Diada de Tots Sants

Com canvien els temps!.

El pare va morir quan jo tenia tres anys, d'això fa tot just quaranta-nou.

Ma mare, cada any, per Tots Sants, ens agafava a tots quatre germans (1, 3, 6, 7, anys d'edat) i enfilavam camí del cementiri Nou a Monjüic. Autobús fins a les portes i un altra, amb cues interminables, fins arrival a prop de "San Joaquín", a dalt de tot del recinte. La baixada la fèiem a peu (els temps no estaven per a despeses) i en més d'una ocasió se'ns va fer de nit (cada any, per aquesta època, ella recorda aquesta anècdota). Una vegada ens vam fe grans, la visita anual es va anant perdent, tanmateix ma mare va continuar amb la tradició i quasi cada any, un o un altra dels germans, la hem acompanyada. Proper diumenge tornarem, ella amb 92 anys però amb el mateix sentiment; la tradició de fer una visita a l'any, per Tots Sants, que és el que va veure dels seus pares i avis.

Avui en dia aquesta tradició s'ha perdut bastant. Molta gent jove i no tant jove, a deixat d'anar a visitar els llocs on reposen les restes dels seus, i ho entenc, perquè els éssers estimats es porten al cor, sentiment que excusa l'assistència.

En el meu cas seguiré la tradició perquè és el que la mare m'ha ensenyat i perquè estic segur que a ella (encara que mai ho a dit) li agradaria que algun fill, un cop l'any, anés a posar flors i netejar la làpida. No a recordar-la, que també, perquè això és un sentiment que sempre portaré al cor i al cap.