UN ARTICLE PER SUCAR-HI PA.

Com veieu, ja fa temps que no faig cap entrada i és que, la veritat, no estic inspirat. O, put ser, mandra? Un dia d'aquest escriuré. A veure si m'arriba la inspiració... i les ganes.

Ara us deixo un article publicat al "seriós" diari "Intereconomía", escrit per un personatge que, segons diu, és "Doctor en Història i licenciado en Periodismo": Santiago Mata. El títol "Catalanismo y lobby gay arrasan A los Goyas" de l'article ja indica por on van els trets, tan mateix us avançaré que, l'autor, és un xenòfob i homòfob. Uns quants adjectius més li posaria però me'ls estalviaré i deixaré que, vosaltres, als hi poeu, segur que hi trobareu un munt d'ells que li faran la justicia que es mereix.

"Catalanismo y lobby gay arrasan A los Goya

La Academia de cine se hunde en una sima de ideología de género y guerracivilismo donde el arte no cuenta para nada.

Como pueden ver en la foto, la web de "Pan negro" en castellano empieza con una errata. Las opiniones que siguen no me las saco de la manga, sino de quienes conocen la Academia por dentro. El que dude, que investigue, que es muy sano.

Una película de buena factura, pero guerracivilista "de las de siempre", donde los nacionales son los malos y algunos republicanos involucrados en una trama de asesinato son también malos, nos venden que matiza lo de las 2 Españas pero es más de lo mismo, en cuanto a guerracivilismo, pero encima adobado con ideología de género para denunciar la represión de la homosexualidad.

Lo grave -lo anterior por repetitivo no lo es- del asunto es que esta película ha ganado porque en la Academia de Cine se ha formado un frente catalanista en los últimos años, des-gracias a la entrada a mansalva de técnicos y actores de dicha procedencia, que han votado a una, a diferencia de los castellanohablantes, hasta el extremo de copar de forma impresentable hasta el premio al actor revelación, que se merecía el boliviano Juan Carlos Adubiride, de También la lluvia.

Todo lo que ganaron los Goya el año pasado en independencia lo han perdido ahora en pro de una ideologización, no tanto por Sinde cuanto por el catalanismo y la ideología de género, hasta el punto de cabrear no sólo a Alex de la Iglesia, sino a Icíar Bollaín, que ya ayer mismo anunció que no se presentará a presidenta de la Academia.

La gala fue aburrida, han perdido 300.000 espectadores, e hizo sentir a los que conocen la Academia por dentro vergüenza ya que, según ellos, se premió aAgustí Villaronga por el hecho de ser homosexual, y se repitió el pucherazo de los Premios Gaudí, el 17 de enero, donde también arrasó -se llevó 13 estatuillas de las 15 a que estaba nominada la versión original, Pa negre- y además apabullando previamente con cartas pidiendo el voto, cosa que está prohibida en los Goya (y que nadie va a comprobar que no hayan hecho: las peticiones de voto para los Gaudí obviamente valen para los Goya).

Para más vergüenza y prueba de que no basta con ser catalán, han dejado fuera de los Goya a Héroes de Pau Freixas, y para más prueba de que la ideología y lobby rosa es lo que cuenta, la productora de Pa negre, Isona Passola, es conocida en el ámbito nacionalista de ERC, y no en vano con ella se fue a celebrar la victoria el director.

Hasta la mejor película de animación, que por casualidad en este caso sí era la mejor (pero no se había estrenado), tuvo que ser para otro gay, Javier Mariscal, con Chico y Rita. Pero a lo dicho, con ser de izquierdas no basta si eres español, que para eso habría ganado como documental Ciudadano Negrín, y de nuevo fue para el halago de Pasqual Maragall, Bicicleta, cuchara, manzana, de Carles Bosch. Estamos en las rebajas de Zapatero, todo se vende al precio que marquen en Barcelona. O si prefieren el final que pongo enLa Gaceta, en fin de época, Cataluña manda y España paga"

Per a vomitar, oi?

Per cert, PA NEGRE, una gran pel·lícula. Una història magnífica treta del llibre de l'Emili Teixidor, del mateix títol. Una actuació impecable de tots els protagonistes i, especialment, dels nens. S'ha d'anar a veure!

SYBONEY, EN TU BOCA LA MIEL PUSO EL DULZOR.

QUIM MONZÓ a La Vanguardia

"Syboney, en tu boca la miel puso su dulzor.

El año pasado, la Generalitat multó a a 94 empresas por no etiquetar en castellano.

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana."

SERGIO RAMOS, EL CATALÀ I L'ANDALÚS

No és casualitat ni broma, com ell va declarar posteriorment al seu twitter, veien les crítiques que li podien venir a sobre. El que aquesta setmana va dir el Sergio Ramos, jugador del Real Madrid: "En andaluz, díselo en andaluz que está muy bien" i referint-se al periodista que preguntava a Piqué "le cuesta entender el castellano", tot això en un to molt seriós i visiblement molest, és un sentiment que està, per desgràcia, molt estès a Espanya. Els i és impossible entendre que hi ha d'altres idiomes, apart del seu, que són tan respectables com el d'ells. Continuem com sempre: no els hi molesta que es parli en català però, per descomptat, sempre que sigui en la intimitat de la llar. Per ells, el fet que fem servir el nostre idioma, és un senyar de falta d'educació i respecte i, com no, de voler arraconar el castellà.

El Sergio Ramos és només la punta de l'iceberg, però cal recordar qui fa factible que això sigui possible i continuï. Sense anar més juny, aquesta mateixa setmana, un escriptor bel·ligerant amb la nostra llengua, a rebut el Nobel de literatura, la qual cosa diu molt poc de la institució Nobel. També, aquesta setmana, el president del PP Balear, senyor José Ramón Bauzá, va declarar que, en el cas de què arribés a la presidència de la comunitat en les eleccions autonòmiques del maig, una de les seves decisions serà "eliminar la llei de normalització". Bé, no vull començar a fer relació perquè, com sabeu, la llista és interminable.

El que trobo a faltar són declaracions, dels esportistes catalans, a favor i en defensa del nostra idioma que, també, és el seu.

Després s'estranyen que ens vulguem independitzar.

"U.S. DEPARTMENT OF STATE". L'INFORME MANIPULAT

Doncs a punt he estat de fer una entrada crítica amb l'Obama i el "U.S. DEPARTMENT OF STATE" i tot això degut a les informacions aparagudes a la premsa sobre l'informe que, aquell departament nord-americà, va publicà amb data 11 de març de 2010: "2009 Human Rights Report: Spain".

Tot sembla ser que estem davant una nova manipulació dels mitjans d'informació. Una burda, interessada i demagògica manipulació. Tot val quan es tracta de criticar Catalunya. Intentaré explicar-me.

En l'apartat "Other Societal Violence or Discrimination" l' informe, entre altres moltes coses diu

"The controversy regarding official language policies continued, with complaints that current policies offend the right to an education in the "mother tongue," or Castilian Spanish. In 2007 the ombudsman received approximately 100 complaints regarding Catalonia's linguistic policies, and in March 2008 the NGO Platform in Defense of the Freedom of Choice in Language Election filed a formal complaint against a school in the Basque Country. The school had refused to offer all classes in Spanish"

In April, 30 doctors at the sole hospital on Ibiza (one of the Balearic Islands) announced their decision to leave their jobs due to a new requirement that doctors be tested for fluency in Catalan. The decree, approved by the Balearic government on March 27, requires that doctors working in public serivce speak Catalan and provides a window of three years for them to learn it. The doctors' union asserted that the requirement was not for public benefit but rather the result of a "political obsession." In responde to the decree, 2,500 perons participated in a demonstration protesting the Catalan language requirement.

According to security forces, 4,000 persons participated in a demonstration in Barcelona in September 2008 to protest the government's linguistic policies and to defend the right to have school classes taught in Castilian."

La traducció seria (perdoneu els errors), més o menys, com segueix:

"Altres actes de violència o discriminació social.

La controvèrsia pel que fa a les polítiques oficials d'idiomes continua, amb denúncies de que les polítiques actuals violen el dret a l'educació en la "llengua materna," o Castellà /Espanyol. Al 2007, el Defensor del Poble va rebre prop de 100 queixes pel que fa a les polítiques lingüístiques de Catalunya, i el març de 2008, la Plataforma de la ONG "Plataforma por la Libertad de Elección Lingüistica", qui va presentar una denúncia formal contra una escola al País Basc. La escola s'havia negat a oferir totes les classes en espanyol.

A l'abril, 39 metges de l'únic hospital a Eivissa (una de les Illes Balears) van anunciar la seva decisió de deixar la feina a causa d'un nou requisit en el sentit de què els metges havien de realitzar les proves de fluïdesa en català. El drecret, aprovat pel Govern Balear el 27 de març, exigeix que els metges que treballen en el servei públic parlin català i ofereix una moratòria de tres anys perquè aquest el puguin aprendre. El sindicat de metges va afirmar que el requisit no era per al benefici públic, sinó més aviat el resultat d'una obssesió política". En resposta al decret, 2,500 persones van participar en una manifestació en protesta pel requisit de l'idioma català.

Segons les forçes de seguretat, 4.000 persones van participar en una manifestació a Barcelona al setembre de 2008 per a protestar contra les polítiques lingüístiques del govern i defensar el dret a rebre l'educació en castellà."

Podeu comprovar que, en cap cas, pren partit ni critica ni opina ni comdemna; simplement constata una sèrie d'informacions que, suposo, a rebut per part de estaments espanyols, catalans o, simplement, del seu funcionariat Espanya i Catalunya.

Aquest informe és una mena de "guia" que, el "Department of State", fa pels polítics nord-americans per a que puguin entendre millor la situació interna del país. Informes que fan per tots els països del món.

Per exemple, i per poder-se fer una idea més correcta, l'informe fa comentaris com :

A 31 de desembre, es van registrar 25 atacs terroristes d'ETA, donant com a resultat tres morts i ferits uns 65...

El 22 de gener, un membre afro-americà, civil, d'un vaixell de la Marina dels EUA va ser assaltat per dos subjectes que inicialment no es van identificar com agents de l'ordre públic. El membre de la tripulació estava clavat a terra i la seva roba estripada. Ell va declarar que els funcionaris no van mostrar cap insígnia ni es van identificar com a policies. Testimonis van dir que un dels agents va treure una pistola i el va apuntar al cap quan companys membre de la tripulació van tractar d'ajudar-lo en el que creien era un atracament. Els assaltants, més tard, identificats com a policies locals, van dir que sospitaven que havia comés un delicte relacionat amb drogues. Va haver de rebre 10 punts de sutura a la cella com a conseqüència de les ferides sofertes durant la detenció.

Al gener, l'Audiència Nacional va condemnar a dos agents de la policia catalana a sis mesos de presó i una multa de 450 euros (650 dòlars) per maltractar un home detingut presumptament per robar a dues turistes i abusar sexualment d'una d'elles. Les accions dels agents no van ser considerades greus per tribunal, van ser acusats de mossegar i humiliar al detingut.

Al febrer la Fiscalia va iniciar una investigació sobre denúncies de maltractaments presentades per 85 persones detingudes al centre d'internament per a estrangers de Madrid. Els detinguts es van queixar que les autoritats els van obligar a despullar-se, el van colpejar i amenaçar. També al·legaren que el menjar que els hi servien contenien sedants.

A l'agost, el Ministeri de Afers Exteriors paraguaià es va queixar que els funcionaris van maltractà a ciutadans paraguaians detinguts a l'aeroport de Barajas. A finals d'any el Govern no havia respost públicament.

A l'apartat "Freedom of Speech and Press"

... la sentència judicial contra el setmanari "El Jueves" per la impressió d'una caricatura obscena del príncep i la princesa d'Astúries, la citació dels diaris Gara i editors Deia per un tribunal per la publicació de les imatges satíriques del rei Juan Carlos; el boicot del Partit Popular al Grup Prisa, i l'acomiadament de Cristina Peri Rossi de l'emissora de ràdio Catalunya per parlar en castellà enlloc de català.

També parla de la llibertat religiosa, d'ensenyament, de premsa... Un munt de coses,.

Si extrapolem qualsevol d'aquestes informacions veurem que el resultat pot ser radicalment diferent, segons sigui el que nosaltres desitgem que la gent hagi d'entendre.

No podia estar d'altra manera i els enemics ja han posat fil a l'agulla :

"Les crítiques dels EUA a la política lingüística esperonen Ciutadans." e-noticies.cat

""Como aquel dicho célebre de Lola Flores: "Si me queréis, irsen"... Pues eso, el que quiera en castellano, "irsen"" ABC.es

"Circulo Balear: El informe de EEUU debe comprometer al Govern a cambiar su política lingüística". elmundo.es

"España rebatirá a EEUU que los casos de vulneración de la lengua son excepciones" elmundo.es

"Señala a España por violar derechos. EEUU denuncia la política lingüística" tolerancia.org

Què hem de fer nosaltres? Podriem, a partir d'ara, denunciar tot allò que ens discrimina: no poder parlar en català a funcionaris públics, en establiments comercials, els nostres diputats al Congrés i Senat. La sentència de l'Estatut. Algú hauria d'informar, al Departament d'Estat dels EE.UU., de la manifestació que va haver, a Barcelona, el passat 10J, amb més d'un milió de ciutadans i ciutadanes reclamen la llibertat per a Catalunya. Això a de sortir en l'informe del 2010.

Sí, ja sé que és més dels mateix, però no crec que fos bona idea llegir i no fer-hi res. Amb aquest escrit no és que arribi a canviar absolutament res, però almenys m'obligo a investigar, saber la procedència (o, si més no, intentar-ho) de les informacions, els comentaris partidistes i manipuladors. També, qui sap, a arribar a obrir els ulls a algun lector.

Los chicos de la caverna

NI ASE NI BÈSTIA.

Deu ser l'estiu. La calor no perquè, a diferència d'altres anys, aquest agost no està fent la canícula habitual per l'època. Sí, sembla ser que aquesta estació de l'any es la que fa que, sense adonar-nos-en, hi hagi gent que desaparegui.

La senyora Alicia Sánchez Camacho, presidenta del Partit Popular de Catalunya, a qui li encanta deixar-se veure i sentir pels mitjans de comunicació; porta el que portem de mes "missing". No és que jo sigui un "hooligan" d'aquesta senyora però crec que ella, tan que diu que defensa i es preocupa dels seus compatriotes, els catalans, i defensà, a capa i espasa, les curses de braus; havia de donar explicacions sobre els comentaris que; el seu col·lega de Madrid, el diputat de l'Assemblea madrilenya, senyor Juan Soler-Espiaube, fa al seu bloc. Amb el títol "no prohibiremos la sardana", fa un atac furibund i gens assenyat contra els polítics catalans. Aquesta senyora que li va falta temps per a proclamar que, el seu partit, presentaria (ja ho han fe) una proposició de llei al Congrés de Diputats, para protegir "la Fiesta" (sanguinària afegiria) a tota Espanya i fora, ara no se sap on és.

L'altra persona que he trobat a faltar és el senyor Sandro Rosell, president del Futbol Club Barcelona. El seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, ha cridat a set jugadors (Valdés, Pujol, Piqué, Xavi, Pedro, Busquets i Villa) del Barça per a anar, a Mèxic, a fer un partit de costellada. El partit es jugarà el proper 11 d'agost a la capital asteca. Diumenge 15 l'equip ha de jugar el partit d'anada de la Super Copa de Espanya, contra el Sevilla, al Sánchez Pijuan. S'ha de pressuposar que no hi ha mala intenció per la convocatòria però ningú pot ignorà que, davant d'un partit oficial i de la disputa d'una copa, una mica de tuf sí fa, oi?. Cap d'aquest jugadors podrà participar en l'encontra, perquè el seu retorn serà 48 hores abans del match. Doncs bé, el president Rosell se'l deu haver empassat la terra perquè, fins el que jo sé, no ha dit ni ase ni bèstia. Tampoc cap directiu. Només l'entrenador, Pep Guardiola, i algun jugador, Dani Alves, s'han queixat d'aquest despropòsit. Rosell, on ets? No hauries d'estar defensant els interessos del Barça? O només se us escolta per a criticar a la junta d'en Laporta?

No serà necessari fer la denúncia pertinent perquè tot@s podem fer-nos una idea de qui són els problemes reals, o no?

JUGAR AMB FOC. REFLEXIONS D'UN CRISTIÀ DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

Jugar con fuego. Reflexiones de un cristiano después de la manifestación del 10J
Jaume Botey

Quienes crean que lo ocurrido con la manifestación del pasado sábado en Barcelona es pasajero van equivocados. Fue la manifestación de un corrimiento de suelo profundo, resultado de una irritación colectiva que viene de lejos. No, los catalanes no se volvieron todos locos de un plumazo. No sale un millón y medio de personas a la calle porque sí. Desde que en 2004 el Gobierno de la Generalitat se propuso la reforma del Estatuto, el PP desató una virulenta e insólita ofensiva contra Catalunya, que en parte cuajó en el resto del estado. Cobró cuerpo un debate acerca de la unidad de España como bien moral, se dio alas al nacionalismo españolista y centralista, se acusó a Catalunya de insolidaria.

Algo se ha hecho mal, muy mal, y el resto de España debe entender. La sociedad civil entera, los presidentes de las grandes corporaciones empresariales, directivos de todas las entidades financieras, los rectores de todas las universidades, decanos de todos los colegios profesionales, cartas colectivas de miles de intelectuales de todos los signos, más de 1500 entidades culturales convocantes, no se han cansado de proclamar que se ha jugado con fuego, que la provocación del PP con su recurso y el Constitucional con la sentencia han encendido la mecha en la pólvora, que se sobrepasaron todas líneas rojas de respeto que nunca debían de haberse sobrepasado. Se han herido sentimientos, y esto tiene difícil arreglo. Han conseguido lo que el franquismo no consiguió en años: la opción independentista se ha abierto paso por primera vez en el espacio central de la política catalana. PP y el Constitucional convertidos en los grandes aliados del independentismo! La manifestación se había convocado contra la sentencia y para defender el Estatuto, pero la gente pasó de Estatuto. El grito era ya independencia, “Adiós España”, fue lo más coreado. Siembra vientos y recogerás tempestades.

El daño causado es inmenso y lo vamos a pagar todos. Probablemente los efectos de la sentencia no se verán a corto plazo. Probablemente la calle y la escuela seguirán siendo bilingües y las leyes aprobadas en estos cuatro años de sentencia-pendiente no serán modificadas. Pero el tema no está ya en la sentencia en sí, o si se mantiene el 85 o 90% del Estatuto, sino en la sensación de humillación y de burla, de desprecio, de falta de lealtad, de agravio comparativo. La manifestación marcó un punto de inflexión. A partir de ahora la política española estará marcada por Catalunya en la misma medida en que lo ha estado hasta ahora por Euskadi. Aquí será la desafección, el alejamiento mental, la conciencia de pertenecer a otro mundo, la sensación de hartazgo. El eslogan “Los políticos y los jueces pasan, los pueblos permanecen y ganan” en un contexto de independentismo era un fenómeno impensable hace sólo cinco años en Catalunya. Quienes durante años hemos trabajado bajo la lógica del diálogo hemos fracasado. De golpe nos hemos visto superados por la lógica de la confrontación.

En este contexto y como creyente me preocupa extraordinariamente la postura de la Jerarquía, y en concreto la de la Conferencia Episcopal Española (CEE). Por su responsabilidad también en esto, porque no hace tanto también ella, con sus declaraciones y manifestaciones, en la calle atizó el fuego de la confrontación y en la COPE insultó y sembró odio contra Catalunya. El 3 de noviembre del 2002 la CEE emitió un documento inspirado en el pensamiento político de Rouco y Cañizares “Sobre la valoración moral del terrorismo en España”, cuya última parte titulada “el nacionalismo totalitario” produjo un profundo malestar entre los obispos, clero e iglesia de base de Catalunya y Euskadi: confundiendo “nacionalismo” con “totalitarismo”, sin ninguna referencia al franquismo como totalitarismo ni al nacionalismo españolista y centralista de nuevo cuño, y sacándose de la manga el nuevo argumento de la unidad de España como “un bien moral”.

Afortunadamente desde 1985 la Jerarquía de la Iglesia en Catalunya, en el documento “Les arrels cristianes de Catalunya” había reafirmado su histórica posición de soporte y acompañamiento de la cultura catalana y sus legítimas expresiones políticas, siguiendo el discurso de Juan Pablo II en la UNESCO en el que el papa aplicaba para los colectivos los mismos Derechos que los Derechos Humanos individuales: libertad, respeto a la lengua y la cultura, etc.

El entonces obispo de San Sebastián, Juan Maria Uriarte, consideró que debía distanciarse de la postura de Rouco y Cañizares. Muchos obispos catalanes coincidían con el obispo de San Sebastián. Ante esto y ante la pérdida de las elecciones por el PP tras su empecinamiento de atribuir el atentado de 11-M a ETA, el sector más españolista de la CEE consideró que debía pronunciarse de nuevo y lo hizo el 7 de enero de 2005, apelando al documento de 2002 y condenando de nuevo sin especificar los “nacionalismos totalitarios”. A partir de entonces los obispos encabezaron por primera vez y en repetidas ocasiones multitudinarias manifestaciones y se expresaron, sobre todo en la COPE a través de los tristemente portavoces Jiménez Losantos y César Vidal.

Pero no bastaba. Rajoy y el PP exigieron más. Hacía falta una nueva Instrucción Pastoral que completara la anterior. Una vez más se quería forzar a la CEE a posicionarse a favor de la posición política del PP. que no cejaba en su actitud belicosa en el parlamento y en la calle. La CEE convocó una Asamblea Extraordinaria los días 21 y 22 de junio de 2006 para discutir y aprobar este documento, pero previendo su contenido se suscitaron importantes recelos entre la sociedad civil y en la misma CEE y se decidió aplazar el debate hasta otoño. Finalmente Fernando Sebastián, entonces arzobispo de Pamplona, fue el encargado de coordinar los trabajos de un nuevo texto que, finalmente, con el título “Orientaciones morales ante la situación actual de España” fue aprobado el 23 de diciembre. En él el tema del nacionalismo, sin duda el asunto que había despertado mayor expectación, quedaba diluido en el último capítulo acerca de consideraciones morales.

Además de los prelados de las diócesis catalanas y vascas, muchas voces se habían levantado contra la posibilidad de un documento episcopal que sancionara la tesis de la unidad de España como un bien moral. Entre ellas, una treintena de católicos catalanes, entre los que figuraban obispos, dirigentes religiosos y renombrados políticos afirmando que “la supuesta unidad (de España) no es un bien pastoral sino un propuesta política” y que “adoptar una tesis política, ajena totalmente al Magisterio pontificio, significaría de hecho expulsar a una parte de los católicos que no comulgan con una visión unitaria y centralista”.

Cañizares y Rouco habían expresado en infinidad de ocasiones la teoría del “bien moral” de la unidad de España ante todos los medios sociales, religiosos y políticos (Club S.XXI de Madrid el 20 de enero del 2004 frente a la cúpula del PP). Son de destacar los “sólidos!” argumentos históricos, teológicos y bíblicos que utiliza Cañizares: el fundamento de la unidad se remonta al año 589 en el III Concilio de Toledo con ocasión de la consagración del rey Leovigildo como“Conquistador de nuevos pueblos para la Iglesia Católica”. O en la Reconquista nacida en Covadonga como “Cruzada que forjó una Patria para recristianizar España”. Isabel la Católica, merece el título de Santa ya que durante su reinado “el valor de la salvación de las almas de los súbditos que le habían sido confiados se convierte en la razón principal de su política” y autoriza a Cristóbal Colón “para que fuera a las nuevas tierras para la evangelización, que fue la razón final y básica de tal autorización” (homilía en el Pilar de Zaragoza, 11 octubre 2005), iniciando con ello la gloriosa gesta de la Hispanidad. Posteriormente, con la aparición del protestantismo, la España del siglo XVI será el gran “modelo de fidelidad a la Iglesia en su lucha contra la herejía. Sin la unidad de los pueblos de España estas grandes empresas no hubieran sido posibles. La derrota del Islam en Lepanto fue posible porque España era una unidad política. Por eso la España unida se hace acreedora del título de “nación escogida para ser la espada y el brazo de Dios”. Y así podríamos seguir con las valoraciones que Cañizares hace de la incorporación de la Corona de Aragón, del sometimiento por la fuerza de Catalunya etc. Creíamos que la visión maniquea y mitificada de la historia había terminado con la moderna historiografía. Lo peor de esta visión no es que sea sectaria, sino su ignorancia e infantilismo.

Más peregrino si cabe es el argumento bíblico: la existencia de España ya consta en la Biblia. España es una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Cañizares no se esconde de decir, finalmente, que se trata de un bien moral porque ha reportado muchos beneficios a la Iglesia. Ante la aceleración vertiginosa del proceso de desmembración territorial debe plantearse que el hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, los nacionalismos que pongan en cuestión la unidad de España son inmorales.

Con este lamentable bagaje intelectual, el Cardenal Cañizares se convierte en martillo de herejes, condena el secularismo de la sociedad española, defiende la COPE como símbolo de libertad, acusa al gobierno español de totalitarismo, condena el diálogo que supuso la tregua de ETA, considera que la Iglesia está perseguida, afirma que “estamos en una batalla en la que se intenta despedazar a la Iglesia”. Se trata de un fundamentalismo religioso sin ningún fundamento, que pretende dar soporte a otro fundamentalismo político. En tanto que fundamentalismos, ni el nacionalismo españolista ni el nacionalcatolicismo tienen necesidad de conectar con el pensamiento, con la cultura, no tienen necesidad de entrar en el debate de las ideas. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso se pueden permitir el lujo de ser ignorantes. Pero tampoco tienen necesidad de conectar con la realidad presente, en el proceso siempre cambiante de la historia. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso pueden permitirse el lujo de vivir de espaldas a la gente, a sus deseos o necesidades.

Que la Jerarquía de la Conferencia Episcopal Española, en lugar de tender puentes y diálogo, haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Catalunya y Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

El nacionalismo españolista está en auge. Impuesto por las armas y el báculo en el pasado lejano, vuelve a estar presente hoy en nuestra vida social. Por razones de Estado o con la estrategia de hechos consumados el nacionalismo españolista se considera el único, el verdadero. Y hoy como entonces, se propone en competencia con los nacionalismos periféricos. Con la salvedad que el nacionalismo españolista, por la fuerza de las armas, ha tenido siempre las de ganar y los nacionalismos periféricos las de perder. Armas y báculo se dan la mano, se necesitan mutuamente.

Los ideólogos del franquismo sabían la enorme relevancia política de la identidad católica en la concepción de España como estado unitario. Y el nacionalcatolicismo legitimó, a cambio de privilegios, la política de dominación y el modelo centralista del estado franquista. Por eso, para ambos, para la política centralista y para la Jerarquía españolista, la incuestionable unidad de España no es vista sólo como un hecho histórico sino como una esencia permanente.

Ojalá seamos capaces de reconducir este proceso envenenado hacia el diálogo.

13 juliol 2010

Jaume Botey és llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia i professo a la UAB

MENTIDES I FALSETATS A TELEMADRID. AIXÒ ÉS PERIODISME?

PP I PSOE RETROBEN EL FILÓ CATALÀ. A ESPANYA JA NO PREOCUPA LA CRISI I L'ATUR, TOTHOM GIRA EL CAP CAP A CATALUNYA "SEMPITERNUS CONSULATIONIS"

A veure si puc tenir una mica de llum i veure cap a on van els trets. Fins fa pocs dies el Partit Popular i Ciudadanos deien, una i mil vegades, que els problemes dels catalans eren altres i que cap ciutadà de Catalunya tenia interès per l'Estatut i que s'havia de treballar pels problemes reals que sí els preocupaven: l'atur galopant, la crisi econòmica, l'ajut a les persones amb dependència... El de sempre.

Ahir, amb l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la llei per a la prohibició de les curses de braus a Catalunya, el Partit Popular i Ciudadanos tornaren a la càrrega. També, com no podia ser d'una altra manera, la majoria de mitjans de comunicació estatals.

Perquè sembla, l'Estatut no era un problema capdal a la vida dels catalans però sí deu ser, segons aquells, un greu daltavall la prohibició dels toros. Jo, particularment, fa dos dies que no puc dormir pensant què faré, a partir d'ara, els diumenges a les cinc de la tarda.

Donarem una ullada a algunes de les declaracions i comentaris fets pels polítics, premsa, "intel·lectuals"...

La senyora Camacho diu que, "el PPC anirà al Congrés i al Senat per canviar la legislació sobre les curses de braus." Tampoc descarta la via del Tribunal Constitucional.

Mariano Rajoy, naturalment, també hi ficà cullerada (qui més) i atribueix la prohibició a "la recerca de diferències absurdes". Considera que amb la votació del Parlament es "restringeixen drets i llibertats dels ciutadans" i "coarta la llibertat dels ciutadans" i confirma les paraules de la Camacho (estic segur que la Alícia va parlar amb un discurs fet des de la seu central "pepera" al carrer Gènova de Madrid) en el sentit de què, el PP, "defensarà la llibertat al Congrés i al Senat".

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que el Parlament ha decidit prohibir les corrides per "trencar els llaços" entre Catalunya i l'Estat i aconseguir que "el que tot el món reconeix com un símbol de la identitat d'Espanya desaparegui de Catalunya". A més, Aguirre creu que la prohibició pretén "enfrontar els espanyols."

Lorenzo Olarte Cullen (ex-president del govern de Canaries), "des de que tinc us de raó sóc nacionalista (espanyol, segur), me he mogut sempre dintre de la ortodòxia constitucional (va iniciar la seva marxa política durant el franquisme)." "Després d'haver-se iniciat des de fa algun temps una implacable persecució contra les curses de toros, per meres raon polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim en l'Estat espanyol." "Perquè segons sembla existeixen alguns que per estimar tant als animals -per ventura per tenir una mica en comú amb ells, com és la irracionalitat. prefereixen abans que el "descabello" del toro, el tir en el clatell del ser humà".

Ángeles González-Sinde (Ministre de Cultura), al seu judici, les curses de braus "clar que son cultura", "tenen molt sentit i plena vigència a 2010", dons s'enmarquen dintre de les "arts de representació de la vida".

ElMundo.es, en portada, hi ha una foto d'en president Montilla junt amb el vicepresident Carod, i sota titulen: "Triunfaron los animales"

Podria col·lapsar el bloc posant comentaris, articles, editorials... tots d'aquest estil. I ja no diguem si començo a referir-me a comentaris dels lectors... Tots, en una paraula... "per a llogar-hi cadires".

Primer recordar que, aquesta llei, a sorgit d'una ILP "Iniciativa Legislativa Popular", avalada per més de 180.000 signatures. Aquesta proposició de llei va complir lo establer en la Constitució Espanyola (art. 87.3 i Llei Orgànica 3/1984 , del 26 de març) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (art. 62.1 i la llei 1/2006, del 16 de febrer). La Mesa del Parlament de Catalunya la va admetre a tràmit i la va passar a la comissió corresponent la qual va elaborar la llei. Finalment va ser el Ple del Parlament qui, en sessió plenària del passat dia 28, la va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra, 9 abstencions i tres diputats que no van votat. Els diputats de CiU i PSC tenien llibertat de vot cosa que no passava amb la resta de partits representats a la Cambra: ERC, PPC, ICV-EUIA i grup Mixt. A aquestes alçades ja tothom coneix tota aquesta informació encara que jo la vull remarcar per a deixar clar, diàfan, que la llei no ha pogut estar més democràtica. Per sort, a Catalunya, la nostra representació parlamentaria és molt més amplia i plural que a Espanya on, com tothom sap, el bipartidisme s'ha imposat en els darrers anys.

A tota la gent que acusen de "llei identitària", "trenca els llaços", "tot el món reconeix com un símbol d'identitat espanyola", "pretén enfrontar als espanyols", "nacionalistes catalans", "alguns que prefereixen el tir en el clatell del ésser humà abans que que el -descabello-", "meres raons polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim a l'Estat Espanyol"... Jo els hi diria :

1r. Qui són els identitaris? Nosaltres? NO!, Vostès, que s'embolcallen amb la "roja i guarda", es posen la montera per barret i,ballant sevillanes i tocant les castanyoles, defensen a capa i espasa la seva identitat, la qual cosa no em semblaria malament si no fos perquè volen, exigeixen; que tots i totes abracem el seu nacionalisme sense di ni piu. Els hi recordo que, per aquestes raons, milers de persones van ses assassinades durant i després de la Guerra Civil.

2n. Qui collons està enfrontant a qui?. No van ser vostès qui van presentar el recurs, contra l'Estatut d'Automia de Catalunya, al Tribunal Constitucional? No van ser vostès qui van recollir signatures, per tot el seu territori nacional, en contra d'aquest Estatut? No van ser vostès que, no solament van callar quan tot l'Estat feia boicot als productes catalans, sinó que al justificaven i encoratjaven? ¿No van ser vostès els que van posar una falca publicitaria a Andalusia on s'instava als andalusos a no venir a Catalunya perquè se'ls obligaria a parlar en català i els seus fills no ho podrien fer en Castellà? No són vostès els que neguen la unitat de la llengua catalana? ¿No són vostès els que demanen una aportació extra per a la Comunidad de Madrid perquè, segons la seva presidenta, també és bilingüe? No són vostès que estan en contra del Català a la franja de Ponent? No van ser vostès qui dia sí i dia també, vociferaven la ruptura d'Espanya? No són vostès qui asseguren que el castellà està en perill en Catalunya? ¿No són vostès els que van aprovar la llei (8/1991, de 30 d'abril) contra la tortura als animals a les Canàries, sense que ningú digués res? No són vostès els que van preferir que, Endesa, quedes en mans italianes abans que catalanes? ¿Qui va entregar, a Air Berlin, el premi "Españoles ejemplares", per considerar que havia rebut atacs per part del secessionisme català i balear, desprès de retirar la llengua catalana dels seus vols?... I això podria anant enumerant infinitats d'actes contra nosaltres per part de vostès i els seus seguidors....

La Llei s'ha elaborat i aprovat amb totes les garanties democràtiques i vostès, fent servir el seu tarannà autoritari, anti-democratic, nacionalista ranci i caduc, pretenen anular-la pels mitjans que siguin i, si els va malament ,acudint novament al TC (els hi haurien de fer un despatxet).

3r. S'ha d'estar molt, però que molt malament per a arribar a dir que hi ha qui prefereix el tir en el clatell d'un ésser humà. A més una persona que, la seva carrera política, la va començà amb el règim franquista

4r. Se'm fa difícil aceptar que, la senyora González-Sinde, ministra de cultura, digui que la crueltat que s'empra en les corregudes de toros és art. M'agradaria m'expliquès on és l'art: ¿potser quan la gent embogeix veient al "picador" clavar-li la llança una vegada i una altra al toro? O potser quan el toro li clava les banyes al cavall i aquest treu els bodells a la vista de tothom?. És possible que amb "la suerte de las banderillas"? Ah!, sí, segur que el saltet que dona el "bandellidero" al estil "Rudolph Nureyev". També pot ser quan el "maestro" entra a matar, marcant paquet, amb la seguretat del poc perill que corre donat que, la bèstia, ha estat severament castigada i ferida. La senyora ministra s'ho hauria de fer mirar.

El TC hauria de ampliar plantilla i quedar-se sense vacances. Impossible que donin a la bast amb tot el que, relacionat amb lleis i assumptes catalans, deuen rebre diàriament. A més, donat que van trigar quatre anys per a treure la sentència de l'Estatut, diria que, sas senyories, no són uns cracs en les tasques que se'ls confia. Tanmateix, els magistrats ja no tenen edat per a masses festes i, les úniques que es poden permetre són, precisament, les curses de toros. Això sí, se'ls permet un havà i estar darrera la tanca.

Ull! alguns magistrats podrien ser recusats per ser públic i notòria la seva afició als toros.

Vergonyós i penós el que fan per a aconseguir el poder. Atacar Catalunya sempre els hi dona bons resultats i els hi surt de franc però, compte!, tot té el seu límit i aquest ja està més que sobrepassat. Ja passa de taca d'oli que deia un cartell a la manifestació del 10J.

Igualment és molt trist que, amb tots el atacs que rebem els catalans, hi hagi tan de silenci a Espanya. Personatges que defensen qualsevol causa arreu del món, són incapaços de dir ni un mot quan es tracte de Catalunya. El mateix dic del PSOE i d'altres.

Faig meus alguns comentaris llegits aquest dies:

En resposta a un article del director de elPeriòdico.es, Enric Hernàndez, titulat "Fent amics", l'amic Vicenç diu:

"Lamentablement, ja no es tracta de restablir ponts Sr. Hernandez. Ja fa massa temps que aquests s'han trencat. I la famosa "pedagogia" catalana ja sembla mes un conte per anar a dormir que altra cosa. Els vincles ibèrics s'estan esberlant i nomes ens queda Europa. Així de cru."

L'amic Jaume, al seu bloc, diu: "Jo vull que la llei contra les corrides arribi al TC. És el millor que ens pot passar. Ja estic veient un altre 10 de juliol gloriós i, de nou, un model caduc d’estat en evidència davant de tot el món civilitzat.

Aquesta foto és fantàstica . Ho diu tot. Sembla una imatge fixa del NO-DO, i que serveix per a definir clarament la línia que separa la civilització de la barbàrie, el respecte per les institucions democràtiques de l’“ordeno y mando”, el centralisme polític i social de la pluralitat cultural, l’extemporaneïtat de la modernitat, la caspositat del progrés. I els catalans fa temps que sabem a quin costat de la línia volem ser".

Un altre Jaume, també al seu bloc: “Rajoy diu que no es poden anteposar qüestions identitàries a la defensa de la llibertat dels ciutadans. Té raó, llàstima que qui ha convertit aquest assumpte en una qüestió identitària sigui el PP ja que ho veuen com un atac a les tradicions espanyoles per part de catalans malignes, i això ho fan embolicats en la seva bandera i amb la muntera per barret, i tocant les castanyoles. Només cal veure que Rajoy anuncia la presentació d'unes mocions el mes de setembre per tractar de forçar al PSOE a pronunciar-se sobre si creu en la nació espanyola…”.

El Xavi, parlant del torero Enrique Guillén, que va entrar a una seu d'ERC, amb un grup de gent, i la va destrossar a més de ferir a un dels nois que es trobaven dintre diu: "En un rampell d'espanyolisme i defensa de l'ofici l'ha emprès a hòsties contra una seu d'ERC a l'Eixample de Barcelona. És clar que ara sí que Espanya es trenca. Tant de tenir por de l'Estatut, i és la prohibició dels toros qui ho aconseguirà. Quant de temps hem perdut, doncs, amb l'Estatut , si era així de fàcil".

Em sento molt orgullós de ser català i que, el meu país, hagi donat un pas tan important per a acabar amb el maltractament als animals. Estem un pas més proper al món civilitzat.

Manuel Fraga: "Hare todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional."

Últimament he volgut llegir i informar-me sobre la història recent, i la no tant recent, del nostre país. Encara que molts esdeveniments ja els coneixia o, si més no, havia sentit parlar-ne, he cregut important endinsar-me un xic més i conèixer fets, declaracions, escrits... esdevinguts durant anys, segles, pels enemics de Catalunya. Crec que no tan sols s'han de saber; s'han de recordar i no oblidar. De formes distintes, més discretes si voleu, però els atacs es continuen produint.

Avui unes declaracions del Sr. Fraga Iribarne qui va formar part de la Falange encara que, el seu pas, va està esborrat de la seva biografia "online." No apareix en el seu curriculum a la web del PP ni en la seva trajectòria al Senat. La xarxa, però, guarda encara el seu rastre, i la publicació en el BOE en què es va donà a conèixer el seu cessament com a "Delegado Nacional de Asociaciones de Falange". El BOE publicà aquell cessament el 9 de febrer de 1961. Segons el decret, es disposava "cesa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el cargo de Delegado nacional de Asociaciones de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.".

(radiocable)

imatge extreta de radiocable.com

(...)Manuel Fraga Iribarne, ministre del general Franco, fundador del partit Alianza Popular, més endavant Partido Popular, en una entrevista amb Joan B. Cendrós al principi del 1967, referent al segrest de l'edició del llibre d'Edicions Proa, Història de Catalunya Il·lustrada, que havia dut a terme el Ministerio de Información y Turismo, Manuel Fraga va sentenciar: "Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar."

(del llibre "Todos los catalanes son una mierda" de Xavier Polo (Raval Edicions SLU. Proa. 2005)