dimecres, de maig 05, 2010

CATALUNYA NORD. ARGELERS, COTLLIURE, CERET

Divendres 19 de març, 7am. Sortim de Barcelona per la Ronda del Litoral fins arribar a l’enllaç amb la AP7 direcció Girona, a la alçada del centre comercial Baricentro.

Una de les coses positives de la meva actual feina són els dies que, per assumptes personals, puc agafar. I divendres va ser un d’aquest dies perquè, que millor assumpte que dedicar-te un dia a tu per a gaudir.

AP7 fins a La Jonquera on varem parar per a esmorzar. Ho vam fer en un bar dintre del poble, no ens venia de gust fer-ho al restaurant de la autopista.

Després varem continuar el viatge, travessen el pas fronterer, La Jonquera - Le Perthus, i continuà per la D900 i D618.

A quarts de deu arribarem a Argelers (Rosselló), vila i municipi del Rosselló, a la Catalunya Nord, departament dels Pirineus Orientals, regió de Llenguadoc-Rosselló. Vam fer una passejada pel poble, carrers de botigues i algun monument. L’Església parroquial de la Mare de Déu del Prat, del segle XIV. Tot seguit cap a les platges d’aquesta població. Aquesta és la típica zona turística, plena de hotels i restaurants els quals, en aquesta època, es troben majoritàriament tancats. Poca gent i molta tranquil•litat. Ningú a la platja.

El nostra principal motiu d’anar-hi era veure el lloc on, milers i milers de republicans catalans i espanyols varen estar tancats al termini de la guerra civil. El govern francès va fer servir la platja com a camp de concentració, per on més de 460.000 persones van passar i on reberen el tractament de presoners de guerra.
Va ser el nostre petit homenatge pòstum a tots aquells que van lluitar, patir i morir per les llibertats, la Democràcia i la República.

Al 1999 Argelers va homenatjar aquest trist capítol, inaugurant un monòlit i batejant una avinguda amb el nom d’”Avinguda de la Retirada del 1939”.

Inscripció al monòlit commemoratiu :

“A la mémoire
des 100.000 Républicains Espagnols,
internés dans le camps d’Argelés,
lors de la RETIRADA de Février 1939.
Leur malheur: avoir lutté pour défendre
la Démocratie et la République
contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939.”


A totes les llibreries d’Argelers es poden trobar llibres sobre aquest negre episodi de la història. També a les biblioteques.

Sobre migdia enfilarem carretera D81 i D114, de la costa, per a arribar a Cotlliure, vila i municipi del Rosselló, a la Catalunya Nord. Administrativament pertany al departament dels Pirineus Orientals i a la regió de Llenguadoc-Rosselló.

Vila turística situada a la Costa Vermella, banyada pel Mediterrani.

Antic poble de pescadors i vinyataires, famoses les seves anxoves. Motiu d’inspiració per pintors com Matisse, Derain, Chagall, Gris, Braque, Picasso, Dufy, Dalí...

Abans d’arribar-hi vam fer una petita aturada en un promontori des d’on es pot admirar unes vistes panoràmiques de Argelers i Cotlliure. Davant veiem un castell/fort el qual deu sé militar. Hi ha senders per on s’arriba a una torre de guaita i a uns bunquers de la segona Guerra Mundial. Els senders continuen pels penya segats de la costa i, encara que nosaltres no els vam seguir, segur que son d’allò més recomanables i es poden fer fàcilment. Una bona excursió.

Quina agradable sorpresa al arribar a Cotlliure. Quin poble més maco!. L’aparcament om varem deixar el cotxe està al costat d’una platja petita des de on es veu una altra i uns edificis amb colors lluents i diferents. També el Castell Reial de Cotlliure. A la nostra esquena també edificis de diferents colors. Per un caminet que voreja el castell, per costat del mar, arribes a l’altra costat, passant per un petit port. Varem anà i donarem un tomb pel poble.

Feia sol i el dia era càlid. El passeig venia de gust. Es feia l’hora de dinar i varem decidir seure a la terrassa d’un restaurant al costat de la platja. Unes amanides amb seitons “anchois”, ours durs, pa amb tomàquet, enciam... Feia patxoca. De segon calamars amb patates fregides. Una crema catalana i un crep. Aigua i vi. No varem prendre cafè, Ho deixàvem per a la propera parada. El menú, si no recordo malament, eren divuit Euros per cap.


Després de l’àpat vam anar al cementiri vell, on es troba la tomba d’Antonio Machado. Una làpida al terra, plena de flors (no hi falten) i plaques de record; majoritàriament de grups d'escolars arribats des de Catalunya i Espanya. Una bandera republicana i una senyera coronen la làpida. També hi ha un vers del seu poema "retrato" :

"Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar."

RETRATO :

"Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
-ya conocéis mi torpe aliño indumentario-,
más recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.

Converso con el hombre que siempre va conmigo
?quien habla solo espera hablar a Dios un día?;
mi soliloquio es plática con ese buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Y cuando llegue el día del último vïaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar."



Antonio Machado es va morir de pena. Així ho solen afirmar els biògrafs del poeta. La por, la pobresa, les interminables esperes a la frontera, el fred, el fracàs, la nostàlgia, la soledat... -Ens diuen., van precipitar la seva prematura mort quan encara no tenia els seixanta-cinc anys.

Les últimes paraules pronunciades van ser ”Adiós, madre”. Mor a les 15:30 del 22 de febrer de 1939. La mare morí tres dies després i serà enterrada a la mateixa tomba.

«ICI REPOSE Antonio MACHADO MORT en EXIL LE 22 FÉVRIER 1939», pot llegir-se en la senzilla làpida de Cotlliure.

Després d’aquesta emotiva visita ens varem dirigir cap a Ceret.

Ceret és la vila i municipi capital del Vallespir. Administrativament, és el cap de la sots-prefectura de Ceret, al departament dels Pirineus Orientals, dins la regió del Llenguadoc-Rosselló.

Varem fer un tomb per aquesta vila i, com estava previst, un cafè. L’ambient del poble era tranquil i, a l’hora que varem arribar, hi havia força vilatans per carrer i a les terrasses prenen quelcom i jugant a les cartes.

L’hora de partida se’ns va tirar a sobre i vam haver de marxar.

Al vespre arribàvem a Barcelona satisfets del dia gaudit a la Catalunya Nord.

Acabo l’article amb un poema que, Miquel Martí i Pol, va dedicar a Antonio Machado.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO :


No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.
Miquel Martí i Pol