10 DE JULIOL, L'HORA DE LA GENT

La nació catalana, és la gent, som nosaltres. Cadascú de nosaltres en té un bocí, perquè Catalunya és una cosa de tots, és la suma de tots aquests bocins que cada català i catalana té a les seves mans.

El dissabte 10 de juliol a les sis de la tarda a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona hi ha d'haver la nació completa, diversa i plural com som nosaltres, però completa. No hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l'oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l'hora. Totes les altres causes ja tenen qui les defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres. No podem permetre que el futur l'escriguin uns altres per nosaltres i per això, com fan les societats democràtiques, hem de sortir a dir no a una sentència que vol impedir que el poble català arribi fins allà on vol arribar i que siguin respectades les seves decisions a les urnes.

Només si hi anem, el futur podrà ser diferent, perquè el futur és a les nostres mans. Catalunya ens necessita.

Passa-ho!
Fes-ho!

Tots a la mani, i senyeres als balcons!

SOMNIEM

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa