Avui fa deu anys que el govern espanyol va suprimir el servei militar obligatori. Aquesta fita va ser sobretot possible gràcies als objectors de consciència, molts dels quals van patir judicis i presó per sol fet de fer prevaler la decisió de la seva consciència.
Encara que a mi m'hagués agradat més no fer-la vaig estar, durant catorze llargs mesos, a Càceres. Els tres primers al campament de Santa Ana. Recordo la inutilitat d'aquells dies d'instrucció en els quals, principalment, t'ensenyaven a marcar el pas i desfilar per al dia de la tan "patriòtica" "jura de bandera". Tot era molt "kafkià" però recordo quan s'adjuntaven a totes les companyies i fèiem l'assaig complet de la "jura". El comandament que la dirigia feia posar genoll a terra (un genoll a terra i l'altra flexionat) al crit (això sí, molt castrense) "rodilla en tierra", llavors els dos mil o tres mil reclutes havíem de "clavar" el genoll en el sòl. El comandament cridava: "no se ha oido". La primera vegada pensava "però que cony s'ha de sentir?". Ho vaig saber al moment, pretenia que, literalment, piquéssim amb el genoll en el ciment del camp d'instrucció i, naturalment, que se sentís el cop. Fot-te!, no estaria parlant seriosament!. I tan seriosament que parlava ". Suposo que molts ho feien però jo no, no estava disposat a fotre'm els genolls. Una altra història era picar el subfusell i que, per descomptat, es sentís ... Que bestieses!.
Com tots els que van fer la mili obligatòria, podria explicar una i mil anècdotes, però no us avorriré amb això.
Sí comentar que vaig poder suportar tot aquell temps gràcies als amics i companys, que em van ajudar en els moments complicats i amb els qui vaig compartir molts i inoblidables moments. Uns quants d'aquells amics, després de tants anys, encara els conservo, senyal de l'estreta amistat que ens va unir. Gràcies a tots!
Per sort, tot allò ja és història i ara, als joves, no se'ls talla la seva vida per aprofitar-se d'ells i tenir esclaus al servei del poder militar.
Encara que a mi m'hagués agradat més no fer-la vaig estar, durant catorze llargs mesos, a Càceres. Els tres primers al campament de Santa Ana. Recordo la inutilitat d'aquells dies d'instrucció en els quals, principalment, t'ensenyaven a marcar el pas i desfilar per al dia de la tan "patriòtica" "jura de bandera". Tot era molt "kafkià" però recordo quan s'adjuntaven a totes les companyies i fèiem l'assaig complet de la "jura". El comandament que la dirigia feia posar genoll a terra (un genoll a terra i l'altra flexionat) al crit (això sí, molt castrense) "rodilla en tierra", llavors els dos mil o tres mil reclutes havíem de "clavar" el genoll en el sòl. El comandament cridava: "no se ha oido". La primera vegada pensava "però que cony s'ha de sentir?". Ho vaig saber al moment, pretenia que, literalment, piquéssim amb el genoll en el ciment del camp d'instrucció i, naturalment, que se sentís el cop. Fot-te!, no estaria parlant seriosament!. I tan seriosament que parlava ". Suposo que molts ho feien però jo no, no estava disposat a fotre'm els genolls. Una altra història era picar el subfusell i que, per descomptat, es sentís ... Que bestieses!.
Com tots els que van fer la mili obligatòria, podria explicar una i mil anècdotes, però no us avorriré amb això.
Sí comentar que vaig poder suportar tot aquell temps gràcies als amics i companys, que em van ajudar en els moments complicats i amb els qui vaig compartir molts i inoblidables moments. Uns quants d'aquells amics, després de tants anys, encara els conservo, senyal de l'estreta amistat que ens va unir. Gràcies a tots!
Per sort, tot allò ja és història i ara, als joves, no se'ls talla la seva vida per aprofitar-se d'ells i tenir esclaus al servei del poder militar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada