LLUIS LLACH. 25è ANIVERSARI DEL CONCERT AL CAMP NOU

El 6 de juliol de 1985 el Camp Nou es va omplir de gom a gom. Cent mil persones s'aplegaren a l'estadi per a assistir al concert més multitudinari en la història d'un cantautor català. Lluis Llach, el cantant de Verges (Baix Empordà), va oferir el seu concert més nombrós i el qual es convertí en tot un fenomen sociològic arreu de Catalunya.

Dinou músics, dirigits per Manel Camp, configuraven l'orquestra. En el recitar varen col·laborar, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, que juntament amb Llach van interpretar "Cant de l'enyor" composició inspirada en motius melòdics del Misteri d'Elx.

Autocars procedents de tota Catalunya arribaren plens de gent entusiasta per a prendre part de la que seria una històrica jornada. Des de ben d'hora al matí Barcelona s'omplí de seguidors entusiastes del cantant. A primera hora de la tarda, abans de començar el concert, els voltants de l'estadi era un formiguer.

L'ambient, dintre, indescriptible. L'animador anava dient els autocars i els orígens. La gent, entusiasmada, aplaudia. Gent que va trobar un petit negoci venen espelmes.

El concert, com deia, memorable. Uns més, uns menys, saviem les cançons. Tots fèiem de cor. Recordo que van repartir la lletra d'Abril 74 i tothom; amb les espelmes, que prèviament havíem comprat, enceses que il·luminaven l'estadi; la vàrem cantar mentre Lluis Llach feia segons de silenci.

L'última cançó va ser l'Estaca. El Camp Nou va esclatar. Tots aixecats, amb les mans entrellaçades, movent-nos acompassadament cap a un costat i a l'altre, i cantant-la. Els focus instal·lats per al concert il·luminant al públic la qual cosa feia que s'anessin veient grups "a trossos" com cantaven i movien. Una apoteosis final digna del espectacle que, cent mil privilegiats, vàrem pogué gaudir. Tots vam quedar enlluernats.

Es va editar un doble LP de la gravació en directe :

Camp del Barça, 6 de juliol de 1985

D-1

1. Venim del nord, venim del sud

2. Que tinguem sort

3. Un núvol blanc

4. No abareteixis el somni

5. El jorn dels miserables

6. Maremar

7. Vaixell de Grècia

8. I amb el somriure, la revolta

D-2

9. Abril 74

10. Campanades a morts (fragmento)

11. Bressol de tots els blaus

12. Amor particular

13. Ítaca (fragment)

14. Cant de l'enyor

15. L'estaca

NIT DE SANT JOAN. RECORDS D'INFANTESA

El 23 era el primer dia de vacances d’estiu. S’havien acabat les classes i el curs. Qui més qui menys havia aprovat tot la qual cosa significava que no tindríem que estudiar durant els mesos estivals. Bé, sí, fe alguns deures de repàs, una mena de quaderns “Santillana”.

La vigília de Sant Joan era una jornada de molta feina per a la canalla. Totes les noies i nois (més dels segons que de les primeres), des de després de l’esmorzar, anàvem de casa en casa, de botiga en botiga, de taller en taller. Totes les portes del nostre carrer i dels propers eren literalment assaltades per una “horda” de nanos en busca de tot allò que fos susceptible de ser cremat: mobles i trastos vells, capses de fusta i cartró de fruites i aliments, trossos de fusta i encenalls i serradures del torner del carrer. El veïnat ja tenia cura en guardar tot lo vell i per llençar, sabia que el vint-i-tres passarien les criatures del carrer a recollir-lo. A poc a poc anàvem formant una bona pila de tot el que anàvem arreplegant i que finalment i irremeiablement acabaria sent part de la nostra “monumental” foguera.

Ah!, però també disposàvem d’una estratègia per a la “camioneta”: vehicle de l’ajuntament encarregat de recollir les piles de fogueres abans de que comencessin a cremar. No estaven permeses encara que hi havia per tot arreu. Nosaltres no podíem permetre quedar-nos sense el nostre foc de Sant Joan... Per la tarda, d’hora, apilàvem una petita quantitat de fusta i fèiem veure que aquella era la nostra foguera. Normalment passava la “camioneta” i s’enduia la llenya. Després de això començava la feina de fer la pila definitiva. Els materials destinats al foc estaven amagats a les porteries “amigues” i patis interiors de cases. Una vegada apilats tots els materials confeccionàvem el que seria la culminació i corona de la nostra meravellosa foguera, el ninot.

Encara no era de nit i no la podíem encendra així que no ens quedava un altra que vigila la més que provable tornada de la “camioneta”.

Teníem vigilants a les dues cantonades del carrer (el meu carrer era curt, amb una entrada per Casteràs i una sortida a la carretera de Sans). S’encarregaven de controlar que no s’acostés el camió de confiscar la llenya de les fogueres. Si el veien venir donaven l’avís ràpidament i llavors, tots, en un esforç comú, amagàvem el màxim de llenya possible.

Ja de nit, i després de salvar un munt de peripècies, preníem foc i començava la nostra NIT DE SANT JOAN. Al voltant del foc tot era festa i jocs. També hi havien pares que s’afegien a la festa o que, des de bon principi, estaven amb tots nosaltres participant com si de canalla es tractés.

Alguns tenien la sort de tenir petards, pocs. Principalment bombetes i el que llavors deien “garibardis” (es rascava contra la paret i cremava fent un soroll particular. Amb el temps aquests es van prohibir perquè van descobrir que era verinós). Res de coets, piules, “xinos”, trons... Tota aquesta mena de articles que es veuen avui en dia.

Les nostres famílies eren pobres, molt pobres, però que ve que ens ho passàvem. No necessitàvem gaire per a gaudir de la festa, de l’amistat, de la nostra foguera, dels nostres humils i escassos petards, de l’entrepà que, la mare, ens havia preparat per al sopar...

Sant Joan en els primers anys seixanta. Records del passat i homenatge pels que ja ens han deixat.

La Nit de San Joan - Jaume Sisa

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos al calçat damunt les brases.
Al cei van de berbena ocells i astres.
I augment les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un fillet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, dei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somnlin
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anra del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni Àngel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i qué més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)

Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Aquesta nit de Sant Joan...

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

LLIBRE D'ABSÈNCIES. EN RECORD D'EN DAVID.

ELS OBJECTES

La certesa de tu no m’abandona,
viu en objectes compartits que havíem
estimat molt i que jo estimo encara,
forteses de no res que m’acompanyen
ara que tu te n’has anat per sempre.

Tot és or a la guerra dels silencis
i escreix de tu si tanco els ulls per veure’t.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)


QUASI ELEGIA

Faig recompte i no em manca cap imatge.
A les golfes dels anys i amb poca empenta
faig recompte de mi per evocar-te.
Teu és ara l'espai de privilegi
entorn del qual em cerco i m'edifico,
i teu el buit que empleno amb la mirada
cada cop que el silenci em trenca els versos.
Escric per tu i en cada mot hi arrisco
tot un futur que tu no podràs veure
però et pertany, perquè és l'espai que havíem
somiat junts, escric per fer més pura
la quietud, més clara la bellesa
i la vida molt més harmoniosa.
L'amor em mou, l'amor a cada cosa,
per ínfima que sigui, i l'esperança
de desvetllar, com més la veu se senti,
més afany per comprendre'n la profunda
simplicitat i estimar-la amb més força.
De tot arreu la vida em sol·licita
i em sento viure arreu, mentre tu vetlles
l'espai de mi mateix que saps que sempre
t'ha de pertànyer per més anys que visqui
i em somrius des del teu ignot exili.
Faig recompte de mi: no pas gran cosa,
prou que ho saps bé, però em complau poder-te'l
oferir com aquell pom de flors seques
que vas posar-me damunt de la taula
i va durar mentre tu t'esllanguies.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI. Deu anys sense servei militar obligatori.

Avui fa deu anys que el govern espanyol va suprimir el servei militar obligatori. Aquesta fita va ser sobretot possible gràcies als objectors de consciència, molts dels quals van patir judicis i presó per sol fet de fer prevaler la decisió de la seva consciència.

Encara que a mi m'hagués agradat més no fer-la vaig estar, durant catorze llargs mesos, a Càceres. Els tres primers al campament de Santa Ana. Recordo la inutilitat d'aquells dies d'instrucció en els quals, principalment, t'ensenyaven a marcar el pas i desfilar per al dia de la tan "patriòtica" "jura de bandera". Tot era molt "kafkià" però recordo quan s'adjuntaven a totes les companyies i fèiem l'assaig complet de la "jura". El comandament que la dirigia feia posar genoll a terra (un genoll a terra i l'altra flexionat) al crit (això sí, molt castrense) "rodilla en tierra", llavors els dos mil o tres mil reclutes havíem de "clavar" el genoll en el sòl. El comandament cridava: "no se ha oido". La primera vegada pensava "però que cony s'ha de sentir?". Ho vaig saber al moment, pretenia que, literalment, piquéssim amb el genoll en el ciment del camp d'instrucció i, naturalment, que se sentís el cop. Fot-te!, no estaria parlant seriosament!. I tan seriosament que parlava ". Suposo que molts ho feien però jo no, no estava disposat a fotre'm els genolls. Una altra història era picar el subfusell i que, per descomptat, es sentís ... Que bestieses!.

Com tots els que van fer la mili obligatòria, podria explicar una i mil anècdotes, però no us avorriré amb això.

Sí comentar que vaig poder suportar tot aquell temps gràcies als amics i companys, que em van ajudar en els moments complicats i amb els qui vaig compartir molts i inoblidables moments. Uns quants d'aquells amics, després de tants anys, encara els conservo, senyal de l'estreta amistat que ens va unir. Gràcies a tots!

Per sort, tot allò ja és història i ara, als joves, no se'ls talla la seva vida per aprofitar-se d'ells i tenir esclaus al servei del poder militar.

'LET IT BE' - QUARANTA ANYS DESPRÉS.

"Let It Be" és l'àlbum 12è i últim publicat per la banda de rock britànica "The Beatles". Va ser llançat al mercat el 8 de maig de 1970 pel segell de la banda poc després l'etiqueta Apple va anunciar la ruptura i separació del grup.

Les sessions d'enregistrament del disc (que per aquell temps es deia "Get Back", al·ludint al regrés a les arrels rockanroleres del grup) van començar a ser filmades, en 1969. pel cineasta Michael Lindsay-Hogg.

Encara puc recordar el dia que vam anar a veure, d'estrena, la pel·lícula "Let It Be", al cinema Aquitània de Barcelona (avui Filmoteca de la Generalitat de Catalunya). Un dia plujós que no va impedir que hi hagués gran expetació i llargues cues per a entrar-hi.

LET IT BE

When I find myself in times of trouble

Mother Mary comes to me

Speaking words of Wisdom, let it be.

And in my hour of darkness

She is standing right in front of me

Speaking words of wisdom, let it be.

Let it be, let it be.

Whisper words of wisdom, let it be.

And when the broken hearted people

Living in the world agree

There will be an answer, let it be.

For though they may be parted there is

Still a chance that they will see

There will be answer, let it be.

Let it be, let it be. Yeah

There will be an answer, let it be.

And when the night is cloudy,

There is still a light that shines on me,

Shine on until tomorrow, let it be.

I wake up to the sound of music

Mother Mary come to me

Speaking words of wisdom, let it be.

Let it be, let it be,

Whisper words of wisdom, let it be.

autor: The Beatles