Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

dimecres, d’octubre 27, 2010

EL PP PRESENTARÀ RECURS AL TC CONTRA LA LLEI CATALANA PER A LA PROHIBICIÓ DE LA CORRIDA DE BRAUS

Foto: ElPunt


Amb la signatura de 50 senadors del seu grup, el Partit Polular presentarà demà, davant el Tribunal Constitucional, el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei catalana que prohibeix les corrides taurines a Catalunya. Sembla ser que no tenen res millor a fer que donar per sac a Catalunya i els catalans.
Senyor! Quina democràcia i quina constitució! Permet que els partits legislin des dels tribunals, passant-se pel forro dels collons el que decideixen els parlamentaris elegits, democràticament, pel poble.

Nosaltres què podem fer? El mateix, oi? Passar-nos per forro a ells i a la seva constitució.

Això que mostra el vídeo és el que ells tant defensen.

La tortura no és art ni cultura.




La seva festa nacional, la seva carta de presentació davant del món. MAI LA NOSTRA!




Seguim en la lluita !


dilluns, d’octubre 11, 2010

DOTZE D'OCTUBRE

Espanya celebra el seu dia nacional, com ja és habitual, treien l'exèrcit al carrer, una demostració de força que, amb tota seguretat, no deu ser ben vista pels descendents dels pobles que van ser massacrats després del descobriment. Una forma i una data ben molesta pels pobles sud-americans.


dimecres, d’agost 04, 2010

JUGAR AMB FOC. REFLEXIONS D'UN CRISTIÀ DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

Jugar con fuego. Reflexiones de un cristiano después de la manifestación del 10J
Jaume Botey

Quienes crean que lo ocurrido con la manifestación del pasado sábado en Barcelona es pasajero van equivocados. Fue la manifestación de un corrimiento de suelo profundo, resultado de una irritación colectiva que viene de lejos. No, los catalanes no se volvieron todos locos de un plumazo. No sale un millón y medio de personas a la calle porque sí. Desde que en 2004 el Gobierno de la Generalitat se propuso la reforma del Estatuto, el PP desató una virulenta e insólita ofensiva contra Catalunya, que en parte cuajó en el resto del estado. Cobró cuerpo un debate acerca de la unidad de España como bien moral, se dio alas al nacionalismo españolista y centralista, se acusó a Catalunya de insolidaria.

Algo se ha hecho mal, muy mal, y el resto de España debe entender. La sociedad civil entera, los presidentes de las grandes corporaciones empresariales, directivos de todas las entidades financieras, los rectores de todas las universidades, decanos de todos los colegios profesionales, cartas colectivas de miles de intelectuales de todos los signos, más de 1500 entidades culturales convocantes, no se han cansado de proclamar que se ha jugado con fuego, que la provocación del PP con su recurso y el Constitucional con la sentencia han encendido la mecha en la pólvora, que se sobrepasaron todas líneas rojas de respeto que nunca debían de haberse sobrepasado. Se han herido sentimientos, y esto tiene difícil arreglo. Han conseguido lo que el franquismo no consiguió en años: la opción independentista se ha abierto paso por primera vez en el espacio central de la política catalana. PP y el Constitucional convertidos en los grandes aliados del independentismo! La manifestación se había convocado contra la sentencia y para defender el Estatuto, pero la gente pasó de Estatuto. El grito era ya independencia, “Adiós España”, fue lo más coreado. Siembra vientos y recogerás tempestades.

El daño causado es inmenso y lo vamos a pagar todos. Probablemente los efectos de la sentencia no se verán a corto plazo. Probablemente la calle y la escuela seguirán siendo bilingües y las leyes aprobadas en estos cuatro años de sentencia-pendiente no serán modificadas. Pero el tema no está ya en la sentencia en sí, o si se mantiene el 85 o 90% del Estatuto, sino en la sensación de humillación y de burla, de desprecio, de falta de lealtad, de agravio comparativo. La manifestación marcó un punto de inflexión. A partir de ahora la política española estará marcada por Catalunya en la misma medida en que lo ha estado hasta ahora por Euskadi. Aquí será la desafección, el alejamiento mental, la conciencia de pertenecer a otro mundo, la sensación de hartazgo. El eslogan “Los políticos y los jueces pasan, los pueblos permanecen y ganan” en un contexto de independentismo era un fenómeno impensable hace sólo cinco años en Catalunya. Quienes durante años hemos trabajado bajo la lógica del diálogo hemos fracasado. De golpe nos hemos visto superados por la lógica de la confrontación.

En este contexto y como creyente me preocupa extraordinariamente la postura de la Jerarquía, y en concreto la de la Conferencia Episcopal Española (CEE). Por su responsabilidad también en esto, porque no hace tanto también ella, con sus declaraciones y manifestaciones, en la calle atizó el fuego de la confrontación y en la COPE insultó y sembró odio contra Catalunya. El 3 de noviembre del 2002 la CEE emitió un documento inspirado en el pensamiento político de Rouco y Cañizares “Sobre la valoración moral del terrorismo en España”, cuya última parte titulada “el nacionalismo totalitario” produjo un profundo malestar entre los obispos, clero e iglesia de base de Catalunya y Euskadi: confundiendo “nacionalismo” con “totalitarismo”, sin ninguna referencia al franquismo como totalitarismo ni al nacionalismo españolista y centralista de nuevo cuño, y sacándose de la manga el nuevo argumento de la unidad de España como “un bien moral”.

Afortunadamente desde 1985 la Jerarquía de la Iglesia en Catalunya, en el documento “Les arrels cristianes de Catalunya” había reafirmado su histórica posición de soporte y acompañamiento de la cultura catalana y sus legítimas expresiones políticas, siguiendo el discurso de Juan Pablo II en la UNESCO en el que el papa aplicaba para los colectivos los mismos Derechos que los Derechos Humanos individuales: libertad, respeto a la lengua y la cultura, etc.

El entonces obispo de San Sebastián, Juan Maria Uriarte, consideró que debía distanciarse de la postura de Rouco y Cañizares. Muchos obispos catalanes coincidían con el obispo de San Sebastián. Ante esto y ante la pérdida de las elecciones por el PP tras su empecinamiento de atribuir el atentado de 11-M a ETA, el sector más españolista de la CEE consideró que debía pronunciarse de nuevo y lo hizo el 7 de enero de 2005, apelando al documento de 2002 y condenando de nuevo sin especificar los “nacionalismos totalitarios”. A partir de entonces los obispos encabezaron por primera vez y en repetidas ocasiones multitudinarias manifestaciones y se expresaron, sobre todo en la COPE a través de los tristemente portavoces Jiménez Losantos y César Vidal.

Pero no bastaba. Rajoy y el PP exigieron más. Hacía falta una nueva Instrucción Pastoral que completara la anterior. Una vez más se quería forzar a la CEE a posicionarse a favor de la posición política del PP. que no cejaba en su actitud belicosa en el parlamento y en la calle. La CEE convocó una Asamblea Extraordinaria los días 21 y 22 de junio de 2006 para discutir y aprobar este documento, pero previendo su contenido se suscitaron importantes recelos entre la sociedad civil y en la misma CEE y se decidió aplazar el debate hasta otoño. Finalmente Fernando Sebastián, entonces arzobispo de Pamplona, fue el encargado de coordinar los trabajos de un nuevo texto que, finalmente, con el título “Orientaciones morales ante la situación actual de España” fue aprobado el 23 de diciembre. En él el tema del nacionalismo, sin duda el asunto que había despertado mayor expectación, quedaba diluido en el último capítulo acerca de consideraciones morales.

Además de los prelados de las diócesis catalanas y vascas, muchas voces se habían levantado contra la posibilidad de un documento episcopal que sancionara la tesis de la unidad de España como un bien moral. Entre ellas, una treintena de católicos catalanes, entre los que figuraban obispos, dirigentes religiosos y renombrados políticos afirmando que “la supuesta unidad (de España) no es un bien pastoral sino un propuesta política” y que “adoptar una tesis política, ajena totalmente al Magisterio pontificio, significaría de hecho expulsar a una parte de los católicos que no comulgan con una visión unitaria y centralista”.

Cañizares y Rouco habían expresado en infinidad de ocasiones la teoría del “bien moral” de la unidad de España ante todos los medios sociales, religiosos y políticos (Club S.XXI de Madrid el 20 de enero del 2004 frente a la cúpula del PP). Son de destacar los “sólidos!” argumentos históricos, teológicos y bíblicos que utiliza Cañizares: el fundamento de la unidad se remonta al año 589 en el III Concilio de Toledo con ocasión de la consagración del rey Leovigildo como“Conquistador de nuevos pueblos para la Iglesia Católica”. O en la Reconquista nacida en Covadonga como “Cruzada que forjó una Patria para recristianizar España”. Isabel la Católica, merece el título de Santa ya que durante su reinado “el valor de la salvación de las almas de los súbditos que le habían sido confiados se convierte en la razón principal de su política” y autoriza a Cristóbal Colón “para que fuera a las nuevas tierras para la evangelización, que fue la razón final y básica de tal autorización” (homilía en el Pilar de Zaragoza, 11 octubre 2005), iniciando con ello la gloriosa gesta de la Hispanidad. Posteriormente, con la aparición del protestantismo, la España del siglo XVI será el gran “modelo de fidelidad a la Iglesia en su lucha contra la herejía. Sin la unidad de los pueblos de España estas grandes empresas no hubieran sido posibles. La derrota del Islam en Lepanto fue posible porque España era una unidad política. Por eso la España unida se hace acreedora del título de “nación escogida para ser la espada y el brazo de Dios”. Y así podríamos seguir con las valoraciones que Cañizares hace de la incorporación de la Corona de Aragón, del sometimiento por la fuerza de Catalunya etc. Creíamos que la visión maniquea y mitificada de la historia había terminado con la moderna historiografía. Lo peor de esta visión no es que sea sectaria, sino su ignorancia e infantilismo.

Más peregrino si cabe es el argumento bíblico: la existencia de España ya consta en la Biblia. España es una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Cañizares no se esconde de decir, finalmente, que se trata de un bien moral porque ha reportado muchos beneficios a la Iglesia. Ante la aceleración vertiginosa del proceso de desmembración territorial debe plantearse que el hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, los nacionalismos que pongan en cuestión la unidad de España son inmorales.

Con este lamentable bagaje intelectual, el Cardenal Cañizares se convierte en martillo de herejes, condena el secularismo de la sociedad española, defiende la COPE como símbolo de libertad, acusa al gobierno español de totalitarismo, condena el diálogo que supuso la tregua de ETA, considera que la Iglesia está perseguida, afirma que “estamos en una batalla en la que se intenta despedazar a la Iglesia”. Se trata de un fundamentalismo religioso sin ningún fundamento, que pretende dar soporte a otro fundamentalismo político. En tanto que fundamentalismos, ni el nacionalismo españolista ni el nacionalcatolicismo tienen necesidad de conectar con el pensamiento, con la cultura, no tienen necesidad de entrar en el debate de las ideas. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso se pueden permitir el lujo de ser ignorantes. Pero tampoco tienen necesidad de conectar con la realidad presente, en el proceso siempre cambiante de la historia. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso pueden permitirse el lujo de vivir de espaldas a la gente, a sus deseos o necesidades.

Que la Jerarquía de la Conferencia Episcopal Española, en lugar de tender puentes y diálogo, haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Catalunya y Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

El nacionalismo españolista está en auge. Impuesto por las armas y el báculo en el pasado lejano, vuelve a estar presente hoy en nuestra vida social. Por razones de Estado o con la estrategia de hechos consumados el nacionalismo españolista se considera el único, el verdadero. Y hoy como entonces, se propone en competencia con los nacionalismos periféricos. Con la salvedad que el nacionalismo españolista, por la fuerza de las armas, ha tenido siempre las de ganar y los nacionalismos periféricos las de perder. Armas y báculo se dan la mano, se necesitan mutuamente.

Los ideólogos del franquismo sabían la enorme relevancia política de la identidad católica en la concepción de España como estado unitario. Y el nacionalcatolicismo legitimó, a cambio de privilegios, la política de dominación y el modelo centralista del estado franquista. Por eso, para ambos, para la política centralista y para la Jerarquía españolista, la incuestionable unidad de España no es vista sólo como un hecho histórico sino como una esencia permanente.

Ojalá seamos capaces de reconducir este proceso envenenado hacia el diálogo.


13 juliol 2010


Jaume Botey és llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia i professo a la UAB


MENTIDES I FALSETATS A TELEMADRID. AIXÒ ÉS PERIODISME?

WELCOME OBAMA FAMILY



Aquesta vegada sí, ara sí faran una paradeta... Però que no esperin tenir l'ajut econòmic necessari per a sortisse'n de la crisi. En tot cas despeses i, segurament, moltes, degut a les mesures de seguretat que hauran de posar en marxa per a la protecció de les personalitats que els visitaran.

La senyora Michelle Obama i la seva filla petita, Sasha, arribaran avui a Marbella. La població de la Costa del Sol s'ha engalanat per a rebre-la amb tots els honors. Com si es tractes de "Villar del Rio", el municipi marbellí vesteix pancartes, banderetes i banderoles, "faralaes" i d'altres estris "typical spanish". Tot al més pur estil Berlanga.

Mr. Marshall torna i, com al 1951, Marbella sortirà al carrer a rebra'l i tota Espanya estarà pendenta de la televisió (única diferència amb la pel·lícula "Bienvenido Mr. Marshall") per veure la primera dama nord-americana.

Continuem com al 1951, com al 1932... Espanya no canvia.





No sé si també han compost una cançó par l'ocasió encara que, si no és així, podrien fer servir la que cantaven a "Villar del Rio" al 1951.

AMERICANOS

"Los yanquis venido,
olé salero, con mil regalos,
y a las niñas bonitas
van a obsequiarlas con aeroplanos,
con aeroplanos de chorro libre
que corta el aire,
y también rascacielos, bien conservaos
en frigidaire ."


ESTRIBILLO
"Americanos,
vienen a España
gordos y sanos,
viva el tronío
de ese gran pueblo
con poderío,
olé Virginia,
y Michigan,
y viva Texas, que no está mal,
os recibimos
americanos con alegría,
olé mi madre,
olé mi suegra y
olé mi tía."
"El Plan Marshall nos llega
del extranjero pa nuestro avío,
y con tantos parneses
va a echar buen pelo
Villar del Río.
Traerán divisas pá quien toree
mejor corría,
y medias y camisas
pá las mocitas más presumías."

dijous, de juliol 29, 2010

PP I PSOE RETROBEN EL FILÓ CATALÀ. A ESPANYA JA NO PREOCUPA LA CRISI I L'ATUR, TOTHOM GIRA EL CAP CAP A CATALUNYA "SEMPITERNUS CONSULATIONIS"


A veure si puc tenir una mica de llum i veure cap a on van els trets. Fins fa pocs dies el Partit Popular i Ciudadanos deien, una i mil vegades, que els problemes dels catalans eren altres i que cap ciutadà de Catalunya tenia interès per l'Estatut i que s'havia de treballar pels problemes reals que sí els preocupaven: l'atur galopant, la crisi econòmica, l'ajut a les persones amb dependència... El de sempre.

Ahir, amb l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la llei per a la prohibició de les curses de braus a Catalunya, el Partit Popular i Ciudadanos tornaren a la càrrega. També, com no podia ser d'una altra manera, la majoria de mitjans de comunicació estatals.

Perquè sembla, l'Estatut no era un problema capdal a la vida dels catalans però sí deu ser, segons aquells, un greu daltavall la prohibició dels toros. Jo, particularment, fa dos dies que no puc dormir pensant què faré, a partir d'ara, els diumenges a les cinc de la tarda.

Donarem una ullada a algunes de les declaracions i comentaris fets pels polítics, premsa, "intel·lectuals"...

La senyora Camacho diu que, "el PPC anirà al Congrés i al Senat per canviar la legislació sobre les curses de braus." Tampoc descarta la via del Tribunal Constitucional.

Mariano Rajoy, naturalment, també hi ficà cullerada (qui més) i atribueix la prohibició a "la recerca de diferències absurdes". Considera que amb la votació del Parlament es "restringeixen drets i llibertats dels ciutadans" i "coarta la llibertat dels ciutadans" i confirma les paraules de la Camacho (estic segur que la Alícia va parlar amb un discurs fet des de la seu central "pepera" al carrer Gènova de Madrid) en el sentit de què, el PP, "defensarà la llibertat al Congrés i al Senat".

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que el Parlament ha decidit prohibir les corrides per "trencar els llaços" entre Catalunya i l'Estat i aconseguir que "el que tot el món reconeix com un símbol de la identitat d'Espanya desaparegui de Catalunya". A més, Aguirre creu que la prohibició pretén "enfrontar els espanyols."

Lorenzo Olarte Cullen (ex-president del govern de Canaries), "des de que tinc us de raó sóc nacionalista (espanyol, segur), me he mogut sempre dintre de la ortodòxia constitucional (va iniciar la seva marxa política durant el franquisme)." "Després d'haver-se iniciat des de fa algun temps una implacable persecució contra les curses de toros, per meres raon polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim en l'Estat espanyol." "Perquè segons sembla existeixen alguns que per estimar tant als animals -per ventura per tenir una mica en comú amb ells, com és la irracionalitat. prefereixen abans que el "descabello" del toro, el tir en el clatell del ser humà".

Ángeles González-Sinde (Ministre de Cultura), al seu judici, les curses de braus "clar que son cultura", "tenen molt sentit i plena vigència a 2010", dons s'enmarquen dintre de les "arts de representació de la vida".

ElMundo.es, en portada, hi ha una foto d'en president Montilla junt amb el vicepresident Carod, i sota titulen: "Triunfaron los animales"

Podria col·lapsar el bloc posant comentaris, articles, editorials... tots d'aquest estil. I ja no diguem si començo a referir-me a comentaris dels lectors... Tots, en una paraula... "per a llogar-hi cadires".

Primer recordar que, aquesta llei, a sorgit d'una ILP "Iniciativa Legislativa Popular", avalada per més de 180.000 signatures. Aquesta proposició de llei va complir lo establer en la Constitució Espanyola (art. 87.3 i Llei Orgànica 3/1984 , del 26 de març) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (art. 62.1 i la llei 1/2006, del 16 de febrer). La Mesa del Parlament de Catalunya la va admetre a tràmit i la va passar a la comissió corresponent la qual va elaborar la llei. Finalment va ser el Ple del Parlament qui, en sessió plenària del passat dia 28, la va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra, 9 abstencions i tres diputats que no van votat. Els diputats de CiU i PSC tenien llibertat de vot cosa que no passava amb la resta de partits representats a la Cambra: ERC, PPC, ICV-EUIA i grup Mixt. A aquestes alçades ja tothom coneix tota aquesta informació encara que jo la vull remarcar per a deixar clar, diàfan, que la llei no ha pogut estar més democràtica. Per sort, a Catalunya, la nostra representació parlamentaria és molt més amplia i plural que a Espanya on, com tothom sap, el bipartidisme s'ha imposat en els darrers anys.

A tota la gent que acusen de "llei identitària", "trenca els llaços", "tot el món reconeix com un símbol d'identitat espanyola", "pretén enfrontar als espanyols", "nacionalistes catalans", "alguns que prefereixen el tir en el clatell del ésser humà abans que que el -descabello-", "meres raons polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim a l'Estat Espanyol"... Jo els hi diria :

1r. Qui són els identitaris? Nosaltres? NO!, Vostès, que s'embolcallen amb la "roja i guarda", es posen la montera per barret i,ballant sevillanes i tocant les castanyoles, defensen a capa i espasa la seva identitat, la qual cosa no em semblaria malament si no fos perquè volen, exigeixen; que tots i totes abracem el seu nacionalisme sense di ni piu. Els hi recordo que, per aquestes raons, milers de persones van ses assassinades durant i després de la Guerra Civil.

2n. Qui collons està enfrontant a qui?. No van ser vostès qui van presentar el recurs, contra l'Estatut d'Automia de Catalunya, al Tribunal Constitucional? No van ser vostès qui van recollir signatures, per tot el seu territori nacional, en contra d'aquest Estatut? No van ser vostès que, no solament van callar quan tot l'Estat feia boicot als productes catalans, sinó que al justificaven i encoratjaven? ¿No van ser vostès els que van posar una falca publicitaria a Andalusia on s'instava als andalusos a no venir a Catalunya perquè se'ls obligaria a parlar en català i els seus fills no ho podrien fer en Castellà? No són vostès els que neguen la unitat de la llengua catalana? ¿No són vostès els que demanen una aportació extra per a la Comunidad de Madrid perquè, segons la seva presidenta, també és bilingüe? No són vostès que estan en contra del Català a la franja de Ponent? No van ser vostès qui dia sí i dia també, vociferaven la ruptura d'Espanya? No són vostès qui asseguren que el castellà està en perill en Catalunya? ¿No són vostès els que van aprovar la llei (8/1991, de 30 d'abril) contra la tortura als animals a les Canàries, sense que ningú digués res? No són vostès els que van preferir que, Endesa, quedes en mans italianes abans que catalanes? ¿Qui va entregar, a Air Berlin, el premi "Españoles ejemplares", per considerar que havia rebut atacs per part del secessionisme català i balear, desprès de retirar la llengua catalana dels seus vols?... I això podria anant enumerant infinitats d'actes contra nosaltres per part de vostès i els seus seguidors....

La Llei s'ha elaborat i aprovat amb totes les garanties democràtiques i vostès, fent servir el seu tarannà autoritari, anti-democratic, nacionalista ranci i caduc, pretenen anular-la pels mitjans que siguin i, si els va malament ,acudint novament al TC (els hi haurien de fer un despatxet).

3r.
S'ha d'estar molt, però que molt malament per a arribar a dir que hi ha qui prefereix el tir en el clatell d'un ésser humà. A més una persona que, la seva carrera política, la va començà amb el règim franquista

4r. Se'm fa difícil aceptar que, la senyora González-Sinde, ministra de cultura, digui que la crueltat que s'empra en les corregudes de toros és art. M'agradaria m'expliquès on és l'art: ¿potser quan la gent embogeix veient al "picador" clavar-li la llança una vegada i una altra al toro? O potser quan el toro li clava les banyes al cavall i aquest treu els bodells a la vista de tothom?. És possible que amb "la suerte de las banderillas"? Ah!, sí, segur que el saltet que dona el "bandellidero" al estil "Rudolph Nureyev". També pot ser quan el "maestro" entra a matar, marcant paquet, amb la seguretat del poc perill que corre donat que, la bèstia, ha estat severament castigada i ferida. La senyora ministra s'ho hauria de fer mirar.

El TC hauria de ampliar plantilla i quedar-se sense vacances. Impossible que donin a la bast amb tot el que, relacionat amb lleis i assumptes catalans, deuen rebre diàriament. A més, donat que van trigar quatre anys per a treure la sentència de l'Estatut, diria que, sas senyories, no són uns cracs en les tasques que se'ls confia. Tanmateix, els magistrats ja no tenen edat per a masses festes i, les úniques que es poden permetre són, precisament, les curses de toros. Això sí, se'ls permet un havà i estar darrera la tanca.

Ull! alguns magistrats podrien ser recusats per ser públic i notòria la seva afició als toros.

Vergonyós i penós el que fan per a aconseguir el poder. Atacar Catalunya sempre els hi dona bons resultats i els hi surt de franc però, compte!, tot té el seu límit i aquest ja està més que sobrepassat. Ja passa de taca d'oli que deia un cartell a la manifestació del 10J.

Igualment és molt trist que, amb tots el atacs que rebem els catalans, hi hagi tan de silenci a Espanya. Personatges que defensen qualsevol causa arreu del món, són incapaços de dir ni un mot quan es tracte de Catalunya. El mateix dic del PSOE i d'altres.

Faig meus alguns comentaris llegits aquest dies:

En resposta a un article del director de elPeriòdico.es, Enric Hernàndez, titulat "Fent amics", l'amic Vicenç diu:

"Lamentablement, ja no es tracta de restablir ponts Sr. Hernandez. Ja fa massa temps que aquests s'han trencat. I la famosa "pedagogia" catalana ja sembla mes un conte per anar a dormir que altra cosa. Els vincles ibèrics s'estan esberlant i nomes ens queda Europa. Així de cru."

L'amic Jaume, al seu bloc, diu:
"Jo vull que la llei contra les corrides arribi al TC. És el millor que ens pot passar. Ja estic veient un altre 10 de juliol gloriós i, de nou, un model caduc d’estat en evidència davant de tot el món civilitzat.

Aquesta foto és fantàstica
. Ho diu tot. Sembla una imatge fixa del NO-DO, i que serveix per a definir clarament la línia que separa la civilització de la barbàrie, el respecte per les institucions democràtiques de l’“ordeno y mando”, el centralisme polític i social de la pluralitat cultural, l’extemporaneïtat de la modernitat, la caspositat del progrés. I els catalans fa temps que sabem a quin costat de la línia volem ser".

Un altre Jaume, també al seu bloc: “Rajoy diu que no es poden anteposar qüestions identitàries a la defensa de la llibertat dels ciutadans. Té raó, llàstima que qui ha convertit aquest assumpte en una qüestió identitària sigui el PP ja que ho veuen com un atac a les tradicions espanyoles per part de catalans malignes, i això ho fan embolicats en la seva bandera i amb la muntera per barret, i tocant les castanyoles. Només cal veure que Rajoy anuncia la presentació d'unes mocions el mes de setembre per tractar de forçar al PSOE a pronunciar-se sobre si creu en la nació espanyola…”.

El Xavi, parlant del torero Enrique Guillén, que va entrar a una seu d'ERC, amb un grup de gent, i la va destrossar a més de ferir a un dels nois que es trobaven dintre diu: "En un rampell d'espanyolisme i defensa de l'ofici l'ha emprès a hòsties contra una seu d'ERC a l'Eixample de Barcelona. És clar que ara sí que Espanya es trenca. Tant de tenir por de l'Estatut, i és la prohibició dels toros qui ho aconseguirà. Quant de temps hem perdut, doncs, amb l'Estatut , si era així de fàcil".

Em sento molt orgullós de ser català i que, el meu país, hagi donat un pas tan important per a acabar amb el maltractament als animals. Estem un pas més proper al món civilitzat.

dimecres, de juliol 14, 2010

dilluns, de juliol 12, 2010

BARÇA vs ESPANYA

NO HASE FALTA DESIR NADA MAS...



QUE ELS SENTIMENTS NO EM FACIN PERDRE LES FORMES. FELICITATS!


Tinc tanta família i amics i coneguts que estaran feliços per la victòria de la Selecció Espanyola que, nomes per això (i per la contribució que hem fet els catalans pel bon futbol i consecució de la copa), que vull sentir-me feliç compartint la seva satisfacció.

Com escriu un amic al seu bloc: "no és la meva selecció, però és la més propera a la meva, tant, que fins i tot els hi cedim jugadors."


Felicitats als seguidors de La Roja!



Iniesta, ets únic. Tan bon jugador com a persona. Gràcies per estar amb nosaltres.

dijous, de juliol 01, 2010

«SI ESPANYA PERD, EM DESPULLO"


La Senyora Larissa Riquelme, paraguaiana, a promès despullar-se si Espanya surt derrotada del partit de quarts contra Paraguai.

Jo ja he posat una espelma a "santa pilotes" perquè aquesta senyora es despulli. A veure si som més i ho aconseguim.

Apa, tots a una "VISCA PARAGUAI"








divendres, de maig 28, 2010

Aznar Receives UN Watch Guardian of Freedom Award


Estic fet un embolic!. Pensava que tenia un concepte clar sobre el significat de la paraula "democràcia". Avui crec que me l'han desmuntat.

Llegeixo, no sense estupefacció, la noticia : "Aznar rep a Ginebra un premi com a "defensor de les democràcies fortes i unides"". Aquest guardó li ha concedit l'organització no governamental, UN Watch, que té l'objectiu de supervisar l'actuació de les Nacions Unides i promoure els drets humans al món. Fundada al 1993 i amb seu a Ginebra (Suïssa).

Almenys que "democràcies fortes i unides" sigui sinònim de: EE.UU. + Regne Unit + Espanya; no entenc res. Aquestes tres "democràcies fortes..." es van unir per a començar una guerra contra Irak la qual encara no ha acabat. Els ex-dirigents dels dos primers països van reconèixer el seu error (van mentir descaradament, sense cap pudor) al creure que hi havien armes de destrucció massiva cosa que no ha fet l'Aznar.

Bé, el cas és que el tema no té desperdici. A sobre, a la web d'aquesta organització parla de: "his excellency Jose Maria Aznar", llavors l'assumpte ja és per a fer caure de cul.

El senyors de UN Watch no s'han mirat la biografia de l'ex-president del govern espanyol. De haver-lo fet haguessin trobat frases dites per ell durant varies èpoques de la seva vida i que el retraten. Aqui van algunes perles "famoses"...

• "Los jóvenes falangistas están cansados de dar y no recibir; están cansados de escuchar promesas y recibir fracasos; están cansados de escuchar "bonitos discursos" que sólo sirven para crear más confusionismo del que ya hay, para crear el verdadero rostro de quienes los pronuncian. Yo como joven y habiéndome llegado un ejemplar de las Obras Completas de José Antonio Primo de Rivera, ya he tomado una decisión." (Revista SP, 1969)

• "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valencia". Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia." (La Nueva Rioja. 9.5.1979)

• "¿Qué tiene que ver el Parlamento con la calle?" (La Nueva Rioja, 25.7.1979)
• "Cuando se está en quinto o sexto de bachillerato o se es un poco revolucionario o no es nada." (Refiriéndose a sus escritos de juventud en los que se declaraba falangista independiente. Jerusalén, 10.4.1995)
• "Yo soy el milagro." (Entrevista The Wall Street Journal, 20.5.1997)
• "Pujol es el responsable de la grave crisis política, moral y económica que afecta a España." (19.9.1995)
• "Pujol es una persona con alto sentido de la responsabilidad que comprende lo que significa la oportunidad que tenemos." (10.3.1996)
• "Me llamó Fraga al despacho de la Presidencia de la Junta de Castilla y León y me comunicó que había pensado en mí. Colgué el teléfono y marqué el de mi casa para decirle a mi mujer: "Ya está. Nos ha tocado. He dicho que sí." (Refiriéndose a su designación como candidato de AP a la Presidencia del Gobierno. El Mundo, 4.9.1996)
• "Augusto Pinochet me parece un personaje que pertenece a la historia de Chile y a su modelo de transición política." (4.2.1998)

Sobre el seu avi, Manuel Aznar Zubigaray (qui a una entrevista al ABC declarà: Desde el 18 de Julio juré servicio completo a Franco. No he encontrado hasta hoy ninguna razón para cambiar de opinión “), Jose Maria Aznar va dir :

"El 10 de Noviembre de 1975 murió mi abuelo paterno Manuel. Os podría contar muchas cosas cobre él. Pero me limitaré a apuntaros algunos datos. Para empezar, debéis saber que sobre él se han escrito muchas inexactitudes. Hay mucho ignorante y mucho rencoroso. No niego la mayor: mu abuelo era profudamente conservador, lo que le convierte al lenguaje actual en un centrista recalcitrante. Y tampoco puedo engar que su influencia en mi manera de pensar y actuar ha sido decisiva, incluso determinante.

Es verdad que colaboró con entusiasmo con el Generalísimo Franco. Es verdad también que en nuestra Guerra Civil se sumó con in disimulado entusiasmo al bando que le era más familiar y que se dice que más o menos fue el sublevado. Es verdad que ocupó cargos de responsabilifaf en el régimen anterior: Embajador, Presidente de la Agencia EFE, director deLa Vanguardia Española, la revista Semana, etc. Pero, ¿y qué?. Lo importante no es eso. Lo importante es que me supo transmitir unos valores, me introdujo en el difícil arte de desconfiar de todo y de todos. Esto es importante. Ese era mi abuelo Manuel, el mismo que el tal Azaña despreció, el mismo que un sociata exiliado como un tal Indalecio Prieto le dedicó un artículo faltón "Historia de un Perillán" que no le deja especialmente bien. Pero también, y eso me emociona recordarlo, es el mismo que escribió un libro apasionante que he releído hasta sabérmelo de memoria y cuyo nombre lo dice todo: "Historia Militar de la Guerra Civil". Os lo recomiento. Es muy ameno y cuenta con detalle lo que sucedió en lo que él llamaba con acierto "nuestra guerra de liberación". En fin, como tantas veces digo últimamente, mi abuelo fue, en una palabra: un liberal de lo que ya no hay. Pura Leyenda mediàtica." (font : http://www.losgenoveses.net/Personajes%20Populares/aznar/directorioraiz/elabuelomanuel.htm)

Hi
ha coses que es porten a la sang i els gens.