamente la paz, la transmutación del orbe europeo se producirá en el plazo de poquísimos meses, y entonces nacerá una vida imperial en las tierras de Europa, caracterizada por tres fuerzas de vitalidad irresistible: una, el Imperio germánico, tremendo, casi cósmico en su brío y en su ímpetu; otra, el Imperio italiano, cuya misión parece ser (aparte del engradecimiento propio) la de difundir por el Mundo las ideas políticas del tiempo actual; la tercera, el anhelo y el cumplimiento del Imperio español, encargado nuevamente, por los númenes providenciales de la Historia, de ofrecer a la humanidad civilizada un método de convivencia católica, o sea todo un sistema moral.

I afirmava: "Las pequeñas nacionalidades no podrán subsistir sino cuando presenten títulos de noble antigüedad, de pasado político y de personalidad auténtica en la civilización del planeta".

Després, Aznar reconeixia com un fet positiu l'ocupació dels nazis i soviètics de les nacions de les quals fins aleshores s'havien apoderat. Deia:

"Hoy, en la misma Francia, donde tantas simpatías han encontrado y excelente acogida durante los últimos veinte años, se atreve nadie a hablar en serio de los checos, eslovenos, lituanos y demás (sic) naciones semejantes).

I, més endavant, afegia:

La paz que terminará esta guerra ha de nacer bajo signos absolutamente antiwilsonianos. Wilson nos trajo la preocupación de las pequeñas nacionalidades, y tanto envenenó esta doctrina las almas europeas que en ella encontraron alientos y pujos hasta ciertos catalanes, ciertos vascos, no pocos alsacianos, estonianos, ucranianos, y demás fauna separatista.

Acabava el seu article amb aquests mots:

Quien no comprenda la relación real entre los resultados de esta guerra y la abolición de la teoría conocida por el nombre de "autodeterminación" de las pequeñas nacionalidades no habrá comprendido casi nada de lo que está aconteciendo en Europa".

Manuel Aznar Zubigaray

Solidaridad Nacional (Barcelona), 29-VI-1940.

Mentre es publicaven textos com aquests, en territori de la França vençuda començava la persecució franquista contra els refugiats republicans.""

Aquest text ha estat extret del llibre, de Josep Benet , "El president Companys, afusellat." (edicions 62. 2005)

¿No trobeu que, l'article de l'Aznar Zubigaray, escrit i publicat al 1940, podria perfectament haver estat signat per José Maria Aznar López amb data d'avui? I és que Aznar porta, a la sang, els gens del seu avi franquista.

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

2011-01-26T00:27:00.002+01:00

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.

Jordi Pujol
Editorial / 25 de gener de 2011

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

-------------------------------

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.

Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.

Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

-------------------------------

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

-------------------------------

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.

El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

INTERESSANT RECOPILACIÓ DE CARTELLS SOVIÈTICS PARA LA PREVENCIÓ D'ACCIDENTS EN EL TREBALL.

2011-01-24T18:10:00.054+01:00

Be careful of the wash net.

Put the tool rest closer to the stone.

Put the work piece into the die mould only using the forceps. Dangerous!

Don’t carry the bottles without corks.

I was drunk at work.

Don’t walk on fish.

Containers with chemicals should have accurate inscriptions.

Don’t try with your finger if there is electricity.

Look out for buffers.

Don’t begin a new kind of work without being instructed.

Be careful with forks.

A fan is a friend of labor. Let it work forever.

Watch your step!

Foreman! Have you done your best for work safety?

Throwing off the fender, hold the clamp.

Don’t work with an untied hose.

Don’t leave anything without bracing.

Use a fork when giving the sludge.

Look out for splashes! They can burn you.

Look where you’re going.

Don’t throw the strops inside the hold without warning.

Don’t open the lid of the picker before the engine stops.

Enclose the end of the arbor.

Hide the hair.

Don’t use water when extinguishing the engine. Water is an electricity conductor.

Hey, scatterbrain, don’t cripple your friends!

Don’t walk under the transmission arbor

Don’t clutter your working place.

Don’t use your leg for taking off the belting.

Don’t clean the cylinder while it’s in motion.

Threw rags about? Get a hit on the face.

Be careful extending the wires.

Be able to free the injured from electricity.

Be careful with a spud.

Lay the bricks in the right way.

Tie yourself working on steep roofs.

Be careful with a shovel.

Watch your step!

Don’t put the belt on while moving.

Give a signal and hide yourself in a safe place before the blast.

Clinch the nails.

Exèrcit rus: cheerleaders o La Banda del Empastre.

fotografies procedents de la xarxa.

Cataluña: Te habla un español que te quiere.

2010-12-26T20:15:00.006+01:00

Entre les al·locucions radiades en els primers dies de l'ocupació de Barcelona és especialment significativa la de l'escriptor feixista Ernesto Giménez Caballero, pronunciada des dels micròfons de l'emissona Ràdio Associació de Catalunya, que els ocupants havien convertit en Radio Nacional de España en Barcelona. Aquest són uns fragments:

"Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.

Y la pasión, ya lo sabes: va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.

"Quien bien te quiere te hará llorar", dice el profundo adagio de nuestro pueblo.

"La maté porque era mía", dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo.

En pequeño, en mi particular caso de español que te quiere con pasión, ese mismo ha sido el caso de todo nuestro pueblo. De España cotigo.

(...)

Tú eres -has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas u acantilados.

Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro -adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.

Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte! Podíamos, por el momento, resignarnos consumidos de pena y de pasión.

Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.

Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieras a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.

Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

Por eso las palabras de miel de mis poemas de papel, y mi pluma de trovador de hacía años -al verse pisoteadas por tu desdén y tu abandono-, se hicieron de hiel, de hierro y de sangre. Y supe encender mis arengas con alarmas de guerra, y crisparse mis manos en un arma de fuego. Y entrar un día de enero -26- en tu Barcelona, con botas de montar. Vestido de soldado, y un ansia incontenible de gritarte: ¡mía! Sí. Mía, Nuestra, ¡De España otra vez!

Vestido de soldado, con botas de montar, te hablo hoy, enero de 1939, recién liberada; te hablo por este micrófono de radio como desde una reja, como se habla otra vez a una novia. Detrás de la reja estás, amada Cataluña, contemplando el yugo de mis flechas de Amor con que de nuevo hemos de uncirnos en sacro y eterno matrimonio.

Mis rivales -los rivales de España- ahí los tienes: apuñalados en el suelo. Como peleles. Todas las riquezas que te ofrecieron allá se las llevaron aquellos celestinos, traidores y cobardes que consintieron un día tu huida del hogar hispánico."

Ernesto Giménez Caballero, Amor a Cataluña, Madrid, Ediciones Ruta, 1942, pp. 17-23

Text tret del llibre: El President Companys Afusellat de Josep Benet. edicions 62, Barcelona. 2005

INSUBMISSIÓ

2010-12-23T16:45:00.004+01:00

CONTRA LA SENTÈNCIA DEL SUPREM!

INSUBMISSIÓ!

QUE ENS ENVIÏN LA GUÀRDIA CIVIL.

INSUBMISSIÓ!

Julian Assange

2010-12-12T10:59:00.014+01:00

Sí, és diumenge (festa de guardar segons les sagrades escriptures) però, segur, no ens farà cap mal una miqueta de treball (penso que no ens posarem en pecat) mental.

Vegem, comença l'exercici...

Imaginem, per uns segons, que en comptes de dir-se "Julian Assange", ser un ciutadà Australià i treure, a la llum pública, les males arts d'Estats Units; es digués JIN TAO OU YANG - 歐陽金濤, fos de la província xinesa de SichuÃn (四川), i, la seva lluita estigués dirigida cap el govern del seu país, Xina, les seves males pràctiques, la seva opacitat, els seus secretismes... Quina penseu que seria la diferència o diferències?

Fàcil, oi? No?...

El Julian Assange ha estat en cerca i captura, denunciat per dues dones per assetjament (veritat o mentida?), i, ara, finalment, detingut per la policia anglesa i empresonat. Potser, desitjo que no sigui així, un dia apareixerà penjat a la seva cel·la i, les autoritats, declararen i asseguraren que va estar un suïcidi...

En Jin Tao Ou Yang, nomenat pel premi Nobel per a la Pau i, per majoria absoluta, declarat just mereixedor del guardó per la seva lluita per la llibertat, els drets humans, la pau, la llibertat de premsa, d'opinió i no se sap quantes coses més...

BARCELONA. PAUL PRESTON

2010-11-30T18:28:00.009+01:00

El passat diumenge, 28 de novembre, un nou diari en català veia la llum, ARA. 83 personalitats de tot el món li van donar la benvinguda, compartint somnis, consells, il·lusions, records i els seus millors desigs amb els lectors d'Ara. Entre aquestes personalitats hi havia Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 1946), historiador; qui va escriure el següent article.

"Barcelona.

Un dels meus primers records de viure a Espanya cap a finals dels anys 60 i principis dels 70 és la final de la Copa del 1971 entre el València i el Barça. En aquella època no era difícil comprovar que el Reial Madrid era l'equip del règim i, misteriosament, el Barça era l'equip de l'oposició democràtica. L'any 1939, després que es suprimissin la Generalitat i els partits polítics i sindicats d'esquerra, va arribar el torn del Futbol Club Barcelona. Si a tot això li afegim que, essent jo un seguidor exiliat del Eventon, conegut en el futbol anglès com a l'Escola de la Ciència, no vaig poder evitar deixar-me seduir per un habitual joc imaginatiu i hàbil que anava lligat al Barça, el qual va prolongar-se des de l'època de Luis Suàrez fins a la de Carles Rexach. Recordo que, els dies previs al partit, les pàgines d'esport de la premsa del Movimiento intentaven crear un sentiment popular anticatalanista contra el Barça. Atès que no tenia sentit buscar una revenja per la victòria 1-0 del Barça contra el Reial Madrid l'any 1968 al Bernabéu, es va decidir que el Reial Madrid no jugaria i d'aquesta manera es donaria una lliçó als catalans, però també es va anunciar que el València jugaria amb samarreta blanca i que, per tant, mereixia el suport dels seguidors madridistes. La politització del partit va recaure en el llavors entrenador del Barça, Vic Buckingham. Si la memòria no em juga una mala passada, en una de les seves entrevistes va declarar que el seu equip jugaria per l'honor de Catalunya i va concloure, amb un fort accent anglès, "Visca Catalunya!". No és d'estranyar que Manolo Vázquez MOntalbán digués una vegada que "el Barça fue el ejército que nunca tuvo Cataluña". Aquell esdeveniment, tant al camp com a les terrasses i als bars, va anar més lligat a la política que al futbol. Algunes de les vergonyoses decisions arbitrals van justificar les eternes queixes del Barça que els arbitres perjudicaven de forma sistemàtica el seu club. No obstant això, va ser un partit molt emotiu en què Barcelona va guanyar 4-3, i una experiència que va intesificar la meva afecció per Barcelona. (...)"

"Aquest és un fragment d'un article que es diu Barcelona, que vaig escriure als anys noranta (no recordo exactament l'any) sobre l'impacte que em va produir la ciutat i la seva gent quan vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la a fons."

Barça 4 - València 3 (Copa 1970/1971)

XAVI, MILLOR JUGADOR DEL MÓN, PILOTA D'OR!

2010-11-30T11:32:00.009+01:00

Qui sinó és el millor jugador del món?

XAVI HERNÁNDEZ i CREUS, pròxim baló d'or!

BARCELONA, AQUESTA CIUTAT DESCONEGUDA. JOAN MARGARIT.

2010-11-28T12:29:00.023+01:00

Hotel La Rotonda. Barcelona.

Carrer Ferràn. Jordi Bertrán Rodríguez

Via Laietana. Barcelona

DINAR A LOS PINOS

Joan Margarit, del seu llibre Misteriosament feliç (2009).

Quina alegria en despertar els diumenges
amb la llum que era una germana gran
i els teus braços, la creu del meu desig.
Van ser uns matins que ja no han deixat mai
d’entrar per la finestra. Barcelona,
quan era pobra, humil, acollidora
com ho són les ciutats que han estat soles,
somreia enllà dels vidres.
Ens quedàvem al llit fins al migdia
i anàvem a dinar a aquell restaurant
de la pineda, al peu del Tibidabo.
Llavors encara no necessitàvem
posar un nom al que fèiem.
En dormir junts, amor, sexe i dolor
van ser una sola cosa: allò que érem.

El temps udola però ho fa en silenci
com un llop amb un càncer a la gola.
Res no em pertany. De sobte,
en aquesta ciutat desconeguda
puc defensar només la cambra on ara,
misteriosament feliç, escolto el so
del saxo sense pressa de Ben Webster.
Embolicada amb un diari vell,
encara duc la rosa de fa anys:
aquella Barcelona més difícil
on buscava el seu lloc la meva vida.

Barceloneta. François Rodríguez González

vhaivhen de lluvia. Leandro Martin Giaccio

Un paseo matinal. Andrea Fabiana Canton

Montjuïc (Palau Nacional). Juan Sequeiros Yuste

La calma i la tempesta. Miriam Lozano Jiménez

L'espectacle del mar. Víctor González Niell

RES ÉS EL QUE SEMBLA.

2010-11-27T21:54:00.009+01:00

Acabo de rebre un correu electrònic amb el següent contingut:

"Asunto: SINVERGUENZAS Y LADRONES (¡madre mía lo que han despabilado los comunistas!)

Son todos iguales, para esto sirve nuestra bajada de sueldos, ellos lo cobran por otro lado.

Estamos gobernados por una mayoria de ladrones y chupones a costa de todos los españoles, ya está bien de los que se les llena la boca de democracia y ayuda a los obreros y necesitados,..... joder que cojonudos, siempre dando ejemplo...........
El portavoz de IU se mostró ayer muy nervioso durante el Pleno del Ayuntamiento de Sevilla ante la posibilidad de que ABC publicara esta foto.

Día 29/10/2010 - 08.13h

Comentarios

La imagen fue tomada en un restaurante de Bruselas. La mariscada costó más de mil euros y se pagó con dinero público. .

El portavoz de IU en el Ayuntamiento de Sevilla está muy nervioso. Las pesquisas del caso Mercasevilla le acechan y Antonio Rodrigo Torrijos ha decidido defenderse a la desesperada. Ayer, durante el Pleno municipal celebrado para aprobar las nuevas ordenanzas fiscales, anunció que ABC iba a publicar una foto en la que sale él comiendo marisco con el principal imputado en la causa, el ex gerente del mercado, Fernando Mellet. los juzgados para no interferir en el trabajo de la instructora. Pero la Fiscalía no llevó a cabo dichas peticiones y a partir de ahí su discurso se endureció como por arte de birlibirloque hasta el punto de que, pese a no querer interferir en la investigación judicial, ha llegado a acusar en un Pleno al concejal del PP Beltrán Pérez de suministrar información a los medios sobre los contenidos de los consejos de administración.

Según Torrijos, fue a Bruselas para «trabajar en una apretada agenda»
No sabía que en IU (y, al parecer, también en el PSOE, en la UGT, en CC.OO., etc.) al marisco le llamen "agenda". Desde luego, en la bandeja aparecen las cigalas, las gambas, las langostas y los cangrejos, pero que "muy apretaditos"...

Claro, que para "apretados" los cinturones de los funcionarios (especialmente los que no están "paniaguados" ni "mariscados" por el régimen) y los de los pensionistas. Ejemplo: en Castilla-La Mancha, los funcionarios docentes (previamente rebajados en 2.010) perderán una de las dos pagas extra, descendiendo así sus retribuciones anuales a niveles ¡¡¡de 1.985!!!

¿Habrá servido ese sacrificio para permitir que estos politicastros de medio pelo sigan "trabajando" (¿saben lo que es trabajar?) con esas "apretadas agendas"?

Ayudarme a desenmascarar a esta gentuza. ¡pásalo de una vez a todo el que puedas! ¡Y guarda este archivo hasta el día de las Elecciones!"

Això a sortit d'una noticia de corrupció a l'ABC, aquest diari independent, imparcial, equànime, neutral, objectiu, equitatiu, recte... bé, que puc dir jo d'ell? Totes i tots ho sabeu...

Prudent que és un, he volgut investigat una mica més i, a internet, m'he trobat la mateixa foto però, una mica més ampliada. A la taula hi ha un altra comensal el qual, tot sembla ser, ajudava a donar comptes de les existències de marisc del restaurant belga.

Ara bé quan us demano el vostre ajut... Es tracta d'un fotomuntatge? Per a mi tot sembla indicar que sí però, donat que no sóc expert en el tema, m'agradaria rebre les vostres opinions. Copiant a un amic blocaire (Jesús, perdona, és sense mala intenció) el primer a respondre rebrà un "gallifante".

Bé, aquí us deixo la segona foto i... definitiva?

Res és el que sembla!

La lloradora - la lupe

10 ANYS SENSE ERNEST LLUCH I MARTÍN

2010-11-21T13:51:00.009+01:00

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 21 de gener de 1937 – Barcelona, 21 de novembre de 2000), economista i polític. Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a París. Va ser militant del PSC i un dels fundadors del PSPV.

La nit del 21 de novembre de 2000, dos integrants del "Comando Barcelona" d'ETA (García Jodá i Krutxaga) van assassinar a l'Ernest Lluch, disparant-li dos trets a boca de canó, quant entrava al pàrquing de l'edifici on vivia.

L'endemà passat de l'atemptat es va celebrar a Barcelona una manifestació amb el lema "Catalunya per la pau. ETA no", on van assistir-hi més de un milió de persones. La periodista Gemma Nierga va ser l'encarregada de llegir el manifest unitari a l'acabament de la manifestació, però va afegir a les paraules pactades: "No estaríem aquí si la persona que va matar Ernest hagués dialogat. Vostès, els polítics, que poden, dialoguin, per favor".

Ernest Lluch, un home bo. Un home dialogant. Defensor del diàleg amb els mateixos que el van assassinar. Un lluitador amb la paraula vers la violència. Un enamorat del País Basc.

La violència, portada a la seva expressió màxima, l'assassinat, és sempre un error i una desraó. Cadascú pot tenir les seves excuses però no és i no ha de ser el camí. ETA s'equivocà amb en Lluch i tot un poble se'l va girar en contra.

DESCANSI EN PAU!

Adagio in G Minor (Albinoni)

CASTELLS, PATRIMONI DE LA HUMANITAT - WORLD HERITAGE

2010-11-16T16:55:00.032+01:00

Els Castells catalans han estat incorporats a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Un comitè de la UNESCO, reunit a Nairobi (Kenya), els ha triat entre les 51 candidatures que es presentaven.

També han estat inclosos, a la Llista, el Flamenc, que ha comptat amb l'impuls del Govern d'Espanya i el suport de Múrcia i Extremadura, així com amb gran suport institucional, d'artistes i particulars. El Cant de la Sibil·la i la Dieta Mediterrània han sigut les altres dos afegides a la Llista.

Felicitats a tots però, especialment, als Castells els quals, amb aquesta nominació fan que, Catalunya, sigui més coneguda arreu.

CRISTIÀ DEVELTER

2010-11-15T22:45:00.013+01:00

Cristià Develter va néixer el 1968 a Ostende, Bèlgica, però actualment viu i treballa a Àsia. Ell s'inspira per a les seves pintures a partir d'impressions i experiències a Àsia, i cada llenç emana capes de turbulència amb un estil impecable i la sensualitat. El seu enfocament és altament emocional i el resultat és una festa visual de colors i de vida, el que reflecteix la sensibilitat i el respecte d'Àsia.

Sota la façana de moda contemporània de l'obra cristiana es troba un enfocament clàssic de treball, les tècniques tradicionals que utilitzen de nou la pintura utilitzada pels mestres flamencs, continuant així una tradició antiga, però d'una manera nova, atrevida i innovadora.

Singularitat cristiana rau en l'elecció radical dels colors forts i la seva barreja d'olis i acrílics, en general prefereixen combinar amb formes agosarades. Les seves obres són molt poderoses i convincents en la forma de captar la llum i l'espai, la traducció del seu desig de crear pintures de gran format.

La Luna Gallery

Obama

Pu Yi

Hoyo De Monterrey

Chinese Sailor

Chinese Guard

Callas

Blue Courtesan

BEETHOVEN-MOONLIGHT SONATA

EL CAGANER EN PERILL

2010-11-10T23:10:00.012+01:00

Aquest vespre s'ha filtrat la noticia. Sembla ser que, el Partit Popular i Ciudadanos, a més del Defensor del Pueblo, han decidit presentar, conjuntament, un recurs d'inconstitucionalitat contra el Caganer. La Camacho ha declarat que "incompleix l'article 18.1("Es garanteix el dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge) de la Constitució Espanyola.

El President Montilla a declarat "no hi ha res a témer. Negociarem amb els nostres cosins/germans del PSOE per a poder aturar aquest recurs".

Sembla ser que, a la Camacho i al Rivera, no els hi a agradat llenys ni mica veure el toro i el torero cagant. Ho consideren un atac contra la cultura, la educació, la festa nacional i el que ens uneix.

EL CAGANER

LIDERS VISIONARIS

2010-11-09T18:36:00.009+01:00

Tothom s'ho imaginava però ningú ho volia assegurar. Ara, en el seu llibre, "Decision Points", l'expresident nord-americà, George W. Bush, confirma que, José María Aznar, "era un lider visionari". Segon Bush "em va resultar revelador que alguns dels més intensos partidaris de fer front a Sadam eren aquells amb els record més frescos del que era una tiraria".

Espanya a donat, al llarg de la història, a grans visionaris. Carlos Jesús, un dels més reconeguts, qui va predi l'arribada de tretze milions de naus de la costelació Orió, Ganimedes i Raticulín, de Alfa, de Beta... Carlo Jesús marcarà, amb una creu, qui se salvarà quan arribi "el arrebatamiento"...

Aznar també, com a visionari, té el poder de dir qui se salvarà i qui no...

HUMAN FLOWERS

2010-11-08T22:50:00.020+01:00

Cada matí, abans de sortir de casa teva,
renta't els ulls amb aigua destil·lada
i frega't les arrugues amb paper de vidre.
Com el peix que remunta tossudament el riu,
afua el gest, que l'aigua no et deturi,
i aprèn-te bé el contorn de cada pedra.
Cada matí, abans de sortir de casa teva,
glopeja vent per la finestra oberta,
mastega arrels d'herbes amargues,
perfuma't les aixelles amb llimones
i esmola't dents i ungles
que, quan mudi la lluna
-i mudarà, company, d'això no en dubtis-,
no t'hagis d'aplicar pegats ni untures
per suportat l'impuls de les noves marees.

Miquel Martí i Pol (vint-i-set poemes en tres temps. 1970-1971)

imatges de la xarxa

MARIANO I EL CONSTITUCIONAL

2010-11-03T11:13:00.006+01:00

Doncs sí, és així. Mariano Rajoy es va treien la careta (per a molts mai l'ha tinguda) i va demostrant el seu tarannà polític i democràtic.

Rajoy, en l'entrevista a El País, deia que, si arriba a la presidència, sospesarà abolir els matrimonis homosexuals encara que, aquests, estiguin avalats per Tribunal Constitucional. També es va comprometre a revisar la llei de l'avortament. Naturalment, per a esquinçar-la.

Ell, que tan se li omplia la boca de Constitució quan lluitava contra l'Estatut de Catalunya, ara diu que, si arriba a ser president, es passarà la Carta Marga pel forro dels collons.

Recordem que, després de la Bíblia (o aquesta està en segona posició?), el llibre sagrat dels populars és la Constitució espanyola però, això sí, manipulant-la i interpretant-la segons, en cada moment, les seves conveniències.

Recordem que, els de la gavina (pobre ocell, lo baix que l'han fet caure) han dut, al TC, unes quantes lleis aprovades per Parlament i, últimament, també l'ajuntament de Barcelona. Moltes d'aquelles similars o iguals a les d'altres comunitats però, el que l'importa al PP no és la llei en si, sinó el redit que, aquesta estratègia, li dona a Espanya.

Un últim comentari, dirigit a la senyora Camacho: a mi, i a tota la gent que conec, no ens importa que, el president Zapatero, no assisteixi a la missa del Papa. Dels milions de catalans que se sentiren molestos, i, als quals, segons vostè, el senyor Zapatero menysprea, ens pot treure a nosaltres. De fet, no ens interessa ni la visita de Benet. No cal que s'ho agafi tan a pit, no ens agradaria (?) que li agafés un atac de feridura amb tanta tensió acumulada.

Qui merda encovona, merda desencovona

Els Castellers Vilafranquins tomben "La Bèstia"!

2010-11-02T11:40:00.005+01:00

Ahir, els Castellers de Vilafranca van aconseguir carregar i descarregar per primera vegada la torre de vuit neta. Aquest castell fins ara s’anomenava “la bèstia indomable” precisament per la seva impossibilitat de descarregar-lo.

Els Castellers de Vilafranca van carregar i van descarregar una torre de vuit. DIEGO CALDERON

FELICITATS! AIXÒ TAMBÉ ÉS FER PAÍS!

Castellers de Vilafranca - No penses en un Concurs, penses en la història

LA MORT

2010-11-01T10:27:00.048+01:00

EL SETÈ SEGELL

El petó de la mort - Cementiri del Poble Nou de Barcelona

Eugène Delacroix - La Mort de Sardanapale

Has pensat, el alguna ocasió, que a tots ens arribarà l'hora de partir? No? Sí? Sigui com sigui aquí us deixo algunes ideas per a l'últim viatge :

Per als trasllats tens on triar.

pels clàssics

per als barrocs

per als ecologidtes

per als que tenen
per als qui no tenen i els ha de traslladar un amiguet
per als frikis
per al enamorats de la cultura japonesa
per als goluts
per als hippys
per als nostàlgics del règim
per als que van passar la vida amb un somriure

per als moteros i amants de les Harleys

Els funerals

per als llibertins

per als que no volen marxar sense el seu Lamborghini
i els que es volen dur la 1000 cc
i la seva butaca predilectaels que volen trobar-se, al final de viatge, com a casa seva

els taüts

per als egiptòlegs i amants de la cultura egípcia

per als que anaven a Andorra a comprar tabacs i xocolates i creuen que també trobaren en el més enllà

per als grangers

tripulants d'aviació

percadors i peixeters

per als fumadors empedreïts

per als somniadors

Coca-Cola adictes

d'or per als mafiosos

per a obrir les portes del cel... o l'infern

per als qui no poden anar en lloc sense el cotxe

per als crapulosos

per als que no poden estar sense el mòbil i volen trucar des de l'altra "costat"

per als intectautes

per a les mascotes

A tots ens ha de venir a buscar cosa que fa que millor estiguem preparats...

L'ENTERRAMORTS. JOAN CAPRI

2010-11-01T01:16:00.006+01:00

En aquestes dates és tradició rendí homenatge als éssers estimats que ja ens van deixar. Donat que, el dia de Tots Sants, popularment també se li diu "el dia dels morts", res més adient que aquest monòleg d'en Joan Capri. "L'enterramorts.

EL PP PRESENTARÀ RECURS AL TC CONTRA LA LLEI CATALANA PER A LA PROHIBICIÓ DE LA CORRIDA DE BRAUS

2010-10-27T22:22:00.009+02:00

Foto: ElPunt

Amb la signatura de 50 senadors del seu grup, el Partit Polular presentarà demà, davant el Tribunal Constitucional, el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei catalana que prohibeix les corrides taurines a Catalunya. Sembla ser que no tenen res millor a fer que donar per sac a Catalunya i els catalans.

Senyor! Quina democràcia i quina constitució! Permet que els partits legislin des dels tribunals, passant-se pel forro dels collons el que decideixen els parlamentaris elegits, democràticament, pel poble.

Nosaltres què podem fer? El mateix, oi? Passar-nos per forro a ells i a la seva constitució.

Això que mostra el vídeo és el que ells tant defensen.

La tortura no és art ni cultura.

La seva festa nacional, la seva carta de presentació davant del món. MAI LA NOSTRA!

Seguim en la lluita !

SYBONEY, EN TU BOCA LA MIEL PUSO EL DULZOR.

2010-10-26T09:11:00.009+02:00

QUIM MONZÓ a La Vanguardia

"Syboney, en tu boca la miel puso su dulzor.

El año pasado, la Generalitat multó a a 94 empresas por no etiquetar en castellano.

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana."

UNA JOVE ÉS ASSASSINADA A CAMBRILS

2010-10-25T22:04:00.009+02:00

Estic totalment encontra de la pena de mort, no tinc cap dubta que no és solució pels problemes de delinqüència. Malgrat això, hi ha moments que el meu cap vol anar cap a un altra cantó. Situacions com la d'avui, quan escoltava la notícia de la mort d'una noia de 23 anys, en l'atracament a una sucursal bancària de Cambrils (Baix Camp), em revolta i em fa dubtar de les meves conviccions. El castic, per a aquests delinqüents, ha de ser el més dur i no és un altra que l'ingrés a presó i el compliment, en la seva totalitat, de la pena imposada.

D'altra banda s'han de castigar tots els delictes amb la màxima contundència: furts, robatoris, estafes... Tots! No s'ha de deixar que, els malfactors, campin per on vulguin, fent de les seves i considerant, Catalunya, un paradís pels seus "negocis". Prou de laxitud amb tota aquesta xusma! Els polítics tenen la obligació de fer les lleis repressives que pertoquin, els jutges d'aplicar-les i la policia d'enxampar-los i posar-los a disposició d'aquells.

Una jove a perdut la vida a mans d'un assassí que, "gratuïtament", l'ha disparat i la ferit mortalment. Ara, els mossos, l'han de localitzar i, el més aviat possible, posar-lo en mans de la justícia.

Foto: ACN.

ES REOBRA EL MOLINO

2010-10-25T00:13:00.003+02:00

Aspes girant, neons, vedettes, ballarins i ballarines, plomes, tacons impossibles, cuixes i carns... La flor i nata de la societat política i civil de Catalunya i Barcelona... El dilluns 18 es van reunir per a assistir-hi a la reobertura de "El Molino". El famós teatre de variettes del Paral·lel barceloní, després de tretze anys tancat, va reobrir les portes. L'edifici ha estat totalment reconstruït, només la façana principal ha quedat dempeus, amb la cara rentada.

El teló s'ha aixecat i ha començat la funció.

Tanmateix, al carrer hi ha un altra show el qual es presenta, si hi cap, més cridaner, amb menys llums però més plomes, més tacons i més disfreses. Molts hi volen arribar a primeres vedettes i, per aconseguir-ho, no dubten a fer mans i mànigues. Com a messies, salvadors de la seva pàtria (que no és la meva), prometen impossibles, menteixen, fan aflorar el pitjor de les persones i les enfronta. "Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres amb vestit d'ovelles, i per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu" (Mt 7, 15-16).

La falsa profeta del PP. La seva lluita aferrissada en pro de tot el que significa espanyol i espanyolitat... La seva lluita aferrissada contra tot el que és català i catalanitat... És possible que, tot allò, la dugui a guanyar uns quants vots més dels que en té ara però, de segur, no la durà més enllà d'on han arribat els que l'han predecit, és a dir... la puntada al cul i l'ostracisme. La proscripció li arribarà amb tota seguretat però, fins que això no passi, ella i els seus hauran fet mal, molt de mal. Qui sap, és possible que, donat la divisió que s'està creant en el si de la societat catalana, la deterioració sigui irreparable. Ella estarà cofolla d'haver fet el millor per Catalunya i mai, a la resta de la seva vida, reconeixerà les seves males arts, les bastes mentides, el seguidísme vers els seus superiors del carrer Gènova Madrileny... Tot per a aconseguir fer-se un furadet, un nom entre els actors d'aquest país però, com tothom sap, d'actors i actrius hi han hagut, i hi ha, de bons i de dolents i, aquesta senyora, pertany al segon grup: al dels dolents, malintencionats, malèvols, malvats...

El Rivera, senyor que, ni en el millor dels seus somnis, pensà que podria aconseguir un escó al Parlament de Catalunya. Ell, que el van nomenar, president del seu partit, a dit. Ciudadanos, creat per un grup de ressentits, rancuniosos amb Catalunya. Insatisfets de la seva vida. Carronyers! Uns personatges que, al poc temps, van abandonar la "associació" creada i van emigrar al partit de la Rosa Díez, UPyD. I, en el millor dels casos, van "desaparèixer" del mapa polític i no tan del mediàtic.

Ciudadanos, va aconseguir tres escons de diputats al Parlament. Dels tres diputats, només Rivera utilitzà el català a l'hemicicle. Naturalment, com no podia ser d'un altra manera, és permès l'ús del castellà, faltaria més. Tan el català com el castellà son idiomes oficials. El senyor Robles i el senyor Domingo, no el feien servir per desconeixement de l'idioma. Després d'un cisma al grup Mixt, els tres diputats van agafar camins diferents. El senyor Robles deixà l'escó i va passar a formar part de UPyD. El senyor Domingo continuà com a Diputat però per lliure. També es presentarà per UPyD a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells, que volien salvar, als espanyols, de "les urpes independentistes, catalanistes...", van acabar barallats entre ells. Només tres i no es posaven d'acord, però volien canviar el país.

Ara, Rivera, promet treure l'obligació de tenir el nivell C de català pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya. I, jo, em pregunto: com pensa que serem atesos els catalanoparlants?. Potser, aquell senyor, creu que ens conformarem a ser atesos en castellà? Qui sap si, el que pensa, és que podem tornar a èpoques franquistes. Tant és el que pugui pensar el personatge, no cedirem! Té gràcia que, ell, vagi pregonant el bilingüisme. Tanmateix, podria fer el mateix amb el castellà, que no sigui obligatori, llavors "bona nit i tapa't".

El PP i Ciudadanos es disputen les carronyes, disposats a arribar on faci falta per a assolir els seus objectius.

"Cómeme el coco, negro"

ACTUALITAT

2010-10-22T15:33:00.008+02:00

Rubianes - El trabajo dignifica

Rubianes a la Gala 'Guanya't el cel amb el pare Manel'

SUBMISSIÓ LINGÜISTICA DELS CATALANOPARLANTS.

2010-10-21T22:31:00.003+02:00

Sis entrevistes a persones rellevants de la cultura catalana sobre la seva visió sobre l'ús social del català. Patricia Gabancho, Miquel Calçada, Vicent Sanchis, Fèlix Riera, Sebastià Alzamora i Muriel Casals.

No som més educats per canviar l'idioma i tampoc, per descomptat, més simpàtics. Reflexiona-ho!

IS IT A BIRD? IS IT A PLANE? NO, IT'S SUPER-... WAIT, SHIT, IT'S A BIRD CRAP, RUN...

2010-10-17T23:19:00.005+02:00

Nasquè a El Remolino, un poble del planeta d'Iznajartó, sota el nom de José Montilla Aguilera. Des de ben petit mostrà qualitats anormals per a la seva edat.

Essent un adolescent fou enviat, juntament amb els seus pares, a Catalunya, just quan el seu planeta estava sent arrasat per la falta d'oportunitats. La nau en la que viatjaven aterrà a les afores del poble de Sant Joan Despí, on fou adoptat per la població autòctona.

En anant a la universitat, descobreix que posseeix poders sobrehumans, com ara una força extraordinària que fa que treballi vint-i-quatra hores al dia, una gran velocitat que fa que els seus discursos siguin ràpids, intel·ligibles, amens...

Dubtà de què era el que li estava passant i es plantejà quin camí havia de seguir...

Decidí fe servir els seus poders treballen per a la classe obrera aconseguint gran protagonisme entre els pobladors de BaixLlobregapolis. Al seu pas la gent exclamava :

És un ocell?... És un avió?...

NO! NO!... ÉS... SUPER-MONTILLA!

L'increïble home normal

Secretament Montilla usa la disfressa de Super-Montilla fent ús dels seus poders per lluitar per la integració de Catalunya, al "planeta Espanya", com a satèlit. En la seva identitat civil, Montilla és el president del "planeta Catalunya".

Molts han estat els que l'han volgut imitar :

...ningú ho ha aconseguit.

Però hi ha poders ocults que volen destruir al Superheroi. La tripartonita, fragments dels components radiactius de PSCriptópsoe, ERCriptoindependència i ICV-EUiAcriptomossos.

Una figura emergent li vol fer la guitza i succeir-li en la seva tasca. Un nou heroi qui vol obrir-se pas en el món del planeta Catalunya lluitan pel ConcertEconòmic. Aquest no és un altra que :

SUPERMAS... que músculs, quin cos...!

Les últimes aventures del Super-Montilla no han estat gens acceptades i això pot caussar-li greus dificultats en el seu camí cap al retorn a reinat, al limb dels triats...

No li desitgem cap mal al super-heroi, SUPER-MONTILLA... No li volem cap mal, oi?