dissabte, de febrer 27, 2010

GABRIEL FAURÉ (1845-1924) REQUIEM, Op.48


Havia escoltat, moltíssimes vegades, el Rèquiem (1791) Maurerische Trauermusik (Música fúnebre masónica) de Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, Àustria, 1756 - Viena, 1791). D'ençà la primera vegada, em va captivar i vaig considerar-la una obra meravellosa, plena de força, la qual em feia estrémer.


Rèquiem de Mozart - Lacrimosa - Karl Böhm - Filarmónica de Viena i cor de l'òpera de Viena




Un amic, melòman, em va parlar, i, em va introduir, al Rèquiem de Gabriel Fauré compositor francès (Pàmies, 12 demaig de 1845 – París, 4 de novembre de 1924). De fet, aquell va fer servir una part d'aquesta obra (Sanctus) per a "la banda musical" del casament d'uns amics. Sembla inversemblant que, una música per a missa de difunts, pugui ser posada en una cerimònia nupcial però, segur, si la escolteu, us adonareu que no va estar gens equivocat. Un tema elegant suau, preciós i ple d'emotivitat:

King College Cambridge Faure Sanctus. 1987





"És suau com jo mateix", va escriure Fauré a un amic sobre el seu Rèquiem. No era per a ell els models clàssics de Mozart i Cherubini, ni res histriònic com en el dramàtic Rèquiem de Verdi, amb la seva imatge de persones arraulides en el terror, murmurant sobre la mort eterna, i certament no la grandiosa visió apocalíptica de Belioz, amb les seves "fanfàrries estrepitoses", les quals horroritzaven a Fauré. "El meu Rèquiem no expressa tant la por per la mort com la tranquil·litat del descans etern, perquè així és com veig la mort, com un alliberament feliç, l'aspiració a l'alegria, no una transició sense alegria per alguna amenaça desconeguda". (Lionel Salter, 1998)




No poso una obra per sobre de l'altra perquè totes dues són excepcionals, diferents però espectaculars, així que us recomano les dues. Trobareu, en ambdues, moments emotius i moments exultants i moments plens de força... Si teniu oportunitat aneu a escoltar-les en directe; l'Auditori de Barcelona i el Palau de la Música, a Barcelona, són espais immillorables. Segur que cadascú trobarà el lloc idoni, a la seva localitat, per anar-hi.


dijous, de febrer 25, 2010

25senseESPRIU. (1913-1985)


El passat 22 de febrer va ser el vint-i-cinquè aniversari de la mort d’en SALVADOR ESPRIU i; malgrat que en el meu altre bloc, “cridemquisom”, el dedico a poetes i escriptors i polítics, i artistes... catalans; he volgut afegir-hi, a aquest, una entrada sobre l’escriptor i poeta, com a un petit i modest reconeixement a la seva figura i tasca. Nascut el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farnes (la Selva) i morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.


Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.


Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



A Cementiri de Sinera (1946), Salvador Espriu evoca un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Sinera és el nom que s’identifica, en l’obra d’Espriu, amb Arenys de Mar (Arenys escrit al revés), d’on procedeix la seva família i lloc dels estius del poeta.



Cementiri de Sinera II


“Quina petita pàtria


encercla el cementiri!


Aquesta mar, Sinera,


turons de pins i vinya,


pols de rials. No estimo


res més, excepte l’ombra


viatgera d’un núvol.


El lent record dels dies


que són passats per sempre.”




Tanmateix, a La pell de brau (1960) el poeta expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau per als pobles d’Espanya.



Poema XLVI de La pell de brau


“Avegades és necessari i forçós


que un home mori per un poble,


però mai no ha de morir tot un poble


per un home sol:


recorda sempre això, Sepharad.


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg


i mira de comprendre i estimar


les raons i les parles diverses dels teus fills.


Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats


i l’aire passi com una estesa mà


suau i molt benigna damunt els amples camps.


Que Sepharad visqui eternament


en l’ordre i en la pau, en el treball,


en la difícil i merescuda


llibertat.”




Salvador Espriu recita el poema XXV de la Pell de Brau al I Festival de Poesia catalana al Price. (1970)




file:///app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=86&music=451&titol=558&recurs=56



Salvador Espriu 1a Perquè un dia torni la cançó a Sine



Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!


Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.


Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria

El Caminant i el Mur, del 1954



És un dels poemes que més m'agraden perquè, sincerament, en molts moments de la meva vida m'he sentit i em sento amb, possiblement, les mateixes sensacions i emocions que, amb tota seguretat, va experimentà l'autor vers els seus contemporanis; desenganyat, trist i cansat però, malgrat tot, continuà lluitant pels seus ideals, al seu país i al costat del seu poble,.


dimarts, de febrer 23, 2010

FUÏVES, CENTRE MUNDIAL DEL GUARÀ CATALÀ















Sembla inversemblant però un ruc, sí, un burro, ha esdevingut, juntament amb la Moreneta i Montserrat i la Senyera i la sardana i el seny i l'onze de setembre i el caganer i el tió i tants d'altres (i que no ens en faltin); un dels sentiments identitaris que tenim els catalans.

Encara que aquest animal començà a fer-se popular d'ençà que, uns nois de Banyoles, (Plà de l'Estany), van decidir crear un logotip; amb el propòsit de què "plantés cara" als símbols espanyolistes, com el toro o la matrícula, els quals ens arriben com un degoteig constant i subtil; el cert és que, el ruc, ase o guarà català és una de les nostres races de bestiar autòctones i forma part del patrimoni genètic i cultural de Catalunya, un patrimoni que cal mirar de preservar. Per a molts, el ruc català és el millor del món.


El guarà és la raça més alta de la seva espècie, fent 1 metre 65 centímetres. A l'estiu té el pelatge curt i negre a tot el cos, tret de la zona de la boca, dels ulls i la panxa on és blanc. A l'hivern li creix un pelatge castany fosc més llarg que li cobreix tot el cos i li serveix d'abric. Les orelles llargues i les mantenen sempre dretes i tibants i, tingui l'edat que tingui, mai no cauen cap al costa. Normalment viuen als boscos.

Amb més d'un centenar d'animals, Fuïves és, com bé diuen, el centre mundial del ruc català. En una finca situada al terme municipal d'Olvan (Berguedà), en Joan Gassó, pare i fill, porten 43 anys lluitant per conservar la raça de burro català.


Passat dissabte vàrem visitar la finca. Joan Gassó, fill, ens va rebre, i, juntament amb altres visitants, ens va guiar per tota ella. Vam veure estables on s'estan, separats, els mascles. Les femelles, lliures per la muntanya, baixen i s'acosten, normalment a les mateixes hores, per a fer els àpats. Rucs grans i petits. Varem visitar el petit museu, amb estris, del camp, antics i fotos on es veuen burros en diferents feines: llaurant la terra i arrossegant carros i transportant persones i bens i acompanyant a "cowboys" a l'oest nord-americà i soldats australians per Nova Guinea i arrossegant troncs i vaixells pels canals francesos... Ens va explicar les formes de reproducció, el temps de gestació, la mitjana de vida. Una curiositat és que, per a saber si una femella està en zel, passegen al mascle per fora d’on estan totes les femelles, la que es troba en zel mou la boca com si estigués mastegant, a més de mostrar-se especialment nerviosa.


Ens va sorprendre assabentar-nos que, Fuïves, només rep una petita subvenció per part del Govern. Mantenir tots aquest animals els hi és complicat per les despeses que representen, a més, els hi és molt difícil vendre exemplars. Els països que poden tenir interès són els sub-desenvolupats, africans, sud-americans, asiàtics... però el transport internacional surt molt car i és impossible les vendes. A Fuïves intenten trobar alternatives imaginatives i, encara que no solucionen el problema en la seva totalitat, sí el pal•lien en part. Es pot apadrinar un guarà, per uns cents euros anuals, el que et dona alguns privilegis, con és el muntar-lo, cuidar-lo personalment. Les visites són una altra font d’ingressos: cinc Euros per adult i quatre per nen. Es poden comprar productes de “merchandising”: samarretes, adhesius, clauers, imants, productes de bellesa fets amb llet de burra...

També és del tot inexplicable que, el Govern, no els hi deixi posar informació a les carreteres (ni pagant els rètols ells), així arribem a entendre per què, en cap part del recorregut, trobem informació sobre la finca. Tota una llàstima perquè, segur, seria un reclam publicitari de primer ordre donat la quantitat de vehicles que, semanalment, pugen cap el Pirineu.

Una visita del tot recomanable, amb nens i sense. És pot gaudir de l’entorn privilegiat i conèixer, de prop, la història d’aquest patrimoni nostre al qual hem de protegir per a evitar la seva desaparició. Al enllaços trobareu la situació de la finca així com la forma d’arribar-hi.


"Si ets sents català i algú et diu que ets ruc, no t’ofenguis! El guarà català és la millor raça de ruc del món, i, creu-t’ho, és molt més llest que la majoria d’animals. També és cert que és molt tossut, però... Qui ha dit que la tossuderia sigui un defecte?"

divendres, de febrer 19, 2010

Indignes com alternativa de poder

Quins polítics tenim !!. Fa por. Assisteixo entre estupefacte i indignat les darreres intervencions que la dreta espanyola passeja per les Espanyes de torn. Avui l’ex president Jose Ma Aznar posant el dit índex com a menyspreu a una critica estudiantil, ahir la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre dient “hijoputa” a un membre del seu partit.

Aquests son l’alternativa de poder que tenim a aquest país ??. Però quines lliçons poden donar a la ciutadania sobre moral i comportament quan s’aixequen per exemple contra la regulació de l’avortament i amb el recolzament de la jerarquia eclesial i, per altra banda es mostren com uns autèntics energúmens que no aguantarien ni un minut en qualsevol país civilitzat de l’”antiga Europa” o dels yanquies mes dretanament escorats. I no passa res, segueixen pavonejant-se com si tal cosa.

Però la culpa no es exclusivament d’ells. També hi ha els que callen, els que no critiquen i expressen el que senten només per assegurar-se la poltrona de torn. Personatges tant politicament correctes com Alberto Ruiz Gallardón insinuaven fa poc el seu enuig pel malparlar de la “seva” presidenta. Però te algun efecte expressar el seu “pesar” si no entres en acció, es a dir dimitir com a membre d’un partit ple de dirigents casposos, malparlats i mal educats com els que hem pogut veure ?. No senyores i senyors, la poltrona es molt llaminera i difícil de deixar-la quan fa temps que es gaudeix escalfant-se les natges.

Potser jo estic en un altre món, potser no pertany a “eixe mon” que diria el Raimón. El cas es que obro la premsa i em quedo glaçat de llegir el que llegeixo i escoltar per la ràdio el que les ones em porten a les oïdes. Soc l’únic que pensa així ...?

dijous, de febrer 18, 2010

LA TRINCA - EL CANONGE DE LA SEU


Quins records!. La Trinca va ser una de les icones dels anys 70 i 80 quan, amb les seves cançons i fent servir l'humor i la sàtira, feien crítica social i política. Al 1975 van treure al mercat el LP "Trincameron" el qual incloïa la cançó "El Canonge de la Seu", amb lletra de la Maria Aurèlia Campmany (versió de contes de Bocaccio) i música del mateix grup. Una bona mostra de seu estil musical. La posada a escena és espectacular i fan servir un únic vestit clerical amb múltiples forats.






EL CANONGE DE LA SEU

El canonge de la Seu,
Veieu.
té una neboda,
ja l'ha filada en Tomeu
Veieu.
i tant li agrada
que dormiria prop seu
que porta pressa,
Veieu.
en Tomeu.
En Tomeu, s'ha filat a la neboda
del canonge de la Seu.

Un amic li diu: Tomeu
feu una cosa,
de dona us disfressareu
grassa i prenyada
i aixopluc demanareu
a cal canonge
Veieu.
de la Seu.

Bon, bon, bon pig ...

El canonge de la Seu
li obre la porta.
- Bona dona, què voleu
a aquestes hores ?
- Bon aixopluc, pare meu,
que el temps és de gos
Veieu.
si voleu.

Bo, vi bo, vi bo ...

- Prenyadeta bé ho sembleu,
la bona dona,
amb la noia dormireu
que si hi ha noves
bé prou que us arreglareu
d'això les dones, veieu,
ja en sabeu.

Nyic, zu, zu, nyic ....

Ja es fica al llit en Tomeu
amb la neboda,
la neboda quan ho veu,
Ah !
crida que crida,
- Ai, que és un home, oncle meu,
que això no enganya,
Veieu.
ni té preu.

El canonge de la Seu,
es mig desperta,
que ha parit la dona, es creu,
i ja s'hi tomba.
- Neboda, ja us ho fareu
que si és un home, veieu
serà hereu.

La neboda i en Tomeu
aviat s'entenen
i l'embaràs, amic meu,
se li encomana
a la neboda, sabeu
d'aquell canonge,
Veieu.
de la Seu.

Aleuia ...


Lletra : Maria Aurèlia Campmany
Música: La Trinca

dimarts, de febrer 16, 2010

VICTÒRIA DELS ÀNGELS. DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS.


Tot just acabo de descobrir una cançó, interpretada per la gran soprano Victòria dels Àngels, que m'ha fet viure emocions vibrants. Una obra meravellosa que m'agradarà compartir amb tots els que entreu al bloc.

Sobre un poema de "Combat del Somni" d'en Josep Janés, musicat per en Frederic Mompou




VICTÒRIA DELS ÀNGELS. DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS. F MOMPOU.




Clicleu el títol de sota i hi trobareu un video amb la Victòria dels Àngels, cantant la mateixa cançó, però acompanyada al piano per en Frederic Mompou, a casa d'aquella.

VICTÒRIA DELS ÀNGELS. FREDERIC MOMPOU. 1971 FILM.

“DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS”



In memoriam



Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cós
mal més seria de la branca.

Tota una vida de perfum
amb el seu bes t'era donada.
Tu resplendies de la llum
per l'esguard clós atresorada.

¡Si hagués pogut ésser sospir de flor!
Donar me com un llir a tu,
perqué la meva vida s'anés marcint,

s'anés marcint sobre'l teu pit.
I no saber mai més la nit
que al teu costat fora esvaida.

Josep Janés

diumenge, de febrer 14, 2010

A VOLTES AMB EL GENOLL


Fa setmanes que no hi escric sobre el meu genoll (per a ser exactes, des de el passat 13 de novembre de 2009). Doncs bé, ja va sent hora i intentaré explicar com a anat, ell i jo , durant tot aquest temps.


El 3 de desembre em van fer la tercera, i última, de les infiltracions de factors de creixement. Havia d’esperar dos mesos; es a dir, fins el 3 d’aquest mes; fins que, segons el traumatòleg, comencés a sentir millores.


Uns dies abans de Nadal vaig començar a notar algun canvi, sobre tot psicològic. Fa temps que m’estic medicant i, segurament, aquest fàrmacs estaven començant a fer els seus efectes.


Les festes nadalenques van ser millor del que m’esperava. Com he comentat, poques jornades abans no tenia esma de res. A la fi, vaig fer les celebracions com cada any, amb família. Tenia por de no poder resistir moltes hores assegut a taula, però ho vaig superar, crec, amb nota. També va ser possible sortir a comprar els regals de reis, uauuu! Tota una proesa caminar per a fer compres. Bé, aquestes van ser fàcils i ràpides, sense parar-me massa a pensar-hi.


Al gener, com vaig escriure, vaig marxa una setmaneta a Lanzarote (sobre aquest viatge ja penjaré una entrada fent cinc cèntims) i, encara que el viatge el vaig fer tot sol, va estar força bé. Descansar, visitar l’illa i prendre’m les coses amb molta i molta calma i tranquil·litat.


Ja de tornada a casa, cada dia que passava, semblava que, els genolls, em feien menys mal. La meva energia anava cap amunt i les ganes de fer coses també.


El passat 29 de gener vaig anar a la revisió dels seixanta dies posteriors a les infiltracions. El traumatòleg va dir-me que continués enfortint la musculatura de les cames. Fer quàdriceps diàriament. Sembla ser que, després de la primera artroscòpia (juliol de 2002), mai la havia recuperat del tot. Tornaré en mes i mig.


Un altra especialista que vaig visitar, amb ressonància magnètica nova, va veure que, un edema que tenia, havia cicatritzat. No sé si gràcies a les infiltracions, a la magnetoteràpia o al fet de no caminar. Qui sap, possiblement una mica de tot. Probable que, part del dolor que tenia, fos d’aquella ferida.


I ara?. Com estic ara?. Doncs Més o menys bé. Sóc conscient que no hi ha solució pel problema que tinc tanmateix continuaré cercant-la i anant millorant mentalment. També fent coses i aprofitar les oportunitats positives de les que pugui gaudir. A les negatives ningú les convida però, sense remei, venen. Els dolor continuen, amb més o menys intensitat, però no acaben de marxar.


Ah!, aquesta setmana torno a visitar-me amb un altra metge. Aquesta vegada de l’hospital de l’Esperança. M’he fet proves noves i a veure com em troba.


Continuaré amb les històries del genolls perquè, al cap i a la fi, el bloc el vaig crear per aquest motiu.




Us deixo amb "El cor dels Gitanos" de l'òpera Il Trovatore de Verdi. Una cançó ben maca, com tota l'obra.


diumenge, de febrer 07, 2010

Un sincer i emotiu reconeixement per Madiba !!


Ahir vaig anar a veure “Invictus” amb la meva parella. Una pel.lícula que no pot deixar indiferent a ningú. Es sorprenent la interpretació del “monstre” cinematogràfic Morgan Freeman i com, a banda de la seva semblança física amb Nelson Mandela, li dona un ‘toc’ interpretatiu que emociona i corprèn. Hi te molt a veure la direcció sempre personal i intimista del mestre Eastwood.


Mandela es sens dubte un dels personatges clau del segle XX. La seva lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica va ser una de les icones en que el món es va emmirallar contra la injustícia racial i els greuges ocasionats per la imposició d’una raça davant les altres. Quin despropòsit pensar que avui dia un país pogués tenir barris, transports, educació, serveis en general diferenciats per comunitats segregades pel color de la pell !!


L’oposició de Mandela contra la segregació racial li va comportar anys de reclusió en una presó. 30 anys tancat en una cel.la de 5 metres quadrats que compartia picant pedra a ple sol. 30 anys a pany i forrellat per defensar la justícia i la llibertat de la comunitat negra del país mes ric de l’Africa, però amb dèficits molt greus en matèria de llibertats i drets de les persones. Mandela va poder sobreviure a anys de reclusió per la seva fortalesa mental i el seu esperit lluitador. Una força i una integritat vital que el va portar a presidir el seu país, havent de pagar el peatge de la seva vida personal, i la separació matrimonial i allunyament familiar.


La lluita i l’objectiu principal de Mandela durant el seu mandat va ser el no reproduir per l’altre costat, la comunitat negra de la població sud-africana, les tesis segregacionistes i l’esperit de revenja que molts desitjaven. Un repte difícil que caldrà anar assolint amb el temps, però que el Mundial del 95 va servir d’atzucac per una reconciliació social per tota la població sud-africana. Al llarg de la pel.lícula comprovem com de clar ho tenia Mandela en el seu repte de no caure en els errors del passat. I a fe que ho va aconseguir. La victòria davant els “All Blacks” en la final de rugby es potser el de menys. Mandela va saber aglutinar tota una població davant un objectiu comú de reconduir el país, trencant les barreres de les malfiances acumulades, i generant la il.lusió i l’orgull de sentir-se sud-africà.


Els seus compatriotes negres li segueixen dient Madiba, una denominació que honora als homes d’edat del clan tribal al qual pertany i que em permeto, amb tot el respecte del món, fer meu. Gràcies per tot Madiba, per haver defensat els valors humans, la lluita contra la injustícia i les dificultats que comporta la vida, amb perseverança i fe en el futur. Mes de 90 anys carreguen les teves espatlles. En el poc temps que ja et queda per estar en aquest mon, podràs escoltar la música de Haendel i Txaikovsky que tant t’agraden, com a mi, i que omplen l’esperit de les persones. El meu reconeixement queda palès en aquestes ratlles que volen expressar l’admiració i orgull que com molts podem sentir, a vegades, membres de la raça humana, capaços del millor i el pitjor. Amb paraules de nou himne sud-africà em despedeixo, “Nkosi Sikeleli Afrika !” Madiba, Deu beneeixi Africa, Madiba, i a tu, venerable ancià, per descomptat ...



l’Himne Nacional de Sud-Africa ,una unió del vell i el nou règim

Nkosi sikelel' iAfrika ("Déu beneexi Africa" in Xhosa)