Matí d'un diumenge de desembre. Un dia ras i clar i fred, molt de fred i trist, molt trist. A la zona alta de Mataró, darrere l'hospital, a la ctra. Cirera, es troba el crematori. Vaig arribar a quarts de nou. La incineració estava prevista per a dos de deu. A poc a poc van començar a arribar els pocs, familiars i amics, que acompanyaríem als pares, la Lisa i l'Andrés, a la trista i dramàtica cerimònia: el comiat i posterior incineració de la seva filla, l'Elia, de sis anys.
Dos dies abans, divendres a tret de alba, moria en l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares no ho volien, no ho podien creure. El dia abans, a la tarda, estava bé, res feia presagiar que, unes hores després, la seva estimada Elia, ja no hi seria. Els pares, totalment destrossats, no volien cap mena de cerimònia ni res que se li sembles. De fet no li van comunicar a ningú tret de la família més propera. Em vaig assabentar per una amiga comuna, companya de feina del pare de l'Elia. Li vaig trucar passades unes hores i va ser dur, duríssim ... Mai havia escoltat una persona tan abatuda, tan desfeta. A l'endemà, dissabte, vaig anar, amb dues amigues més, a casa dels pares. Què podíem fer?, què podíem dir?. Res! cap mot podria assossegar la desesperació d'aquells pares. Una forta abraçada i la companyia en el dolor. L'Andrés parlava i parlava, no deixava de fer-ho i, sobre tot, és retreia un munt de coses. La Lisa no deia res. Els dos ploraven, tota l'estona, desconsoladament. Colpia sentir que no volien viure, que si ho feien era perquè tenen una altra filla i, per ella, han de tirar endavant. Tot el que deien era colpidor.
Els pares van arribar a un quart de deu, fortes i dilatades abraçades, cap mot. Silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i un intens fred que et travessava els ossos i et congelava l'ànima i més plors... però, cap mot. No hi a res que es pugui dir davant una fatalitat com aquesta. No va haver cap cerimònia ni flors (llevat d'un ram de gladiols el qual, juntament amb una carta de la germana i una foto, portaven els pares perquè acompanyessin a l'Elia en el viatge etern que estava apunt de començar), ni recordatoris... L'Elia portava un vestit nou, sense estrenar, que havia de fer servir al març, en el casament de una tieta. Els funcionaris del crematori van arribar aprop de les deu. Llarga i dura espera i més silencis. La Lisa i l'Andrés van entrar a veure-la i acomiadar-se i van sortir més destrossats, si això era possible. Ràpidament van marxar cap a casa, sense comiats ni condols; només silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i aquell intens fred que arribava a les entranyes.
Cerquem respostes però no les hi ha. Ningú té una explicació per a casos com aquests. ¿Per què s'ha arrencat, d'arrel, la vida d'una criatura de sis anys?
Han passat tres setmanes però encara no puc fer-me a la idea, ningú se la pot fer.
Elia, allà on siguis, pensa que els teus pares volen estar amb tu però encara no poden, no els hi arribat l'hora de partir. Espera'ls i, quan arribin, dóna'ls la mà, ensenya'ls el camí i digues-los quant els estimes. Ells tindran una llarga i dura travessia per aquesta vida però el retrobament serà el final als seus patiments. L'hora del seu descans.
Dos dies abans, divendres a tret de alba, moria en l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares no ho volien, no ho podien creure. El dia abans, a la tarda, estava bé, res feia presagiar que, unes hores després, la seva estimada Elia, ja no hi seria. Els pares, totalment destrossats, no volien cap mena de cerimònia ni res que se li sembles. De fet no li van comunicar a ningú tret de la família més propera. Em vaig assabentar per una amiga comuna, companya de feina del pare de l'Elia. Li vaig trucar passades unes hores i va ser dur, duríssim ... Mai havia escoltat una persona tan abatuda, tan desfeta. A l'endemà, dissabte, vaig anar, amb dues amigues més, a casa dels pares. Què podíem fer?, què podíem dir?. Res! cap mot podria assossegar la desesperació d'aquells pares. Una forta abraçada i la companyia en el dolor. L'Andrés parlava i parlava, no deixava de fer-ho i, sobre tot, és retreia un munt de coses. La Lisa no deia res. Els dos ploraven, tota l'estona, desconsoladament. Colpia sentir que no volien viure, que si ho feien era perquè tenen una altra filla i, per ella, han de tirar endavant. Tot el que deien era colpidor.
Els pares van arribar a un quart de deu, fortes i dilatades abraçades, cap mot. Silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i un intens fred que et travessava els ossos i et congelava l'ànima i més plors... però, cap mot. No hi a res que es pugui dir davant una fatalitat com aquesta. No va haver cap cerimònia ni flors (llevat d'un ram de gladiols el qual, juntament amb una carta de la germana i una foto, portaven els pares perquè acompanyessin a l'Elia en el viatge etern que estava apunt de començar), ni recordatoris... L'Elia portava un vestit nou, sense estrenar, que havia de fer servir al març, en el casament de una tieta. Els funcionaris del crematori van arribar aprop de les deu. Llarga i dura espera i més silencis. La Lisa i l'Andrés van entrar a veure-la i acomiadar-se i van sortir més destrossats, si això era possible. Ràpidament van marxar cap a casa, sense comiats ni condols; només silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i aquell intens fred que arribava a les entranyes.
Cerquem respostes però no les hi ha. Ningú té una explicació per a casos com aquests. ¿Per què s'ha arrencat, d'arrel, la vida d'una criatura de sis anys?
Han passat tres setmanes però encara no puc fer-me a la idea, ningú se la pot fer.
Elia, allà on siguis, pensa que els teus pares volen estar amb tu però encara no poden, no els hi arribat l'hora de partir. Espera'ls i, quan arribin, dóna'ls la mà, ensenya'ls el camí i digues-los quant els estimes. Ells tindran una llarga i dura travessia per aquesta vida però el retrobament serà el final als seus patiments. L'hora del seu descans.
2 comentaris:
Hola Manel, volia escriure't per agrair-te el comentari al meu blog sobre el Messíes, i m'he trobat amb aquest article tan colpidor. com he pogut comrpovar amb la llista dels blogs que tens linkats, ja veig que coneixes la història del David, així que des de la serenor que m'ha proporcionat el pas del temps i sobretot, la meva actitud i elaboració d'una pèrdua aparentment inexplicable i esquinçadora, em permeto suggerir que si tens ocasió, ofereixis a aquests pares la possibilitat de contactar amb mi, quan el dolor estrenyi i no trobin cap sortida a la desesperació. Hi han molts recursos per ajudar a pares que han perduts fills, i a mi em van anar molt bé. Potser no ara, potser és massa recent, però és bo que sàpiguen que quan ho necessitin, hi ha molta gent que entèn molt íntimament el que ells estan passant i que estan disposats a escoltar. Per part meva, et felicito i t'agraeixo que hagis dedicat una part del teu temps a aquests pares. Aquestes mostres de solidaritat ajuden més del que un podria imaginar. Tal com acabes l'article, sovint (molt sovint) un gest proporciona més consol que un consell.
Vinga, una abraçada
Qui ha dit que no sabies escriure ?. Només fa falta una rao que t'impulsi per demostrar tot el que portes a dins.
Publica un comentari a l'entrada