Ahir vaig anar a veure “Invictus” amb la meva parella. Una pel.lícula que no pot deixar indiferent a ningú. Es sorprenent la interpretació del “monstre” cinematogràfic Morgan Freeman i com, a banda de la seva semblança física amb Nelson Mandela, li dona un ‘toc’ interpretatiu que emociona i corprèn. Hi te molt a veure la direcció sempre personal i intimista del mestre Eastwood.
Mandela es sens dubte un dels personatges clau del segle XX. La seva lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica va ser una de les icones en que el món es va emmirallar contra la injustícia racial i els greuges ocasionats per la imposició d’una raça davant les altres. Quin despropòsit pensar que avui dia un país pogués tenir barris, transports, educació, serveis en general diferenciats per comunitats segregades pel color de la pell !!
L’oposició de Mandela contra la segregació racial li va comportar anys de reclusió en una presó. 30 anys tancat en una cel.la de 5 metres quadrats que compartia picant pedra a ple sol. 30 anys a pany i forrellat per defensar la justícia i la llibertat de la comunitat negra del país mes ric de l’Africa, però amb dèficits molt greus en matèria de llibertats i drets de les persones. Mandela va poder sobreviure a anys de reclusió per la seva fortalesa mental i el seu esperit lluitador. Una força i una integritat vital que el va portar a presidir el seu país, havent de pagar el peatge de la seva vida personal, i la separació matrimonial i allunyament familiar.
La lluita i l’objectiu principal de Mandela durant el seu mandat va ser el no reproduir per l’altre costat, la comunitat negra de la població sud-africana, les tesis segregacionistes i l’esperit de revenja que molts desitjaven. Un repte difícil que caldrà anar assolint amb el temps, però que el Mundial del 95 va servir d’atzucac per una reconciliació social per tota la població sud-africana. Al llarg de la pel.lícula comprovem com de clar ho tenia Mandela en el seu repte de no caure en els errors del passat. I a fe que ho va aconseguir. La victòria davant els “All Blacks” en la final de rugby es potser el de menys. Mandela va saber aglutinar tota una població davant un objectiu comú de reconduir el país, trencant les barreres de les malfiances acumulades, i generant la il.lusió i l’orgull de sentir-se sud-africà.
Els seus compatriotes negres li segueixen dient Madiba, una denominació que honora als homes d’edat del clan tribal al qual pertany i que em permeto, amb tot el respecte del món, fer meu. Gràcies per tot Madiba, per haver defensat els valors humans, la lluita contra la injustícia i les dificultats que comporta la vida, amb perseverança i fe en el futur. Mes de 90 anys carreguen les teves espatlles. En el poc temps que ja et queda per estar en aquest mon, podràs escoltar la música de Haendel i Txaikovsky que tant t’agraden, com a mi, i que omplen l’esperit de les persones. El meu reconeixement queda palès en aquestes ratlles que volen expressar l’admiració i orgull que com molts podem sentir, a vegades, membres de la raça humana, capaços del millor i el pitjor. Amb paraules de nou himne sud-africà em despedeixo, “Nkosi Sikeleli Afrika !” Madiba, Deu beneeixi Africa, Madiba, i a tu, venerable ancià, per descomptat ...
l’Himne Nacional de Sud-Africa ,una unió del vell i el nou règim
Nkosi sikelel' iAfrika ("Déu beneexi Africa" in Xhosa)
1 comentari:
M'ha semblat un article excel.lent, Manel.
M'apunto aquesta peli per anar-la a veure.
I aprofito per agrair-te les teves paraules tan amables i reconfortants al blog d'en David.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada