divendres, d’octubre 30, 2009

Diada de Tots Sants



Com canvien els temps!.


El pare va morir quan jo tenia tres anys, d'això fa tot just quaranta-nou.


Ma mare, cada any, per Tots Sants, ens agafava a tots quatre germans (1, 3, 6, 7, anys d'edat) i enfilavam camí del cementiri Nou a Monjüic. Autobús fins a les portes i un altra, amb cues interminables, fins arrival a prop de "San Joaquín", a dalt de tot del recinte. La baixada la fèiem a peu (els temps no estaven per a despeses) i en més d'una ocasió se'ns va fer de nit (cada any, per aquesta època, ella recorda aquesta anècdota). Una vegada ens vam fe grans, la visita anual es va anant perdent, tanmateix ma mare va continuar amb la tradició i quasi cada any, un o un altra dels germans, la hem acompanyada. Proper diumenge tornarem, ella amb 92 anys però amb el mateix sentiment; la tradició de fer una visita a l'any, per Tots Sants, que és el que va veure dels seus pares i avis.


Avui en dia aquesta tradició s'ha perdut bastant. Molta gent jove i no tant jove, a deixat d'anar a visitar els llocs on reposen les restes dels seus, i ho entenc, perquè els éssers estimats es porten al cor, sentiment que excusa l'assistència.


En el meu cas seguiré la tradició perquè és el que la mare m'ha ensenyat i perquè estic segur que a ella (encara que mai ho a dit) li agradaria que algun fill, un cop l'any, anés a posar flors i netejar la làpida. No a recordar-la, que també, perquè això és un sentiment que sempre portaré al cor i al cap.

dimecres, d’octubre 28, 2009

Miratge


Ahir vaig tenir un miratge. Vaig localitzar un noi a qui fa dos anys li van fer una osteotomia. Parlant amb ell per telèfon em va confirmar que va ser una molt bona decisió i que ara feia una vida quasi normal. Després de passar molts dolors li havien trobar una solució i l'havien encertat. Se li notava molt content i em va donar molts ànims. El cas que m'ha servit per a passar unes hores "tranquiles", pensant que jo també podria trobar la solució al meu problema, sinó definitiva sí temporal i que, duran uns anys, pugues fe la vida normal. Naturalment oblidant córrer; però sí caminar (m'agrada molt caminar), viatjar, senderisme. Molt i molt important, no recordar que tinc un genoll malalt!
Aquesta nit intentaré distrure'm mirant el partit del Barça, a veure si aixó m'ajuda a concilià la son.

dissabte, d’octubre 24, 2009

Un somni i un desitg


Un somni: veure la llum al final del túnel. Un desig: poder tornar a fer senderisme, viatges, una vida normal, el més normal possible. Gaudir de les petites coses que ens regala la vida, amb la meva parella i la família i els amics. Oblidar-me que tinc un genoll amb problemes...
Segurament no som conscients de la importància de la salut fins que aquesta ens dona algun problema.
Intento superar la crisis d'ansietat i angoixa que m'ha produït aquest problema però que difícil que m'està sent.
Vull tenir la ment clara per a poder decidir el camí més adient.
Ja veieu que no estic el que es diu gaire optimista, diria que més bé trist, tant com l'area "La Mamma Morta" de l'òpera "Andrea Chénier", cantada per la Callas. Que maca!


A punt de prendre una decisió


Tinc dues propostes d'intervenció, de dos metges diferents i ara intento cercar una altra que em serveixi de guia: desempat... Una es osteotomia de tíbia i reparació del genoll (el que es pugui) i l'altra és implant de menisc directament i reparació de genoll. No puc esperar massa temps perquè el meu cap no està per esperes. Què en penseu de la meva situació?. M'agradaria rebre comentaris.