Un quart de cinc, arribo al xamfran Aragó-Rambla de Catalunya (colmado Quilez). Fa una calor tremenda i, com se sol dir, estic suant la cansalada. Entro en un bar proper per a fer un Vichy. Dintre la calor es quasi pitjor, insuportable, així que enllesteixo ràpid i surto novament al carrer. Torno al xamfran on he d'esperar a la Fina i en Francesc. Arriben, com havíem quedat, a tres quarts de sis. Amb ells també venen l'Elisenda i el seu fill petit, en Pau.
Una vegada tots junts ens dirigim Rambla Catalunya amunt(un munt de gent es troba fent el mateix recorregut que nosaltres) fins arribar a la cruïlla amb el carrer de València. Intentem incorporar-nos a la manifestació per aquest carrer. Impossible! Ens hem de quedar quinze-vint metres abans d'arribar al Passeig de Gràcia, tot es troba col·lapsat. En aquest punt, sense moure'ns, estem més d'una hora. Decidim anant caminant, sortejant a la gent, pels costats dels edificis. A la alçada de Consell de Cent, els quatre que venen amb mi, veient la impossibilitat de començar a caminar, decideixen tallar per cor de la manifestació i segui per Consell de Cent fins arribar a Pau Claris des d'on baixarien a Gran Via. Jo em quedo perquè volia seguir el curs de la marxa. Es llavors quan ens assabentem que el cap ja estava a Plaça Tetuan i que hi ha gent fins a Francesc Macià.
El cap de la manifestació ja no és el pactat, centenars de persones s'incorporen a ella per la part de devant, la qual cosa fa que el col·lapsa sigui monumental.
A poc a poc ens anem movent, pas a pas. Hi ha gent de tots els colors: independentistes de tota la vida, nous independentistes (la política espanyola dels últims anys i els actes anticatalanistes, a més de la sentència; a fet que molts, moltíssims, canviem les nostres conviccions), nacionalistes, qui creia que l'Estatut encara és recuperable, molts que volen continua dintre l'Estat però amb altres condicions, qui no té cap interès en la política... Gent gran, homes i dones que van passar la guerra, que van patir els anys de dictadura i repressió; homes i dones que, després de tant patiment, pensaven que, abans de morir, podrien veure la seva terra, el seu país, lliure i normalitzat; també la seva llengua, la seva cultura; tan segles oprimides i represaliades. Gent en cadires de rodes. Pares amb els fills a colliber, als cotxets, de la mà (aquests son el futur del nostre país i desitjo que no hagin de lluitar per seus drets com ara, per desgràcia, ho hem de fer). Gent jove, nois i noies que, en lloc d'anar-se'n a la platja, a ballar, a la muntanya; van decidir estar presents i donar suport a la convocatòria; és el seu futur i per ell han de lluitar. Gent de mitjana edat els quals, segurament, com jo, van estar presents a la gran manifestació de l'11 de setembre de 1977 on, al crit de "LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D'AUTONOMIA", més d'1 milió de persones vàrem sortir al carrer. Que il·lusos que vam ser llavors, pensant-nos que Espanya canviaria. Nouvinguts, persones que s'han arrelat al nostre país o estan en el procés de fer-ho. Persones de totes les classes socials, diferents tendències (segurament hi havia, també, qui havia votat al PP), nascuts aquí i allà, arribats d'arreu del territori. Vingueren autocars de Galícia, Euskadi, País València, Occitània, Andorra, Balears... Gent de parla catalana, aranesa, castellana, anglesa...
M'emocionà veure moltes persones en cadires de rodes. Una senyora de més de noranta anys, mig estirada en una cadira, reclinada, conduïda per la seva filla, i que s'anava posant bé l'enganxina amb el lema "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Una lluitadora incansable i que ens ha de donar valor i força per a continuar fins a aconseguir l'objectiu i el destí que, com a poble, ens mereixem. Unes altres àvies abocades a les finestres d'una residència de la qual penjava una senyera. Un pare que portava al fill, un nen amb la síndrome de Down, a colliber. I sobre tot, el cant del nostra himne, Els Segadors, el qual, espontàniament, tothom cantava una i una altra vegada.
Pas a pas arribo al final de la marxa, tres hores després del seu inici. Eren les nou de la nit. Allà, on hi havia un plató de TV3, molta gent jove s'ho estava passant d'allò més bé, cantant, ballant i cridant tota mena de consignes. Ah!, pensava, qui tingués aquesta edat...
Vàrem gaudir d'aquesta marxa entre un milió cent mil (dades de la Guàrdia Urbana) i un milió i mig de persones (dades de la organització). No va haver cap incident, cap vidre trencat, cap mobiliari urbà malmés, res. Un petit incident quant alguns van increpà al president Montilla i que no va arribar a més. Possiblement va ser aquesta la raó per la qual el cos de seguretat va decidir que, el President, acabés abans. Una jornada reivindicativa, pacífica, on de nou es va veure el tarannà del poble Català al que em sento orgullós de pertànyer i per qual posaré el meu granet de sorra per tal de assolir la seva plena normalitat.
La informació donada per alguns mitjans madrilenys parla de 55.000. Quina manera de manipular-ho tot. No m'estranya perquè sempre ho fan. Personalment he assistit a algunes manifestacions:
"11.09.1977: En Barcelona, un millón de personas se manifiestan para pedir el retorno de las instituciones de autogobierno, con ocasión de la Diada. (wikipedia). (algunes fonts parlaven de 1,5 milions)
"23.10.1977: Concentración de 1.000.000 de personas con motivo del regreso del exilio del entonces presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas." (elmundo.es)
Pas a pas arribo al final de la marxa, tres hores després del seu inici. Eren les nou de la nit. Allà, on hi havia un plató de TV3, molta gent jove s'ho estava passant d'allò més bé, cantant, ballant i cridant tota mena de consignes. Ah!, pensava, qui tingués aquesta edat...
Vàrem gaudir d'aquesta marxa entre un milió cent mil (dades de la Guàrdia Urbana) i un milió i mig de persones (dades de la organització). No va haver cap incident, cap vidre trencat, cap mobiliari urbà malmés, res. Un petit incident quant alguns van increpà al president Montilla i que no va arribar a més. Possiblement va ser aquesta la raó per la qual el cos de seguretat va decidir que, el President, acabés abans. Una jornada reivindicativa, pacífica, on de nou es va veure el tarannà del poble Català al que em sento orgullós de pertànyer i per qual posaré el meu granet de sorra per tal de assolir la seva plena normalitat.
La informació donada per alguns mitjans madrilenys parla de 55.000. Quina manera de manipular-ho tot. No m'estranya perquè sempre ho fan. Personalment he assistit a algunes manifestacions:
"11.09.1977: En Barcelona, un millón de personas se manifiestan para pedir el retorno de las instituciones de autogobierno, con ocasión de la Diada. (wikipedia). (algunes fonts parlaven de 1,5 milions)
"23.10.1977: Concentración de 1.000.000 de personas con motivo del regreso del exilio del entonces presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas." (elmundo.es)
"23.11.2000: Unas 900.000 personas participan en Barcelona en la manifestación convocada para condenar el asesinato del ex-ministro Ernest Lluch a manos de la banda terrorista ETA." (elmundo.es)
"11.03.2004. En Barcelona se manifestaron 1,5 millones, con el lema Avui jo també sóc madrileny (Hoy también soy madrileño). Atentados del 11 de marzo en Madrid" (Wikipedia).
"11.03.2004. En Barcelona se manifestaron 1,5 millones, con el lema Avui jo també sóc madrileny (Hoy también soy madrileño). Atentados del 11 de marzo en Madrid" (Wikipedia).
Puc assegurar, jo que he estat a totes les mencionades, que la del passat dissabte 10, era igual o podia ser superior a la que més persones van assistir-hi de totes les anteriors. Deuen pensar que els seus lectors i/o televidents són uns ximples i, qui sap, veien el que es veu, tot ès possible.
¿Què es pot esperar de molts mitjans de comunicació que ens odien i que, a més, la seva línia editorial és manipuladora, extremista, incendiaria, partidista...? Fins que quelcom greu no passi (cada dia estic més convençut que és el que desitjan) al país no tindre prou i, fins i tot, podrien seguir atiant el foc de l'odi i la discòrdia. El mal que fan!
Dissabte 10 de juliol de 2010, més d'un milió de catalans vam sortir al carrer al crit de :
SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM
¿Què es pot esperar de molts mitjans de comunicació que ens odien i que, a més, la seva línia editorial és manipuladora, extremista, incendiaria, partidista...? Fins que quelcom greu no passi (cada dia estic més convençut que és el que desitjan) al país no tindre prou i, fins i tot, podrien seguir atiant el foc de l'odi i la discòrdia. El mal que fan!
Dissabte 10 de juliol de 2010, més d'un milió de catalans vam sortir al carrer al crit de :
SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada