dijous, de juliol 29, 2010

PP I PSOE RETROBEN EL FILÓ CATALÀ. A ESPANYA JA NO PREOCUPA LA CRISI I L'ATUR, TOTHOM GIRA EL CAP CAP A CATALUNYA "SEMPITERNUS CONSULATIONIS"


A veure si puc tenir una mica de llum i veure cap a on van els trets. Fins fa pocs dies el Partit Popular i Ciudadanos deien, una i mil vegades, que els problemes dels catalans eren altres i que cap ciutadà de Catalunya tenia interès per l'Estatut i que s'havia de treballar pels problemes reals que sí els preocupaven: l'atur galopant, la crisi econòmica, l'ajut a les persones amb dependència... El de sempre.

Ahir, amb l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la llei per a la prohibició de les curses de braus a Catalunya, el Partit Popular i Ciudadanos tornaren a la càrrega. També, com no podia ser d'una altra manera, la majoria de mitjans de comunicació estatals.

Perquè sembla, l'Estatut no era un problema capdal a la vida dels catalans però sí deu ser, segons aquells, un greu daltavall la prohibició dels toros. Jo, particularment, fa dos dies que no puc dormir pensant què faré, a partir d'ara, els diumenges a les cinc de la tarda.

Donarem una ullada a algunes de les declaracions i comentaris fets pels polítics, premsa, "intel·lectuals"...

La senyora Camacho diu que, "el PPC anirà al Congrés i al Senat per canviar la legislació sobre les curses de braus." Tampoc descarta la via del Tribunal Constitucional.

Mariano Rajoy, naturalment, també hi ficà cullerada (qui més) i atribueix la prohibició a "la recerca de diferències absurdes". Considera que amb la votació del Parlament es "restringeixen drets i llibertats dels ciutadans" i "coarta la llibertat dels ciutadans" i confirma les paraules de la Camacho (estic segur que la Alícia va parlar amb un discurs fet des de la seu central "pepera" al carrer Gènova de Madrid) en el sentit de què, el PP, "defensarà la llibertat al Congrés i al Senat".

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que el Parlament ha decidit prohibir les corrides per "trencar els llaços" entre Catalunya i l'Estat i aconseguir que "el que tot el món reconeix com un símbol de la identitat d'Espanya desaparegui de Catalunya". A més, Aguirre creu que la prohibició pretén "enfrontar els espanyols."

Lorenzo Olarte Cullen (ex-president del govern de Canaries), "des de que tinc us de raó sóc nacionalista (espanyol, segur), me he mogut sempre dintre de la ortodòxia constitucional (va iniciar la seva marxa política durant el franquisme)." "Després d'haver-se iniciat des de fa algun temps una implacable persecució contra les curses de toros, per meres raon polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim en l'Estat espanyol." "Perquè segons sembla existeixen alguns que per estimar tant als animals -per ventura per tenir una mica en comú amb ells, com és la irracionalitat. prefereixen abans que el "descabello" del toro, el tir en el clatell del ser humà".

Ángeles González-Sinde (Ministre de Cultura), al seu judici, les curses de braus "clar que son cultura", "tenen molt sentit i plena vigència a 2010", dons s'enmarquen dintre de les "arts de representació de la vida".

ElMundo.es, en portada, hi ha una foto d'en president Montilla junt amb el vicepresident Carod, i sota titulen: "Triunfaron los animales"

Podria col·lapsar el bloc posant comentaris, articles, editorials... tots d'aquest estil. I ja no diguem si començo a referir-me a comentaris dels lectors... Tots, en una paraula... "per a llogar-hi cadires".

Primer recordar que, aquesta llei, a sorgit d'una ILP "Iniciativa Legislativa Popular", avalada per més de 180.000 signatures. Aquesta proposició de llei va complir lo establer en la Constitució Espanyola (art. 87.3 i Llei Orgànica 3/1984 , del 26 de març) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (art. 62.1 i la llei 1/2006, del 16 de febrer). La Mesa del Parlament de Catalunya la va admetre a tràmit i la va passar a la comissió corresponent la qual va elaborar la llei. Finalment va ser el Ple del Parlament qui, en sessió plenària del passat dia 28, la va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra, 9 abstencions i tres diputats que no van votat. Els diputats de CiU i PSC tenien llibertat de vot cosa que no passava amb la resta de partits representats a la Cambra: ERC, PPC, ICV-EUIA i grup Mixt. A aquestes alçades ja tothom coneix tota aquesta informació encara que jo la vull remarcar per a deixar clar, diàfan, que la llei no ha pogut estar més democràtica. Per sort, a Catalunya, la nostra representació parlamentaria és molt més amplia i plural que a Espanya on, com tothom sap, el bipartidisme s'ha imposat en els darrers anys.

A tota la gent que acusen de "llei identitària", "trenca els llaços", "tot el món reconeix com un símbol d'identitat espanyola", "pretén enfrontar als espanyols", "nacionalistes catalans", "alguns que prefereixen el tir en el clatell del ésser humà abans que que el -descabello-", "meres raons polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim a l'Estat Espanyol"... Jo els hi diria :

1r. Qui són els identitaris? Nosaltres? NO!, Vostès, que s'embolcallen amb la "roja i guarda", es posen la montera per barret i,ballant sevillanes i tocant les castanyoles, defensen a capa i espasa la seva identitat, la qual cosa no em semblaria malament si no fos perquè volen, exigeixen; que tots i totes abracem el seu nacionalisme sense di ni piu. Els hi recordo que, per aquestes raons, milers de persones van ses assassinades durant i després de la Guerra Civil.

2n. Qui collons està enfrontant a qui?. No van ser vostès qui van presentar el recurs, contra l'Estatut d'Automia de Catalunya, al Tribunal Constitucional? No van ser vostès qui van recollir signatures, per tot el seu territori nacional, en contra d'aquest Estatut? No van ser vostès que, no solament van callar quan tot l'Estat feia boicot als productes catalans, sinó que al justificaven i encoratjaven? ¿No van ser vostès els que van posar una falca publicitaria a Andalusia on s'instava als andalusos a no venir a Catalunya perquè se'ls obligaria a parlar en català i els seus fills no ho podrien fer en Castellà? No són vostès els que neguen la unitat de la llengua catalana? ¿No són vostès els que demanen una aportació extra per a la Comunidad de Madrid perquè, segons la seva presidenta, també és bilingüe? No són vostès que estan en contra del Català a la franja de Ponent? No van ser vostès qui dia sí i dia també, vociferaven la ruptura d'Espanya? No són vostès qui asseguren que el castellà està en perill en Catalunya? ¿No són vostès els que van aprovar la llei (8/1991, de 30 d'abril) contra la tortura als animals a les Canàries, sense que ningú digués res? No són vostès els que van preferir que, Endesa, quedes en mans italianes abans que catalanes? ¿Qui va entregar, a Air Berlin, el premi "Españoles ejemplares", per considerar que havia rebut atacs per part del secessionisme català i balear, desprès de retirar la llengua catalana dels seus vols?... I això podria anant enumerant infinitats d'actes contra nosaltres per part de vostès i els seus seguidors....

La Llei s'ha elaborat i aprovat amb totes les garanties democràtiques i vostès, fent servir el seu tarannà autoritari, anti-democratic, nacionalista ranci i caduc, pretenen anular-la pels mitjans que siguin i, si els va malament ,acudint novament al TC (els hi haurien de fer un despatxet).

3r.
S'ha d'estar molt, però que molt malament per a arribar a dir que hi ha qui prefereix el tir en el clatell d'un ésser humà. A més una persona que, la seva carrera política, la va començà amb el règim franquista

4r. Se'm fa difícil aceptar que, la senyora González-Sinde, ministra de cultura, digui que la crueltat que s'empra en les corregudes de toros és art. M'agradaria m'expliquès on és l'art: ¿potser quan la gent embogeix veient al "picador" clavar-li la llança una vegada i una altra al toro? O potser quan el toro li clava les banyes al cavall i aquest treu els bodells a la vista de tothom?. És possible que amb "la suerte de las banderillas"? Ah!, sí, segur que el saltet que dona el "bandellidero" al estil "Rudolph Nureyev". També pot ser quan el "maestro" entra a matar, marcant paquet, amb la seguretat del poc perill que corre donat que, la bèstia, ha estat severament castigada i ferida. La senyora ministra s'ho hauria de fer mirar.

El TC hauria de ampliar plantilla i quedar-se sense vacances. Impossible que donin a la bast amb tot el que, relacionat amb lleis i assumptes catalans, deuen rebre diàriament. A més, donat que van trigar quatre anys per a treure la sentència de l'Estatut, diria que, sas senyories, no són uns cracs en les tasques que se'ls confia. Tanmateix, els magistrats ja no tenen edat per a masses festes i, les úniques que es poden permetre són, precisament, les curses de toros. Això sí, se'ls permet un havà i estar darrera la tanca.

Ull! alguns magistrats podrien ser recusats per ser públic i notòria la seva afició als toros.

Vergonyós i penós el que fan per a aconseguir el poder. Atacar Catalunya sempre els hi dona bons resultats i els hi surt de franc però, compte!, tot té el seu límit i aquest ja està més que sobrepassat. Ja passa de taca d'oli que deia un cartell a la manifestació del 10J.

Igualment és molt trist que, amb tots el atacs que rebem els catalans, hi hagi tan de silenci a Espanya. Personatges que defensen qualsevol causa arreu del món, són incapaços de dir ni un mot quan es tracte de Catalunya. El mateix dic del PSOE i d'altres.

Faig meus alguns comentaris llegits aquest dies:

En resposta a un article del director de elPeriòdico.es, Enric Hernàndez, titulat "Fent amics", l'amic Vicenç diu:

"Lamentablement, ja no es tracta de restablir ponts Sr. Hernandez. Ja fa massa temps que aquests s'han trencat. I la famosa "pedagogia" catalana ja sembla mes un conte per anar a dormir que altra cosa. Els vincles ibèrics s'estan esberlant i nomes ens queda Europa. Així de cru."

L'amic Jaume, al seu bloc, diu:
"Jo vull que la llei contra les corrides arribi al TC. És el millor que ens pot passar. Ja estic veient un altre 10 de juliol gloriós i, de nou, un model caduc d’estat en evidència davant de tot el món civilitzat.

Aquesta foto és fantàstica
. Ho diu tot. Sembla una imatge fixa del NO-DO, i que serveix per a definir clarament la línia que separa la civilització de la barbàrie, el respecte per les institucions democràtiques de l’“ordeno y mando”, el centralisme polític i social de la pluralitat cultural, l’extemporaneïtat de la modernitat, la caspositat del progrés. I els catalans fa temps que sabem a quin costat de la línia volem ser".

Un altre Jaume, també al seu bloc: “Rajoy diu que no es poden anteposar qüestions identitàries a la defensa de la llibertat dels ciutadans. Té raó, llàstima que qui ha convertit aquest assumpte en una qüestió identitària sigui el PP ja que ho veuen com un atac a les tradicions espanyoles per part de catalans malignes, i això ho fan embolicats en la seva bandera i amb la muntera per barret, i tocant les castanyoles. Només cal veure que Rajoy anuncia la presentació d'unes mocions el mes de setembre per tractar de forçar al PSOE a pronunciar-se sobre si creu en la nació espanyola…”.

El Xavi, parlant del torero Enrique Guillén, que va entrar a una seu d'ERC, amb un grup de gent, i la va destrossar a més de ferir a un dels nois que es trobaven dintre diu: "En un rampell d'espanyolisme i defensa de l'ofici l'ha emprès a hòsties contra una seu d'ERC a l'Eixample de Barcelona. És clar que ara sí que Espanya es trenca. Tant de tenir por de l'Estatut, i és la prohibició dels toros qui ho aconseguirà. Quant de temps hem perdut, doncs, amb l'Estatut , si era així de fàcil".

Em sento molt orgullós de ser català i que, el meu país, hagi donat un pas tan important per a acabar amb el maltractament als animals. Estem un pas més proper al món civilitzat.

dimarts, de juliol 27, 2010

HE HERETAT L'ESPERANÇA (Miquel Martí i Pol)


He heretat l’esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M’han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i per mi és com si el món sencer
girés entorn de l’eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.


Pont Vell Roda de Ter (poble petit)




Catalunya (País petit)


El terrat de casa

dilluns, de juliol 26, 2010

MÓN SANT BENET. MIL ANYS D'HISTÒRIA.




Dissabte 14 vam visitar el Món Sant Benet situat al municipi de Sant Fruitós de Bages, a prop de la ciutat de Manresa i a tan sols 45 minuts de Barcelona. Per la C-55 direcció Manresa i la N141c Sant Fruitós de Bages, Navarcles. Abans d'arribar a aquesta població hi ha el trencall per a anar a Sant Benet. Per aquest recorregut no es paga peatge.

Una visita guiada de 1 hora i 15minuts ens portà al segle XII quan va ser construït el monestir. També un recorregut per la seva història fins al 1835 quan, amb la llei de Desamortització de Mendizábal, es va obligar als monjos a abandonar les seves possessions, fent-se una subhasta pública del patrimoni del monestir.

L'any 1907, la família Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i van encarregar la restauració del monestir a l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.

L'any 2000, la Fundació Caixa de Manresa va comprar el monestir i els seus terrenys als descendents del pintor Ramon Casas.

La restauració arquitectònica, a càrrec de la Fundació, durà set anys, fins a la presentació del Món Sant Benet, el 12 de novembre de 2007,. sorprenent amb una proposta innovadora: la conversió del monestir i els seus voltants en un complex de cultura, oci i investigació gastronòmica, un model nou a Catalunya.

L'ús de les noves tecnologies és una part molt important en la visita al monestir.

Dins del recinte hi han tres restaurants : Restaurant la Fonda, Restaurant Món i Restaurant l'Angle.

Al poble de Navalcles (a uns dos kilòmetres), hi ha el restaurant "Agustí Pastisser", que tenen un menú de 12,50 euros (dissabte) força recomanable.



MÓN SANT BENET


dimecres, de juliol 21, 2010

PARC D'ATRACCIONS TIBIDABO, ES NOTÍCIA PER UN TRÀGIC ACCIDENT


Primer de tot el meu més sentit condol per la família i els amics de la noia morta.
Dissabte passat les notícies ens assabentaven d'una tràgica notícia: hi havia hagut un accident en una de les atraccions del parc del Tibidabo, la nomenada "el pèndol". Aquesta màquina es va trencar mentre es trobava en funcionament i quatre joves de quinze anys pujats. Com a conseqüència d'aquest "accident", una de les noies va resulta morta i les altres tres ferides, una de gravetat.

Dilluns, al programa de ràdio "El món a RAC1", en Jordi Baster entrevistava a la presidenta del parc, Sara Jaurrieta, qui va assegurar que mai, en els quatre anys que porta aquesta atracció en funcionament, havia hagut cap problema i sempre havia funcionat amb normalitat. També va detallar les revisions diàries i periòdiques de seguretat que es fan. La conversa va transcorre, més o menys, sobre aquests temes. Em va sobtar que, ni la entrevistada ni l'entrevistador, en cap moment diguessin cap paraula de condol cap a la família tanmateix la senyora Jaurrieta, no va di ni un mot sobre la jova morta ni les ferides.

Una estona després el director del programa, Jordi Baster, llegia un escrit enviat, durant el programa, per un metge amic de la família de la noia morta. Aquest senyor comunicava la seva queixa precisament per l'oblit dels afectats. També per la falta de suport psicològic, a la família, per part del parc i/o l'Ajuntament.

Ara es coneixen més detalls sobre aquesta atracció. Al 2007 ja va estar aturada per problemes mecànics. Que, des de la seva instal·lació, el funcionament a estat deficient; que s'havien de collar els cargols setmanalment, que tenia fallades d'estructura. Un ex-tècnic de l'empresa contractada per al manteniment i reparacions, ha denuncià totes aquestes mancances als mitjans de comunicació. El mateix dia dels fets es van sentir sorolls estranys i van revisar la màquina sense trobar-li cap anomalia. Avui les notícies deien que el màstil es va arrancar de soca arrel i, sembla ser, els cargols que ho fixaven al sòl de formigó estaven totalment tallats.

Hi han moltes foscos en aquest dramàtic fet, preguntes que algú ha de respondre. Dimissions, començant per la responsable del parc, la senyora Jaurrieta, per haver mentit, per no saber atendre als afectats. El Sr. Hereu també les ha de donar. Em sembla vergonyós que no es tractin els accidents per mateix raser. ¿Per què, quan n'hi ha un com el de Castelldefels, els mitjans van plens de tota l'atenció que s'està prestant als familiars, de la quantitat de psicòlegs, de totes les autoritats... i en el cas d'uns altres no? És la quantitat de morts les que dona la importància?

Com és possible que, davant de qualsevol dubte de funcionament, recordem que el mateix matí es van sentir sorolls i els tècnics van concloure que eren normals i no hi havia problema, l'atracció no fos aturada per seguretat i revisada totalment a fons.

Realment penós! tècnics, directius, responsables polítics, responsables de les empresses de manteniment i del parc; tots tenen, segons el meu parer, la seva part de responsabilitat.

Sempre que, a casa, tenim una revisió de qualsevol instal·lació, no deixo de preguntar-me pel nivell de professionalitat dels tècnics que hi venen. També fins a quin nivell les empresses els hi pressionen per a què enllestissin les feines el més ràpid possible i d'aquesta forma guanya temps per a realitzar el màxim de inspeccions en el menor temps possible.
Quina por que fa tot plegat!

divendres, de juliol 16, 2010

LA NOSTRA TERRA COM ART

IMATGES DE SUD-AMÈRICA

Parana River Delta
Karman Vortices
Demini River

Chilean Volcanoes

Bolivian Deforestation

Araca River, Brazil

dimecres, de juliol 14, 2010

TOT CONTINUA IGUAL? NO! PITJOR!



NO HA CANVIAT RES! OI?.

24 D'ABRIL DE 1932. RAMBLES DE BARCELONA.


10 DE JULIOL DE 2010. PASSEIG DE GRÀCIA DE BARCELONA

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM.



Jura de bandera en Sanlúcar la Mayor.

Sense comentaris. Que cadascun tregui les seves conclusions.



dilluns, de juliol 12, 2010

MOISÈS BROGGI i VALLÈS. LA SAVIESA D'UN GRAN HOME.


Moisès Broggi i Vallès (Barcelona, 18 de maig de 1908) metge i pacifista català.


«En la vellesa veus que el cos no és res»

Acumula en els seus 102 anys una incontestable saviesa que comparteix amb generositat. El 02/02/2010 es va obri a Sant Joan Despí l’hospital comarcal que porta el seu nom. I això el va complaure.

NÚRIA NAVARRO.

Diuen que la longevitat és la recompensa de la virtut. I potser és cert. Almenys en el cas del doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908). Va començar com a cirurgià del Clínic a la República, va operar al front durant la guerra civil, va ser depurat i, sense temps per a l’autocompassió, es va fer càrrec de l’Hospital Militar amb una entrega que no va abandonar fins als 85 anys. Avui té 102 anys lluminosos, com només ho aconsegueixen els que han paït les vivències. Ho confirma la seva mirada.


–Un hospital porta el seu nom. ¿Alguna altra il·lusió pendent?
–Que l’home aprengui a viure amb els altres homes.

–Ho diu qui ha viscut totes les guerres des de la del 14.
–Però l’home continua igual, dominat per les passions. Hauria de mirar més pels altres. I després hi ha la demografia... Molts problemes del present ja els vaig veure en el passat, només que ara s’agreugen perquè som molts. Si això segueix així, serà insostenible. Encara que ja no ho veuré.

–Vostè no té final.
–Jo ja no tinc futur.

–De moment s’acaba d’apuntar a Reagrupament.
–Sempre he sigut molt del país, jo. Catalunya i Espanya és un matrimoni que no s’avé, que mai s’ha entès, així que el millor que poden fer és separar-se amistosament.

–Fa una aposta política, i persevera en l’escriptura.
–Ara estic escrivint les Reflexions d’un vell centenari.

–Regali’ns-en una, doctor.
–En la vida ens preocupem per coses que no tenen valor. Tot és fugaç. No val la pena preocupar-se’n.

–Tant de bo això fos tan fàcil.
–L’afany per la riquesa i el poder produeix angoixa. Però la matèria viva busca la supervivència i la reproducció. La vida segueix malgrat tot.

–Malgrat tots nosaltres.
–Així és. El sentit de la vida és que hi ha una força que ho dirigeix tot. De la mateixa manera que l’univers funciona com un rellotge, la vida també. Perquè la vida no comença i s’acaba; és una continuïtat de formes canviants. El genoma ve dels nostres avantpassats i el passem als nostres fills. Es transforma, però seguirà sent.

–Parlava d’una força que ho dirigeix tot...
–¡Aquest és el misteri! Els antics en deien l’«esperit universal». «La força que mou les estrelles és la mateixa que fa palpitar el cor de l’home», asseguraven.

–¿...?
–Hi ha estudis orientals que expliquen que la persona té tres plans: el material, el mental i l’espiritual. La ciència comprèn el material. El mental és producte del cervell, que és material però alhora també és espiritual, perquè fa funcionar el pensament, el llenguatge, la imaginació.

–Així és.
–Doncs a la part mental es crea la idea del jo, que pot tendir al materialisme –el jove pensa que el jo és un cos bell–, però també a l’espiritualitat, que és la força que fa que la vida tingui un ritme. Si el jo es fixés en la part espiritual, que és la que connecta amb l’univers, hi hauria escapatòria... L’esperit continua, perquè forma part de l’«esperit universal». Jo abans pensava que el cos ho era tot i ara, en la vellesa, veig que no és res.

–Doncs fins als 85 anys es va encarregar de ‘reparar-lo’.
- La medicina és la lluita contra el patiment i la malaltia. És molt necessària.

–No ho era apuntar-se a les Brigades Internacionals i ho va fer.
–Vaig fer el que havia de fer.

–El «valerós metge» de Per qui toquen les campanes és vostè.
–Vaig coincidir amb Hemingway en la batalla de Navacerrada. Jo estava al front operant... Miri, en la vida el 20% depèn de les característiques d’un mateix i el 80%, de les circumstàncies. Jo he tingut sort, per la gent que he trobat i pel que m’ha arribat.

–No sempre tot bo. El van depurar després d’acabar la guerra.
–Però al tribunal militar sumaríssim em vaig salvar precisament pels amics que tenia a l’altre bàndol... Jo havia fet sortir de la presó la germana del president d’aquell tribunal. A mi m’han passat moltes vegades aquesta mena de coses.

–Té un àngel de la guarda, diu.
–Sí. Però les coses són molt diferents quan les vius que quan les recordes. Els vells tenim molt passat i, al revisar-lo, ens adonem que hi va haver moments feliços que no ho semblaven tant mentre els vivies.

–La longevitat és la recompensa de la virtut.
–De no tenir por de la mort.

–¿No li té ni una miqueta de por?
–No. A més la vellesa és una bona preparació. Et vas fonent... fins que tot se’n va en orris.

–¿Per què voldria ser recordat?
–Per ser una bona persona.

BARÇA vs ESPANYA

NO HASE FALTA DESIR NADA MAS...



QUE ELS SENTIMENTS NO EM FACIN PERDRE LES FORMES. FELICITATS!


Tinc tanta família i amics i coneguts que estaran feliços per la victòria de la Selecció Espanyola que, nomes per això (i per la contribució que hem fet els catalans pel bon futbol i consecució de la copa), que vull sentir-me feliç compartint la seva satisfacció.

Com escriu un amic al seu bloc: "no és la meva selecció, però és la més propera a la meva, tant, que fins i tot els hi cedim jugadors."


Felicitats als seguidors de La Roja!



Iniesta, ets únic. Tan bon jugador com a persona. Gràcies per estar amb nosaltres.

diumenge, de juliol 11, 2010

10 de juliol de 2010. Crònica d'una manifestació

Òmnium dóna les gràcies al milió i mig de participants a la manifestació del 10 de juliol.



Un quart de cinc, arribo al xamfran Aragó-Rambla de Catalunya (colmado Quilez). Fa una calor tremenda i, com se sol dir, estic suant la cansalada. Entro en un bar proper per a fer un Vichy. Dintre la calor es quasi pitjor, insuportable, així que enllesteixo ràpid i surto novament al carrer. Torno al xamfran on he d'esperar a la Fina i en Francesc. Arriben, com havíem quedat, a tres quarts de sis. Amb ells també venen l'Elisenda i el seu fill petit, en Pau.

Una vegada tots junts ens dirigim Rambla Catalunya amunt(un munt de gent es troba fent el mateix recorregut que nosaltres) fins arribar a la cruïlla amb el carrer de València. Intentem incorporar-nos a la manifestació per aquest carrer. Impossible! Ens hem de quedar quinze-vint metres abans d'arribar al Passeig de Gràcia, tot es troba col·lapsat. En aquest punt, sense moure'ns, estem més d'una hora. Decidim anant caminant, sortejant a la gent, pels costats dels edificis. A la alçada de Consell de Cent, els quatre que venen amb mi, veient la impossibilitat de començar a caminar, decideixen tallar per cor de la manifestació i segui per Consell de Cent fins arribar a Pau Claris des d'on baixarien a Gran Via. Jo em quedo perquè volia seguir el curs de la marxa. Es llavors quan ens assabentem que el cap ja estava a Plaça Tetuan i que hi ha gent fins a Francesc Macià.

El cap de la manifestació ja no és el pactat, centenars de persones s'incorporen a ella per la part de devant, la qual cosa fa que el col·lapsa sigui monumental.

A poc a poc ens anem movent, pas a pas. Hi ha gent de tots els colors: independentistes de tota la vida, nous independentistes (la política espanyola dels últims anys i els actes anticatalanistes, a més de la sentència; a fet que molts, moltíssims, canviem les nostres conviccions), nacionalistes, qui creia que l'Estatut encara és recuperable, molts que volen continua dintre l'Estat però amb altres condicions, qui no té cap interès en la política... Gent gran, homes i dones que van passar la guerra, que van patir els anys de dictadura i repressió; homes i dones que, després de tant patiment, pensaven que, abans de morir, podrien veure la seva terra, el seu país, lliure i normalitzat; també la seva llengua, la seva cultura; tan segles oprimides i represaliades. Gent en cadires de rodes. Pares amb els fills a colliber, als cotxets, de la mà (aquests son el futur del nostre país i desitjo que no hagin de lluitar per seus drets com ara, per desgràcia, ho hem de fer). Gent jove, nois i noies que, en lloc d'anar-se'n a la platja, a ballar, a la muntanya; van decidir estar presents i donar suport a la convocatòria; és el seu futur i per ell han de lluitar. Gent de mitjana edat els quals, segurament, com jo, van estar presents a la gran manifestació de l'11 de setembre de 1977 on, al crit de "LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D'AUTONOMIA", més d'1 milió de persones vàrem sortir al carrer. Que il·lusos que vam ser llavors, pensant-nos que Espanya canviaria. Nouvinguts, persones que s'han arrelat al nostre país o estan en el procés de fer-ho. Persones de totes les classes socials, diferents tendències (segurament hi havia, també, qui havia votat al PP), nascuts aquí i allà, arribats d'arreu del territori. Vingueren autocars de Galícia, Euskadi, País València, Occitània, Andorra, Balears... Gent de parla catalana, aranesa, castellana, anglesa...

M'emocionà veure moltes persones en cadires de rodes. Una senyora de més de noranta anys, mig estirada en una cadira, reclinada, conduïda per la seva filla, i que s'anava posant bé l'enganxina amb el lema "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Una lluitadora incansable i que ens ha de donar valor i força per a continuar fins a aconseguir l'objectiu i el destí que, com a poble, ens mereixem. Unes altres àvies abocades a les finestres d'una residència de la qual penjava una senyera. Un pare que portava al fill, un nen amb la síndrome de Down, a colliber. I sobre tot, el cant del nostra himne, Els Segadors, el qual, espontàniament, tothom cantava una i una altra vegada.

Pas a pas arribo al final de la marxa, tres hores despr
és del seu inici. Eren les nou de la nit. Allà, on hi havia un plató de TV3, molta gent jove s'ho estava passant d'allò més bé, cantant, ballant i cridant tota mena de consignes. Ah!, pensava, qui tingués aquesta edat...

V
àrem gaudir d'aquesta marxa entre un milió cent mil (dades de la Guàrdia Urbana) i un milió i mig de persones (dades de la organització). No va haver cap incident, cap vidre trencat, cap mobiliari urbà malmés, res. Un petit incident quant alguns van increpà al president Montilla i que no va arribar a més. Possiblement va ser aquesta la raó per la qual el cos de seguretat va decidir que, el President, acabés abans. Una jornada reivindicativa, pacífica, on de nou es va veure el tarannà del poble Català al que em sento orgullós de pertànyer i per qual posaré el meu granet de sorra per tal de assolir la seva plena normalitat.

La informació donada per alguns mitjans madrilenys parla de 55.000. Quina manera de manipular-ho tot. No m'estranya perquè sempre ho fan. Personalment he assistit a algunes manifestacions:

"11.09.1977: En Barcelona, un mill
ón de personas se manifiestan para pedir el retorno de las instituciones de autogobierno, con ocasión de la Diada. (wikipedia). (algunes fonts parlaven de 1,5 milions)

"23.10.1977:
Concentración de 1.000.000 de personas con motivo del regreso del exilio del entonces presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas." (elmundo.es)

"23.11.2000: Unas 900.000 personas participan en Barcelona en la manifestación convocada para condenar el asesinato del ex-ministro Ernest Lluch a manos de la banda terrorista ETA." (elmundo.es)

"11.03.2004. En Barcelona se manifestaron 1,5 millones, con el lema Avui jo també sóc madrileny (Hoy también soy madrileño). Atentados del 11 de marzo en Madrid" (Wikipedia).
Puc assegurar, jo que he estat a totes les mencionades, que la del passat dissabte 10, era igual o podia ser superior a la que més persones van assistir-hi de totes les anteriors. Deuen pensar que els seus lectors i/o televidents són uns ximples i, qui sap, veien el que es veu, tot ès possible.

¿Qu
è es pot esperar de molts mitjans de comunicació que ens odien i que, a més, la seva línia editorial és manipuladora, extremista, incendiaria, partidista...? Fins que quelcom greu no passi (cada dia estic més convençut que és el que desitjan) al país no tindre prou i, fins i tot, podrien seguir atiant el foc de l'odi i la discòrdia. El mal que fan!

Dissabte 10 de juliol de 2010, més d'un milió de catalans vam sortir al carrer al crit de :

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM




















dissabte, de juliol 10, 2010

SOM UNA NACIO, NOSALTRES DECIDIM. 10 de juliol de 2010

Fa una estona que he arribat de la manifestació; estic cansat, les cames em fan figa (un ja té una edat) i no puc posar accents perquè no em va bé l'ordinador. I us estareu preguntat... a que ve tot aquest rotllo?, oi?. Doncs que faré una entrada, sobre la tarda d'avui i les meves sensacions, demà o dilluns, tanmateix no puc estar-me de deixar-hi una petita pinzellada del que ha estat, així que penjaré unes fotos...

Senyeres de totes les mides: quatribarrades, estelades blaves, estelades grogues, de sas Illes... Segurament alguna hi hauria d'haver de l'Aragó, encara que jo no les hi vaig veure.


El futur està garantit amb ells i elles.
En Pau, en braços de la seva mare, vivint la que, segur, va estar la seva primera manifestació, i quina!, multitudinària i pacífica, per la reclamació dels nostres drets i llibertats. Ell tindrà pocs records però els pares li explicaren el que va estar i com i d'aquesta manera tindrà l'orgull de haver-hi participat.

Alguns s'han treballat molt la senyera.

Tota mena de gent i condicions, d'arreu del país.

esperant començar a caminar.

Els castellets no podien faltar i aquests s'ho han passat d' allò mes be.

Senyeres noves i d'altres amb unes quantes manis a sobre i torrades pel sol de la balconada.

Ensenyes d'uns altres països, portades per nouvinguts integrats al nostra.

I el gos també ha volgut manifestar-se pels seus drets com membre de ple dret de Catalunya.

Crec que tots signàvem ara per aquesta retallada.


Quina raó que te aquesta pancarta.

Moltes gracies als pares de la nena i nen de les fotos per la seva aprovació per a que surtin en aquest bloc. La veritat es que, aquestes, no els hi fan justícia perquè son molt més macos en viu i en directe. Per cert, sento no haver demanat els noms i no poder posar-los.

Vagi per endavant que, la mani, ha estat molt, molt
íssim millor del que en un principi m'esperava.

Apa, d'aquí a poquet m
és.

Un milió i mig de ciutadans omplen Barcelona per la independència

L'independentisme col·lapsa Barcelona en una manifestació sense precedents · La guàrdia Urbana rebaixa la xifra a un milió cent-mil manifestants · La capçalera que es va negociar durant una setmana es desfà sota la pressió dels participants -> font : vilaweb.ca


INDEPENDÈNCIA


AQUESTA TARDA HI ANIRÉ! TOTS A LA MANIFESTACIÓ... CAP TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NI CAP POLÍTIC NI CAP PAIS... NINGÚ POT DIR-ME NI DICTAR-ME QUE SÓC I QUE EM SENTO... CATALÀ!!, ÚNICA I EXCLUSIVAMENT, UN SENTIMENT QUE MAI NINGÚ PODRÀ TREURAME'L. HAN ACONSEGUIT QUE JA NO TINGUI CAP DUBTE.

NI ESTATUT, NI CONCERT ECONÒMIC, NI FEDERALISME... RES DE TOT AIXÒ... NOMES INDEPENDÈNCIA. DESLLIURAR-NOS D'AQUEST PAÍS OPRESSOR QUE ENS OFEGA, QUE ENS VOL ANIQUILA COM A POBLE, COM A NACIÓ... QUE VOL LA FI DE LA NOSTRA CULTURA, LA NOSTRA LLENGUA...

HA ARRIBAT L'HORA DE DI PROU!!

PER LA CONSTITUCIO CATALANA!
INDEPENDÈNCIA, JA!



dijous, de juliol 08, 2010

ELS "NUDES BLACKS", UN EQUIP DE PILOTES


Avui he descobert que existeix un equip de rugbi, a Nova Zelanda, que el practica sense equipació. Si, heu entès bé, sense roba. En pilotes. Es una tradició a Dunedin ciutat situada a la badia de Otago. Els "Nudes Blacks", un equip de rugbi neozelandès, format principalment per estudiants universitaris i fundat fa vuit anys. Esta clar que quan jugant, a la gespa, hi han mes pilotes que jugadors.

No s
é com s'ho fan per a fer la melé (?)

Aquí deixo unes fotos trobades a internet.













dimecres, de juliol 07, 2010

10 DE JULIOL, L'HORA DE LA GENT



La nació catalana, és la gent, som nosaltres. Cadascú de nosaltres en té un bocí, perquè Catalunya és una cosa de tots, és la suma de tots aquests bocins que cada català i catalana té a les seves mans.

El dissabte 10 de juliol a les sis de la tarda a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona hi ha d'haver la nació completa, diversa i plural com som nosaltres, però completa. No hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l'oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l'hora. Totes les altres causes ja tenen qui les defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres. No podem permetre que el futur l'escriguin uns altres per nosaltres i per això, com fan les societats democràtiques, hem de sortir a dir no a una sentència que vol impedir que el poble català arribi fins allà on vol arribar i que siguin respectades les seves decisions a les urnes.

Només si hi anem, el futur podrà ser diferent, perquè el futur és a les nostres mans. Catalunya ens necessita.

Passa-ho!
Fes-ho!



Tots a la mani, i senyeres als balcons!







SOMNIEM

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa