El passat diumenge, 28 de novembre, un nou diari en català veia la llum, ARA. 83 personalitats de tot el món li van donar la benvinguda, compartint somnis, consells, il·lusions, records i els seus millors desigs amb els lectors d'Ara. Entre aquestes personalitats hi havia Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 1946), historiador; qui va escriure el següent article.
"Barcelona.
Un dels meus primers records de viure a Espanya cap a finals dels anys 60 i principis dels 70 és la final de la Copa del 1971 entre el València i el Barça. En aquella època no era difícil comprovar que el Reial Madrid era l'equip del règim i, misteriosament, el Barça era l'equip de l'oposició democràtica. L'any 1939, després que es suprimissin la Generalitat i els partits polítics i sindicats d'esquerra, va arribar el torn del Futbol Club Barcelona. Si a tot això li afegim que, essent jo un seguidor exiliat del Eventon, conegut en el futbol anglès com a l'Escola de la Ciència, no vaig poder evitar deixar-me seduir per un habitual joc imaginatiu i hàbil que anava lligat al Barça, el qual va prolongar-se des de l'època de Luis Suàrez fins a la de Carles Rexach. Recordo que, els dies previs al partit, les pàgines d'esport de la premsa del Movimiento intentaven crear un sentiment popular anticatalanista contra el Barça. Atès que no tenia sentit buscar una revenja per la victòria 1-0 del Barça contra el Reial Madrid l'any 1968 al Bernabéu, es va decidir que el Reial Madrid no jugaria i d'aquesta manera es donaria una lliçó als catalans, però també es va anunciar que el València jugaria amb samarreta blanca i que, per tant, mereixia el suport dels seguidors madridistes. La politització del partit va recaure en el llavors entrenador del Barça, Vic Buckingham. Si la memòria no em juga una mala passada, en una de les seves entrevistes va declarar que el seu equip jugaria per l'honor de Catalunya i va concloure, amb un fort accent anglès, "Visca Catalunya!". No és d'estranyar que Manolo Vázquez MOntalbán digués una vegada que "el Barça fue el ejército que nunca tuvo Cataluña". Aquell esdeveniment, tant al camp com a les terrasses i als bars, va anar més lligat a la política que al futbol. Algunes de les vergonyoses decisions arbitrals van justificar les eternes queixes del Barça que els arbitres perjudicaven de forma sistemàtica el seu club. No obstant això, va ser un partit molt emotiu en què Barcelona va guanyar 4-3, i una experiència que va intesificar la meva afecció per Barcelona. (...)"
"Aquest és un fragment d'un article que es diu Barcelona, que vaig escriure als anys noranta (no recordo exactament l'any) sobre l'impacte que em va produir la ciutat i la seva gent quan vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la a fons."
Barça 4 - València 3 (Copa 1970/1971)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada