dimarts, de juny 08, 2010

Una illa de llum enmig de la foscor ..,


Sobre les runes d’un convent a la Barcelona del finals del XIX sorgeix una illa de música, llum i modernitat. Es el Palau de la Música Catalana, una de les mes belles expressions artístiques del modernisme català. Domènech i Montaner va ser l'executor d'una obra ideada per Amadeu Vives i Lluis Millet

-tristament progenitor d'una nissaga indigna de la seva figura.


Un reducte de pau i color, mixtura de trencadís i escultura i cristall. Les frondes i les roses embolcallen una pedra viva que vol ser una crida a un futur millor que la suor i les llàgrimes dels habitants de la “nova Catalunya” estan forjant. Quan entrem en aquest recinte de vidre i pedra el cor se’ns corprèn i sentim quelcom indescriptible que ens fa sentir-nos millor i orgullosos de ser i viure en aquesta terra.


L’auditori es allò mes impressionant que podem veure en algun moment de la nostra vida. A la Platea, davant l’escenari, dues franges escultòriques mostren al públic el sentit d’aquesta edifici: Anselm Clavé com a paradigma de la música popular catalana i Beethoven rodejat de dues columnes gregues i els cavalls galopant de les Valquíries de Wagner a sobre, simbolitzant la universitat de la música clàssica i moderna respectivament. Un missatge del que vol ser aquest Palau: universal i nacional com ho es la vocació musical dels mentors que el van idear.

Al primer pis copsem les columnes que rodegen una de les parets exterior de l’edifici que simbolitzen cadascuna diferents tipus d’arbres. Totes fetes amb mosaic policromat i que pretenen aïllar ,selvàticament parlant, la música de la ciutat industrial que l’envolta i que encara segueix pressionant-lo amb diferents “armes” ...


Una mica mes a munt, al segon pis trobem l’escenari en tot el seu esplendor: Al sostre la peça mes impactant de tot l’edifici: 1000 kg de sol del qual penja una gota a punt de caure ... Quina alegoria mes fantàstica la gota caient d’un sol espatarrant !!. Acompanyen aquest sol les imatges de diferents dones, que van ser les primeres que van oferir un recital en aquest lloc emblemàtic. A ple dia, quan la llum entra pel damunt i els costats de l’auditori es converteix en una selva de fulles, colors i sensacions difícilment explicables. Envolten aquest escenari de colors milers i milers de roses blanques i vermelles que simbolitzen els colors comtals de la ciutat de Barcelona, sempre acompanyats per les quatre barres de la nostra senyera als vitralls i a l’escenari amb l’escut de Jaume I “El Conqueridor”.



Darrera l’escenari les “muses de la música”meitat pedra, meitat pintura volen inspirar als protagonistes que pugen a escena a interpretar de la millor manera tot l’art que porten a dins seu. Tots els artistes sense excepció admeten la sensació inigualable que senten durant les seves representacions musicals: quelcom màgic que els envolta i forma un conjunt únic i especial que els fa donar el millor de si mateixos al públic que acull expectant el seu missatge artístic. A sobre, l’orgue, com la resta de l’edifici, ha estat remodelat fa poc per subscripció popular. Un poble que reclama i mereix la dignitat d’aquest Palau. Símbol d’una nació que ha sabut obrir-se i donar el millor de si mateixa a tot el món.




2 comentaris:

Manel ha dit...

Una entrada realment inspirada. Llegint-la és trobar-se dintre del Palau amb tot el que això representa: sentiment i amor pel país, la nostra història, la nostra llengua... Esperança en un futur millor on puguem decidir per nosaltres mateixos, sense opressió ni escarni.
salut i terra

Unquepassava ha dit...

Tant de bo. Que Déu o les musses del Palau t'escoltin ...
Fora el Borbó !