Cròniques parlamentàries

Divendres 16 va tenir lloc el ple monogràfic sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.  En nom del Grup d'iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, va prendre la paraula el seu portaveu, el senyor Jaume Bosch. De la seva intervenció m'agradaria destacar alguns pàrragrafs :

"El PP no es creu l'èxit de la manifestació, no la troba representativa del poble català. Per què no proven de convocar-ne una? El lema podria ser: "Som una regió, nosaltres no decidim, ja decideix el Tribunal per nosaltres." A veure quanta gent hi va, a aquesta manifestació.

... El meu grup ha anat recordant al llarg de tot aquest procés que calia no oblidar que el culpable que no hagi estat respectada la voluntat del poble ha estat el Partit Popular, que va interposar el recurs contra l'Estatut de Catalunya mentre no ho feia contra el d'altres comunitats amb alguns articles amb igual redactat. El PP i un defensor del pueblo incapacitat per exercir les seves competències perquè el ressentiment personal incapacita per exercir un càrrec públic.

... Diuen que no acceptem la seva legitimitat, però pot deslegitimar-se més un organisme del que no fan alguns dels seus membres en el seu vot particular? Un magistrat explica que quan han estat necessaris quatre anys de debat és evident que els que han recolzat la sentència han tingut greus problemes per argumentar les seves tesis. Un altre magistrat titlla la resta dels seus companys d'estar allunyats de la realitat jurídica del món contemporani. Volen més capacitat d'autodestrucció? Són deu els magistrats que han votat, perquè, dels dotze components, un havia mort i l'altre havia estat recusat pel Partit Popular; d'aquests, cinc han publicat vots particulars. Tan sols un insòlit sistema de votació ha fet possible la sentència. La crisi institucional que el Tribunal Constitucional ha provocat ha arrossegat el mateix tribunal, que avui ja no té cap mena de credibilitat ni prestigi..., una peça clau de l'Estat de dret ha quedat fora de joc. I els que teòricament eren els seus màxims defensors i ens demanaven i demanen respecte pel tribunal organitzen manifestacions davant la seva seu i anuncien que no accepten que s'apliqui una llei vigent com la de la interrupció voluntària de l'embaràs.

... Però hi ha dos punts que ens causen especial indignació. Un és l'eliminació de l'ús preferent del català en l'àmbit públic. És cert que d'entrada els efectes jurídics semblen mínims i que el model d'immersió no pateix modificacions; però la intenció inequívoca de la sentència és intentar crear un conflicte lingüístic a Catalunya. No se'n sortiran perquè la societat catalana és molt més madura del que es pensen. Però hem de ser conscients que aquest és l'objectiu del tribunal: intentar donar ales als obsessionats en una guerra que tan sols existeix en els seus caps.

... Però no podem fer una anàlisi cenyida tan sols a uns quants articles concrets. El més greu de la sentència és que traspua por, inseguretat, és l'expressió d'un estat insegur, desconfiat. És una sentència preventiva, que neix de les fòbies dels magistrats, expressió d'un centralisme carca i tronat. La sentència nega a l'Estatut el seu caràcter de llei del bloc, la més important després de la Constitució, per convertir-lo en una llei més i de rang menor perquè, tot i ser una llei orgànica aprovada per les Corts, en els fons és considerada una llei d'àmbit territorial -àmbit territorial limitat.

... Totes aquestes prevencions apareixen en tractar la qüestió de la definició de Catalunya com a nació o aspectes com els drets històrics o els símbols nacionals. El magistat català Eugeni Gay ressalta en el seu vot particular que és la primera vegada en més de trenta anys que el Tribunal Constitucional inclou en una sentència una referència al preàmbul d'una llei; no el pot declarar insconstitucional i la referència a la nació catalana continuarà per sempre a l'Estatut, encara que provoqui mal de panxa a més d'un. Però la por, la inseguretat els obliga a precisar-ne el contigut , en un exercici ridícul i inútil. Com també és ridícula l'obsessió per precisar que els símbols nacionals ho són tan sols en tant que Catalunya és una nacionalitat, no una nació, quan és prou coneguda l'opinió de diversos ponents constitucionals que nacionalitat equivalia a nació...  "Nacional, relatiu o pertanyent a una nació; exemple: bandera nacional." ... "nacionalitat: nació sense estat."

... Catalunya, senyores i senyors diputats, serà allò que decideixi la seva ciutadania.