diumenge, de desembre 26, 2010

Cataluña: Te habla un español que te quiere.

Entre les al·locucions radiades en els primers dies de l'ocupació de Barcelona és especialment significativa la de l'escriptor feixista Ernesto Giménez Caballero, pronunciada des dels micròfons de l'emissona Ràdio Associació de Catalunya, que els ocupants havien convertit en Radio Nacional de España en Barcelona. Aquest són uns fragments:

"Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes: va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
"Quien bien te quiere te hará llorar", dice el profundo adagio de nuestro pueblo.
"La maté porque era mía", dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo.
En pequeño, en mi particular caso de español que te quiere con pasión, ese mismo ha sido el caso de todo nuestro pueblo. De España cotigo.
(...)
Tú eres -has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas u acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro -adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte! Podíamos, por el momento, resignarnos consumidos de pena y de pasión.
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieras a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.
Por eso las palabras de miel de mis poemas de papel, y mi pluma de trovador de hacía años -al verse pisoteadas por tu desdén y tu abandono-, se hicieron de hiel, de hierro y de sangre. Y supe encender mis arengas con alarmas de guerra, y crisparse mis manos en un arma de fuego. Y entrar un día de enero -26- en tu Barcelona, con botas de montar. Vestido de soldado, y un ansia incontenible de gritarte: ¡mía! Sí. Mía, Nuestra, ¡De España otra vez!
Vestido de soldado, con botas de montar, te hablo hoy, enero de 1939, recién liberada; te hablo por este micrófono de radio como desde una reja, como se habla otra vez a una novia. Detrás de la reja estás, amada Cataluña, contemplando el yugo de mis flechas de Amor con que de nuevo hemos de uncirnos en sacro y eterno matrimonio.
Mis rivales -los rivales de España- ahí los tienes: apuñalados en el suelo. Como peleles. Todas las riquezas que te ofrecieron allá se las llevaron aquellos celestinos, traidores y cobardes que consintieron un día tu huida del hogar hispánico."

Ernesto Giménez Caballero, Amor a Cataluña, Madrid, Ediciones Ruta, 1942, pp. 17-23

Text tret del llibre: El President Companys Afusellat de Josep Benet. edicions 62, Barcelona. 2005


dijous, de desembre 23, 2010

INSUBMISSIÓ


CONTRA LA SENTÈNCIA DEL SUPREM!


INSUBMISSIÓ!

QUE ENS ENVIÏN LA GUÀRDIA CIVIL.

INSUBMISSIÓ!



diumenge, de desembre 12, 2010

Julian Assange





Sí, és diumenge (festa de guardar segons les sagrades escriptures) però, segur, no ens farà cap mal una miqueta de treball (penso que no ens posarem en pecat) mental.

Vegem, comença l'exercici...

Imaginem, per uns segons, que en comptes de dir-se "Julian Assange", ser un ciutadà Australià i treure, a la llum pública, les males arts d'Estats Units; es digués JIN TAO OU YANG - 歐陽金濤, fos de la província xinesa de SichuÃn (四川), i, la seva lluita estigués dirigida cap el govern del seu país, Xina, les seves males pràctiques, la seva opacitat, els seus secretismes... Quina penseu que seria la diferència o diferències?
Fàcil, oi? No?...

El Julian Assange ha estat en cerca i captura, denunciat per dues dones per assetjament (veritat o mentida?), i, ara, finalment, detingut per la policia anglesa i empresonat. Potser, desitjo que no sigui així, un dia apareixerà penjat a la seva cel·la i, les autoritats, declararen i asseguraren que va estar un suïcidi...

En Jin Tao Ou Yang, nomenat pel premi Nobel per a la Pau i, per majoria absoluta, declarat just mereixedor del guardó per la seva lluita per la llibertat, els drets humans, la pau, la llibertat de premsa, d'opinió i no se sap quantes coses més...


dimarts, de novembre 30, 2010

BARCELONA. PAUL PRESTON

El passat diumenge, 28 de novembre, un nou diari en català veia la llum, ARA. 83 personalitats de tot el món li van donar la benvinguda, compartint somnis, consells, il·lusions, records i els seus millors desigs amb els lectors d'Ara. Entre aquestes personalitats hi havia Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 1946), historiador; qui va escriure el següent article.




"Barcelona.

Un dels meus primers records de viure a Espanya cap a finals dels anys 60 i principis dels 70 és la final de la Copa del 1971 entre el València i el Barça. En aquella època no era difícil comprovar que el Reial Madrid era l'equip del règim i, misteriosament, el Barça era l'equip de l'oposició democràtica. L'any 1939, després que es suprimissin la Generalitat i els partits polítics i sindicats d'esquerra, va arribar el torn del Futbol Club Barcelona. Si a tot això li afegim que, essent jo un seguidor exiliat del Eventon, conegut en el futbol anglès com a l'Escola de la Ciència, no vaig poder evitar deixar-me seduir per un habitual joc imaginatiu i hàbil que anava lligat al Barça, el qual va prolongar-se des de l'època de Luis Suàrez fins a la de Carles Rexach. Recordo que, els dies previs al partit, les pàgines d'esport de la premsa del Movimiento intentaven crear un sentiment popular anticatalanista contra el Barça. Atès que no tenia sentit buscar una revenja per la victòria 1-0 del Barça contra el Reial Madrid l'any 1968 al Bernabéu, es va decidir que el Reial Madrid no jugaria i d'aquesta manera es donaria una lliçó als catalans, però també es va anunciar que el València jugaria amb samarreta blanca i que, per tant, mereixia el suport dels seguidors madridistes. La politització del partit va recaure en el llavors entrenador del Barça, Vic Buckingham. Si la memòria no em juga una mala passada, en una de les seves entrevistes va declarar que el seu equip jugaria per l'honor de Catalunya i va concloure, amb un fort accent anglès, "Visca Catalunya!". No és d'estranyar que Manolo Vázquez MOntalbán digués una vegada que "el Barça fue el ejército que nunca tuvo Cataluña". Aquell esdeveniment, tant al camp com a les terrasses i als bars, va anar més lligat a la política que al futbol. Algunes de les vergonyoses decisions arbitrals van justificar les eternes queixes del Barça que els arbitres perjudicaven de forma sistemàtica el seu club. No obstant això, va ser un partit molt emotiu en què Barcelona va guanyar 4-3, i una experiència que va intesificar la meva afecció per Barcelona. (...)"
"Aquest és un fragment d'un article que es diu Barcelona, que vaig escriure als anys noranta (no recordo exactament l'any) sobre l'impacte que em va produir la ciutat i la seva gent quan vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la a fons."

Barça 4 - València 3 (Copa 1970/1971)


XAVI, MILLOR JUGADOR DEL MÓN, PILOTA D'OR!





Qui sinó és el millor jugador del món?

XAVI HERNÁNDEZ i CREUS, pròxim baló d'or!





diumenge, de novembre 28, 2010

BARCELONA, AQUESTA CIUTAT DESCONEGUDA. JOAN MARGARIT.


Hotel La Rotonda. Barcelona.
Carrer Ferràn. Jordi Bertrán Rodríguez

Via Laietana. Barcelona


DINAR A LOS PINOS
Joan Margarit, del seu llibre Misteriosament feliç (2009).

Quina alegria en despertar els diumenges
amb la llum que era una germana gran
i els teus braços, la creu del meu desig.
Van ser uns matins que ja no han deixat mai
d’entrar per la finestra. Barcelona,
quan era pobra, humil, acollidora
com ho són les ciutats que han estat soles,
somreia enllà dels vidres.
Ens quedàvem al llit fins al migdia
i anàvem a dinar a aquell restaurant
de la pineda, al peu del Tibidabo.
Llavors encara no necessitàvem
posar un nom al que fèiem.
En dormir junts, amor, sexe i dolor
van ser una sola cosa: allò que érem.


El temps udola però ho fa en silenci
com un llop amb un càncer a la gola.
Res no em pertany. De sobte,
en aquesta ciutat desconeguda
puc defensar només la cambra on ara,
misteriosament feliç, escolto el so
del saxo sense pressa de Ben Webster.
Embolicada amb un diari vell,
encara duc la rosa de fa anys:
aquella Barcelona més difícil
on buscava el seu lloc la meva vida.




Barceloneta. François Rodríguez González

vhaivhen de lluvia. Leandro Martin Giaccio

Un paseo matinal. Andrea Fabiana Canton

Montjuïc (Palau Nacional). Juan Sequeiros Yuste
La calma i la tempesta. Miriam Lozano Jiménez

L'espectacle del mar. Víctor González Niell

dissabte, de novembre 27, 2010

RES ÉS EL QUE SEMBLA.

Acabo de rebre un correu electrònic amb el següent contingut:


"Asunto: SINVERGUENZAS Y LADRONESmadre mía lo que han despabilado los comunistas!)

Son todos iguales, para esto sirve nuestra bajada de sueldos, ellos lo cobran por otro lado.

Estamos gobernados por una mayoria de ladrones y chupones a costa de todos los españoles, ya está bien de los que se les llena la boca de democracia y ayuda a los obreros y necesitados,..... joder que cojonudos, siempre dando ejemplo...........
El portavoz de IU se mostró ayer muy nervioso durante el Pleno del Ayuntamiento de Sevilla ante la posibilidad de que ABC publicara esta foto.


Día 29/10/2010 - 08.13h

Comentarios

La imagen fue tomada en un restaurante de Bruselas. La mariscada costó más de mil euros y se pagó con dinero público. .

El portavoz de IU en el Ayuntamiento de Sevilla está muy nervioso. Las pesquisas del caso Mercasevilla le acechan y Antonio Rodrigo Torrijos ha decidido defenderse a la desesperada. Ayer, durante el Pleno municipal celebrado para aprobar las nuevas ordenanzas fiscales, anunció que ABC iba a publicar una foto en la que sale él comiendo marisco con el principal imputado en la causa, el ex gerente del mercado, Fernando Mellet. los juzgados para no interferir en el trabajo de la instructora. Pero la Fiscalía no llevó a cabo dichas peticiones y a partir de ahí su discurso se endureció como por arte de birlibirloque hasta el punto de que, pese a no querer interferir en la investigación judicial, ha llegado a acusar en un Pleno al concejal del PP Beltrán Pérez de suministrar información a los medios sobre los contenidos de los consejos de administración.

Según Torrijos, fue a Bruselas para «trabajar en una apretada agenda»
No sabía que en IU (y, al parecer, también en el PSOE, en la UGT, en CC.OO., etc.) al marisco le llamen "agenda". Desde luego, en la bandeja aparecen las cigalas, las gambas, las langostas y los cangrejos, pero que "muy apretaditos"...

Claro, que para "apretados" los cinturones de los funcionarios (especialmente los que no están "paniaguados" ni "mariscados" por el régimen) y los de los pensionistas. Ejemplo: en Castilla-La Mancha, los funcionarios docentes (previamente rebajados en 2.010) perderán una de las dos pagas extra, descendiendo así sus retribuciones anuales a niveles ¡¡¡de 1.985!!!

¿Habrá servido ese sacrificio para permitir que estos politicastros de medio pelo sigan "trabajando" (¿saben lo que es trabajar?) con esas "apretadas agendas"?

Ayudarme a desenmascarar a esta gentuza. ¡pásalo de una vez a todo el que puedas! ¡Y guarda este archivo hasta el día de las Elecciones!"


Això a sortit d'una noticia de corrupció a l'ABC, aquest diari independent, imparcial, equànime, neutral, objectiu, equitatiu, recte... bé, que puc dir jo d'ell? Totes i tots ho sabeu...

Prudent que és un, he volgut investigat una mica més i, a internet, m'he trobat la mateixa foto però, una mica més ampliada. A la taula hi ha un altra comensal el qual, tot sembla ser, ajudava a donar comptes de les existències de marisc del restaurant belga.


Ara bé quan us demano el vostre ajut... Es tracta d'un fotomuntatge? Per a mi tot sembla indicar que sí però, donat que no sóc expert en el tema, m'agradaria rebre les vostres opinions. Copiant a un amic blocaire (Jesús, perdona, és sense mala intenció) el primer a respondre rebrà un "gallifante".




Bé, aquí us deixo la segona foto i... definitiva?



Res és el que sembla!

La lloradora - la lupe


diumenge, de novembre 21, 2010

10 ANYS SENSE ERNEST LLUCH I MARTÍN




Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 21 de gener de 1937 – Barcelona, 21 de novembre de 2000), economista i polític. Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a París. Va ser militant del PSC i un dels fundadors del PSPV.

La nit del 21 de novembre de 2000, dos integrants del "Comando Barcelona" d'ETA (García Jodá i Krutxaga) van assassinar a l'Ernest Lluch, disparant-li dos trets a boca de canó, quant entrava al pàrquing de l'edifici on vivia.

L'endemà passat de l'atemptat es va celebrar a Barcelona una manifestació amb el lema "Catalunya per la pau. ETA no", on van assistir-hi més de un milió de persones. La periodista Gemma Nierga va ser l'encarregada de llegir el manifest unitari a l'acabament de la manifestació, però va afegir a les paraules pactades: "No estaríem aquí si la persona que va matar Ernest hagués dialogat. Vostès, els polítics, que poden, dialoguin, per favor".



Ernest Lluch, un home bo. Un home dialogant. Defensor del diàleg amb els mateixos que el van assassinar. Un lluitador amb la paraula vers la violència. Un enamorat del País Basc.

La violència, portada a la seva expressió màxima, l'assassinat, és sempre un error i una desraó. Cadascú pot tenir les seves excuses però no és i no ha de ser el camí. ETA s'equivocà amb en Lluch i tot un poble se'l va girar en contra.


DESCANSI EN PAU!


Adagio in G Minor (Albinoni)

dimarts, de novembre 16, 2010

CASTELLS, PATRIMONI DE LA HUMANITAT - WORLD HERITAGE


Els Castells catalans han estat incorporats a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Un comitè de la UNESCO, reunit a Nairobi (Kenya), els ha triat entre les 51 candidatures que es presentaven.

També han estat inclosos, a la Llista, el Flamenc, que ha comptat amb l'impuls del Govern d'Espanya i el suport de Múrcia i Extremadura, així com amb gran suport institucional, d'artistes i particulars. El Cant de la Sibil·la i la Dieta Mediterrània han sigut les altres dos afegides a la Llista.

Felicitats a tots però, especialment, als Castells els quals, amb aquesta nominació fan que, Catalunya, sigui més coneguda arreu.




















dilluns, de novembre 15, 2010

CRISTIÀ DEVELTER




Cristià Develter va néixer el 1968 a Ostende, Bèlgica, però actualment viu i treballa a Àsia. Ell s'inspira per a les seves pintures a partir d'impressions i experiències a Àsia, i cada llenç emana capes de turbulència amb un estil impecable i la sensualitat. El seu enfocament és altament emocional i el resultat és una festa visual de colors i de vida, el que reflecteix la sensibilitat i el respecte d'Àsia.

Sota la façana de moda contemporània de l'obra cristiana es troba un enfocament clàssic de treball, les tècniques tradicionals que utilitzen de nou la pintura utilitzada pels mestres flamencs, continuant així una tradició antiga, però d'una manera nova, atrevida i innovadora.

Singularitat cristiana rau en l'elecció radical dels colors forts i la seva barreja d'olis i acrílics, en general prefereixen combinar amb formes agosarades. Les seves obres són molt poderoses i convincents en la forma de captar la llum i l'espai, la traducció del seu desig de crear pintures de gran format.



Obama

Pu Yi

Hoyo De Monterrey

Chinese Sailor

Chinese Guard

Callas

Blue Courtesan

BEETHOVEN-MOONLIGHT SONATA