El 23 era el primer dia de vacances d’estiu. S’havien acabat les classes i el curs. Qui més qui menys havia aprovat tot la qual cosa significava que no tindríem que estudiar durant els mesos estivals. Bé, sí, fe alguns deures de repàs, una mena de quaderns “Santillana”.
La vigília de Sant Joan era una jornada de molta feina per a la canalla. Totes les noies i nois (més dels segons que de les primeres), des de després de l’esmorzar, anàvem de casa en casa, de botiga en botiga, de taller en taller. Totes les portes del nostre carrer i dels propers eren literalment assaltades per una “horda” de nanos en busca de tot allò que fos susceptible de ser cremat: mobles i trastos vells, capses de fusta i cartró de fruites i aliments, trossos de fusta i encenalls i serradures del torner del carrer. El veïnat ja tenia cura en guardar tot lo vell i per llençar, sabia que el vint-i-tres passarien les criatures del carrer a recollir-lo. A poc a poc anàvem formant una bona pila de tot el que anàvem arreplegant i que finalment i irremeiablement acabaria sent part de la nostra “monumental” foguera.
Ah!, però també disposàvem d’una estratègia per a la “camioneta”: vehicle de l’ajuntament encarregat de recollir les piles de fogueres abans de que comencessin a cremar. No estaven permeses encara que hi havia per tot arreu. Nosaltres no podíem permetre quedar-nos sense el nostre foc de Sant Joan... Per la tarda, d’hora, apilàvem una petita quantitat de fusta i fèiem veure que aquella era la nostra foguera. Normalment passava la “camioneta” i s’enduia la llenya. Després de això començava la feina de fer la pila definitiva. Els materials destinats al foc estaven amagats a les porteries “amigues” i patis interiors de cases. Una vegada apilats tots els materials confeccionàvem el que seria la culminació i corona de la nostra meravellosa foguera, el ninot.
Encara no era de nit i no la podíem encendra així que no ens quedava un altra que vigila la més que provable tornada de la “camioneta”.
Teníem vigilants a les dues cantonades del carrer (el meu carrer era curt, amb una entrada per Casteràs i una sortida a la carretera de Sans). S’encarregaven de controlar que no s’acostés el camió de confiscar la llenya de les fogueres. Si el veien venir donaven l’avís ràpidament i llavors, tots, en un esforç comú, amagàvem el màxim de llenya possible.
Ja de nit, i després de salvar un munt de peripècies, preníem foc i començava la nostra NIT DE SANT JOAN. Al voltant del foc tot era festa i jocs. També hi havien pares que s’afegien a la festa o que, des de bon principi, estaven amb tots nosaltres participant com si de canalla es tractés.
Alguns tenien la sort de tenir petards, pocs. Principalment bombetes i el que llavors deien “garibardis” (es rascava contra la paret i cremava fent un soroll particular. Amb el temps aquests es van prohibir perquè van descobrir que era verinós). Res de coets, piules, “xinos”, trons... Tota aquesta mena de articles que es veuen avui en dia.
Les nostres famílies eren pobres, molt pobres, però que ve que ens ho passàvem. No necessitàvem gaire per a gaudir de la festa, de l’amistat, de la nostra foguera, dels nostres humils i escassos petards, de l’entrepà que, la mare, ens havia preparat per al sopar...
Sant Joan en els primers anys seixanta. Records del passat i homenatge pels que ja ens han deixat.
La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.
Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos al calçat damunt les brases.
Al cei van de berbena ocells i astres.
I augment les virtuts d’herbes i agües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)
La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un fillet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.
Follet de la nit, dei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somnlin
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anra del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni Àngel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i qué més?
Sóc immortal
Si mireu les flames del foc... (4 vegades)
Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat
Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...
Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.
Aquesta nit de Sant Joan...
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada