divendres, de gener 29, 2010

INVICTUS



William Ernest Henley, Nelson Rolihlahla Mandela (Nelson Mandela), John Carlin, Clinton Eastwood Jr. (Clint Eastwood), Morgan Freeman.



Cinc persones i quatre generacions i diferents camins i un traspassat al 1903 i quatre vius. Tots ells units, en la història, per un poema.

William Ernest Henley, va escriure, al 1875, "Invictus", el seu poema més conegut.

Nelson Mandela, va ser empresonat, per regim racista de Sud-àfrica, i va romandre a presó durant vint-i-set anys. El poema l'ajudava a no defallir i, sembla ser, que el va inspirar en els fets que, anys després, ajudarien a canviar el rumb de Sud-àfrica.

El 1994, amb 75 anys; i en les primeres eleccions democràtiques del país, on els negres van poder participar per primera vegada; va ser proclamat president. Sud-àfrica, a causa de dècades de apartheid, es trobava immersa en greus conflictes racials.

El president cercava la fórmula per a intentar unir a tots els sud-africans: negres, blancs i la resta de races, aquestes molt minoritàries. El 1995, el país africà, era la amfitriona del Mundial de Rugbi i Nelson Mandela pensà que quina millor manera, de aconseguir la reconciliació, que a través de l'esport. Els Springboks, la selecció nacional de rugby, la formaven jugadors blancs i els seus seguidors eren afrikáners que odiaven als negres i aquests detestaven als blancs. Els blancs no volien perdre poder i els negres volien assolí el que mai havien tingut. Lluità i treballà per a unir tothom darrera una il·lusió i objectiu comú: el campionat del món de rugbi. Sud-àfrica hi participà després d'anys de ser exclosa a causa del regim de discriminació racial. No figurava entre les favorites al títol però, a la fi, guanyà la final a la potent Nova Zelanda.

John Carlin, escriptor i periodista britànic, fincat a Catalunya, i Morgan Freeman, actor i guionista i director Nord-americà; es van trobar, casualment, en una petita localitat a l'estat de Mississippí. El primer feia temps que volia escriure sobre el lider africà i, l'actor, que havia fet infinitat de papers, es delia per interpretar Mandela.

A la fi, Carlin, va escriure la història d'aquell mundial de rugbi i, com el president Nelson Mandela; amb l'ajuda del capità de la selecció, Francois Pienaar; l'utilitzà per al començament de la fi de l'odi i desconfiança, existent al país durant dècades, entre negres i blancs. Publicà el llibre "Playing the Enemy: Nelson Mandela and the Game that Made a Nation" (en català: El Factor Humà)

El llibre va arribar a mans de Clint Eastwood, qui el va convertir en la pel·lícula, estrenada el passat cap de setmana i a la qual va possar, com a títol, el mateix nom que el del poema :



INVICTUS :

Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find, me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll.
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

William Ernest Henley

PROVERBI ÀRAB


"La simplicitat és un tresor infinit, si no pots arribar al que anheles
acontenta't amb el que tens"

dissabte, de gener 09, 2010

SOL i PLATJA i ALLIBERAMENT DELS PENSAMENTS


"Sí, a vegades, el pensament més insensat, el més irrealitzable en aparença, s'instal·la amb tanta força dins la teva ment que acabes per creure'l possible... Encara més: si aquesta idea va lligada a un desig violent, apassionat, l'admets finalment com una cosa fatal, necessària, predestinada, com una cosa que no pot deixar de passar!" Fiódor Dostoievski. "El Jugador"


Bé, no admetré que els pensaments insensats passin, així que intento donar un gir als actuals i començo per marxar de vacances. D'aquí unes hores sortiré cap a Lanzarote on m'espera, desitjo, sol i platja i passejos i lectura i alliberament de la ment i descans i més sol i més platja i entre mig, com no, recórrer l'illa i gaudir del seus paisatges i de les obres d'en Cèsar Manrique. Ah! sense oblidar la gastronomia.


A la tornada cercaré un mot nou pel bloc perquè, u sé, aquest no és el més adient, no trobeu?.


Demà al migdia gaudiré d'una temperatura agradable (quin fred que fa!), amb pantalons curts, samarreta i xancles...

diumenge, de gener 03, 2010

NO HI HA CAP MOT DE CONSOL




Matí d'un diumenge de desembre. Un dia ras i clar i fred, molt de fred i trist, molt trist. A la zona alta de Mataró, darrere l'hospital, a la ctra. Cirera, es troba el crematori. Vaig arribar a quarts de nou. La incineració estava prevista per a dos de deu. A poc a poc van començar a arribar els pocs, familiars i amics, que acompanyaríem als pares, la Lisa i l'Andrés, a la trista i dramàtica cerimònia: el comiat i posterior incineració de la seva filla, l'Elia, de sis anys.

Dos dies abans, divendres a tret de alba, moria en l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares no ho volien, no ho podien creure. El dia abans, a la tarda, estava bé, res feia presagiar que, unes hores després, la seva estimada Elia, ja no hi seria. Els pares, totalment destrossats, no volien cap mena de cerimònia ni res que se li sembles. De fet no li van comunicar a ningú tret de la família més propera. Em vaig assabentar per una amiga comuna, companya de feina del pare de l'Elia. Li vaig trucar passades unes hores i va ser dur, duríssim ... Mai havia escoltat una persona tan abatuda, tan desfeta. A l'endemà, dissabte, vaig anar, amb dues amigues més, a casa dels pares. Què podíem fer?, què podíem dir?. Res! cap mot podria assossegar la desesperació d'aquells pares. Una forta abraçada i la companyia en el dolor. L'Andrés parlava i parlava, no deixava de fer-ho i, sobre tot, és retreia un munt de coses. La Lisa no deia res. Els dos ploraven, tota l'estona, desconsoladament. Colpia sentir que no volien viure, que si ho feien era perquè tenen una altra filla i, per ella, han de tirar endavant. Tot el que deien era colpidor.


Els pares van arribar a un quart de deu, fortes i dilatades abraçades, cap mot. Silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i un intens fred que et travessava els ossos i et congelava l'ànima i més plors... però, cap mot. No hi a res que es pugui dir davant una fatalitat com aquesta. No va haver cap cerimònia ni flors (llevat d'un ram de gladiols el qual, juntament amb una carta de la germana i una foto, portaven els pares perquè acompanyessin a l'Elia en el viatge etern que estava apunt de començar), ni recordatoris... L'Elia portava un vestit nou, sense estrenar, que havia de fer servir al març, en el casament de una tieta. Els funcionaris del crematori van arribar aprop de les deu. Llarga i dura espera i més silencis. La Lisa i l'Andrés van entrar a veure-la i acomiadar-se i van sortir més destrossats, si això era possible. Ràpidament van marxar cap a casa, sense comiats ni condols; només silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i aquell intens fred que arribava a les entranyes.

Cerquem respostes però no les hi ha. Ningú té una explicació per a casos com aquests. ¿Per què s'ha arrencat, d'arrel, la vida d'una criatura de sis anys?

Han passat tres setmanes però encara no puc fer-me a la idea, ningú se la pot fer.

Elia, allà on siguis, pensa que els teus pares volen estar amb tu però encara no poden, no els hi arribat l'hora de partir. Espera'ls i, quan arribin, dóna'ls la mà, ensenya'ls el camí i digues-los quant els estimes. Ells tindran una llarga i dura travessia per aquesta vida però el retrobament serà el final als seus patiments. L'hora del seu descans.