MON AMOUR. HISTORIAS DE MUROS

Video de MAYSUN CHEIKH ALI MEDIAVILLA, guardonat amb el PRIMER PREMI en LÚMENEX 2010 Premis d'Art Digital / Digital Art Awards Universitat d'Extremadura, Spain.
Pujat a Youtube per: premioslumenex

José María Aznar i la medalla del Congrés dels EUA

El tema té collons!. L'ex-president Aznar (JoséMari pels amics) va gastar dos milions tres-cents mil euros (2.300.000) per a aconseguir la medalla del Congrés dels EE.UU. Els diners, no fa falta dir-ho, agafats de les arques públiques o, el que és el mateix, del contribuent.

El Tribunal de Comptes ha ordenat nomenar instructor per investigar si el Govern de Aznar va desviar fons públics per a contractar un lobby americà perquè aquell pogués obtenir la Medalla d'Or del Congrés.

Curiosa, si més no, es la percepció que, dels fets, tenen la Fiscalia i l'Advocat de l'Estat. Segons el Periòdico de Catalunya, que cita fonts jurídiques, "Aznar no va incórrer en cap tipus de responsabilitat comptable al contractar el desembre del 2003 un lobby perquè, al seu entendre, aquesta gestió buscava "la satisfacció de l'interès públic general, independentment de la satisfacció personal" que li pogués causar a l'aleshores cap de l'Executiu."

És a dir, ho va fer pel pais, Espanya, tot desinteresadament.

I jo, ignorant de mi, em pregunto: ¿de què serveix, al ciutadà de a peu, la tan "meravellosa" medalla?. Doncs, de res! N'estic convençut que l'ex-president perseguia la satisfacció del seu ego personal, de la seva cobdícia, i, per sobre totes les coses, la paranoia de creure's l'enviat diví.

Lo més bo de tot és que ni pagant la va aconseguir. Va creure's allò de: "els diners i la cortesia, de plebeu fan senyoria".

Tampoc li serví fer la gara-gara al president Bush, qui el va utilitzar per a què participés a la guerra de Irak.

Si el tema és clar, llavors que torni els diners immediatament. I si li fan il·lusions les medalles que hi vagi al Rastro madriney. Segur que allí trobe de tota mena i li regalen donat l'estima que li processen els de la capital.

Collons, quina foto!. Fa por, oi?




video pujat a Youtube per: clubmegafreak

MIGUEL HERNANDEZ GILABERT.

28 de març de 1942, mor a Alacant, L’Alacantí, Miguel Hernández Gilabert. Nascut a Oriola, Baix Segura, el 30 d’octubre de 1910, és un dels poetes i dramaturgs més representatius de la poesia espanyola del primer terç del segle XX.

Aquest any es celebra el Centenari del seu naixement.

NANAS DE LA CEBOLLA

(Dedicada al seu fill, al rebre carta de la seva muller , en la que li deia que no menjava més que pa i seva)

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.

Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba. Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna, se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado. ¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!

Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne es el cielo
recién nacido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa ni
lo que ocurre.

Miguel Hernández, 1939



Video gentilesa de: pandeeuropa



EL NIÑO YUNTERO

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatifecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra,
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepurtura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inun
dede paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.

Le veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
u declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

Miguel Hernández, 1937



Video gentilesa de: augustomanuel13

DIUMENGE DE RAMS, QUI NO ESTRENA NO TÉ MANS.

Venga, espabilaros!. Cridava la mare mentre ens preparàvem per a sortir cap a “Can Mantega” (jardins del barri barceloní de Sants, on es troba l’església de Sant Joan Maria Vianney). Queréis dejar de pelearos!, Haber si acabáis de vestiros de una vez... Queréis hacer caso!. Llegaremos tarde, como siempre!

Aquells diumenges de rams eren especials. La tradició manava estrenà alguna peça de roba i nosaltres, que no teníem ni un duro, ens costava complir-la. Tanmateix sempre hi havia algun veí del carrer que, de tant en tant , donava a la mare roba usada dels seus fills, era llavors quan, els quatre o algú dels germans, “estrenàvem”: un jersei, uns pantalons curts (sempre curts fins als catorze anys). No, no penseu, ens feien la mateixa il·lusió que si fossin recent tretes del seus embolcalls. Lo important era porta quelcom “nou”.

I arribàvem a ”Can Mantega”. La gent s’havia espavilat i les primeres fileres es trobaven agafades. No ens quedava un altra que estar una mica enrera encara que, com a nens, ens anàvem ficant, entre el bosc de cames, cap endavant.

Abans havíem anant saludant a tots els amics de l’escola. No en va aquesta estava al mateix barri, igual que tots els seus alumnes... els germans Barquero, el Creix, el Caminal, els germans Alonso, l’Ernesto (“cara cesto”), els Cabrera, la Vives... I tants d’altres, però la memòria em falla i no puc recordar-los.

I començava l’acta... A poc a poc anaven sortint, de dintre del temple, els dotze apòstols i l’ase amb Jesús de Natzaret muntant-lo. Arribava l’hora de l’apoteosi, quan tothom feia picar les palmes i palmons contra el terra. Rams de llorer i d’olivera agitats al vent. Cridant ben alt: “osana, osana... viva el Hijo de David”..

Les palmes i palmons ben guarnits, amb caramels penjats i llacets de tots tipus: grans, petits, mitjans. D’un color, de varis, del Barça... Per la grandària i la quantitat de guarniments, podies arribar a la conclusió de la importància familiar. És clar, moltes, més que el poder econòmic, era l’aparença. Anaven bé empolainats, i, aquest, sí estrenaven: pares, fills, avis, tiets i tietes. Tots portaven quelcom nou, lluent.

Nosaltres no portàvem ni palmons ni palmes. Algun ramet de llorer o d’olivera que la mare comprà uns dies abans o bé que li havien donat al mercat.

I nosaltres sempre a la guait, no fos cas que caigués algun caramel, dels seus llocs a palmes i palmons, i no estiguéssim a temps de replegar-lo.

I era l’hora del capellà. Tot cofoi ell, sabent-se el “poderós de la festa” i amb qui la mare es barallà a l’hora de què, els seus fills, havien de rebre la primera comunió. Peró aquesta és una altra historia que, algun dia, caldrà explicar.

Mossèn feia la seva pregaria i relatava l’entrada de Jesús a Jerusalem i com va ser aclamat, per la seva població, com el messies tant de temps esperat.

La cerimònia finalitzava amb la benedicció de les palmes i palmons i de rams de llorer i olivera.

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans...

MARLON BRANDO's OSCAR

27 de març de 1973, l'actor Marlon Brando (Omaha -Nebraska-, 3 d'abril de 1924 - Los Angeles -California -, 1 de juliol de 2004) rebutjà l'Oscar al millor actor que, la Acadèmia de Hollywood, el va concedí pel seu paper de "Victor Corleone" en la pel·lícula "The Godfather". No es presentà a l'entrega de les estatuetes i, en el seu lloc, va enviar a una actriu nord-americana d'origen indi, qui, en el seu discurs, es manifestà en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules hollywoodianes.

video gentilesa de BestSoundTracker.

fotos d'en Josep Losada, publicades a l'Avui.cat.

Doncs no, no han retirat l'escut franquista de la façana de l'edifici de Capitania General de Barcelona. Ni tan sols han tocat una ploma de l'àguila de la dictadura. Tenia entès que el retirarien i, crec no estar errat, tapar no és el mateix que retirar. Sembla que el mateix ha passat amb el de la caserna del Bruc i passarà amb el del Govern Militar.

Trenta cinc anys fa de la mort del dictador colpista i ara, després de tres dècades i mitja, només hi fan un rentat de cara. Serà que els hi costa perdre la simbologia feixista?. L'anyoren?. O, pitjo encara, tenen esperança de tornar-la a utilitzar?. Quina por!, oi?.

He llegit que l'escut no es pot treure perquè forma part de l'edifici (?). I què...? Quina collonada!. Que no m'expliquin "sopàs de duro". Que no hi ha una llei que obliga retirar-los?. Doncs que la compleixin!

No crec que, a Alemanya, hi quedin signes nazis, ni tan sols perquè poguessin forma part de cap edifici.

És que mai ens podrem deslliurà d'aquella lacra?. Sempre ha d'haver quelcom que ens la recordi?. Que no tenim prou amb alguns partits i polítics i mitjans de comunicació?.

I pensar que, la ministra de defensa, és la senyora Chacón...Encara que també va passar, pel mateix ministeri, el Senyor Narcís Serra...

Per cert, quin nyap!

LA FILLE DU RÉGIMENT. GAETANO DONIZETTI.

Vagi per endavant que no sóc cap expert en música lírica i/o clàssica, ni ho pretenc ser-ho, així que, si hi ha algun entés que llegeix aquesta entrada, o alguna altra relacionada, i troba errades, que em disculpi. A més, diria que no tinc el do de l’oïda. Senzillament escric com a simple afeccionat a l’òpera i a la música clàssica i perquè, crec, que ha d’haver molta gent del meu nivell cosa que, els meus comentaris senzills i planers, els hi pot servir d’ajut a l’hora de començar a introduir-se en un món tan meravellós com a difícil.

Sempre he aconsellat a familiars, amics, companys que, si senten interès per aquests gèneres i els hi dona “por” per la fama de elitista i dificultat que tenen, que no se amoïnin i que comencin escoltant fragments de d’obres com “Carmen”, “Aïda”, “La traviata”, “Madame Butterfly”... Qui no ha escoltat, en alguna ocasió, àries com : “Habanera” de Carmen, “Celeste Aida”, Libiamo (Brindisi) de La traviata, Un bel di vedremo de Madame Butterfly. També que es comprin discos amb recopilació d’àries, duets, cors... D’aquesta forma aniran ficant-se a poc a poc, i sense adonar-se’n.

El passat dia 12 vaig anar a veure “La Fille du regiment” de Gaetano Donizetti.

Introducció de l’obra a la web del Gran Teatre del Liceu:

“Opéra comique en dos actes. Llibret de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges i Jean-François-Alfred Bayard. Música de Gaetano Donizetti. Estrenada l’11 de febrer de 1840 a la Salle de la Bourse de l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona el 30 d’agost de 1844 al Teatre Nou. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 6 de novembre de 1850.

La fille du régiment s’estrenà a París el 1840 en versió francesa, que ha prevalgut des de la seva exhumació al Covent Garden (1966) protagonitzada per Joan Sutherland. Donizetti volgué guanyar-se el públic parisenc després de la retirada de Rossini i la mort de Bellini i féu una obra amable, brillant i contrastada, que exigeix un complet domini de la tècnica vocal, en algun cas al límit de les possibilitats, com l’ària «Pour mon âme» del tenor –amb els famosos nou Do aguts– i algunes intervencions de la soprano. L’argument es limita als amors de Maria, la cantinera d’un regiment francès acampat a Suïssa, molt estimada pels soldats i afillada pel sergent Sulpice, i el jove Tonio, que s’allista a l’exèrcit per poder casar-s’hi. Però apareix la marquesa de Berckenfield, senyora d’un castell pròxim i amiga de Sulpice, que declara ser tia de la jove i se l’emporta per donar-li una educació exquisida. La noia es mor d’avorriment a les classes de cant i ball i es revolta quan la marquesa intenta casar-la amb l’odiós fill de la duquessa de Krakenthorp. Arriba el seu regiment –la cabaletta «Salut à la France» que canta Maria esdevingué quasi un himne nacional– i Tonio reclama el seu amor. La història acaba bé: la marquesa és en realitat la mare de Maria i autoritza el casament amb Tonio amb vista a la felicitat de la filla.”

Aquesta òpera és famosa per l'ària "Ah! mes amis, quel jour de fête!" que s'ha anomenat el Mont Everest per a tenors, presentant 9 Do alts i que arriben comparativament aviat a l'òpera, donant menys temps d'escalfar la veu del cantant. Alguns tenors no hi arriben amb força i el substitueixen per un Si.

L’obra, la qual no coneixia, em va sorprendre molt agradablement. Alegre, àgil, de dues hores i quaranta minuts (contant els entreactes) de durada, petites parts parlades... Tots aquests detalls ajuden, amb tota seguretat, a començar, al neòfit, a introduir-se en aquest món sense patir cap sotrac que el pugui espantar i no hi tornar.

A més, en el cas de Barcelona, va contar amb la participació de l’Àngel Pavlovsky, en el paper de la Duquesa de Crakentorp. Encara que es tracta de dues molt breus aparicions, li donà un xic de proximitat donat el carisma que, aquest personatge, té en el públic Barceloní.

No vaig tenir la sort de trobar entrada per alguna de les representacions en les quals participà el gran tenor peruà Juan Diego Flórez . Tota una llàstima perquè és una de les actuals millors veus existents en el món líric. Sembla ser que, diumenge 7 de març, dia de la primera representació, el públic del Liceu va embogir amb en Flórez, qui va haver de repetir l’ària “”Ah! Mes amis”. Tanmateix, Antonio Gandia, tenor de Crevillent (tenor del segon repartiment), no em va decebre i he de dir que va estar d’allò més bé.

Cas de què esteu interessats per aquest gènere o vulgueu endinsar-vos-hi, aquesta òpera és del tot recomanable així que, si la teniu, no perdeu la oportunitat de gaudir d’ella.

Us deixo el video (gentilesa de “Gabba02”) de la tant festejada ària, en una representació de l’any 2007 a l’òpera de Vienna. Juan Diego Flórez interpretant “Ah! Mes amis”.

I un altra (gentilesa de “FoxyGrandpa”), amb la soprano Francesa, Natalie Dessay, interpretant “Chacun le Sait, Chacun le Dit”, al abril del 2007 a Vienna.

Desitjo que gaudiu d’aquestes dues interpretacions i que us ajudin a entrar-hi a aquest meravellós univers.

JOAN CRAWFORD

23 de març de 1904 neix, a San Antonio (Texas), Lucille Fay Le Sueur, coneguda en el món cinematogràfic amb el nom de Joan Crawford. Considerada com un dels mites del Setè Art.

En 1925 va ser llançada com actriu per la Metro Goldwyn Mayer. La seva primera pel·lícula d'éxit va ser "Sally, Irene and Mary" (Com les papallones).

Va portar una vida sexual promiscua, amb homes i dones. Betty Davis, amb qui va protagonitzar "What Ever Happened to Baby Jane"?, de Robert Aldrich (1962) (Què se n'ha fet de Baby Jane?), va arribar a dir d'ella: "Va anar amb totes les estrelles masculines de la Metro, excepte amb la Lassie". Ambdues es tenien un odi mutu, arribant a ser unes aferrimes rivals dins i fora del món del cinema.

A la dècada dels 30 va ser una de les estrelles més populars de la Metro, arribant a compartir cartell, fins en vuit ocasions, amb en Clark Gable. L'última pel·lícula dels dos com a protagonistes va ser : "Strange Cargo" de Frank Borzage (1940).

Al 1944 abandonà la Metro i treballar amb la Warner Brothers, Columbia i RKO.

Es casà cinc vegades. L'últim marit va ser Alfred Nu Steele, president de la firma Pepsi-Cola. A la mort d'aquest va deixar, a la Crawford, com a membra de la mesa directiva d'aquella empresa. Quan la seva carrera cinematogràfica va declinà, es va dedicar més als negocis.

Les seves ocupacions empresarials, religioses (es va fer de l'Església de la Cienciologia als anys setanta) i l'alcoholisme van fer que s'anés allunyat del cinema.

Un dels treballs més celebrats va ser la interpretació de "Vienna" en la pel·lícula "Johnny Guitar", de Nicholas Ray (1954), coprotagonitzada amb l'actor Sterling Hayden qui va dir, referint-se al seu caràcter: "No existeixen els suficients diners a Hollywood perquè em decideixi a tornar a treballar al costat de Joan. I m'agraden els diners"

D'altres treballs
:

The Taxi Dancer, 1927, amb Owen Moore.

Chained, 1934, amb Clark Gable.

Above Suspicion, 1943, amb Fred MacMurray.

La seva última pel·lícula va ser "Trog", de Freddie Francis (1970). Es retirà definitivament del cinema.

En 1945 guanyà l'Oscar a la millor actriu per la seva interpretació de "Mildred Pierce" en la pel·lícula del mateix nom, de Michael Curtiz, amb Jack Carson com a coprotagonista. Va ser la pel·lícula de Joan Crawford per excel·lència i la va recuperar de "les cordes" i la rellançà de nou després de la Guerra.

Joan Crawford no va estar present a la cerimònia de lliurament dels Oscars adduint que estava malalta. Mentre la escoltava per la ràdio. Quant es va assabentar que havia guanyat, va cridar a la premsa a la seva habitació i va acceptar el guardó.

La Crawford va sobreviure a tot. Va ser una estrella durant cinquanta anys, i semblava capaç d'elevar-se per sobre de totes les irrellevàncies, les destralades conspiratives, les seves actuacions exagerades i les crítiques dolentes. Era més important per a ella que el públic l'estimés, i milers ho van fer en les diferents fases de la seva carrera.

F. Scott Fitzgerals una vegada va escriure d'ella: "No pot canviar les seves emocions enmig d'una escena sense haver de passar per una espècie de desfiguració de la seva cara com ho faria Jekyll i Hyde"

Joan Crawford va morir el 10 de maig de 1977, a Nova York, als 73 anys.

video gentilesa de "sanyorker"
Fonts utilitzades : Llibre “Leading Ladies”, Don Macpherson and Louise Brody
Wikipedia i altres de la xarxa

Fotos de la xarxa.

EMPIRE STATE BUILDING

El 17 de març de 1930 es va començà a construir un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de New York. Entre la 5th Avenue i la West 34th Street es troba l'EMPIRE STATE BUILDING el qual va ser, durant 23 anys, l'estructura més alta del món feta per l'home. També, en 41 anys, no va tenir rival d'entre els gratacels de la ciutat. Aquest record ho va perdre amb l'aixecament de la Torre Nord del World Trade Center al 1972. Amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 aquell va recuperar la primacia en el skyline de la gran urbs.

video gentilesa de: "footagefile"






video gentilesa de: "zadorvp"


video gentilesa de: "jayz"

MARATÓ BARCELONA 2010. CoRReDoRS.CaT. Punt d'avituallament km. 37,6

Diumenge 7 de març vaig participar a la meva segona marató. La vaig acabà i bé, en molt bona forma. Doncs, sí, va ser la segona... com a voluntari. Al kilòmetre 37,6, a l’Avinguda de la Catedral, es trobava l’avituallament atès per l’associació CoRReDoRS.CaT.

A un quart de vuit del matí ja hi era a la explanada de la font màgica, a Montjuïc. Les fotos “oficials” estaven previstes per a ser preses a tres de vuit i, cert, no me les podia perdre. Ja sabeu aquella dita de “qui es belluga no surt a la foto”. A l’hora prevista es feien els reportatges fotogràfics, principalment a càrrec de companyes dels Correcats.

L’ambient, excepcional, ja feia preveure que seria un gran dia. Centenars de corredors, acompanyants i uns quants afeccionats (massa d’hora), formaven una riuada multicolor que es dirigia cap a la font màgica i al pavelló de la Fira destinat a guarda-robes. També, no podien faltar, molts i molts voluntaris els quals, al punt de sortida, tenien cura de què tot estigues preparat per quan sonés el tret pel començament de la prova.

A poc a poc anaven arribant Correcats. Salutacions, abraçades, petons, ànims i bons desitjos pels que havien d’afrontar-la. Qui més qui menys s’havia preparat per aquest repte.

La meva última cursa va ser el 10 de febrer de 2008. La mitja de Barcelona (1:37:28). Degut al meu problema de genoll no he tornat a córrer i, des de llavors, no m’havia tornat a reunir amb els meus col·legues. Va ser un retrobament emotiu i, amb els primers que em vaig abraçar, apunt vaig estar de llagrimejar, però no ho vaig fer. També vaig trobar-me amb un munt de nous associats. La associació ha pujat com la escuma i, no m’estranya, perquè els afeccionats a córrer troben, en ella, un gran nombre d’avantatges; i tot això per una quantitat irrisòria. També, i molt important, un ambient de germanor i companyonia immillorable. Ja faré una entrada més extensa sobre CoRReDoRS.CaT.

Vàrem fer les fotos i, tot seguit, part dels voluntaris (l’altra anava directament al punt de trobada) anàrem cap a l’estació d’Espanya del metro. Vam baixar a Urquinaona. Carrer Jonqueres a baix i Via Laietana i carrer del Doctor Joaquim Pou fins a sortir a l’Avinguda de la Catedral. Via Laietana semblava un carrer fantasma. Cap cotxe circulava i, quasi, no hi havia vianants. Acostumat a trobar-me, una de les avingudes més importants de la ciutat, arrebossar de gent i trànsit, la imatge de buit esdevenia estranya però, al mateix temps, espectacular. Com a la pel·lícula, de Alejandro Amenábar, “Abre los ojos” on surt, “la Gran Vía” Madrilenya, buida. Tota una vivència. Fa temps que tinc clar que, sobretot, són les petites coses les que s’han de valorar i, per què no?, la visió d’aquesta és una d’elles.

Abans d’agafar el metro vam esperar, davant del hotel Catalonia Barcelona Plaza, a què passessin els maratonians. Els primers van ser el grup d’africans que, en aquesta edició, eren un bon grapat. Després van començar el pas dels que sortien des de la resta de calaixos Sub3h, Sub3h30min, Sub4h, Sub6h. La visió de la carretera d’Hostafrancs era quelcom increïble, plena de gom a gom, d’una vorera a l’altra i fins on arribava la vista. Poquíssima gent eren a les balconades veien la sortida però, sincerament, no saben que es van perdre perquè, segur, la visió des de les alçades havia de ser espectacular. L’últim en sortir va ser en XaviPapell, de CoRReDoRS.CaT, qui és digne de ser admirat. Duu un munt de lesions, però ell té un esperit lluitador i, encara que és conscient del seu estat, surt il·lusionat com el primer. Ànims Xavi! Dels més de dotze mil maratonians, la meitat eren estrangers, cosa que dona idea del prestigi i fama que ha assolit la nostre marató.

A la Catedral acabaven de posar les taules. Els palets amb les begudes isotòniques i les aigües ja hi eren. També les bosses d’esponges, i les capses dels gots. Tot llest perquè, nosaltres, ho comencéssim a preparar.

Es van repartir els tallavents; blau celeste i oficials de la marató i que els voluntaris havíem de dur posats per tal de ser reconeguts sense dificultat. També els entrepans els quals ens ajudarien a mantenir-nos drets durant les aproximadament cinc-sis hores que durà el pas de corredors. Tot seguit fotos, a les escalinates de la Catedral, del grup de voluntaris a l’avituallament.

Ràpidament varem parar les taules (els primers classificats en cadires de rodes no trigarien en passar): gots a “tutiplé” amb begudes isotòniques (per cert, aquestes d’uns colors inversemblants, vermell i blau -no blau-grana-. Vaig tenir un record de la infantesa; les pastilles que, per a fer tintes, compràvem a les papereries i les quals dissolíem en aigua. Quan de temps fa!). Ampolles petites d’aigua. Cubetes de plàstic amb aigua i esponges. Dues taules de gots i dues de aigües i dues de esponges a banda i banda de la avinguda. Ah! També dos raspalls-escombra per a poder retirar gots i ampolles buides que, els maratonians, llencessin. I tot estava llest per al pas dels atletes.

I passaren els dos primers, frec a frec. Eren Roger Puigbò, cadira de rodes i el debutant en la distància, Francesc Solà, aquest en hand-bike. Anaven per feina i no varen agafar res de l’avituallament. Es van plantar tots dos sols a la línia d’arribada, a l’Avinguda de Maria Cristina, disputant un renyit esprint. Van establir en 1h 36’ 15” el temps del guanyador de les respectives categories. Quan es portaven 01:53:21, passaren el nombre 13, Felix Kenya, i el nombre 3, Jackson Kotut, ambdós de Kenya. Tampoc ells van agafar res del que se’ls oferia. A ben segur no disposaven d’un segon a perdre, i, així els va anar, que van arribar a meta com a segon i primer classificats respectivament. Amb, 02:07:30 i 02:07:36, van batre el temps de la prova; a més de ser el millor crono, en una marató, de tot l’Estat. Fins a catorze africans van haver de passar fins que arribà el primer català, Marc Roig Tió, del C.A. Laietana, seguit de l’andorrà Toni Bernardo; quinzè i setzè classificats.

A poc a poc començaren a passar CoRReCaTS (popularment coneguts com a pastanagues pel color de la seva vestimenta). Crec que el primer va ser en Laureano Pérez Oller (la feina encomanada no donava suficient temps per al control i les fotos). A tothom se l’animava, a molts cridant-li per seu nom, aplaudint a tots, crits de alè, panderetes... Tot un festival!. Els fondistes sortien, del kilòmetre 37,6, amb forces renovades (no solament per les begudes i esponges, que també) les quals, nosaltres així ho desitjàvem, els hi ajudaria a arribar a Maria Cristina i creuà la línia d’arribada. Hi va haver un munt d’inscrits de CoRReDoRS.CaT, així que el seu pas era un degoteig constant. Ningú se’ns va escapar!. Especialment celebrat va ser el pas de l’Arcadi Alibés, per a qui aquesta era la seva cent marató. També el d’en Miquel Pucurull qui, als seus 71 anys, acabava la seva quaranta-u-nena prova.

Els últims maratonians a passar van tenir festival extra doncs se’ls va fe passadís, onades, crits individualitzats. A tots se’ls va “obligar”, a creuar per túnel de voluntaris “pastanaga”. Entre els darrers hi va haver uns quants japonesos, tots amb una considerable edat i amb unes ganes enormes de passar-s’ho d’allò més bé. Quins nassos!, a les seves edats i viatjar fins a Barcelona per a fer la marató... Un deu!.

I tots esperàvem, amb ànsies i especial il·lusió, al nostre benvolgut company en Xavi (XaviPapell). Va arribar l’últim classificat i, darrera, les furgonetes “escombres”, senyar inequívoca que, en Xavi, havia abandonat. Encara, amb poques esperances, vam esperar una estona, pensant que podia arribar d’un moment a un altre. No, no va ser així. Definitivament no arribà.

A un quart de dues plegàvem veles i ens retiràvem cap a casa després de, tenir la certesa, que la feina feta havia estat d’allò més positiva, agraïda i satisfactòria i, sobre tot, gratificant, molt gratificant.

Tots, els que era la primera vegada i els que repetíem, absolutament tots, coincidíem en què, l’any pròxim, tornarem a repetir l’experiència. Ja que no podem córrer almenys participem i posem el nostre gra de sorra en el desenvolupament de la cursa.

S’hauria d’anar pensant, dintre de l’associació CoRReDoRS.CaT, a reclamar dos punts d’avituallament perquè, veien l’èxit obtingut any rera any, segur que faran falta.

L’espectacle de veure una marató, o qualsevol cursa, és impagable a més, el fet de participar-hi com a corredor o com voluntari o afeccionat, que anima, és d’allò més gratificant, per això us invito a que, en properes proves, si no hi participeu corrent, sortiu als carrers a animar i estar amb els principals protagonistes i que són els corredors. De veritat, segur que repetireu. A més, Barcelona es podrà comparar amb proves com les de Berlín, Paris, Amsterdam, New York i moltes d'altres en les quals, els ciutadans d'aquelles ciutats, surten en masses per a viure-les, gaudir-les i animar, sense parar, als maratonians que hi participen.

Vídeos de les arribades i classificacions.

Marató de BCN'2010
Total arribats: 10.033
Homes: 8.695
Dones: 1.338

Marató de BCN'2009
Total arribats: 8.129
Homes: 7.250
Dones: 879

Percentatge del 2010 respecte del 2009
Total arribats: + 23%
Homes: + 20%
Dones: + 52%

I ja tenim, a la volta de la cantonada, la Marató 2011