Una home de pau, les seves paraules transmetien serenitat i pau interior. Podia estar-me llarga estona sentir-lo sense notar cap símptoma de cansament. Al seu aspecte fràgil, amb vestits hindús i sandàlies (encara que fos hivern), et feien pensar, sense por a l'equivocació,que era una persona bona.D'ell sempre podies aprendre coses positives davant la vida... i la mort.
Traspassà ahir als 91 anys d'edat a la seva casa de Tavertet (Barcelona). Descansi en pau.
es forma part de l’aventura còsmica »
«Me’n vaig anar cristià,
em vaig descobrir hindú i torno buddhista,
sense haver deixat de ser cristià»
Raimon Panikkar va néixer a Barcelona el 3 de novembre de 1918, fill de mare catalana i pare hindú, que va arribar a Espanya el 1916 com a representant d'una empresa alemanya. És germà del també filòsof i escriptor Salvador Pàniker i Alemany. Estudià Batxillerat en el col·legi dels jesuïtes. Comença els seus estudis universitaris en la Universitat de Barcelona i aconseguí sortejar la guerra civil espanyola a causa de la seva condició de fill d'estranger, traslladant-se a Alemanya on va continuar la seva carrera en la Universitat de Bonn.
La II Guerra Mundial el va fer tornar a Espanya, on conegué Josep Maria Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, institució de la qual seria membre fins la dècada de 1960. Va ser ordenat sacerdot el 1946 a Roma. Va romandre a Europa fins el 1955, quan per primera vegada va viatjar a l'Índia, on començà la difusió de doctrines espiritualistes ecumèniques. Allí també va ser investigador en les universitats de Mysore i Benarés. El 1966 va ser nomenat professor a la Universitat d'Harvard i durant vint anys va dividir el seu temps entre l'Índia i Estats Units. El 1971-1978 va ser professor d'estudis religiosos de la Universitat de Califòrnia, Santa Barbara.
Els seus estudis han estat enfocats a l'especialització de la cultura índia, de la història i de la filosofia de les religions. La seva vida ha estat constantment marcada per múltiples polaritats: est i oest; cristianisme, hinduisme i budisme; el món de la ciència i el domini de les lletres; l'àmbit dels estudis i de les vivències religioses i el de la perspectiva secular de les cultures. Domiciliat a Tavertet (Osona), continuà desenvolupant la seva obra intercultural. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La seva Opera Omnia (Obra Completa) està sent publicada en català per l'editorial Fragmenta (el primer volum va sortir el 2009).
"LA TRAMPA DEL BILINGÜISME
Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilinguïsme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengüa. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengüa és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.
El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?
I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.
Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiarmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.
Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia.
Raimon Panikkar
LLAMPECS BLANCS
La nova innocència"
Entrevista amb el filòsof i teòleg Raimon Panikkar:
1 comentari:
Manel, un bonic homenatge per recordar un home que, en efecte, transmetia molta pau.
Publica un comentari a l'entrada