dilluns, de maig 31, 2010

«La independència de Catalunya serà un gran negoci per Espanya»


Antoni Abad, Dret Constitucional.
18.05.2010

Viure uns anys als Estats Units i treballar a les universitat de Standford i Buffalo com a professor de Dret Constitucional, li ha fet veure amb un altre perspectiva l’independentisme. Ho té igual de clar, però diu coses diferents.

L’encara militant d’ERC («ja no m’hi trobo còmode, però...») i autor de la Constitució de Catalunya, el mallorquí i nét de sabadellencs, Antoni Abat Ninet, 35, va tornar ahir a Sabadell per saludar el seu amic Oriol Garriga («sap més de la meva família que ningú de la meva família», diu rient).

És el pare de la Constitució Catalana.
L’he fet per Reagrupament. Com també he fet un dictamen jurídic sobre la viabilitat de la consultes populars.
Si es fan és que són viables.
Em refereixo a un referèndum vinculant. He demostrat que en base a la nova Llei de Consultes Populars Catalanes aprovada al Parlament (una llei per cert molt mal feta) es pot incoar un procediment de consulta popular vinculant.

M’està dient que si el Parlament de Catalunya vol, ja pot convocar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya ara mateix i que això serà legal?

Exactament.

Però la Constitució Espanyola diu que Espanya és indivisible.

Sí, però en cap moment diu que no es pugi declarar l’autodeterminació. El dret a l’autodeterminació és un concepte extra-constitucional reconegut en tota la doctrina internacional.

Segur?

Absolutament. El dret internacional ho deixa ben clar. La Declaració Universal dels Drets Humans, els Drets Fonamentals dels Pobles i moltes resolucions de l’ONU diuen que tot poble té dret a l’autodeterminació.

I si només participa un 20%?

Perfecte. Majoria absoluta. Al referèndum de la Diagonal ha votat el 12% i el donen per bo.

El següent pas serà, com va fer el seu besavi, sortir al balcó i declarar la independència unilateralment?

Clar. No hem de demanar permís a l’estat espanyol per independentizar-nos. Faltaria més. És més inteligent negociar amb Brussel·les que amb un estat que ens oprimex.

Brussel·les ho acceptarà?

Clar, prima la democràcia. Els pobles fan les lleis, no les lleis els pobles.

Però Madrid pressionarà Brussel·les.

El president de la Unió Europea, Van Rumpoy, va llegir el meu article sobre una independència catalana pro-europea i li va semblar molt bé. Em va dir que no hi hauria cap problema.

No em puc imaginar un president espanyol acceptant-ho.

Doncs és mot fàcil. Algun dia s’adonaran que a Espanya li compensa que Catalunya sigui independent.

Per què?

Perquè des de fa deu anys Catalunya és deficitària per l’estat Espanyol. Els hi costem diners.

Però no dieu els independentistes que l’espoli fiscal espanyol ens està arruïnant?

Al revés, pels espanyols es un bon negoci que Catalunya s’independitzi. Per ells serà beneficiós.

Explíqui’m-ho.

Jo no sóc economista i certament no discutiré la balança fiscal. Però afirmo que el preu que està pagant Espanya per tenir Catalunya annexionada ara mateix és ruinós.

Demostri-ho.

Només en conflictivitat...

Això sí, es traurien un pes de sobre.

I això costa diners. Tots els maldecaps que origina l’encaix de Catalunya a Espanya tenen un cost.

Econòmic?

Social, cultural, polític... Perden tant de temps, tant esforç i tanta energia per Catalunya, el desgast que provoca Catalunya tant al PSOE com al PP és tan gran, que es pot quantificar en milions d’euros. És temps i diners que podrien aplicar a... no sé, a la nanotecnologia per exemple.

I l’Estatut?

Igual. Tenim un Tribunal Constitucional paralitzat des de fa quatre anys per culpa de Catalunya. Doncs tot això que s’estalviaran.

No sé...

I de passada resoldrien el seu problema identitari. Per primera vegada tindran raó: Espanya i Castella seran una mateixa cosa. Model francès.

Ens haurien d’estar agraïts

Besnét de Jaume Ninet

El seu besavi, Jaume Ninet i Vallhonrat, va ser el regidor sabadellenc del Círcol Republicà Federal que va proclamar la República Catalana, l’abril de 1931, des del balcó de l’Ajuntament de Sabadell. El mateix Ninet va ser principal impulsor del Camp d’Aviació de Sabadell i un dels artífex que del túnel del tren sota Horta Novella. «Em sento hereu de l’empenta nacionalista del meu besavi», diu.

Font: Diari de Sabadell (18.5.2010)
Text i foto: Víctor Colomer


divendres, de maig 28, 2010

Aznar Receives UN Watch Guardian of Freedom Award


Estic fet un embolic!. Pensava que tenia un concepte clar sobre el significat de la paraula "democràcia". Avui crec que me l'han desmuntat.

Llegeixo, no sense estupefacció, la noticia : "Aznar rep a Ginebra un premi com a "defensor de les democràcies fortes i unides"". Aquest guardó li ha concedit l'organització no governamental, UN Watch, que té l'objectiu de supervisar l'actuació de les Nacions Unides i promoure els drets humans al món. Fundada al 1993 i amb seu a Ginebra (Suïssa).

Almenys que "democràcies fortes i unides" sigui sinònim de: EE.UU. + Regne Unit + Espanya; no entenc res. Aquestes tres "democràcies fortes..." es van unir per a començar una guerra contra Irak la qual encara no ha acabat. Els ex-dirigents dels dos primers països van reconèixer el seu error (van mentir descaradament, sense cap pudor) al creure que hi havien armes de destrucció massiva cosa que no ha fet l'Aznar.

Bé, el cas és que el tema no té desperdici. A sobre, a la web d'aquesta organització parla de: "his excellency Jose Maria Aznar", llavors l'assumpte ja és per a fer caure de cul.

El senyors de UN Watch no s'han mirat la biografia de l'ex-president del govern espanyol. De haver-lo fet haguessin trobat frases dites per ell durant varies èpoques de la seva vida i que el retraten. Aqui van algunes perles "famoses"...

• "Los jóvenes falangistas están cansados de dar y no recibir; están cansados de escuchar promesas y recibir fracasos; están cansados de escuchar "bonitos discursos" que sólo sirven para crear más confusionismo del que ya hay, para crear el verdadero rostro de quienes los pronuncian. Yo como joven y habiéndome llegado un ejemplar de las Obras Completas de José Antonio Primo de Rivera, ya he tomado una decisión." (Revista SP, 1969)

• "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valencia". Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia." (La Nueva Rioja. 9.5.1979)

• "¿Qué tiene que ver el Parlamento con la calle?" (La Nueva Rioja, 25.7.1979)
• "Cuando se está en quinto o sexto de bachillerato o se es un poco revolucionario o no es nada." (Refiriéndose a sus escritos de juventud en los que se declaraba falangista independiente. Jerusalén, 10.4.1995)
• "Yo soy el milagro." (Entrevista The Wall Street Journal, 20.5.1997)
• "Pujol es el responsable de la grave crisis política, moral y económica que afecta a España." (19.9.1995)
• "Pujol es una persona con alto sentido de la responsabilidad que comprende lo que significa la oportunidad que tenemos." (10.3.1996)
• "Me llamó Fraga al despacho de la Presidencia de la Junta de Castilla y León y me comunicó que había pensado en mí. Colgué el teléfono y marqué el de mi casa para decirle a mi mujer: "Ya está. Nos ha tocado. He dicho que sí." (Refiriéndose a su designación como candidato de AP a la Presidencia del Gobierno. El Mundo, 4.9.1996)
• "Augusto Pinochet me parece un personaje que pertenece a la historia de Chile y a su modelo de transición política." (4.2.1998)

Sobre el seu avi, Manuel Aznar Zubigaray (qui a una entrevista al ABC declarà: Desde el 18 de Julio juré servicio completo a Franco. No he encontrado hasta hoy ninguna razón para cambiar de opinión “), Jose Maria Aznar va dir :

"El 10 de Noviembre de 1975 murió mi abuelo paterno Manuel. Os podría contar muchas cosas cobre él. Pero me limitaré a apuntaros algunos datos. Para empezar, debéis saber que sobre él se han escrito muchas inexactitudes. Hay mucho ignorante y mucho rencoroso. No niego la mayor: mu abuelo era profudamente conservador, lo que le convierte al lenguaje actual en un centrista recalcitrante. Y tampoco puedo engar que su influencia en mi manera de pensar y actuar ha sido decisiva, incluso determinante.

Es verdad que colaboró con entusiasmo con el Generalísimo Franco. Es verdad también que en nuestra Guerra Civil se sumó con in disimulado entusiasmo al bando que le era más familiar y que se dice que más o menos fue el sublevado. Es verdad que ocupó cargos de responsabilifaf en el régimen anterior: Embajador, Presidente de la Agencia EFE, director deLa Vanguardia Española, la revista Semana, etc. Pero, ¿y qué?. Lo importante no es eso. Lo importante es que me supo transmitir unos valores, me introdujo en el difícil arte de desconfiar de todo y de todos. Esto es importante. Ese era mi abuelo Manuel, el mismo que el tal Azaña despreció, el mismo que un sociata exiliado como un tal Indalecio Prieto le dedicó un artículo faltón "Historia de un Perillán" que no le deja especialmente bien. Pero también, y eso me emociona recordarlo, es el mismo que escribió un libro apasionante que he releído hasta sabérmelo de memoria y cuyo nombre lo dice todo: "Historia Militar de la Guerra Civil". Os lo recomiento. Es muy ameno y cuenta con detalle lo que sucedió en lo que él llamaba con acierto "nuestra guerra de liberación". En fin, como tantas veces digo últimamente, mi abuelo fue, en una palabra: un liberal de lo que ya no hay. Pura Leyenda mediàtica." (font : http://www.losgenoveses.net/Personajes%20Populares/aznar/directorioraiz/elabuelomanuel.htm)

Hi
ha coses que es porten a la sang i els gens.



dimarts, de maig 25, 2010

BANKSY. MURS I GRAFITS

Banksy (Bristol, Regne Unit, 1975) és un artista del carrer conegut a nivell mundial.

Els seus grafits fets amb plantilla (tècnica coneguda com pochoir) són molt coneguts a Londres, encara que ha fet algunes obres a d'altres ciutats com Los Angeles. S'esforça per mantenir el seu nom ocult, i els seus llibres els publica com a Robin Banksy. La premsa suposa que el seu nom real és semblant, però podria tractar-se d'una broma per la seua similitud amb l'expressió robing banks (robant bancs).















LLIBRE D'ABSÈNCIES. EN RECORD D'EN DAVID.


ELS OBJECTES

La certesa de tu no m’abandona,
viu en objectes compartits que havíem
estimat molt i que jo estimo encara,
forteses de no res que m’acompanyen
ara que tu te n’has anat per sempre.

Tot és or a la guerra dels silencis
i escreix de tu si tanco els ulls per veure’t.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una
part de nosaltres, tal vegada
la part més clara,
íntima i senzilla.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)


QUASI ELEGIA

Faig recompte i no em manca cap imatge.
A les golfes dels anys i amb poca empenta
faig recompte de mi per evocar-te.
Teu és ara l'espai de privilegi
entorn del qual em cerco i m'edifico,
i teu el buit que empleno amb la mirada
cada cop que el silenci em trenca els versos.
Escric per tu i en cada mot hi arrisco
tot un futur que tu no podràs veure
però et pertany, perquè és l'espai que havíem
somiat junts, escric per fer més pura
la quietud, més clara la bellesa
i la vida molt més harmoniosa.
L'amor em mou, l'amor a cada cosa,
per ínfima que sigui, i l'esperança
de desvetllar, com més la veu se senti,
més afany per comprendre'n la profunda
simplicitat i estimar-la amb més força.
De tot arreu la vida em sol·licita
i em sento viure arreu, mentre tu vetlles
l'espai de mi mateix que saps que sempre
t'ha de pertànyer per més anys que visqui
i em somrius des del teu ignot exili.
Faig recompte de mi: no pas gran cosa,
prou que ho saps bé, però em complau poder-te'l
oferir com aquell pom de flors seques
que vas posar-me damunt de la taula
i va durar mentre tu t'esllanguies.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)









diumenge, de maig 23, 2010

Mes enllà de l'Arc de Sant Martí ....

En uns moments on tot son incerteses, la foscor de "la tormenta" ens aclapara, els taurons dels mercats estan a l'aguait, les epidèmies econòmiques acaben amb moltes il.lusions, els habitants de "la caverna" surten dels seus amagatalls, i els dinosaures de "toga i gomina" jutgen a tot un poble, sempre va be pensar que hi pot haver quelcom millor mes enllà de l'Arc de Sant Martí ...

dissabte, de maig 22, 2010

"VIVA JUPITERRRR Clarament que sense cinturó està molt millor"


"Júpiter perd un dels seus grans cinturons de núvols".


El "Diario de Sabadell", en la seva edició digital d'avui dissabte, pública una "interessant" noticia sobre el planeta Júpiter: "Júpiter perd un dels seus grans cinturons de núvols"
.

És possible que aquest article no interessi a molta gent però si pot interessar la fotografia que, para il·lustrar -lo, han penjat a la pàgina i si no fer-li un cop d'ull. L'afegeixo al comentari per si, a l'hora de que vulgueu entrar-hi i llegir-la, l'han tret..

Aquí la teniu :





L'enllaç : http://www.diariosabadell.com/__n1364612__Jupiter_pierde_uno_de_sus_grandes_cinturones_de_nubes.html

Ah! no oblideu de llegir els comentaris dels lectors : "VIVA JUPITERRRR Claramente que sin cinturon está muchisimo mejor"

Qui diu que els diaris són aborrits? Això són noticies positives davant la crisi!.

Feliç cap de setmana.




divendres, de maig 21, 2010

AUTORETRAT ALS SEIXANTA-SET ANYS

AUTORETRAT ALS SEIXANTA-SET ANYS

El cap, feixuc, m’ha encorbat les espatlles
i m’ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d’agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l’imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se’m farà tard mentre amb els ulls tancats
m’enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d’interrogar la mort que sempre em ronda.

Llibre de les solituds - Miquel Martí i Pol













fotos de la xarxa

dimecres, de maig 19, 2010

EL FETS DEL PALAU. 50è ANIVERSARI.




Avui 19 de maig es commemora el 50è aniversari dels "Fets del Palau".


Els primers mesos de 1960, a Barcelona, va haver un important moviment ciutadà en contra del que, en aquelles dates, era el director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga y de la Serna.



El diumenge 21 de juny de 1959, a l'església de Sant Ildefons, a la Travessera de Gràcia de Barcelona; molt molest perquè la missa de nou es deia en català, sortí del temple cridant: "Todos los catalanes son una mierda". Això va fer que hi hagués un moviment de rebuig molt important en contra del director de La Vanguardia. La idea va partir d'en Jordi Pujol. Finalment, el 7 de febrer de 1960, el nom de Luis Galinsoga ja no figurava com a director a la capçalera del rotatiu. Les campanyes en contra d’ell el va fer dimitir.



Degut al rebuig creixent a Catalunya (va tenir el seu moment alguit amb la visita que, Franco, realitzà a Barcelona el 30 d’abril del mateix any, on se’l va rebre de la manera que es mereixia, i se’n va anar amb la cua entre les cames) en contra de la dictadura, el Régimen va muntar l’anomenada Operación Cataluña, consistent a cedir el castell de Montjuïc a la ciutat, una Carta municipal per a Barcelona i la compilació del dret civil català.


Dins d'aquests actes de desgreuge envers Catalunya, es va organitzar un concert de l'Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana, per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall, i al que havien d'assistir les autoritats franquistes. Aquestes van suprimir, del programa, l'himne "El Cant de la senyera".



La manipulació imposada a l'Orfeó Català amb censures i quotes no només es considerava una intromissió política, sinó que furgava directament en el fons de la identitat i sentiments dels catalans.


Joves de l'Acadèmia de Llengua Catalana, acompanyats d'altres amics i activistes, estaven decidits a anar al Palau de la Música Catalana a cantar l'himne prohibit davant dels ministres de Franco.


Jaume Casajoana (1930-2001), integrant de L'Acadèmia, s'entrevistà amb Jordi Pujol. Planejaven fer una de sonada. La gent es movia. Reunions i compra massiva d'entrades. Una cinquena part de les butaques del galliner i una quantitat important del primer pis quedarien ocupades per policies de paisà.


El 19 de maig de 1960, dia dels fets, la policia va entrar al Palau abans que el públic ocupant les butaques estratègicament, de tal forma que, als integrants de l'Acadèmia, els era impossible agrupar-se, quedant dispersos i envoltats de policies.



El concert començà enmig d'una gran tensió que es palpava en l'ambient. Algunes persones van ser detingudes per repartir fulls amb la lletra d'"El cant de la senyera", que havia estat vetat pel governador,



Al tercer acte, quan arribà el moment en què s'havia d'haver interpretat la cançó prohibida, tot el Palau, de peu dret, es posà a aplaudir durant minuts i minuts, sense deixar sentir els cantaires que interpretaven un altre peça. No s'acabava mai... De sobte, quan els aplaudiments minvaven, va aparèixer, a la primera filera del galliner, un home alt i fort, era Josep Espar, que, dempeus i amb una veu potent, començà a cantar: "Pel damunt dels nostres cants..." Li seguien la resta de membres de l'Acadèmia i el public assistent. Tots van cantar amb ell i esclatà l'escàndol.



Les forces del mal es desfermaren. "¡A ése! ¡A ése!", bramaren. S'intercanviaren cops de puny, la gent no només es defensava, sinó que atacava, la policia estava sorpresa. Els sentiments estaven per sobre de la prudència, i la dignitat, per damunt de la claudicació. El cor de l'Orfeó s'hi va afegir al cant. Era una barreja de cants, crits, cops i aplaudiment. El ministre d'Educació, Jesús Rubio, exclamava: "Esto es impresionante ¡Dios mio! ¡Esto es increible".


Van ser detinguts vint persones, entre elles, Joan Amigó, Enric Bastardas, Jaume Casajoana, Ignasi Espar, Magí Sanmartí, Lluís Maria Sunyer i Lluís Porcel. Tots ells membres de l'Acadèmia de Llengua Catalana. Van ser apallissats i torturats pels agents de la Brigada Social.


El dia 22 a la nit, tres dies després dels Fets del Palau, va ser detingut Jordi Pujol.


La policia culpà, tot i no ser al Palau, Pujol de ser el cap de tot aquell moviment emergent. El 13 de juny de 1960 li van fer un "consejo de guerra" i el menaren a la presó amb set anys de condemna. Aquest fet motivà una llarga i extensa campanya, l'anomenada "Pujol-Catalunya". En el seu parlament al judici, Pujol va dir: "Som una joventut que puja lentament però obstinada".


"Todos los catalanes son una mierda" de Xavier Polo. (Raval Edicions SLU, Proa. Abril 2005)




Al damunt dels nostres cants
aixequem una xenyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.


Partitura del Cant de la Senyera





diumenge, de maig 16, 2010

BARÇA, CAMPIÓ DE LLIGA 2009 - 2010



El Barça ha guanyat la millor i més disputada lliga de la història amb noranta-nou punts. Messi, amb trenta-quatre gols és bota d'or. Valdès premio Zamora.

Més de noranta-vuit mil seguidors
a l'Estadi. Pot ser que tinguin raó els mitjans i el cule ha deixat de ser negatiu perquè, sens dubte, ningú temia per la consecució d'aquesta lliga. Ningú patia i tothom estava segur que, els nostres jugadors, l'assolirien. Només els primers deu minuts han estat dubitatius, després tot ha estat domini del Barça. Resultat final: Barça 4 - Valladolid 0.

Una altra nit màgica i una altra lliga al sarró. Amb una mica de sort s'hagués pogut guanyar algun títol més però... I millor no pensar què hagués passat amb l'Eto'o al equip. Una llàstima que això no va està possible.

Lo millor de tot són les sensacions que ens deixa aquest equip i, sobre tot, l'entrenador, en Pep Guardiola. Quin gran entrenador i, quina gran persona!. D'on venien, i assolir quatre títols aquesta temporada, ha estat memorable. Podem ser optimistes perquè segur que continuarem gaudint del millor equip, dels millors jugadors del món i de més títols.

El Madrid només ha pogut empatar el seu partir contra el Màlaga i ja fa dies que estan parlant d'un nou projecte i serà el... Naturalment el primer pas serà acomiadar a Pellegrini, un entrenador que ha aconseguir noranta-set punts, tot un record. És la bogeria de la directiva blanca que s'han gastat milions d'euros i no poden acceptar que el seu etern rival li hagi passat la mà per la cara, amb un equip ple de joves del plante.

Els mitjans de comunicació espanyols; molts d'abast nacional, i alguns pagats també per nosaltres, els culés; han estat tota la temporada ensenyant el que tothom sabem, els seus colors... el blanc. Però no només s'han dedicat a animar a l'equip de la capital sinó que , com és habitual en ells, han atacat sistemàticament al Barça. Quina poca professionalitat! No s'han sortit amb la seva i, per a la seva ràbia, el Barça a guanyat la lliga.

Diuen que l'omnipotent Florentino Pérez, a la primera part, l'han agafat les càmeres de televisió , quan llegia un missatge de mòbil i, amb cara de circumstàncies, bufava. A la segona no ha sortit ni una sola vegada. Sembla ser que ha donat ordres perquè no el tornessin a enfocar.

I la Cibeles es queda un altra any amb tanques i sense títols...

VISCA EL BARÇA i VISCA CATALUNYA!










http://www.elmundodeportivo.es/web/gen/barcelona-campeon-liga-2010.html

dissabte, de maig 15, 2010

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI. Deu anys sense servei militar obligatori.



Avui fa deu anys que el govern espanyol va suprimir el servei militar obligatori. Aquesta fita va ser sobretot possible gràcies als objectors de consciència, molts dels quals van patir judicis i presó per sol fet de fer prevaler la decisió de la seva consciència.

Encara que a mi m'hagués agradat més no fer-la vaig estar, durant catorze llargs mesos, a Càceres. Els tres primers al campament de Santa Ana. Recordo la inutilitat d'aquells dies d'instrucció en els quals, principalment, t'ensenyaven a marcar el pas i desfilar per al dia de la tan "patriòtica" "jura de bandera". Tot era molt "kafkià" però recordo quan s'adjuntaven a totes les companyies i fèiem l'assaig complet de la "jura". El comandament que la dirigia feia posar genoll a terra (un genoll a terra i l'altra flexionat) al crit (això sí, molt castrense) "rodilla en tierra", llavors els dos mil o tres mil reclutes havíem de "clavar" el genoll en el sòl. El comandament cridava: "no se ha oido". La primera vegada pensava "però que cony s'ha de sentir?". Ho vaig saber al moment, pretenia que, literalment,
piquéssim amb el genoll en el ciment del camp d'instrucció i, naturalment, que se sentís el cop. Fot-te!, no estaria parlant seriosament!. I tan seriosament que parlava ". Suposo que molts ho feien però jo no, no estava disposat a fotre'm els genolls. Una altra història era picar el subfusell i que, per descomptat, es sentís ... Que bestieses!.

Com tots els que van fer la mili obligatòria, podria explicar una i mil anècdotes, però no us avorriré amb això.

Sí comentar que vaig poder suportar tot aquell temps gràcies als amics i companys, que em van ajudar en els moments complicats i amb els qui vaig compartir molts i inoblidables moments. Uns quants d'aquells amics, després de tants anys, encara els conservo, senyal de l'estreta amistat que ens va unir. Gràcies a tots!

Per sort, tot allò ja és història i ara, als joves, no se'ls talla la seva vida per aprofitar-se d'ells i tenir esclaus al servei del poder militar.