dimecres, d’octubre 27, 2010

EL PP PRESENTARÀ RECURS AL TC CONTRA LA LLEI CATALANA PER A LA PROHIBICIÓ DE LA CORRIDA DE BRAUS

Foto: ElPunt


Amb la signatura de 50 senadors del seu grup, el Partit Polular presentarà demà, davant el Tribunal Constitucional, el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei catalana que prohibeix les corrides taurines a Catalunya. Sembla ser que no tenen res millor a fer que donar per sac a Catalunya i els catalans.
Senyor! Quina democràcia i quina constitució! Permet que els partits legislin des dels tribunals, passant-se pel forro dels collons el que decideixen els parlamentaris elegits, democràticament, pel poble.

Nosaltres què podem fer? El mateix, oi? Passar-nos per forro a ells i a la seva constitució.

Això que mostra el vídeo és el que ells tant defensen.

La tortura no és art ni cultura.




La seva festa nacional, la seva carta de presentació davant del món. MAI LA NOSTRA!




Seguim en la lluita !


dimarts, d’octubre 26, 2010

SYBONEY, EN TU BOCA LA MIEL PUSO EL DULZOR.

"Syboney, en tu boca la miel puso su dulzor.
El año pasado, la Generalitat multó a a 94 empresas por no etiquetar en castellano.

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana."









dilluns, d’octubre 25, 2010

UNA JOVE ÉS ASSASSINADA A CAMBRILS

Estic totalment encontra de la pena de mort, no tinc cap dubta que no és solució pels problemes de delinqüència. Malgrat això, hi ha moments que el meu cap vol anar cap a un altra cantó. Situacions com la d'avui, quan escoltava la notícia de la mort d'una noia de 23 anys, en l'atracament a una sucursal bancària de Cambrils (Baix Camp), em revolta i em fa dubtar de les meves conviccions. El castic, per a aquests delinqüents, ha de ser el més dur i no és un altra que l'ingrés a presó i el compliment, en la seva totalitat, de la pena imposada.

D'altra banda s'han de castigar tots els delictes amb la màxima contundència: furts, robatoris, estafes... Tots! No s'ha de deixar que, els malfactors, campin per on vulguin, fent de les seves i considerant, Catalunya, un paradís pels seus "negocis". Prou de laxitud amb tota aquesta xusma! Els polítics tenen la obligació de fer les lleis repressives que pertoquin, els jutges d'aplicar-les i la policia d'enxampar-los i posar-los a disposició d'aquells.

Una jove a perdut la vida a mans d'un assassí que, "gratuïtament", l'ha disparat i la ferit mortalment. Ara, els mossos, l'han de localitzar i, el més aviat possible, posar-lo en mans de la justícia.

Foto: ACN.

ES REOBRA EL MOLINO

Aspes girant, neons, vedettes, ballarins i ballarines, plomes, tacons impossibles, cuixes i carns... La flor i nata de la societat política i civil de Catalunya i Barcelona... El dilluns 18 es van reunir per a assistir-hi a la reobertura de "El Molino". El famós teatre de variettes del Paral·lel barceloní, després de tretze anys tancat, va reobrir les portes. L'edifici ha estat totalment reconstruït, només la façana principal ha quedat dempeus, amb la cara rentada.
El teló s'ha aixecat i ha començat la funció.

Tanmateix, al carrer hi ha un altra show el qual es presenta, si hi cap, més cridaner, amb menys llums però més plomes, més tacons i més disfreses. Molts hi volen arribar a primeres vedettes i, per aconseguir-ho, no dubten a fer mans i mànigues. Com a messies, salvadors de la seva pàtria (que no és la meva), prometen impossibles, menteixen, fan aflorar el pitjor de les persones i les enfronta. "Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres amb vestit d'ovelles, i per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu" (Mt 7, 15-16).

La falsa profeta del PP. La seva lluita aferrissada en pro de tot el que significa espanyol i espanyolitat... La seva lluita aferrissada contra tot el que és català i catalanitat... És possible que, tot allò, la dugui a guanyar uns quants vots més dels que en té ara però, de segur, no la durà més enllà d'on han arribat els que l'han predecit, és a dir... la puntada al cul i l'ostracisme. La proscripció li arribarà amb tota seguretat però, fins que això no passi, ella i els seus hauran fet mal, molt de mal. Qui sap, és possible que, donat la divisió que s'està creant en el si de la societat catalana, la deterioració sigui irreparable. Ella estarà cofolla d'haver fet el millor per Catalunya i mai, a la resta de la seva vida, reconeixerà les seves males arts, les bastes mentides, el seguidísme vers els seus superiors del carrer Gènova Madrileny... Tot per a aconseguir fer-se un furadet, un nom entre els actors d'aquest país però, com tothom sap, d'actors i actrius hi han hagut, i hi ha, de bons i de dolents i, aquesta senyora, pertany al segon grup: al dels dolents, malintencionats, malèvols, malvats...

El Rivera, senyor que, ni en el millor dels seus somnis, pensà que podria aconseguir un escó al Parlament de Catalunya. Ell, que el van nomenar, president del seu partit, a dit. Ciudadanos, creat per un grup de ressentits, rancuniosos amb Catalunya. Insatisfets de la seva vida. Carronyers! Uns personatges que, al poc temps, van abandonar la "associació" creada i van emigrar al partit de la Rosa Díez, UPyD. I, en el millor dels casos, van "desaparèixer" del mapa polític i no tan del mediàtic.

Ciudadanos, va aconseguir tres escons de diputats al Parlament. Dels tres diputats, només Rivera utilitzà el català a l'hemicicle. Naturalment, com no podia ser d'un altra manera, és permès l'ús del castellà, faltaria més. Tan el català com el castellà son idiomes oficials. El senyor Robles i el senyor Domingo, no el feien servir per desconeixement de l'idioma. Després d'un cisma al grup Mixt, els tres diputats van agafar camins diferents. El senyor Robles deixà l'escó i va passar a formar part de UPyD. El senyor Domingo continuà com a Diputat però per lliure. També es presentarà per UPyD a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells, que volien salvar, als espanyols, de "les urpes independentistes, catalanistes...", van acabar barallats entre ells. Només tres i no es posaven d'acord, però volien canviar el país.

Ara, Rivera, promet treure l'obligació de tenir el nivell C de català pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya. I, jo, em pregunto: com pensa que serem atesos els catalanoparlants?. Potser, aquell senyor, creu que ens conformarem a ser atesos en castellà? Qui sap si, el que pensa, és que podem tornar a èpoques franquistes. Tant és el que pugui pensar el personatge, no cedirem! Té gràcia que, ell, vagi pregonant el bilingüisme. Tanmateix, podria fer el mateix amb el castellà, que no sigui obligatori, llavors "bona nit i tapa't".

El PP i Ciudadanos es disputen les carronyes, disposats a arribar on faci falta per a assolir els seus objectius.



"Cómeme el coco, negro"



divendres, d’octubre 22, 2010

ACTUALITAT


Rubianes - El trabajo dignifica




Rubianes a la Gala 'Guanya't el cel amb el pare Manel'

dijous, d’octubre 21, 2010

SUBMISSIÓ LINGÜISTICA DELS CATALANOPARLANTS.

Sis entrevistes a persones rellevants de la cultura catalana sobre la seva visió sobre l'ús social del català. Patricia Gabancho, Miquel Calçada, Vicent Sanchis, Fèlix Riera, Sebastià Alzamora i Muriel Casals.






No som més educats per canviar l'idioma i tampoc, per descomptat, més simpàtics. Reflexiona-ho!


diumenge, d’octubre 17, 2010

IS IT A BIRD? IS IT A PLANE? NO, IT'S SUPER-... WAIT, SHIT, IT'S A BIRD CRAP, RUN...

Nasquè a El Remolino, un poble del planeta d'Iznajartó, sota el nom de José Montilla Aguilera. Des de ben petit mostrà qualitats anormals per a la seva edat.


Essent un adolescent fou enviat, juntament amb els seus pares, a Catalunya, just quan el seu planeta estava sent arrasat per la falta d'oportunitats. La nau en la que viatjaven aterrà a les afores del poble de Sant Joan Despí, on fou adoptat per la població autòctona.

En anant a la universitat, descobreix que posseeix poders sobrehumans, com ara una força extraordinària que fa que treballi vint-i-quatra hores al dia, una gran velocitat que fa que els seus discursos siguin ràpids, intel·ligibles, amens...


Dubtà de què era el que li estava passant i es plantejà quin camí havia de seguir...


Decidí fe servir els seus poders treballen per a la classe obrera aconseguint gran protagonisme entre els pobladors de BaixLlobregapolis. Al seu pas la gent exclamava :



És un ocell?... És un avió?...










NO! NO!... ÉS... SUPER-MONTILLA!

L'increïble home normal


Secretament Montilla usa la disfressa de Super-Montilla fent ús dels seus poders per lluitar per la integració de Catalunya, al "planeta Espanya", com a satèlit. En la seva identitat civil, Montilla és el president del "planeta Catalunya".


Molts han estat els que l'han volgut imitar :


























...ningú ho ha aconseguit.


Però hi ha poders ocults que volen destruir al Superheroi. La tripartonita, fragments dels components radiactius de PSCriptópsoe, ERCriptoindependència i ICV-EUiAcriptomossos.
















Una figura emergent li vol fer la guitza i succeir-li en la seva tasca. Un nou heroi qui vol obrir-se pas en el món del planeta Catalunya lluitan pel ConcertEconòmic. Aquest no és un altra que :



SUPERMAS... que músculs, quin cos...!


Les últimes aventures del Super-Montilla no han estat gens acceptades i això pot caussar-li greus dificultats en el seu camí cap al retorn a reinat, al limb dels triats...







No li desitgem cap mal al super-heroi, SUPER-MONTILLA... No li volem cap mal, oi?




divendres, d’octubre 15, 2010

NOVES TRANSFERÈNCIES AL PAÍS BASC

Vint, sí, vint han estat les transferències que, el govern de Zapatero, ha traspassat a Euskadi. Avui s'ha fet pública aquesta dada i és el pagament que, Madrid, fa com a contraprestació per suport del PNB als pressupostos de l'Estat. I tot això sense càmeres ni taquígrafs... Ni el Rajoy dient bestieses, ni la Camacho atacant a destre i sinistra, ni el Rivera volen portar-ho tot al Defensor del Pueblo i/o Tribunal Constitucional. I sense boicots als productes del País Basc. No s'escolten sorolls de sabres...


I Espanya no es desintegra? Ningú vomita "xantatge!"

Collons, si que arribem a sé babaus els catalans! De res ens val anar amb la llei per davant, ens continuen donant per on volen...

Està clar que no podem esperar res de bo d'aquest ni de cap govern espanyol. Bé, jo fa temps que ho tinc claríssim.






EL PRESIDENT COMPANYS, AFUSELLAT. "PER CATALUNYA!"




"PER CATALUNYA!".


"En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: "Per Catalunya"!.


Com a tots els condemnats a mort que es troben en capella, li fou preguntat si desitjava res. Amb un punt d'humor demanà pa amb xocolata d'Agramunt, aquella xocolata que, quan era infant, menjava amb delit al seu poble del Terròs, a l'Urgell. Les seves germanes, sabent que el farien content, n'hi havien portat. Després demanà una ampolla de conyac. En prengué un parell de copes escasses. Va estampar la seva signatura a l'etiqueta i lliurà l'ampolla al governador militar del castell, el tinent coronel Joaquín Pascual Sánchez, com a prova d'agraïment pel tracte correcte que havia rebut durant el seu empresonament a Montjuïc. Al seu defensor, el capità Colubí, que amb tanta dignitat i tant de coratge havia actuat en la seva defensa, li regalà els botons de puny d'or que duia. Li digué que, ja que no podia pagar-lo, volgués acceptar aquell petit obsequi com a penyora de gratitud.

L'hora de l'execució havia estat assenyalada per a les sis del matí, quan comença a fer-se clar el mes d'octubre. Aquell dia, però, va néixer molt ennuvolat, talment que en aquesta hora encara era fosc. L'execució, per tant, s'hagué de demorar fins que es fes clar, en compliment del que disposava la llei espanyola en aquest cas. Cal dir, tanmateix, que no sempre eren tan exigents en el cumpliment d'aquesta legalitat. Al Camp de la Bota, lloc habitual de les execucions en la post-guerra a Barcelona, si en el moment de l'afusellament encara era fosc, els fars dels cotxes de la comitiva i àdhuc del cotxe dels serveis de la funerària suplien la llum del dia.

Mentre esperava que claregés, el president Companys, amb la comitiva que l'acompanyava, romangué al pati d'armes del castell, passejant i fumant un cigarret. En començar a fer-se clar, ell mateix s'adreçà als que l'acompanyaven i els va dir simplement: "Vamos ya...". Un testimoni franquista remarca que ho va dir serenament, sense immutar-se, com si aquelles paraules que pronunciava no l'acostessin fatalment al moment de la mort.

La comitiva fúnebre començà a caminar en silenci cap al fossar de Santa Eulàlia. on l'havien d'afusellar, ja que al de Santa Elena, lloc que havia estat l'habitual de les execucions al castell de Montjuïc, les autoritats franquistes havien prohibit d'afusellar-hi cap republicà, car aquest fossar havia estat utilitzar durant la guerra per executar-hi els partidaris del "Movimiento" condemnats a mort pels tribunals republicans. Iniciava la marxa un soldat portador d'una creu alçada; el seguien dos altres soldats més, que il·luminaven el camí amb dos potents focus de gasolina; després seguia el president Companys, que continuava fumant una cigarreta, acompanyat dels dos sacerdots i del defensor, i, finalment, el jutge militar, el governador del castell amb altres persones. Tancava la marxa un piquet de la guàrdia civil manat per un oficial.

La comitiva es dirigí cap al passadís subterrani que, descendint de l'esplanada nord del castell, comunica amb el fossar de Santa Eulàlia, que dóna sobre l'Exposició. El descens es va fer lentament, en fila índia. El silenci era total, impressionant, només trencat per la fressa dels passos. En arribar al fossar, la comitiva es va refer. Companys tornà a parlar animadament amb els dos sacerdots que l'acompanyaven, i se'l veié somriure. Després s'acomiadà dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor, al qual abraçà. I, amb un pas decidit, anà a situar-se al peu del mur.

El piquet que l'havia d'executar estava integrat per soldats d'infanteria. El manava un tinent provisional que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se'l veia emocionat, com n'estaven també molts dels presents. L'oficial s'acostà al president Companys per tal d'embenar-li els ulls i posar-lo d'esquena al piquet d'execució. Ell però, amb un gest sobri i sense pronunciar nu in sol mot, refusà el drap i es mantingué de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llum d'aquella matinada, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l'americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: "PER CATALUNYA!".

Aquestes foren les seves darreres paraules.

Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d'una distància d'uns sis metres. L'oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Emocionat, desconcertat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l'execució. Després, s'ajupí per comprovar la mort i, en fer-ho, recollí discretament el mocador blanc que Companys duia a la butxaqueta de l'americana. Era xop de sang. Va guardar-lo.


Eren les 6.30 del matí, aproximadament. Tenia 58 anys,


La seva execució corresponia a la número 2.761 de les festes oficialment a Catalunya pel règim franquista des que havia estat ocupada la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1939."


El President Companys, Afusellat. Josep Benet i Morell, 2005. Edicions 62.


LLUIS COMPANYS I JOVER in memoriam
President de la Generalitat de Catalunya
afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona el 15 d'octubre de 1940











dimarts, d’octubre 12, 2010

ALGUNES IMATGES QUE ENS DEIXA EL 12 D'OCTUBRE



Un centenar llarg de persones, més policia que ultres, responen a la convocatòria d'una manifestació d'extrema dreta al centre Barcelona.
http://www.naciodigital.cat/galeria/625/foto/9674
- Fotografies: Jordi Borràs naciodigital.cat


Protesta a Barcelona contra el Día de la Hispanidad
Unes 300 persones es manifesten al centre de la ciutat per reclamar que el 12 d'octubre deixi de ser festiu
Foto: PAULA MATEU. avui.elpunt.cat


Un grup d'assistents a la desfilada escridassant Zapatero, avui a Madrid Foto: CHEMA MOYA / EFE
avui.elpunt.cat


12-O, al centre de Barcelona e-notícies
La formació ultradretana MSR celebrarà el 12-O a la Rambla Catalunya



Homenatge a la bandera espanyola a Montjuïc e-motícies
Els ultres s'acomiaden amb un "Visca Espanya!" en català


Destrossen una estelada al centre de Barcelona e.notícies
Els ultres del Movimiento Social Republicano, contra immigrants, sionistes o independentistes


Això és un cotxe e-noticíes
Assistents a l'acte d'homenatge del 12-O de Montjuïc han guarnit el seu cotxe amb una bandera preconstitucional



Amor ultra e-notícies
Dos joves s'abracen per escoltar els discursos del dia de la Hispanitat


Falangistes e-notícies
Un grup de falangites es fan la foto de família durant l'acte de Montjuïc


Ultrafashion e-notícies
Una jove fa la salutació franquista durant l'acte de Montjuïc

Hispanitat és imperialisme. La placa està situada a la façana principal de l'ajuntament de Cadis



El castellà en perill a Catalunya.CLAUS D. SCHORN. Tordera
La Vanguardia

dilluns, d’octubre 11, 2010

DOTZE D'OCTUBRE

Espanya celebra el seu dia nacional, com ja és habitual, treien l'exèrcit al carrer, una demostració de força que, amb tota seguretat, no deu ser ben vista pels descendents dels pobles que van ser massacrats després del descobriment. Una forma i una data ben molesta pels pobles sud-americans.


diumenge, d’octubre 10, 2010

SERGIO RAMOS, EL CATALÀ I L'ANDALÚS

No és casualitat ni broma, com ell va declarar posteriorment al seu twitter, veien les crítiques que li podien venir a sobre. El que aquesta setmana va dir el Sergio Ramos, jugador del Real Madrid: "En andaluz, díselo en andaluz que está muy bien" i referint-se al periodista que preguntava a Piqué "le cuesta entender el castellano", tot això en un to molt seriós i visiblement molest, és un sentiment que està, per desgràcia, molt estès a Espanya. Els i és impossible entendre que hi ha d'altres idiomes, apart del seu, que són tan respectables com el d'ells. Continuem com sempre: no els hi molesta que es parli en català però, per descomptat, sempre que sigui en la intimitat de la llar. Per ells, el fet que fem servir el nostre idioma, és un senyar de falta d'educació i respecte i, com no, de voler arraconar el castellà.

El Sergio Ramos és només la punta de l'iceberg, però cal recordar qui fa factible que això sigui possible i continuï. Sense anar més juny, aquesta mateixa setmana, un escriptor bel·ligerant amb la nostra llengua, a rebut el Nobel de literatura, la qual cosa diu molt poc de la institució Nobel. També, aquesta setmana, el president del PP Balear, senyor José Ramón Bauzá, va declarar que, en el cas de què arribés a la presidència de la comunitat en les eleccions autonòmiques del maig, una de les seves decisions serà "eliminar la llei de normalització". Bé, no vull començar a fer relació perquè, com sabeu, la llista és interminable.

El que trobo a faltar són declaracions, dels esportistes catalans, a favor i en defensa del nostra idioma que, també, és el seu.

Després s'estranyen que ens vulguem independitzar.

dijous, d’octubre 07, 2010

JOSÉ MARÍA AZNAR, EL LLOC QUE LI PERTOCA




"Antiguo trabajo: Presidente del Gobierno de España, 1996-2004

Nueva imagen: Los votantes españoles pusieron a Aznar en la calle después de que su gobierno intentara cargar la culpa de los atentados en los trenes de Madrid en 2004 al grupo terrorista ETA, cuando en realidad fueron llevados a cabo por extremistas islámicos que esperaban castigar a España por su apoyo a la muy impopular guerra de Irak. Desde entonces, Aznar, que dirige un think tank y ocupa un asiento en el consejo de News Corp., propiedad de Rupert Murdoch, se ha distinguido principalmente por lo extremista de su retórica.


Se ha unido al presidente checo Vaclav Klaus en llamar al calentamiento global una “nueva religión” y en referirse a los defensores del medio ambiente como “abanderados del apocalipsis del calentamiento global ... que pretenden restringir las libertades individuales en nombre de una causa noble... ¡como hicieron los comunistas!” (Sin importar que bajo el mandato de Aznar España firmara el Protocolo de Kioto para luchar contra el calentamiento global).

El ex presidente ha sugerido también que los musulmanes deberían disculparse por la ocupación de España en la Edad Media, ha calificado de estúpidos los intentos de lograr un diálogo entre religiones, y llamó la elección en Estados Unidos de un presidente afroamericano “un exotismo histórico y un predecible desastre económico”. Aznar también atacó la campaña del Gobierno español contra el consumo de alcohol entre los conductores -mientras aceptaba un premio de una asociación de vinicultores- diciendo: "Déjeme decidir por mí mismo; en eso consiste la libertad. ¿Quién te ha dicho que quiero que conduzcas por mí? Déjeme que me tome mi vino tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie".

Aznar recientemente inició una campaña para movilizar el apoyo internacional en favor de Israel, pero los amigos de Tel Aviv quizá deberían reconsiderar si realmente si se trata de su cheerleader más eficaz."

La prestigiosa revista Foreign Policy -especialitzada en política internacional- ha publicat la llista dels cinc pitjors excaps de govern del món. Aznar hi surt just darrera del ex-canceller alemany Gerhard Schröder, i, per davant de : Olesegun Obasanjo, expresident de Nigèria; Joseph Estrada, expresident de Filipines; Thaksin Shinawatra, exprimer ministre de Thailàndia.

L'article a la revista està escrit per Joshua Keating i, amb el títol "LOS PEORES EX PRESIDENTES", continua l'encapçalament tot dien:


"La mayoría de ex presidentes y antiguos primeros ministros dedican sus vidas a hacer una contribución positiva al mundo, o al menos se pierden en el olvido. He aquí cinco antiguos líderes que no han hecho ninguna de las dos cosas."

Finalment, acabo l'entrada mencionant part d'un artícle, d'en Sebastià Alzamora, al diaria Avui+El Punt.cat on, a l'últim paràgraf diu :


"Aznar ocupa el segon lloc en aquesta constel·lació de figures no perquè se'l consideri corrupte, sinó pel seu intent de mentir sobre l'autoria de l'11-M i per la seva “retòrica extremista”. En resum, per ser un mentider i un boques. Estem tots molt orgullosos de tu, José Mari. A veure si ho milloren Zapatero o Rajoy, això."

dimarts, d’octubre 05, 2010

ANTISISTEMA LEVI'S 501


En declaracions a RAC1, un portaveu dels grups, malament anomenats, antisistema, reconeixia que, la manifestació de col·lectius "alternatius" del passat 29 de setembre, se'ls va anar de les mans. Malgrat aquest reconeixement, el noi entrevistat no va fer autocrítica (ni crítica) dels greus aldarulls que va haver, durant tota la tarda, al centre de Barcelona. És més, ho va justificar tot dient que, tot plegat, és responsabilitat del sistema. De les polítiques capitalistes i neoliberals que fan que hi hagi mal estat en bona part de la població i que, els aldarulls, van ser deguts a atacs de ràbia d'aquesta ciutadania. Va assegurar que, es tornarien a repetir i, segur, amb més violència.

En referència al cotxe de la guàrdia urbana cremat, va manifestar que havia estat degut a un coet malament dirigit o desviat. Un accident... Que no es pretenia cremar el cotxe amb els dos guàrdies que hi eren dintre. Quins collons! Si no l'haguessin llençat no s'hagués cremat el vehicle.

Aquest jovent, com estan emprenyats amb el sistema i la societat en la que els hi ha tocat viure-hi, no se'ls hi acudeix res millor, per a arribar a assolir els seus objectius de canvi, que manifestar-se creant el caos per allà on passen. Trenquen i cremen contenidors i mobiliari urbà els quals, tot sigui dit de passada, els paguem entre tots i totes. Totes i tots els que, ens agradi o no aquesta societat, paguem els nostres impostos i ens comportem com éssers civilitzats (si més no ho intentem). Assalten i saquegen botigues portant-se'n tot el que poden arreplegar fins i tot, com hem vist en algunes ocasions, caixes registradores. L'última una botiga de Levi's. Es dediquen a atacar mossos d'esquadra, guàrdia urbana, bombers i, fins i tot, serveis d'assistència.

Un dels seus senyals d'identitat és l'ocupació (no de treball sinó d'okupa) de locals. Segons aquests col·lectius, donat que l'ajuntament no fa llocs on la joventut pugui reunir-se i expressar-se, ells han de "expropiar" edificis per a fer els seus "tallers", expressions artístiques, reunir-se i... viure-hi.

A tot això jo em pregunto: aquest nois i noies, en algun moment de la seva vida, s'han plantejat o han buscat feina? Tenen clar com volen viure? Han pensat com viuran quan siguin més grans? ¿Què tal vegada no s'aprofiten de les avantatges del sistema al qual ells reneguen? Seguretat Social, prestacions socials... Què potser no fan servir les noves tecnologies tan presents en el nostra dia a dia d'aquest món capitalista i elitista. Ordinadors, mòbils, xarxes socials...

No dic que no tinguin la seva raó i estiguin disconformes amb la societat capitalista, però el que no poden fer es reclamar canvis de la forma que ho fan. Han de pensar que si tots, els que discrepem d'alguna cosa, ho manifestéssim d'aquesta manera, ni ells podrien sortir al carrer.

No es pot ser permissiu amb aquests grups, i, quan més aviat posin mecanismes per al seu control millor anirem tots. Seria molt greu esperar desgràcies personals per començar a actuar.






D'aquesta manera fan les seves reivindicacions els bretols, disbauxatsa i malfactors.