dimarts, de juny 29, 2010

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Conforme van passant les hores, d'ençà que es va saber que el Tribunal Constitucional va dictar sentència i vàrem començar a saber detalls d'aquesta, el meu enuig ha anat en augment. Molt més sentint els diferents "líders" polítics.

A Madrid, villa i capital del regne, els dos grans partits espanyols es barallen per portar-s'hi el gat al aigua dient l'un i l'altra que han guanyat. Guanyar el què? Què han ben fotut a Catalunya i als catalans?

Mariano Rajoy : "ara toca acatar la sentència i mirar al futur amb ganes de concòrdia, i que ens ocupem dels problemes dels espanyols". Espanya les institucions funcionen, "encara que de vegades, i això s'haurà d'arreglar en un futur, ho facin amb retard".

Quins collons que té! Per cert, qui s'ha d'ocupar dels problemes dels catalans? Vostè? La senyora Camacho?. "Ganes de concòrdia"? Doncs comencem bé! Estem ben arreglats! Els déus ens agafin confessats si el Partit Popular arriba a la Moncloa.

Sánchez Camacho : «Ara ja tenim un Estatut plenament constitucional que ens representa a tots», el Tribunal Constitucional «ha donat la raó» als que van recórrer l'Estatut –entre els quals hi ha el PP–, va aprofitar per donar per «tancat el debat estatutari» després de comentar que tots els polítics del Partit Popular comparteixen la satisfacció per la sentència.

Senyora, aquest no és l'estatut que vaig votar o sigui que, en tot cas, ha de ser el seu que, segurament, va votar NO o, simplement, va decidir no anar-hi. Sí, es ben cert que per la seva cara de satisfacció, cada vegada que fa alguna declaració i surt a les notícies, està força orgullosa de que Catalunya (per cert, també el seu país) hagi sortit greument perjudicada. Felicitats!


Rodríguez Zapatero : "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"

El president espanyol va mentir i, per que sembla, la mentida és un dels seus senyals d'identitat. La seva credibilitat, si alguna vegada l'ha tinguda, està sota mínims dintre i fora.

Miquel Iceta : "La sentència no és un fracàs per Catalunya, sinó un entrebanc".

El senyor Iceta no està confós i diu el que sent i és que, s'ha de tenir present, parlem d'un dirigent del PSC que, com savem, és el mateix que PSOE.


De la Vega : "el TC ha ratificat pràcticament la totalitat de la validesa i constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya i confirma l'avenç de les competències de Catalunya" "La resolució significa una completa derrota a les posicions del PP que ha patit una derrota en tota regla"

Això i no un altra consideració és el que interessa al PSOE-PSC i PP-PPC. Qui serà el que traurà més profit d'aquesta sentència. Com a les eleccions, tots guanyen, ningú perd i, en aquest cas, si que es pot dir que ambdós . Només perd Catalunya que continua sota el jou de l'estat espanyol.

Millor no continuar perquè hores d'ara hi ha per donar i vendre.

Penós que deu funcionaris de l'estat espanyol es passin per folre el que tot un poble a decidit i, com no podria ser d'un altra forma, els partits que els han posat en el càrrec, a dit, aplaudeixen i se senten satisfets perquè és el que esperaven dels seus patrocinats.

L'única lectura positiva que podem extreure és que, amb aquesta actitud, ens obren els ulls a tots els catalans, independentistes i els que no ho eren. Molts ja ho érem però ara hi han molts més que comencen a ser conscients amb qui ens estem juguen el pa i la sal. Que no podem anar junts amb qui ens neguen el ser nosaltres mateixos, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostra desig de autogovern... Qui ens boicotegen els productes fets a casa nostra... Qui dia sí i dia també ens increpen, ens insulten... Qui durant dècades ens han estat espoliant... Qui prefereix que les empreses estiguin en mans de qualsevol altra país abans que de Catalunya... Un país on atacar el nostra dóna vots... On la caverna mediàtica diu el que li bé de gust en contra nostra sense que ningú li posi límit...

Avui més que mai hem de dir:

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluis Llach

dilluns, de juny 28, 2010

HAN ACABAT AMB L'AUTONOMIA, ÉS L'HORA DE L'AUTODETERMINACIÓ

Senyor President Montilla, què vol dir que s'ha d'acatar la sentència de l'Estatut? No ho entenc! Què no era clar que el TC no estava legitimat per a modificar-lo i que no podia passar per sobre de la voluntat del poble?

¿Hem de acceptar que la paraula "nació", al Preàmbul" estigui seguida de "no té eficàcia jurídica"? Què no es donava per suposat? I la frase "la indissoluble unitat d'Espanya"? I que el català no és llengua preferent amb les administracions? ¡Que collons que el Síndic de Greuges hagi de passar per "Defensor del Pueblo"! I el finançament? També han tocat el tema del control de les caixes d'estalvi... Anirem sabent més retallades

No tenien prou amb les d'Alfonso Guerra que ara l'acaben de guillotinar.

Les declaracions de la vicepresidenta del "Gobierno", de la Vega; de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho; són per a sucar-hi pa. La senyora Camacho ens diu que "els catalans hem d'estar contents i units perquè ja tenim un Estatut totalment constitucional". La senyora de la Vega també està satisfeta hi diu que el PP ha perdut perquè només s'han tocat quaranta i escaig articles dels cent catorze recorreguts pel Partit Popular. El que no ens diu és que els que s'han retallat són els més importants del text. Aquesta també ens diu que Catalunya ha sortit més enfortida. Aquestes senyores pensen que som idiotes? S'adonen de les bestieses que diuen?

La classe política segueix pensant que el poble és ximple.


Ja està bé! Diguem prou! No ens deixem sotmetre de nou! No em sento representat per aquest text ni per la clase política.

No ens tornem a agenollar! Reclamem el dret d'autodeterminació!



dissabte, de juny 26, 2010

MULTA DE 6.000 EUROS


Ahir, a l'estació de Renfe del baixador de Castelldefels, una noia russa va estar sorpresa creuen les vies del tren pel mateix lloc on van morir dotze joves la revetlla de Sant Joan. En aquesta ocasió sí que hi havia seguretat privada la qual, immediatament, va detenir a la noia fins que van arribar els mossos i la van identificar. Li pot caure, o li ha caigut una multa de 6.000 euros.

Segurament la noia no entenia res del que li estava passant i li deien. Possiblement en alguna ocasió ja havia vist com d'altres persones feien servir aquest mètode per a estalviar-se temps i no trobava, ni va pensar mai, que era prohibit. Portés poc o molt temps a Catalunya segur que mai va veure ningú que vigilés el compliment de la normativa.

Ahir, amb tota seguretat, no va estat el seu dia de sort i, per a la seva desgràcia, els responsables del ferrocarril havien posat un vigilant, persona que el dia de la revetlla no hi era com, casi segur, no hi ha en cap estació de la xarxa de rodalies Renfe. Naturalment la seva presència era deguda al greu accident que, la nit de Sant Joan, va costar la vida a dotze joves quan van està
envestits per un tren de llarg recorregut en el moment que travessaven les vies.

La multa em sembla tan exagerada que és més que probable que mai li hagin imposat a ningú. Qui sap, podria ser que mai hagin posat cap multa de cap import a cap infractor. La jove russa podria entrar en els anals de la història catalana per haver estat la primera persona en ser sancionada, per aquest motiu, amb una quantitat tan i tan desorbitada.

Algú l'hauria d'haver informat que les normes, en aquest país, s'han de complir com en tots però més quan hi ha una classe política i empresarial senyalada i en el punt de mira per les responsabilitats que els hi podria pertocà per indeficiències en la xarxa d'estacions.

Quant torni al seu país segur que se'n recordarà durant molt de temps i comentarà amb amics i familiars. "Un país ben estrany Catalunya. La gent travessa les vies sense cap control, per milers pugen sense pagar en els transports públic, embruten carrers i platges, es pixen on li rota, escopeixen sense parar, et roben a qualsevol lloc i els lladres no van a presó... sembla ser que mai passa res però hi ha un dia, el podríem nomenar "el dia del t'ha tocat cara babau!" el qual enganxen una desgraciadeta o desgraciadet i rep per tots.




dimecres, de juny 23, 2010

NIT DE SANT JOAN. RECORDS D'INFANTESA



El 23 era el primer dia de vacances d’estiu. S’havien acabat les classes i el curs. Qui més qui menys havia aprovat tot la qual cosa significava que no tindríem que estudiar durant els mesos estivals. Bé, sí, fe alguns deures de repàs, una mena de quaderns “Santillana”.


La vigília de Sant Joan era una jornada de molta feina per a la canalla. Totes les noies i nois (més dels segons que de les primeres), des de després de l’esmorzar, anàvem de casa en casa, de botiga en botiga, de taller en taller. Totes les portes del nostre carrer i dels propers eren literalment assaltades per una “horda” de nanos en busca de tot allò que fos susceptible de ser cremat: mobles i trastos vells, capses de fusta i cartró de fruites i aliments, trossos de fusta i encenalls i serradures del torner del carrer. El veïnat ja tenia cura en guardar tot lo vell i per llençar, sabia que el vint-i-tres passarien les criatures del carrer a recollir-lo. A poc a poc anàvem formant una bona pila de tot el que anàvem arreplegant i que finalment i irremeiablement acabaria sent part de la nostra “monumental” foguera.


Ah!, però també disposàvem d’una estratègia per a la “camioneta”: vehicle de l’ajuntament encarregat de recollir les piles de fogueres abans de que comencessin a cremar. No estaven permeses encara que hi havia per tot arreu. Nosaltres no podíem permetre quedar-nos sense el nostre foc de Sant Joan... Per la tarda, d’hora, apilàvem una petita quantitat de fusta i fèiem veure que aquella era la nostra foguera. Normalment passava la “camioneta” i s’enduia la llenya. Després de això començava la feina de fer la pila definitiva. Els materials destinats al foc estaven amagats a les porteries “amigues” i patis interiors de cases. Una vegada apilats tots els materials confeccionàvem el que seria la culminació i corona de la nostra meravellosa foguera, el ninot.


Encara no era de nit i no la podíem encendra així que no ens quedava un altra que vigila la més que provable tornada de la “camioneta”.


Teníem vigilants a les dues cantonades del carrer (el meu carrer era curt, amb una entrada per Casteràs i una sortida a la carretera de Sans). S’encarregaven de controlar que no s’acostés el camió de confiscar la llenya de les fogueres. Si el veien venir donaven l’avís ràpidament i llavors, tots, en un esforç comú, amagàvem el màxim de llenya possible.


Ja de nit, i després de salvar un munt de peripècies, preníem foc i començava la nostra NIT DE SANT JOAN. Al voltant del foc tot era festa i jocs. També hi havien pares que s’afegien a la festa o que, des de bon principi, estaven amb tots nosaltres participant com si de canalla es tractés.


Alguns tenien la sort de tenir petards, pocs. Principalment bombetes i el que llavors deien “garibardis” (es rascava contra la paret i cremava fent un soroll particular. Amb el temps aquests es van prohibir perquè van descobrir que era verinós). Res de coets, piules, “xinos”, trons... Tota aquesta mena de articles que es veuen avui en dia.


Les nostres famílies eren pobres, molt pobres, però que ve que ens ho passàvem. No necessitàvem gaire per a gaudir de la festa, de l’amistat, de la nostra foguera, dels nostres humils i escassos petards, de l’entrepà que, la mare, ens havia preparat per al sopar...



Sant Joan en els primers anys seixanta. Records del passat i homenatge pels que ja ens han deixat.


La Nit de San Joan - Jaume Sisa

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos al calçat damunt les brases.
Al cei van de berbena ocells i astres.
I augment les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un fillet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, dei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somnlin
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anra del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni Àngel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i qué més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)






Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Aquesta nit de Sant Joan...

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.



dimarts, de juny 22, 2010

"MIREM A TRAVÉS DE LES ESQUERDES"


Crisi, guerres, fam, milions de refugiats i desplaçats, canvi climàtic, destrucció de boscos i rius, massificació, corrupció... Tot això és on, ara mateix, el món es troba immers. Tenim nosaltres alguna responsabilitat?. ¿Hem pensat, ni que sigui per un moment, si podem fer quelcom per a variar aquest rumb funest?. ¿Ens fa, la nostra comoditat, tancar els ulls i mirar a un altra costat?. Hem de començar a "mirar a través de les esquerdes" i preguntar-nos en què podem ajudar, què podem fer nosaltres en favor de la terra...

Si no és així, què deixarem als nostres fills?

"No heretem aquesta terra dels nostres avantpassats, la prenem prestada per als nostres fills." dita Sioux



Nine Inch Nails - Right Where It Belongs

See the animal in his cage that you built

Are you sure what side you're on?
Better not look him too closely in the eye
Are you sure what side of
the glass you are on?
See the safety of the life you have built
Everything where it belongs
Feel the hollowness inside of your heart
And it's all
Right where it belongs

What if everything around you
Isn't quite as it seems?
What if all the world you think you know
Is an elaborate dream?
And if you look at your reflection
Is it all you want it to be?
What if you could look right
through the cracks?
Would you find yourself
Find yourself afraid to see?

What if all the world's inside of your head
Just creations of your own?
Your devils and your gods
All the living and the dead
And you're really all alone?
You can live in this illusion
You can choose to believe
You keep looking but you can't find the woods
While you're hiding in the trees

What if everything around you
Isn't quite as it seems?
What if all the world you used to know
Is an elaborate dream?
And if you look at your reflection
Is it all you want it to be?
What if you could look right
through the cracks
Would you find yourself
Find yourself afraid to see?


Nine Inch Nails - Right where it belongs (Just on pertany)

Mira l'animal en la seva gàbia que tu vas construir
Estàs segur del costat en què et trobes?
Millor no mirar-lo massa a prop als ulls
¿Estàs segur de la part
del vidre en què et trobes?
Mira la seguretat de la vida que has construït
Tot a on li pertany
Sent la plenitud dins del teu cor
¿I tot està…
adequadament on pertany.

Què passa si tot el que t'envolta
No és com sembla?
¿Què passa si tothom que creus que coneixes
És un elaborat somni?
I si mires el teu reflex?
És tot el que voldries que fos?
¿Què passaria si poguessis mirar
a través de les esquerdes?
¿Podries trobar-te a tu mateix…
trobar-te a tu mateix espantat de veure?

Què passa si tothom està dins del teu cap
Només creacions pròpies?
Els teus dimonis i els teus déus
Tota la vida i la mort
I estàs real i totalment sol?
Pots viure en aquesta il·lusió,
Pots triar creure.
Segueixes buscant, però no pots trobar el bosc,
Mentre estàs amagat entre els arbres.

¿Què passa si tot el que t'envolta
No és com sembla?
¿Què passa si tothom que creus que coneixes
És un elaborat somni?
I si mires el teu reflex?
És tot el que voldries que fos?
¿Què passaria si poguessis mirar
a través de les esquerdes?
¿Podries trobar-te a tu mateix…
trobar-te a tu mateix espantat de veure?





un bri d'esperança

dissabte, de juny 19, 2010

FÈLIX BILLET I JORDI MONTULL INGRESSEN A LA PRESÓ BRIANS II




Jo em preguntava, quan passava amb cotxe per la ciutat judicial,: “serà la Belén?. Possible la Pantoja i el Juliàn?. Potser el d’Ubrique, la Campa i la mare d’aquesta?. Norrrrrrrr... Tot aquell desplegament de mitjans informatius, com no podia ser d’altra manera, era degut a la presència, per enèsima vegada, dels “senyors” Millet i Montull, a la ciutat de la justícia. Ni que és tractes d’una pel·lícula Hollywoodiana: furgonetes amb les parabòliques als sostres, redactors, tècnics i càmeres preparats per a sortir en directe... Que més puc dir... La parafernàlia d’aquests últims mesos.


Aquesta vegada no havien estat citats pel magistrat Solaz, jutge que instrueix el cas del Palau de la Música (recordeu?. Millet i Montull, per a sorpresa (?) de propis i estranys, van robar, que se sàpiga fins ara, trenta milions i escaig d’euros). Va ser la jutge Miriam de Rosa, per l’afer “hotel del Palau”, qui els va requerir per a prendre’ls declaració. Sembla ser que els nomenats personatges no tenien prou amb la quantitat robada al Palau que, a més a més, es van embutxacar més d’aquest altre “negoci”.


El que sorprèn més de tot això és que la declaració va acabar amb els dos encausats a la presó. Hores d’ara es troben a Brians 2.


Els camins de la justícia, com els del Senyor, són inescrutables i aquesta, i no una altra, ha de ser l’explicació del per què, el jutge Solaz, els mantenia en llibertat i, la seva col·lega, als a ficat entre reixes per molt menys.


Ah! Encara recordo quan, el llavors alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, va assegurar “la Justicia es un cachondeo”. Corria l’any 1985 i aquesta frase va fer córrer rius de tinta. Es van esquinçar vestidures. Va estar a punt de costar-li un disgust. Era el més greu que s’havia escoltat en la història de la jove democràcia contra aquest poder de l’estat, la Justícia. Quin adjectiu se li hauria de posar ara a la justícia?.


Un dels abocats, a declaracions a RAC1, deia que aquesta decisió de la jutge causava alerta social (?)... Cony! Serà a les entitats bancàries de les Bahamas, Cayman, Hong Kong... perquè deixaran d’ingressar suculentes sumes.


Jordi Pina, advocat d'en Fèlix Millet, molt contrariat, assegurava que, tan el seu client com Montull, sortiran de la presó i recomanà al conseller d'economia, Antoni Castells, que "dilluns vingui esmorzat" a declarar com a testimoni. "Pobrets, quina injustícia que estan fent amb ells, tan innocents i engabiats (jo els enviaria a galeres!)." Quins bons advocats que són, el senyor Jordi Pina i Pau Molins... si no fos perquè s'han posat a defensar lo indefensable.


Un últim apunt per al Sr. García-Bragado i similats, "l'ignorància no serveix d'excusa respecte a l'incompliment de la llei".


"Qui treu cap d'un lloc brut, sempre put"



dimecres, de juny 16, 2010

MATT STUART. "CAPTURES COPS"

Matt Stuart, Londres 1974.

El treball de Matt Stuart presenta escenes oportunes de carrer que reflecteixen el caràcter absurd i efímer de la vida. Quantes vegades has vist alguna cosa, has desitjat tenir la teva càmera i plasmà aquest moment a l'instant que passava? Armat amb una petita càmera Leica, paciència i molt optimisme, Stuart capta aquests moments on altres fallen.

Les fotografies de Stuart són una sèrie de feliços accidents que tenen lloc entre les multituds, en el metro, al parc i en els cotxes. Stuart obsessivament dispara cada dia, allà on va.

Algunes imatges són tan absurdes que gairebé semblen escenes muntades, però aquestes són totalment genuïnes i originals, totes capturades per l'ull magistral de Stuart.

Aquest és un d'aquells casos en què les fotos parlen per si soles, així que aquí teniu algunes de les seves instantànies perquè veieu de què estic parlant.















dissabte, de juny 12, 2010

BARÇA. ELECCIONS A LA PRESIDÈNCIA.



Ha estat una campanya insípida, avorrida, sense propostes clares que fessin al soci decantar-se per un o un altre candidat. Sí és cert que no es podien fer cap de les proposicions que són habituals a les campanyes per a la presidència d'un club de futbol. Ningú amb un mínim de seny plantejaria canvis a la plantilla, cos tècnic... Impossible oferir jugadors, entrenador, director esportiu. Tanmateix sí que hem sentit crítiques de'ls un als altres. Està clar que no tots han dit la veritat i que, més d'un, menteix.

Tots volen ser el president del Barça. Un lloc molt llaminer. Una posició que, qui la té, deixa de ser una persona anònima i passar a ser un dels prohoms de la societat barcelonina i, per extensió, de la catalana. Una de les persones que, a partir de la seva elecció, serà el centre de mitjans de comunicació. La seva vida passarà a ser pública. Ell es pensarà que el seu poder és il·limitat i que podrà fer i desfer al seu antull i, segurament, no serà conscient de què, el seu nou estatus, té data de caducitat. Que el Barça no és d'ell i pertany a tots els socis. Ah! i jo em pregunto... ¿on s'acaba l'amor pel club i comença l'amor pel poder?

Bé, ha arribat el dia. Demà diumenge votarem i, amb els nostres vots, decidirem el futur del nostre estimat Barça. M'agradaria saber què hi pensa en Pep. Qui és el seu candidat. Amb qui creu que podrà tenir un millor feeling i fer la seva feina sense intervencions no desitjades. ¿Som, tots plegats, conscients de que, la nostra decisió, podria accelerà la marxa d'en Guardiola de la banqueta del Barça?. ¿Que les idees del nou president podrien ser diametralment oposades a les que coneixem ara?. Hem de recordar que ell no va signar cap contracte i que només es va comprometre a continuar un any més com a entrenador.

Tinc quasi decidit el meu candidat i cent per cent segur a qui dels quatre no votaré.

Demà anirem a complir amb el nostre dret democràtic i participar en el canvi de la directiva. Esperem decidir el millor pel nostre BARÇA.

VISCA EL BARÇA i VISCA CATALUNYA!





dimarts, de juny 08, 2010

Una illa de llum enmig de la foscor ..,


Sobre les runes d’un convent a la Barcelona del finals del XIX sorgeix una illa de música, llum i modernitat. Es el Palau de la Música Catalana, una de les mes belles expressions artístiques del modernisme català. Domènech i Montaner va ser l'executor d'una obra ideada per Amadeu Vives i Lluis Millet

-tristament progenitor d'una nissaga indigna de la seva figura.


Un reducte de pau i color, mixtura de trencadís i escultura i cristall. Les frondes i les roses embolcallen una pedra viva que vol ser una crida a un futur millor que la suor i les llàgrimes dels habitants de la “nova Catalunya” estan forjant. Quan entrem en aquest recinte de vidre i pedra el cor se’ns corprèn i sentim quelcom indescriptible que ens fa sentir-nos millor i orgullosos de ser i viure en aquesta terra.


L’auditori es allò mes impressionant que podem veure en algun moment de la nostra vida. A la Platea, davant l’escenari, dues franges escultòriques mostren al públic el sentit d’aquesta edifici: Anselm Clavé com a paradigma de la música popular catalana i Beethoven rodejat de dues columnes gregues i els cavalls galopant de les Valquíries de Wagner a sobre, simbolitzant la universitat de la música clàssica i moderna respectivament. Un missatge del que vol ser aquest Palau: universal i nacional com ho es la vocació musical dels mentors que el van idear.

Al primer pis copsem les columnes que rodegen una de les parets exterior de l’edifici que simbolitzen cadascuna diferents tipus d’arbres. Totes fetes amb mosaic policromat i que pretenen aïllar ,selvàticament parlant, la música de la ciutat industrial que l’envolta i que encara segueix pressionant-lo amb diferents “armes” ...


Una mica mes a munt, al segon pis trobem l’escenari en tot el seu esplendor: Al sostre la peça mes impactant de tot l’edifici: 1000 kg de sol del qual penja una gota a punt de caure ... Quina alegoria mes fantàstica la gota caient d’un sol espatarrant !!. Acompanyen aquest sol les imatges de diferents dones, que van ser les primeres que van oferir un recital en aquest lloc emblemàtic. A ple dia, quan la llum entra pel damunt i els costats de l’auditori es converteix en una selva de fulles, colors i sensacions difícilment explicables. Envolten aquest escenari de colors milers i milers de roses blanques i vermelles que simbolitzen els colors comtals de la ciutat de Barcelona, sempre acompanyats per les quatre barres de la nostra senyera als vitralls i a l’escenari amb l’escut de Jaume I “El Conqueridor”.



Darrera l’escenari les “muses de la música”meitat pedra, meitat pintura volen inspirar als protagonistes que pugen a escena a interpretar de la millor manera tot l’art que porten a dins seu. Tots els artistes sense excepció admeten la sensació inigualable que senten durant les seves representacions musicals: quelcom màgic que els envolta i forma un conjunt únic i especial que els fa donar el millor de si mateixos al públic que acull expectant el seu missatge artístic. A sobre, l’orgue, com la resta de l’edifici, ha estat remodelat fa poc per subscripció popular. Un poble que reclama i mereix la dignitat d’aquest Palau. Símbol d’una nació que ha sabut obrir-se i donar el millor de si mateixa a tot el món.




dilluns, de juny 07, 2010

PRIMAVERA (Miquel Martí i Pol). POESIA VISUAL, COLORS

LES QUATRE ESTACIONS

PRIMAVERA

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.

Miquel Martí i Pol

















fotos de la xarxa

dissabte, de juny 05, 2010

"Estem fent negoci a costa dels grecs i això és inadmissible"

Crec que tots tenim la percepció de què, el Parlament Europeu, no serveix de gran cosa (per no dir de res) i que, a més, té unes despeses infinites les quals són sufragades entre tots els Europeus. Segur que aquesta impressió no s'aparta molt de la realitat però, ves per on, fa uns minuts que acabo de visionar un vídeo que m'ha fet pensar que, encara que podria ser un miratge, pot haver algun "brot verd". També que no tots els polítics són iguals i que hi ha algú que se surt de l'espiral manipuladora i controladora del "establishment" i s'atreveix a dir les coses tal i com són, sense amagar ni distorsionar.

Aquí us deixo el vídeo de l'eurodiputat Daniel Cohn-Bendit (va ser un dels protagonistes principals del maig del 68), portaveu del Partit Verd Europeu, a la seva intervenció al Parlament Europeu, el passat dia cinc de maig, quan es debatia l'ajut a Grècia.

S'ha de dir que podria ser tot demagògia perquè, al cap i a la fi, no deixa de ser un polític i cobra com a tal però, si més no, el que va dir segur que eren veritats com punys.





Grups polítics PPE (265)

S&D (184)


ALDE (84)

Verds – ALE (55)


CRE (54)


EUE-EVN (35)


ELD (32)


No inscrits (27)

comitès 22

dimecres, de juny 02, 2010

17 CAVALLS

(foto: 20 minutos.es)

Estem al segle XXI, en mig d'una crisi gegantina. Es retallen les pensions i els salaris. Es pugen els imposts. El torrent d'aturats és constant. Espanya està en el punt de mira de la comunitat internacional. Assenyalats per tothom. La corrupció política desbocada. La confiança en els representats del poble, els polítics, sota mínims. Les nubarrades negres s'han instal·lat sobre nostre i tot indica que per una llarga, molt llarga temporada.

Mentrestant, llegeixo "el govern espanyol es gasta 305.000 euros (que surten de les butxaques dels contribuents) per la cura, neteja i alimentació de disset cavalls de la Casa Reial". I per què, la Corona, vol aquest equins?, doncs ni més ni menys que per al desplaçament d'ambaixadors, sobre luxosos carruatges, fins al Palau Reial de Madrid. Els duu perquè puguin presentar, al borbó, les seves credencials.

Sembla ser que la tradició ve del segle XVI i és desig, de la Monarquia i el Govern, mantenir-la.

Amb tota seguretat les ambaixades tenen, al servei exclusiu del seu màxim inquilí (i senyora o senyor), cotxes de luxe (d'últimes fornades) i els seus corresponents xòfers. No sé gens ni mica de protocol però, jo em pregunto, ¿què no podrien pas fer-los servir per a menesters com els de les credencials?

Trobo, a més, que aquesta tradició queda rància, molt i molt arcaica. Vaja, hortera a més no poder...


(foto de la xarxa)