25senseESPRIU. (1913-1985)

El passat 22 de febrer va ser el vint-i-cinquè aniversari de la mort d’en SALVADOR ESPRIU i; malgrat que en el meu altre bloc, “cridemquisom”, el dedico a poetes i escriptors i polítics, i artistes... catalans; he volgut afegir-hi, a aquest, una entrada sobre l’escriptor i poeta, com a un petit i modest reconeixement a la seva figura i tasca. Nascut el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farnes (la Selva) i morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.

Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

A Cementiri de Sinera (1946), Salvador Espriu evoca un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Sinera és el nom que s’identifica, en l’obra d’Espriu, amb Arenys de Mar (Arenys escrit al revés), d’on procedeix la seva família i lloc dels estius del poeta.

Cementiri de Sinera II

“Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l’ombra

viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.”

Tanmateix, a La pell de brau (1960) el poeta expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau per als pobles d’Espanya.

Poema XLVI de La pell de brau

“Avegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.”

Salvador Espriu recita el poema XXV de la Pell de Brau al I Festival de Poesia catalana al Price. (1970)

file:///app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=86&music=451&titol=558&recurs=56

Salvador Espriu 1a Perquè un dia torni la cançó a Sine

Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!


Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.


Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria

El Caminant i el Mur, del 1954

És un dels poemes que més m'agraden perquè, sincerament, en molts moments de la meva vida m'he sentit i em sento amb, possiblement, les mateixes sensacions i emocions que, amb tota seguretat, va experimentà l'autor vers els seus contemporanis; desenganyat, trist i cansat però, malgrat tot, continuà lluitant pels seus ideals, al seu país i al costat del seu poble,.