dilluns, d’agost 30, 2010

MÀRIUS TORRES I PERENYA. CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT.

Màrius Torres i Mercè Figueres

Màrius Torres i Perenya neix a la ciutat de Lleida, el 30 d'agost de l'any 1910. El seu pare, Humbert Torres, metge de professió, ocupa els càrrecs d'alcalde de Lleida, vicepresident del Parlament de Catalunya i diputat del Parlament espanyol.

Estudia el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida del 1920 al 1926. Després, es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. L'any 1933, durant el viatge de fi de carrera, té l'oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París. En tornar continua estudiant Medicina i s'especialitza en la investigació i tractament de les malalties de l'aparell digestiu. Durant l'etapa d'estudiant escriu una comèdia amb el títol Un fantasma com n'hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certàmen literari Ignasi Iglésias, sense fortuna.

La seva vida dóna un tomb decisiu l'any 1935, quan contreu una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals d'any ha d'ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida. Allí rep sovint la visita de l'escriptor Joan Sales –amb qui es carteja del 1936 al 1941–, i entre ambdós es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. Al sanatori també coneix Mercè Figueres –la Mahalta dels seus poemes– una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.

Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L'Ideal de Lleida amb el pseudònim "Gregori Sastre". Paral·lelament, el 9 de desembre de 1936 emprèn la redacció d'un diari adreçat al seu germà, amb la intenció d'anotar les impressions i sentiments que li provoca la Guerra Civil. Més endavant, inicia un altre diari on anota ressenyes i comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. Al sanatori, dedica el temps lliure a la lectura. S'interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia; llegeix clàssics de la literatura com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals. També tradueix de l'anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.

El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d'un parell d'anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d'harmonia amb l'objectiu d'arribar a musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte, però, es veu truncat per la seva mort a l'edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1940, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.

Després de la seva mort Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l'Exili el volum Poesies (1947). En aquesta primera edició, hi recull noranta-sis poemes. L'any 1950, Llibres de l'Óssa Menor edita novament el volum des de Barcelona, i el 1953 l'editorial Ariel es fa càrrec de la tercera edició, amb trenta poemes més. La quarta edició conté encara vint-i-dos poemes més, algun conte i alguna carta, precedits d'una profunda "Notícia biogràfica" signada pel mateix Joan Sales.

La seva producció literària, d'una gran qualitat i riquesa tècnica, està molt marcada per els esdeveniments personals –malaltia, apartament de la vida civil, religiositat i neguit de la mort– i els esdeveniments públics –Guerra Civil, crisi dels valors republicans i nacionalistes–. La seva poesia no comença a ser plenament valorada fins a la inclusió dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l'Óssa Menor, i posteriorment, per la inclusió d'alguns dels seus poemes a les diferents antologies de la millor poesia en llengua catalana. Actualment Màrius Torres és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX.


EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES,

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres. EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES,
dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.

En Veu Alta Màrius Torres "En el silenci obscur..." (cortesia de: Enveualtacultura)


CANÇÓ DE MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.


Màrius Torres. CANÇÓ DE MALHATA Març 1937


Lluís Llach Cançó a Mahalta Verges 2007 (cortesia de rklakndiaCat)

diumenge, d’agost 29, 2010

Quan es troben dues ànimes bessones

Existeixen les ànimes bessones ?. Alguns diran que si, altres que no. El cert es que hi ha vegades que dues persones es coneixen de forma casual i es produeix una connexió, un “feeling” que pot durar tota una vida. Aquest es el cas d’una història de novel.la que ha estat portada al cinema amb el títol: “Les meves tardes amb Margueritte”.

Podem ser grassos o prims, savis o necis, joves o vells ... però quan es produeix una connexió d’aquest tipus, no hi ha diferències insalvables. Ans el contrari, sembla que tota dificultat sigui superable de forma senzilla i inapel.lable. Això es el que passa amb Margueritte i Germain. Dues persones que tenen molt poc a veure entre si però que de seguida connecten. Ella fràgil, sàvia, velleta, amb un vida plena de lectures i experiències llesta per ser compartida, ell un perfecte ximplet, ignorant, maltractat per la vida familiar i a l’escola, objecte de burla pels seus “amics”, però que es un cor obert, innocència que no escatima esforços per ajudar a tothom que ho necessiti.

L’excusa de la trobada: un dia qualsevol, d’una tarda qualsevol, en una ciutat qualsevol i en un dels seus parcs que en qualsevol indret podrieu localitzar. Allí, sentadeta amb el seu llibre està Margueritte, una velleta de 95 anys en vida i en la pel.lícula. Apropant-se el Germain, que al sortir de la fàbrica passa pel jardí del parc abans d’anar al bar amb els amics. I es para. Son com dos pols oposats. El roure forjat de l’home contrasta amb la figura de vidre de la senyora. Ella comença a llegir en veu alta i ell se sent atret per allò que va escoltant. Els nens s’afeccionen a la lectura quan escolten llegir amb veu alta, diu la Margueritte. Es com si s’obrís una porta de bat a bat per el Germain. I dia rera dia aquella velleta i el seu company semi-analfabet comparteixen unes hores a les tardes, escoltant lectures i fent-se companyia. Arribarà el moment en que Margueritte no pugui llegir mes i el Germain s’eforçarà per fer-li el millor regal: llegir-li ell els llibres que els hi feien companyia junt amb els seus “fills”: els 19 coloms que cada dia els acompanyen en les seves tardes literàries. Tots amb un nom, tots amb una vida darrera les seves ales. Memorable la lectura de Camus al llegir un fragment de “La Pesta” tot començant a dir “Es possible una ciutat sense coloms .... ?”.

La història que encara podem veure a les pantalles te un final agredolç i simbòlic del mon en que vivim. La vellesa fa nosa. Destorba. No aporta res a la nostra societat. Així de dur i així de clar. Però la vida ens dona lliçons. Es possible que hi hagi futur davant tant individualisme i egoisme que genera la societat en que vivim ?. Tenim motius per creure encara en l’ésser humà ?. Tot i que costi, pesem que si. Hi ha esperança, mentre dues ànimes bessones comparteixin la seva vida serà el primer pas per creure en un món millor. En fi, una película que, com el títol del bloc, ens permet Creure en el Demà.

Podeu veure el trailer a la pàgina oficial en castellà però recomanem, preguem si mes no, que la veieu en versió original. Contràriament perdreu tots els matisos del film, que son molts.

Títol original: La tête en friche. Dirección: Jean Becker. País: França. Any: 2010. Durada: 82 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Interprets principals: Gérard Depardieu (Germain), Gisèle Casadesus (Margueritte).


Trailer "La Tête en friche" = "Les tardes amb Margueritte" basada en la novel.la de Marie-Sabine-Roger


divendres, d’agost 27, 2010

UN NOU ESPORT S'OBRE CAMÍ A CATALUNYA... QUI ARRIBARÀ ABANS AL "DEFENSOR DEL PUEBLO" I/O "TRIBUNAL CONSTITUCIONAL" I S'ENDURÀ EL "GALLIFANTE" O VOT?


Mira que s'ha de ser ximpleta. Jo ja ho sabia. Estava segur que se t'avançaria l'amic Rivera. Sí, avui, el teu estimat amic i company en el camí per intentar fer desaparèixer el català, ha estat a la seu del Defensor del Pueblo per lliurà un escrit a la seva titular en funcions, Mª Luis Cava de Llano. i instant-la a portar, al Tribunal Constitucional, el recentment aprovat "Codi de Consum de Catalunya", per considerar-ho inconstitucional. Et sona el TC? No? Aquell grupet de senyors amb rostres d'altres temps i molta, però que molta mala baba... No, encara no hi caus? Alguns són afeccionats als toros i als puros Habanos... Sí, dona, sí, on vosaltres hi poseu uns "amiguetes" i els vostres col·legues del PSOE els seus afins, d'aquesta manera fan el que espereu d'ells. Ah! que ja has caigut de la figuera, me n'alegro dona. Clar, no m'estranya que no ho recordessis. Quan temps fa que no hi aneu? Un mes? Es això, massa temps. A més, amb tan sortir als mitjans de comunicació no tens temps ni per a cercar nous assumptes els quals puguin ser recorreguts davant el TC. Dons l'Albert ja ha posat fil a l'agulla contra el nou Codi de Consum... Pren nota i espavila que no se't torni a avançar. Per cert, la senyora Cava va ser d'Alianza Popular", oi? No, per res...

Bé, Alícia, filla, no et preocupis, no has estat l'única. També s'ha avançat al molt il·lustre diputat José Domingo. Aquest sí que té un motiu per a presentar recurs de tota aquella llei, decret, norma, nota interior o post-it... que digui quelcom sobre el català. Ell no el sap i ni ganes d'aprendre'l, li és molt més fàcil que quedi prohibit i només es pugui parlar en la intimitat de la llar catalana.

Tranquil·la Camacho, que hi hauran més oportunitats. La teva carrera política està arribant al cim. A Gènova han d'estar tots cofois per la teva bona tasca al capdavant del PPC. Riu-te tu de l'Acebes, Zaplana, Camps, Esperanci... Vas camí de superar a tothom. A aquest pas et veig ordenant la invasió de Catalunya, la qual cosa faria que superessis, fins i tot, al vostra tòtem, el tot poderós Ansar, el rei de reis.

Però, compta! Ho sé del cert, que els presidents del PPC han de tenir les maletes preparades per quan, des de la mateixa seu central, a Madrid, arribi l'ordre per fotra't la puntada al culet (en el teu cas "culazo"). Recorda! Aleix Vidal-Quadres, Alberto Fernández Díaz, Josep Piquer, Daniel Sirera i... tu a continuació... De res et serviran els serveis prestats hi també t'arribarà el dia. Però tu ni et preocupis, quan t'arribi aquesta fatídica data tindràs el suport de tots els teus compatriotes, que recordaran el bé que els hi vas fe lluitant i recuperant el seu malmès idioma quan , si no hagués estat per tu, podria haver estat engolit pel potent i tot poderós català.

Qui ho havia de dir, oi? Albert Rivera, president del partir Ciudadanos i diputat al Parlament de Catalunya per Barcelona. Aquest senyor, que va estar nomenat president d'aquell partir,a dit (això sí, amb pilotes) per seus creadors, un grup d'intel·lectuals catalans entre els quals es trobaven :

Albert Boadella : ara auto-exiliat de Catalunya i enrolat, com a mercenari, en les hosts de l'Esperanza Aguirre, qui el va nomenar director artístic del Teatro del Canal
, Fa declaracions las quals, al meu parer, el deixen retratat. Entrevistat a "libertaddigital" :

""Preguntado por si se ha perdido el concepto de torero como héroe, no duda en arremeter contra el fútbol en un momento de euforia futbolística nacional. "Ahora tenemos a esas putas bien pagadas que llenan los estadios. Son mercenarios que se venden al mejor postor. Encima el público es mucho más salvaje. Cuando hay una buena corrida, nadie va a cascar la Cibeles".


Pert cert, Boadella va rebre, al 2008, el Premio Españoles Ejemplares
que entrega la Fundación para la Defensa de la Nación Española, per "ha sufrido en sus carnes la persecución de ciertos sectores nacionalistas catalanes".

També, en la creació d'aquell partir, hi era l'Arcadi Espada (qui ara recolza a la Rosa Díez i el seu UPyD. També en Boadella s'apropat a aquest partit). Ens podem fer una petita idea del tarannà del senyor Espada sentint la discurssió que va tenir, a Onda Cero, amb la periodista Júlia Otero. Hi ha per a socar-hi pa.




Plataforma per la llengua:
En aquests moments hi ha 192 lleis de l'Estat que imposen l'etiquetatge, les instruccions i les garanties en castellà de pràcticament tots els productes que es distribueixen a Catalunya, cadascuna d'aquestes normatives, naturalment, amb el seu corresponent règim sancionador. Aquestes lleis, juntament amb els centenars de legislacions que obliguen a utilitzar el castellà en molts altres àmbits, comporten que aproximadament per cada llei que el Govern fa per afavorir el català a Catalunya, l'Estat espanyol en faci 50 afavorint el castellà en aquest mateix territori.


L'actual llei espanyola del consumidor (Reial Decret Legislatiu 1/2007) té dos articles lingüístics pels quals fa obligatori el castellà a Catalunya en l'etiquetatge, instruccions i garanties dels productes, el 18 (que diu: "Sense perjudici de les excepcions previstes legalment o per reglament, les indicacions obligatòries de l'etiquetatge i presentació dels béns o serveis comercialitzats a Espanya han de figurar, almenys, en castellà, llengua espanyola oficial de l'Estat"). I el 125 ("La garantia comercial s'ha de formalitzar almenys en castellà, i, a petició del consumidor i usuari, per escrit o en qualsevol altre suport durador i directament disponible per al consumidor i usuari, que sigui accessible a aquest i d'acord amb la tècnica de comunicació utilitzada"). En tots dos casos, l'obligació és molt més directa que no pas en el cas del Codi de Consum pel que fa al català, i també es preveuen sancions i multes lingüístiques per a qui no acompleixi aquestes normatives.

Hi ha més de 500 lleis que imposen el castellà i discriminen el català a Catalunya.


MOR RAIMON PANIKKAR


Ara mateix, quarts l'una de la matinada, m'acabo d'assabentar que a mor Raimon Pannikar. Filòsof i teòleg reconegut internacionalment.

Una home de pau, les seves paraules transmetien serenitat i pau interior. Podia estar-me llarga estona sentir-lo sense notar cap símptoma de cansament. Al seu aspecte fràgil, amb vestits hindús i sandàlies (encara que fos hivern), et feien pensar, sense por a l'equivocació,que era una persona bona.D'ell sempre podies aprendre coses positives davant la vida... i la mort.

Traspassà ahir als 91 anys d'edat a la seva casa de Tavertet (Barcelona). Descansi en pau.


«La religió no és un experiment, sinó una experiència de vida, a través de la qual
es forma part de l’aventura còsmica »

«Me’n vaig anar cristià,
em vaig descobrir hindú i torno buddhista,
sense haver deixat de ser cristià»

Raimon Panikkar va néixer a Barcelona el 3 de novembre de 1918, fill de mare catalana i pare hindú, que va arribar a Espanya el 1916 com a representant d'una empresa alemanya. És germà del també filòsof i escriptor Salvador Pàniker i Alemany. Estudià Batxillerat en el col·legi dels jesuïtes. Comença els seus estudis universitaris en la Universitat de Barcelona i aconseguí sortejar la guerra civil espanyola a causa de la seva condició de fill d'estranger, traslladant-se a Alemanya on va continuar la seva carrera en la Universitat de Bonn.

La II Guerra Mundial el va fer tornar a Espanya, on conegué Josep Maria Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, institució de la qual seria membre fins la dècada de 1960. Va ser ordenat sacerdot el 1946 a Roma. Va romandre a Europa fins el 1955, quan per primera vegada va viatjar a l'Índia, on començà la difusió de doctrines espiritualistes ecumèniques. Allí també va ser investigador en les universitats de Mysore i Benarés. El 1966 va ser nomenat professor a la Universitat d'Harvard i durant vint anys va dividir el seu temps entre l'Índia i Estats Units. El 1971-1978 va ser professor d'estudis religiosos de la Universitat de Califòrnia, Santa Barbara.

Els seus estudis han estat enfocats a l'especialització de la cultura índia, de la història i de la filosofia de les religions. La seva vida ha estat constantment marcada per múltiples polaritats: est i oest; cristianisme, hinduisme i budisme; el món de la ciència i el domini de les lletres; l'àmbit dels estudis i de les vivències religioses i el de la perspectiva secular de les cultures. Domiciliat a Tavertet (Osona), continuà desenvolupant la seva obra intercultural. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La seva Opera Omnia (Obra Completa) està sent publicada en català per l'editorial Fragmenta (el primer volum va sortir el 2009).


"LA TRAMPA DEL BILINGÜISME

Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.

El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.

Si el bilinguïsme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengüa. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengüa és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.

El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.

No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.

Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?

I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.

Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiarmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.

Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia.

Raimon Panikkar
LLAMPECS BLANCS
La nova innocència"


Entrevista amb el filòsof i teòleg Raimon Panikkar:



Saber vivir saber morir:

http://www.youtube.com/watch?v=RE47rXYjVGE

dimarts, d’agost 24, 2010

BURILLES DE CIGARRETES PER CERVESA

Platja del Prat de Llobregat


Durant molts anys he sigut fumador... fumador passiu. He tingut companys de feina que més que fumadors eren consumidors compulsius de tabac. Això va acabar fa uns anys amb la prohibició de fumar en les empreses. Avui, per sort, ja no sóc fumador. Ara bé, hi ha quelcom dels fumadors que m'emprenya d'allò més. Per què han de llençar les burilles allà on se'ls hi acaba la cigarreta? Al mig del carrer, a la escala de veïns, en el parc, a la muntanya... El seus cotxes els mantenen com el primer dia, net i polit, ningú diria que és d'un fumador. La raó... llençant les burilles per la finestreta. Buiden els cendrers on els hi rota. Un munt de vegades m'he trobat, a l'entrada del meu garatge, un pilonet de cigarretes. I no és tan sols la contaminació que ocasionen amb la seva falta de civisme si no que són responsables, com tots sabem, de molts dels incendis forestals que comencen als marges de les autopistes i carreteres.

Només he conegut una persona, una amiga, que porta una capsa on va ficant les burilles. Suposo que ha d'haver més, però jo no conec cap altra fumador/a com ella.

Avui m'he assabentat d'una iniciativa imaginativa i efectiva. Hi ha un bar de platja (xiringuito), anomenat "El Calamar", a la platja del Prat de Llobregat on, des de fa uns anys, canvien un got ple de burilles de cigarretes per un altra ple de cervesa, refresc, aigua; el que la persona vulgui. L'any 2009 es van recollir més de 30.000 i aquest any, el passat dia 20 d'agost, ja portaven recollides quasi la mateixa quantitat.

Segons els responsables d'aquell local, són conscients de què es troben en un paratge natural, protegit i únic, i que ells, en part, també són responsables de la brutícia de la platja. D'aquesta manera volen contribuir a mantenir-la neta i, conscienciar als usuaris, d'aquesta necessitat. Comenten que són les criatures les que més interès hi posen i que converteixen, la recollida de burilles, en un lloc: "que li porto un got ple i vull un aigua" "doncs no, encara no està ple, hi falten dues o tres més"... La criatura va ràpid a cercar les que falten i torna ràpidament per a fer el canvi. Al segon o tercer got, la nena o nen, ja negocia el canvi d'un got d'aigua o refresc per un gelat o una bossa de patates.

El Calamar, conjuntament amb l'Ajuntament del Prat del Llobregat i l'associació d'empreses d'hostaleria d'aquella ciutat, prepara, pel proper 18 de setembre i dintre de la celebració de "Clean Up the World", una neteja integral de la platja del Prat, amb la que esperen participaren el major nombre de vilatans.

Naturalment, aquest bar de platja, no solament manté l'entorn més net sinó que, al mateix temps, fa una promoció del local gens menyspreable.

La iniciativa del Calamar hauria de contagiar a la resta de bars de platges i usuaris a veure si, entre tots, aconseguim un entorn més net i digne.

no a les burilles a la platja

dilluns, d’agost 23, 2010

"MIG" MIRACLE AL COR DEL DESERT D'ATACAMA


A hagut "mig" miracle en ple cor del desert d'Atacama, al jaciment de la mina San José.

33 miners enterrats des de fa 18 dies han donat senyals de vida. A través del forat fet per una sonda de rescat, la qual va arribar a 800 metres, els miners van poder enviar una nota a l'exterior. L'escrit deia "
estamos bien en el refugio los 33". També s'han pogut veure diversos miners a través d'una càmera que, l'equip de rescat, va fer arribar fins el refugi. Igualment, el miner de més edat atrapat, Mario Gómez, de 63 anys, va fer arribar una carta confirmant que tots els atrapats estan amb vida.

A aquella profunditat pot fer una temperatura d'uns 36º i hi ha una humitat del 90º. També s'ha informat que hi havia menga i aigua per a dos dies, la qual cosa fa suposar que, els miners, estan bevent aigua salada de les màquines.

Sembla ser que, el jaciment, no complia les normes de seguretat establertes per les autoritats d'aquell país i, a més,
no és aquest el primer accident mortal que succeeix. Familiars dels miners estan indignats davant de declaracions que diuen que la mina està en bon estat.

Ja ha començat l'entubació de la perforació per a fer-lis arribar medicaments, aliments, hidratació, comunicació i il·luminació. Paral·lelament s'han començat les tasques d'un altra perforació d'uns 66 cms, per on esperen es puguin rescatar als 33 miners. Aquestes operacions, segons informació dels tècnics, poden durar entre tres i quatre mesos.

Els familiars, que han fet un campament improvisat a la zona, s'han mostrat, desprès de saber-se la notícia de que són vius, contents i esperançats. Avui mateix ho han celebrat amb un "asado" i cants.

La mitat del miracle ja s'ha realitzat i ara s'haurà d'esperar a l'altra part i es que tot surti bé i, finalment, puguin sortir sans i estalvis d'aquest monstruós tancament.

Una vegada acabat el rescat el Govern Xilè haurà de denunciar a l'empresa propietària i reclamar les responsabilitats que calguin. No pot ser que els empresaris (en aquest cas xilens, però hi han de similars arreu) se saltin les normatives de seguretat i que siguin els treballadors, amb les seves vides, els que acabin pagant els actes criminals dels amos. No pot haver impunitat.




diumenge, d’agost 22, 2010

RIPOLL, VILA COMTAL, BRESSOL DE CATALUNYA




21.08.10

La Vila de Ripoll és la capital de la comarca del Ripollès, Girona. El municipi està voltat per les ribes dels rius Ter i Freser.

Es tenen constàncies de presència humana des de l'edat del bronze (1500-600 aC.), quan se sap que un petit nucli humà de població vivia a prop dels rius, com ho evidencia algun dolmen com el de Sot de Dones Mortes o de Pardinella.

Amb la reconquesta del territori entre la Cerdanya i el Barcelonès fet pel comte Guifré el Pilós (840-897), aquest comte va iniciar la repoblació de la zona, utilitzant com a element d'atracció dos cenobis: Santa Maria de Ripoll i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.

El Reial Monestir Benedictí de Santa Maria de Ripoll fou fundat pel comte Guifré el Pilós l'any 879. El 20 d'abril de l'any 888 fou solemnement consagrat i dedicat a Santa Maria.

L'importància creixent del monestir de Ripoll com a centre cultural amb biblioteca, scriptorium i escola monàstica medieval motivà successives ampliacions de l'edifici, essent la realitzada per l'abat Oliba (1008-1046) la que conformaria les seves formes definitives: 60 per 40 metres en un edifici de pedra de formes austeres i massisses, de cinc naus, amb un cos d'edifici davanter damunt del qual s'alçaren dues torres de campanars i, en la part posterior, un grandiós transepte coronat per un absis central i tres absidioles a cada costat.

El temple ha sofert diverses restauracions. En especial la realitzada després del terratrèmol de 1428 la de 1830 que va reduir a tres les cinc naus originals. Les dimensions de la nau principal són les originals: 60 m de llarg per 9 d'ample. En el creuer i en els murs de la nau central es troben les tombes de molts dels comtes de Besalú i de Barcelona com Guifré el Pilós, Ramon Berenguer III i IV.

L'obra principal del monestir i de l'escultura romànica de Catalunya, és la portalada del segle XII. es divideixen set franges horitzontals on es representen escenes bíbliques, històriques i al.legòriques. La rica iconografia combina els grups temàtics entre motius florals de gran exuberància i ornamentacions de línies geomètriques, sense cap lloc on el cisell no s'hagi deixat sentir. A ambdós costats del portal hi ha les imatges mutilades de Sant Pere i Sant Pau.

El claustre del temple consta de dos pisos. Fou iniciat en el segle XII, però la seva construcció quedà paralitzada fins a finals del segle XIV. La galeria superior es completà en el segle XVI. Té forma trapezo‹dal i consta de 112 arcs semicirculars i 252 columnes de capitells esculpits amb motius religiosos, mitològics i populars.

El monestir, sens dubte, és el lloc de visita inexcusable quan vas a Ripoll, tanmateix hi han altres llocs interessants per a veure:

l'Scriptorium on ens podrem assabentar de com, els monjos, copiaven manuscrits i il·luminaven còdex fabricats amb pergamí, escrits amb plomes d'oca i amb titna feta amb sutge.

L'Escriptori de Santa maria de Ripoll, va deixar un copiós llegat de manuscrits dels segles X, XI i XII, dels més rellevants d'Europa en els aspectes paleogràfic, textual i artístic. Una part considerable s'han perdut al llarg del temps; els còdexs conservats es troben majoritàriament a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, tot i que cal anar fins a la Biblioteca Nacional de París o a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà per poder contemplar les pàgines de les dues grans bíblies manuscrites al Monestir de Santa Maria al segle XI.

Els camins dels Bisbe i Abat Oliba és una ruta d'art romànic que uneix les comarques del Bages, Osona i Ripollès utilitzant com a fil conductor el Bisbe i Abat Oliba.

La Farga Palau. Ripoll ha estat al llarg de la història el bressol de la industrialització de Catalunya, perquè s'hi han realitzat diverses activitats industrials. La Farga Palau de Ripoll és un dels darrers exemples d'una indústria històrica, la farga catalana, que va tenir un paper molt important en el desenvolupament industrial per a l'obtenció del ferro durant els segles XVII i XVIII. Els productes més importants sortits de la Farga eren les armes de focs, els claus i les reixes.

És molt agradable donar un tomb pel poble, una vila tranquil·la i hospitalària on trobareu història, cultura, art i racons plens d'encant.

Aquesta vegada no us puc recomanar cap restaurant perquè no va haver sort.


video cortesia de enxavier

VAGA GENERAL, 29 DE SETEMBRE DE 2010

Sembla estrany però hi ha qui ja ha començat la vaga general.

i és que cada dia hi ha més gent a l'atur i ja se sap que, quan els sindicats tenen interesès, posen tota la carn a la graella.

dijous, d’agost 19, 2010

JONAS KAUFMANN: "E LUCEVAN LE STELLE" - TOSCA, MUNICH 10/7/10

ACTE III
Terrassa del castell de Sant'Angelo. De nit, sota el cel estrellat s'escolten les esquelles d'un ramat i la veu d'un pastor i, al clarejar, les campanes de les esglésies romanes tocant a maitines. Mario Cavaradosi, escortat per un piquet de soldats, és lliurat al carceller, qui li comunica que li queda una hora de vida. A canvi d'un valuós anell, el carceller permet al condemnat escriure una carta de comiat per a Tosca. Mario redacta unes línies però de seguida es deté, lliurant-se al record dels dies feliços i trencant en sanglots.


Jonas Kaufmann: "E lucevan le stelle" - Tosca, Munich 10/7/10





E lucevan le stelle,
e olezzava la terra,

stridea l'uscio dell'orto,

e un passo sfiorava la rena...

entrava ella, fragrante,

mi cadea fra le braccia.


Oh, dolci baci, o languide carezze,

mentr'io fremente

le belle forme disciogliea dai veli!

Svanì per sempre il sogno mio d'amore,

l'ora è fuggita,
e muoio disperato,
e muoio disperato,

e non ho amato mai tanto la vita,

tanto la vita!...



I brillaven les estrelles,
i exhalava el seu perfum la terra,
grinyolava la porta de l'hort,
i un pas fregava la sorra,
entrava ella, fragant,
queia entre els meus braços.

Oh dolços petons, oh lànguides carícies,
mentre jo, tremolós,
les seves belles formes desvetllava!
¡Es va esvair per sempre el meu somni d'amor,
l'hora ha fugit, i moro desesperat,
i moro desesperat,
i mai he estimat tant la vida,
tant la vida!





dimarts, d’agost 17, 2010

Celebraran el "greuge per la prohibició de les curses de braus" en lloc de l'entrada, el 9 d'octubre de 1238, del Rei Jaume I

El tema és tan esperpèntic que, de vegades, crec que tothom s'ha tornat boig. Sembla ser que, el govern Valencià, no té cap problema (crisi, atur, llengua, imputacions judicials per corrupció política...) per això a decidit ficar-se de cap en un gran esdeveniment. No serà un altra que "un gran acte" en desgreuge al món taurí. Segons el diari digital: levante-emv.com : ""Per donar-li més relleu a aquesta clara contestació a la recent prohibició de les curses a Catalunya, el Consell estudia celebrar aquest nou gran esdeveniment el divendres 8 d'octubre, vigília del Dia de la Comunitat Valenciana. I perquè no falti de res, a més d'una cursa de toros i exhibicions de les diferents modalitats de "bous al carrer", l'exaltació taurina inclourà un "sopar-popular" a càrrec del pressupost del Consell.""

El 9 d'octubre es commemora l'entrada, a la ciutat de València, de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238. Si tot tira endavant, a partir d'aquest any, sembla ser, es commemorarà el greuge fet pels catalans, al poble espanyol, amb la prohibició de la seva "Fiesta Nacional"

El senyor Camps, i el seu govern, sap molt bé com tenir al seu poble "entretingut" i que no pensin en allò que els hi podria perjudicar i molt. Ja sabem com d'eficient és l'atac a Catalunya, oi?.


"La Generalitat Valenciana en defensa de la xarlotà

Toni Cucarella (bloc Vilaweb, 12 d'agost de 2010)

Tants problemes com tenim els valencians, un dels més greus el de la corrupció política, i el govern del PP es preocupa per la «fiesta nacional» o siga els bous. Així, han decidit d’organitzar un descomunal acte d’exaltació taurina, a manera de desgreuge per la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya. La data escollida és la vespra del 9 d’Octubre, «si Dios quiere y con permiso de la Autoridad».

""Dia de la Comunitat Valenciana

GRAN XARLOTÀ

Gran actuació còmico-taurino-musical amb la Banda Playera del Rus i les actuacions estrelars del Beato Torero, El Xino Volantinero de la Font, el cantaor de xirigotes Finito Castellano, el Mangante Fabra i les famoses vedettes Bonig & Sánchez de León, més conegudes com Les Xufes d’a Gallet.

Entrà de baês."





Toros: crisis de afición, que no de subvenciones

Julio Ortega Fraile

13.11.08


"Cuando se asegura que las corridas de toros gozan de una estupenda salud y que son un espectáculo seguido y defendido por un gran número de ciudadanos, quieren hacernos creer que la creciente sensibilidad a favor de la prohibición de esta forma de tortura legalizada es una patraña esgrimida por cuatro animalistas desquiciados que no responde a la realidad.

Valgan de ejemplo las muy recientes declaraciones del conocido ganadero Victorino Martín a propósito de la presencia de la Fiesta en los medios de comunicación: “Estamos maltratados y agraviados. No se entiende que el segundo espectáculo de masas de este País no esté en la televisión estatal”.

A ver cómo hacemos para digerir los argumentos de los taurinos desde la honestidad. Difícil, muy difícil es admitirlos como sinceros y no dudar de la honradez moral de sus propagadores si analizamos tanto sus manifestaciones en otras circunstancias como su comportamiento en un aspecto en el que jamás van a mantener el engaño que utilizan frente a la Sociedad por conveniencia: la salvaguarda de sus intereses económicos cuando van ligados a este sector.

Podrán, cara a la galería, asegurar que las plazas están a rebosar; que la afición tiene repuesto en las nuevas generaciones; que lo que ellos llaman “arte” – yo prefiero denominarlo sadismo- entusiasma a una mayoría de la Población. Podrán, en un intento de acicalar para hacerlo atractivo un crimen todavía consentido, hablarnos de la “Fiesta más culta” y echar mano de Hemingway o Lorca, como suelen hacer, pretendiendo que la mención de sus nombres nos sirva de indiscutible aval para enaltecer el tormento que sufre el toro; ahora resulta que el hecho de ser un novelista o un poeta afamado lleva parejo el que tengamos que comulgar con todas las filias del escritor, como si entre los grandes artistas de cualquier disciplina no los hubiese con ideas sobre determinadas materias cuando menos cuestionables. Pero claro, a falta de razones tiran de tópicos que a estas alturas muy pocos se creen ya, empezando por ellos mismos.

Sin embargo y centrándonos en la cuestión de si las corridas de toros tienen muchos o pocos seguidores y aún dejando de lado las encuestas –que una y otra vez corroboran que alrededor de un 80% de los ciudadanos están en contra- el mejor indicador de cuántos partidarios tienen es la propia actitud de los que viven de la tauromaquia, pero no el guión que ya se saben de memoria a fuerza de repetirlo y que tiene el mismo valor que el sufrimiento del toro para ellos, ninguno, sino sus decisiones cuando se ve afectado su bolsillo. Porque a la Sociedad intentarán confundirla, pero lo que es cierto es que ellos mismos no se van a engañar ya que está en juego su dinero y ante eso, no hay farsa que valga.

Si yo tengo un negocio que vive de la asistencia del público al mismo; si el número de apasionados a la actividad que ofrezco es tan extraordinario que constituye el “segundo espectáculo de masas de este País”; si la Mesa del Toro, en su desesperado y patético intento de que desde el Parlamento Europeo no llegue cualquier día las prohibición a esta salvajada, se presentó en Bruselas con toda su parafernalia de trajes de luces, banderillas, capotes y estoques, afirmando que “toda España” gritaba ¡Olé! cuando se hundían los catorce centímetros de hierro de la pica en cuerpo del toro reventándolo internamente; si todo eso es cierto… ¿a cuento de qué voy yo, empresario taurino, a tener miedo de que mi ocupación resulte ruinosa para mí?. Cualquier propietario de una firma daría saltos de alegría si aquello de lo que vive es el entretenimiento que ocupa el segundo lugar en las preferencias de los ciudadanos y encima, teniendo la exclusiva de su representación en determinada zona, como ocurre con los que explotan las plazas de toros.

Pero he aquí que nos encontramos con noticias como la siguiente, fechada esta misma semana: “La Empresa Sarot Asesores, S.L. ha manifestado al Ayuntamiento de Teruel su deseo de abandonar la explotación de la Plaza de toros por su falta de rentabilidad económica…Juan José Marqués, Gerente de Sarot Asesores, S.L., comentó que en los últimos años la Empresa ha perdido mucho dinero, porque va muy poca gente a la plaza”.

Yo no tengo ninguna duda de que en una mesa de debate, teniendo enfrente a personas comprometidas en poner fin al maltrato a los animales, los mismos señores que admiten en otro ámbito que las plazas están casi vacías y que cada día hay menos afición, dirían que no hay español que no beba los vientos por José Tomás y que todos disfrutamos viendo la secuencia: “pica haciendo el mete-saca, banderilla ensartada, estocada, toro tambaleándose, toro vomitando sangre y toro ahogándose entre estertores”. Pero luego, cuando ya no necesitan emplear sus dotes teatrales, cuando ya no están representando la función mediática, cuando lo que está en juego es su patrimonio, entonces no tienen más remedio que admitir que las corridas no son el segundo espectáculo de este País, que las plazas no se llenan y que no es cierto que haya relevo generacional entre los aficionados.

Por eso tiemblan de tal modo y empiezan a hablar de agravio, de maltrato –ellos, de maltrato, cuánto cinismo, si no fuese tan trágico el asunto sería hasta gracioso que los que viven de la tortura de seres vivos se sientan maltratados- al saber que ya está circulando por la calle la idea de negarnos a colaborar económicamente de modo forzoso con la tauromaquia a través de las subvenciones que recibe de todos los españoles por medio de la declaración de la renta. Comprenden que sin esa importante inyección de dinero se acabó su negocio, una actividad brutal y repugnante que como es lógico a medida que la sociedad progresa, va perdiendo simpatizantes y seguidores. De ahí sus intentos farfulleros y ridículos de querer embaucar a la ciudadanía y a los representantes políticos europeos, tratando de dotar de gran trascendencia y repercusión a su particular exhibición de la tortura sobre criaturas irracionales y de ese modo seguir recibiendo unas partidas de fondos sin las cuales, se les viene abajo todo el entramado, un montaje macabro apuntalado en el dolor, la crueldad, las mentiras y la muerte.

Claro que si por un lado la Sociedad cada día se expresa de forma más generalizada y contundente en contra de esta carnicería, si se suceden los actos de protesta, si el activismo a favor de los derechos de los animales está más vivo que nunca, si los medios de comunicación se van sumando a este sentimiento que aboga por acabar con tradiciones sanguinarias e inhumanas, por el otro vienen gobiernos regionales como el de la Comunidad de Madrid, que en los presupuestos de 2009 destinará un total de 367.900 euros para “la promoción económica, cultural y educativa de la Fiesta de los toros”, así como 2,6 millones de euros para la ejecución de las obras necesarias para el mantenimiento de la Plaza de las Ventas –una iniciativa muy loable si se dejase de celebrar en la misma el suplicio y muerte de toros y se emplease únicamente para actos formativos y lúdicos para el Pueblo sin exaltación de la tortura- y por si fueran poco esas cantidades, la Señora Esperanza Aguirre también dedicará 600.000 euros para “subvencionar espectáculos taurinos y promocionar su dimensión social y cultural”, ya que según se indicó desde el Gobierno madrileño: “la promoción de la Fiesta de los toros es una capítulo calificado como importante”.

Y ahora, ¿qué hacemos?, ¿tragamos, lloramos o expresamos nuestro parecer de forma clara?. Se permite el Partido Popular de Madrid hablar de la función educativa y cultural de las corridas de toros y de promoverlas dado el alto interés que, según ellos, tiene esta atrocidad para todos los ciudadanos, niños incluidos por supuesto. ¿Labor educativa?, ¿cultura?, si los políticos que gobiernan en Madrid se creen realmente que el sufrimiento de un toro, su agonía y su muerte cumplen una función pedagógica e instructiva es que padecen algún tipo de patología incompatible con la responsabilidad de administrar y gestionar los intereses del Pueblo, y si saben que tales afirmaciones constituyen una aberración, entonces no son dignos de ostentar sus cargos por mentir conscientemente a los ciudadanos.

Las corridas de toros tienen los días contados y su fin va a venir tanto porque no podemos seguir consintiendo que el dolor, la violencia, el abuso sobre otros seres y el crimen sigan siendo actividades legitimadas por un Código desfasado y ennoblecidas por unos cuantos partidarios de las mismas que, por no respetar, no lo hacen ni con el derecho de los niños a que no se les transmita la brutalidad como un valor lícito y positivo y también, porque no tardando llegará el día en que todos los ciudadanos que están en contra de un espectáculo tan inmundo digan que ya basta de financiarlo a la fuerza. En ese momento cerraremos uno de los capítulos más nefastos y vergonzosos de nuestra historia y con él, la tremenda e intolerable afrenta que supone que a falta de servicios públicos adecuados, necesarios y exigibles, se empleen tales cantidades de dinero en subvencionar corridas de toros o bestialidades como el Toro de la Vega de Tordesillas o el Toro Júbilo de Medinaceli, tradición cafre y feroz esta última donde las haya y que por cierto tendrá lugar este mismo mes. Pero no van a gozar de la impunidad mediática y del desconocimiento por parte de la Sociedad del que disfrutaban estos energúmenos en ediciones pasadas, porque este año van a ser muchas las personas que acudan en autocares desde diferentes puntos de España el próximo domingo día 9 a la Localidad Soriana, con la intención de expresar su repulsa a que se “distraigan” ensartándole unas bolas en los cuernos al toro con material inflamable, que les prendan fuego y que el animal corra despavorido mientras caen sobre él restos incandescentes que lo abrasan. Así es como se divierten los “angelitos” de Medinaceli que organizan y participan en su Toro Júbilo y en ese pasatiempo dantesco, también se emplea dinero público. ¿Lo seguimos consintiendo?."

Madrid protegeix les matances de toros, Euskadi les promociona, Catalunya les debat

divendres, d’agost 13, 2010

ELS ANIMALS CANVIEN DE COLOR?

Científics i investigadors que han estat cercant en els pantans de Borneo han descobert una nova especie de serp verinosa. La serp pot canviar el color de la seva pell, segons el grup ecologista WWF. La capacitat de canviar el color de la pell no és desconegut en el món dels rèptils. Prenguem, per exemple, els camaleons el qual tenen aquesta habilitat. Però, els científics porques vegades havien descobert serps amb aquesta capacitat innata per canviar el color de la seva pell. En general, els rèptils canvien de color per camuflar-se dels seus depredadors. La particular serp que es va descobrir era de 1,6 peus de llarg i va ser trobada en els boscos pantanosos que voreguen el riu Kapuas Betung Kerihum National Park" a la part Indonèsia de l'illa de Borneo. Un especialista de WWF, Bambang Supriyanto, considera aquest descobriment com un dels principals.

Deixo algunes fotos d'animals que poden canviar la seva pell i, d'aquesta manera, poder fugir dels seus depredadors. dins del "



























fotos i text : freakingnews