21,37%: BARCELONA DECIDEIX FA HISTÒRIA.

21,37%: Barcelona Decideix fa Història

«Mai, ni en el més remot dels nostres somnis, podíem haver imaginat un resultat així». El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, visiblement emocionat, ha anunciat la xifra final de participació del referèndum sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona.

10 d'abril de 2011

«Hem fet història; això pulveritza tots els referents imaginables», ha afegit. Es referia al fet que s’han superat tots els barems de comparació, com ara la consulta de la Diagonal (12,2%), els vots que van fer alcalde Jordi Hereu (14,8%) i s’han triplicat els vots obtinguts per formacions de programa independentista a la ciutat (6,4%, sumant ERC, SI i RCat). La participació supera, aixi mateix, els resultats obtinguts per socialistes i populars a les darreres eleccions al Parlament i voregen els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 (22,5%) «Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins», ha assegurat Bosch, «és que no toca de peus a terra».

Aquesta dada gairebé duplica la frontera dels 10 punts, la xifra que l’organització s’havia fixat com el mínim llindar de l’èxit. David Vinyals, responsable d’Informàtica Electoral de la plataforma, ha destacat l’evolució del vot, i ho ha comparat amb altres cites. També ha comentat que el sistema ha funcionat a la perfecció, malgrat els mitjans limitats amb que ha comptat la consulta «sense gastar ni un cèntim dels contribuents, en contrast amb l’Ajuntament, que fa poc va gastar 4 milions d’euros de tothom en una consulta francament qüestionable». Segons ha explicat el responsable d’Administració Electoral de Barcelona Decideix, Eduard de Càceres, a les 20 h, en tancar les urnes, havien votat un total de 257.645 ciutadans, que sobre el padró correspon a un 18,14%, dels quals 13.394 corresponen a persones de 16-18 anys o estrangers que no formen part del cens electoral. Sobre el cens d’electors de Barcelona (Parlament 2010), per tant, els 244,251 electors censats que han emès el seu vot corresponen a un 21,37% del cens.

A les 9.45 del matí han visitat les urnes a la Rambla Joan Puigcercós, president d'ERC, i Jordi Portabella candidat a l'alcaldia. A les 10.30h, han votat el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, i l’alcaldable de CiU Xavier Trias, acompanyats del regidor Joaquim Forn i del president de la federació de Barcelona de CDC, Jordi Martí, tots ells a la seu d’Òmnium Cultural. També han votat Dolors Camats, portaveu d’ICV, i el candidat a l’alcaldia per ICV Ricard Gomà, que ho ha fet a l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. També ha anat a votar Santiago Espot, candidat de SI, acompanyat dels diputats Alfons López Tena i Uriel Bertran. Així mateix, ha votat una delegació de la CUP encapçalada per Xavier Monge, i una de Reagrupament amb Ignasi Planes (candidat de la coalició Unitat per Barcelona), acompanyat de Joan Carretero i Rut Carandell. L'exconseller Antoni Castells ha votat a títol individual al seu barri, el Putxet. El seu vot s’afegeix al d’altres autoritats que han votat avui com Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat i consellera de Governació; Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement i el titular del Departament de Cultura, Ferran Mascarell. També ho ha fet Marta Ferrussola, l’esposa de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol.

Del món de la cultura, cal destacar la junta d’Òmnium Cultural, liderada per la presidenta Muriel Casals; el popular Toni Soler, i altres personalitats, així com representants del món sindical i econòmic que han exercit el vot en diversos punts de la ciutat.

Més entrada la nit, s’oferiran els resultats de l’escrutini, dels sí i dels no i vots en blanc.

http://www.barcelonadecideix.cat/noticia/4132/21-37-barcelona-decidex-fa-historia

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món


1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.

Jordi Pujol
Editorial / 25 de gener de 2011

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

-------------------------------

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.

Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.

Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

-------------------------------

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

-------------------------------

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.

El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

JUGAR AMB FOC. REFLEXIONS D'UN CRISTIÀ DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

Jugar con fuego. Reflexiones de un cristiano después de la manifestación del 10J
Jaume Botey

Quienes crean que lo ocurrido con la manifestación del pasado sábado en Barcelona es pasajero van equivocados. Fue la manifestación de un corrimiento de suelo profundo, resultado de una irritación colectiva que viene de lejos. No, los catalanes no se volvieron todos locos de un plumazo. No sale un millón y medio de personas a la calle porque sí. Desde que en 2004 el Gobierno de la Generalitat se propuso la reforma del Estatuto, el PP desató una virulenta e insólita ofensiva contra Catalunya, que en parte cuajó en el resto del estado. Cobró cuerpo un debate acerca de la unidad de España como bien moral, se dio alas al nacionalismo españolista y centralista, se acusó a Catalunya de insolidaria.

Algo se ha hecho mal, muy mal, y el resto de España debe entender. La sociedad civil entera, los presidentes de las grandes corporaciones empresariales, directivos de todas las entidades financieras, los rectores de todas las universidades, decanos de todos los colegios profesionales, cartas colectivas de miles de intelectuales de todos los signos, más de 1500 entidades culturales convocantes, no se han cansado de proclamar que se ha jugado con fuego, que la provocación del PP con su recurso y el Constitucional con la sentencia han encendido la mecha en la pólvora, que se sobrepasaron todas líneas rojas de respeto que nunca debían de haberse sobrepasado. Se han herido sentimientos, y esto tiene difícil arreglo. Han conseguido lo que el franquismo no consiguió en años: la opción independentista se ha abierto paso por primera vez en el espacio central de la política catalana. PP y el Constitucional convertidos en los grandes aliados del independentismo! La manifestación se había convocado contra la sentencia y para defender el Estatuto, pero la gente pasó de Estatuto. El grito era ya independencia, “Adiós España”, fue lo más coreado. Siembra vientos y recogerás tempestades.

El daño causado es inmenso y lo vamos a pagar todos. Probablemente los efectos de la sentencia no se verán a corto plazo. Probablemente la calle y la escuela seguirán siendo bilingües y las leyes aprobadas en estos cuatro años de sentencia-pendiente no serán modificadas. Pero el tema no está ya en la sentencia en sí, o si se mantiene el 85 o 90% del Estatuto, sino en la sensación de humillación y de burla, de desprecio, de falta de lealtad, de agravio comparativo. La manifestación marcó un punto de inflexión. A partir de ahora la política española estará marcada por Catalunya en la misma medida en que lo ha estado hasta ahora por Euskadi. Aquí será la desafección, el alejamiento mental, la conciencia de pertenecer a otro mundo, la sensación de hartazgo. El eslogan “Los políticos y los jueces pasan, los pueblos permanecen y ganan” en un contexto de independentismo era un fenómeno impensable hace sólo cinco años en Catalunya. Quienes durante años hemos trabajado bajo la lógica del diálogo hemos fracasado. De golpe nos hemos visto superados por la lógica de la confrontación.

En este contexto y como creyente me preocupa extraordinariamente la postura de la Jerarquía, y en concreto la de la Conferencia Episcopal Española (CEE). Por su responsabilidad también en esto, porque no hace tanto también ella, con sus declaraciones y manifestaciones, en la calle atizó el fuego de la confrontación y en la COPE insultó y sembró odio contra Catalunya. El 3 de noviembre del 2002 la CEE emitió un documento inspirado en el pensamiento político de Rouco y Cañizares “Sobre la valoración moral del terrorismo en España”, cuya última parte titulada “el nacionalismo totalitario” produjo un profundo malestar entre los obispos, clero e iglesia de base de Catalunya y Euskadi: confundiendo “nacionalismo” con “totalitarismo”, sin ninguna referencia al franquismo como totalitarismo ni al nacionalismo españolista y centralista de nuevo cuño, y sacándose de la manga el nuevo argumento de la unidad de España como “un bien moral”.

Afortunadamente desde 1985 la Jerarquía de la Iglesia en Catalunya, en el documento “Les arrels cristianes de Catalunya” había reafirmado su histórica posición de soporte y acompañamiento de la cultura catalana y sus legítimas expresiones políticas, siguiendo el discurso de Juan Pablo II en la UNESCO en el que el papa aplicaba para los colectivos los mismos Derechos que los Derechos Humanos individuales: libertad, respeto a la lengua y la cultura, etc.

El entonces obispo de San Sebastián, Juan Maria Uriarte, consideró que debía distanciarse de la postura de Rouco y Cañizares. Muchos obispos catalanes coincidían con el obispo de San Sebastián. Ante esto y ante la pérdida de las elecciones por el PP tras su empecinamiento de atribuir el atentado de 11-M a ETA, el sector más españolista de la CEE consideró que debía pronunciarse de nuevo y lo hizo el 7 de enero de 2005, apelando al documento de 2002 y condenando de nuevo sin especificar los “nacionalismos totalitarios”. A partir de entonces los obispos encabezaron por primera vez y en repetidas ocasiones multitudinarias manifestaciones y se expresaron, sobre todo en la COPE a través de los tristemente portavoces Jiménez Losantos y César Vidal.

Pero no bastaba. Rajoy y el PP exigieron más. Hacía falta una nueva Instrucción Pastoral que completara la anterior. Una vez más se quería forzar a la CEE a posicionarse a favor de la posición política del PP. que no cejaba en su actitud belicosa en el parlamento y en la calle. La CEE convocó una Asamblea Extraordinaria los días 21 y 22 de junio de 2006 para discutir y aprobar este documento, pero previendo su contenido se suscitaron importantes recelos entre la sociedad civil y en la misma CEE y se decidió aplazar el debate hasta otoño. Finalmente Fernando Sebastián, entonces arzobispo de Pamplona, fue el encargado de coordinar los trabajos de un nuevo texto que, finalmente, con el título “Orientaciones morales ante la situación actual de España” fue aprobado el 23 de diciembre. En él el tema del nacionalismo, sin duda el asunto que había despertado mayor expectación, quedaba diluido en el último capítulo acerca de consideraciones morales.

Además de los prelados de las diócesis catalanas y vascas, muchas voces se habían levantado contra la posibilidad de un documento episcopal que sancionara la tesis de la unidad de España como un bien moral. Entre ellas, una treintena de católicos catalanes, entre los que figuraban obispos, dirigentes religiosos y renombrados políticos afirmando que “la supuesta unidad (de España) no es un bien pastoral sino un propuesta política” y que “adoptar una tesis política, ajena totalmente al Magisterio pontificio, significaría de hecho expulsar a una parte de los católicos que no comulgan con una visión unitaria y centralista”.

Cañizares y Rouco habían expresado en infinidad de ocasiones la teoría del “bien moral” de la unidad de España ante todos los medios sociales, religiosos y políticos (Club S.XXI de Madrid el 20 de enero del 2004 frente a la cúpula del PP). Son de destacar los “sólidos!” argumentos históricos, teológicos y bíblicos que utiliza Cañizares: el fundamento de la unidad se remonta al año 589 en el III Concilio de Toledo con ocasión de la consagración del rey Leovigildo como“Conquistador de nuevos pueblos para la Iglesia Católica”. O en la Reconquista nacida en Covadonga como “Cruzada que forjó una Patria para recristianizar España”. Isabel la Católica, merece el título de Santa ya que durante su reinado “el valor de la salvación de las almas de los súbditos que le habían sido confiados se convierte en la razón principal de su política” y autoriza a Cristóbal Colón “para que fuera a las nuevas tierras para la evangelización, que fue la razón final y básica de tal autorización” (homilía en el Pilar de Zaragoza, 11 octubre 2005), iniciando con ello la gloriosa gesta de la Hispanidad. Posteriormente, con la aparición del protestantismo, la España del siglo XVI será el gran “modelo de fidelidad a la Iglesia en su lucha contra la herejía. Sin la unidad de los pueblos de España estas grandes empresas no hubieran sido posibles. La derrota del Islam en Lepanto fue posible porque España era una unidad política. Por eso la España unida se hace acreedora del título de “nación escogida para ser la espada y el brazo de Dios”. Y así podríamos seguir con las valoraciones que Cañizares hace de la incorporación de la Corona de Aragón, del sometimiento por la fuerza de Catalunya etc. Creíamos que la visión maniquea y mitificada de la historia había terminado con la moderna historiografía. Lo peor de esta visión no es que sea sectaria, sino su ignorancia e infantilismo.

Más peregrino si cabe es el argumento bíblico: la existencia de España ya consta en la Biblia. España es una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Cañizares no se esconde de decir, finalmente, que se trata de un bien moral porque ha reportado muchos beneficios a la Iglesia. Ante la aceleración vertiginosa del proceso de desmembración territorial debe plantearse que el hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, los nacionalismos que pongan en cuestión la unidad de España son inmorales.

Con este lamentable bagaje intelectual, el Cardenal Cañizares se convierte en martillo de herejes, condena el secularismo de la sociedad española, defiende la COPE como símbolo de libertad, acusa al gobierno español de totalitarismo, condena el diálogo que supuso la tregua de ETA, considera que la Iglesia está perseguida, afirma que “estamos en una batalla en la que se intenta despedazar a la Iglesia”. Se trata de un fundamentalismo religioso sin ningún fundamento, que pretende dar soporte a otro fundamentalismo político. En tanto que fundamentalismos, ni el nacionalismo españolista ni el nacionalcatolicismo tienen necesidad de conectar con el pensamiento, con la cultura, no tienen necesidad de entrar en el debate de las ideas. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso se pueden permitir el lujo de ser ignorantes. Pero tampoco tienen necesidad de conectar con la realidad presente, en el proceso siempre cambiante de la historia. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso pueden permitirse el lujo de vivir de espaldas a la gente, a sus deseos o necesidades.

Que la Jerarquía de la Conferencia Episcopal Española, en lugar de tender puentes y diálogo, haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Catalunya y Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

El nacionalismo españolista está en auge. Impuesto por las armas y el báculo en el pasado lejano, vuelve a estar presente hoy en nuestra vida social. Por razones de Estado o con la estrategia de hechos consumados el nacionalismo españolista se considera el único, el verdadero. Y hoy como entonces, se propone en competencia con los nacionalismos periféricos. Con la salvedad que el nacionalismo españolista, por la fuerza de las armas, ha tenido siempre las de ganar y los nacionalismos periféricos las de perder. Armas y báculo se dan la mano, se necesitan mutuamente.

Los ideólogos del franquismo sabían la enorme relevancia política de la identidad católica en la concepción de España como estado unitario. Y el nacionalcatolicismo legitimó, a cambio de privilegios, la política de dominación y el modelo centralista del estado franquista. Por eso, para ambos, para la política centralista y para la Jerarquía españolista, la incuestionable unidad de España no es vista sólo como un hecho histórico sino como una esencia permanente.

Ojalá seamos capaces de reconducir este proceso envenenado hacia el diálogo.

13 juliol 2010

Jaume Botey és llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia i professo a la UAB

MENTIDES I FALSETATS A TELEMADRID. AIXÒ ÉS PERIODISME?

TOT CONTINUA IGUAL? NO! PITJOR!

NO HA CANVIAT RES! OI?.

24 D'ABRIL DE 1932. RAMBLES DE BARCELONA.

10 DE JULIOL DE 2010. PASSEIG DE GRÀCIA DE BARCELONA

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM.

10 de juliol de 2010. Crònica d'una manifestació

Òmnium dóna les gràcies al milió i mig de participants a la manifestació del 10 de juliol.

Un quart de cinc, arribo al xamfran Aragó-Rambla de Catalunya (colmado Quilez). Fa una calor tremenda i, com se sol dir, estic suant la cansalada. Entro en un bar proper per a fer un Vichy. Dintre la calor es quasi pitjor, insuportable, així que enllesteixo ràpid i surto novament al carrer. Torno al xamfran on he d'esperar a la Fina i en Francesc. Arriben, com havíem quedat, a tres quarts de sis. Amb ells també venen l'Elisenda i el seu fill petit, en Pau.

Una vegada tots junts ens dirigim Rambla Catalunya amunt(un munt de gent es troba fent el mateix recorregut que nosaltres) fins arribar a la cruïlla amb el carrer de València. Intentem incorporar-nos a la manifestació per aquest carrer. Impossible! Ens hem de quedar quinze-vint metres abans d'arribar al Passeig de Gràcia, tot es troba col·lapsat. En aquest punt, sense moure'ns, estem més d'una hora. Decidim anant caminant, sortejant a la gent, pels costats dels edificis. A la alçada de Consell de Cent, els quatre que venen amb mi, veient la impossibilitat de començar a caminar, decideixen tallar per cor de la manifestació i segui per Consell de Cent fins arribar a Pau Claris des d'on baixarien a Gran Via. Jo em quedo perquè volia seguir el curs de la marxa. Es llavors quan ens assabentem que el cap ja estava a Plaça Tetuan i que hi ha gent fins a Francesc Macià.

El cap de la manifestació ja no és el pactat, centenars de persones s'incorporen a ella per la part de devant, la qual cosa fa que el col·lapsa sigui monumental.

A poc a poc ens anem movent, pas a pas. Hi ha gent de tots els colors: independentistes de tota la vida, nous independentistes (la política espanyola dels últims anys i els actes anticatalanistes, a més de la sentència; a fet que molts, moltíssims, canviem les nostres conviccions), nacionalistes, qui creia que l'Estatut encara és recuperable, molts que volen continua dintre l'Estat però amb altres condicions, qui no té cap interès en la política... Gent gran, homes i dones que van passar la guerra, que van patir els anys de dictadura i repressió; homes i dones que, després de tant patiment, pensaven que, abans de morir, podrien veure la seva terra, el seu país, lliure i normalitzat; també la seva llengua, la seva cultura; tan segles oprimides i represaliades. Gent en cadires de rodes. Pares amb els fills a colliber, als cotxets, de la mà (aquests son el futur del nostre país i desitjo que no hagin de lluitar per seus drets com ara, per desgràcia, ho hem de fer). Gent jove, nois i noies que, en lloc d'anar-se'n a la platja, a ballar, a la muntanya; van decidir estar presents i donar suport a la convocatòria; és el seu futur i per ell han de lluitar. Gent de mitjana edat els quals, segurament, com jo, van estar presents a la gran manifestació de l'11 de setembre de 1977 on, al crit de "LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D'AUTONOMIA", més d'1 milió de persones vàrem sortir al carrer. Que il·lusos que vam ser llavors, pensant-nos que Espanya canviaria. Nouvinguts, persones que s'han arrelat al nostre país o estan en el procés de fer-ho. Persones de totes les classes socials, diferents tendències (segurament hi havia, també, qui havia votat al PP), nascuts aquí i allà, arribats d'arreu del territori. Vingueren autocars de Galícia, Euskadi, País València, Occitània, Andorra, Balears... Gent de parla catalana, aranesa, castellana, anglesa...

M'emocionà veure moltes persones en cadires de rodes. Una senyora de més de noranta anys, mig estirada en una cadira, reclinada, conduïda per la seva filla, i que s'anava posant bé l'enganxina amb el lema "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Una lluitadora incansable i que ens ha de donar valor i força per a continuar fins a aconseguir l'objectiu i el destí que, com a poble, ens mereixem. Unes altres àvies abocades a les finestres d'una residència de la qual penjava una senyera. Un pare que portava al fill, un nen amb la síndrome de Down, a colliber. I sobre tot, el cant del nostra himne, Els Segadors, el qual, espontàniament, tothom cantava una i una altra vegada.

Pas a pas arribo al final de la marxa, tres hores després del seu inici. Eren les nou de la nit. Allà, on hi havia un plató de TV3, molta gent jove s'ho estava passant d'allò més bé, cantant, ballant i cridant tota mena de consignes. Ah!, pensava, qui tingués aquesta edat...

Vàrem gaudir d'aquesta marxa entre un milió cent mil (dades de la Guàrdia Urbana) i un milió i mig de persones (dades de la organització). No va haver cap incident, cap vidre trencat, cap mobiliari urbà malmés, res. Un petit incident quant alguns van increpà al president Montilla i que no va arribar a més. Possiblement va ser aquesta la raó per la qual el cos de seguretat va decidir que, el President, acabés abans. Una jornada reivindicativa, pacífica, on de nou es va veure el tarannà del poble Català al que em sento orgullós de pertànyer i per qual posaré el meu granet de sorra per tal de assolir la seva plena normalitat.

La informació donada per alguns mitjans madrilenys parla de 55.000. Quina manera de manipular-ho tot. No m'estranya perquè sempre ho fan. Personalment he assistit a algunes manifestacions:

"11.09.1977: En Barcelona, un millón de personas se manifiestan para pedir el retorno de las instituciones de autogobierno, con ocasión de la Diada. (wikipedia). (algunes fonts parlaven de 1,5 milions)

"23.10.1977: Concentración de 1.000.000 de personas con motivo del regreso del exilio del entonces presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas." (elmundo.es)

"23.11.2000: Unas 900.000 personas participan en Barcelona en la manifestación convocada para condenar el asesinato del ex-ministro Ernest Lluch a manos de la banda terrorista ETA." (elmundo.es)

"11.03.2004. En Barcelona se manifestaron 1,5 millones, con el lema Avui jo també sóc madrileny (Hoy también soy madrileño). Atentados del 11 de marzo en Madrid" (Wikipedia).

Puc assegurar, jo que he estat a totes les mencionades, que la del passat dissabte 10, era igual o podia ser superior a la que més persones van assistir-hi de totes les anteriors. Deuen pensar que els seus lectors i/o televidents són uns ximples i, qui sap, veien el que es veu, tot ès possible.

¿Què es pot esperar de molts mitjans de comunicació que ens odien i que, a més, la seva línia editorial és manipuladora, extremista, incendiaria, partidista...? Fins que quelcom greu no passi (cada dia estic més convençut que és el que desitjan) al país no tindre prou i, fins i tot, podrien seguir atiant el foc de l'odi i la discòrdia. El mal que fan!

Dissabte 10 de juliol de 2010, més d'un milió de catalans vam sortir al carrer al crit de :

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

SOM UNA NACIO, NOSALTRES DECIDIM. 10 de juliol de 2010

Fa una estona que he arribat de la manifestació; estic cansat, les cames em fan figa (un ja té una edat) i no puc posar accents perquè no em va bé l'ordinador. I us estareu preguntat... a que ve tot aquest rotllo?, oi?. Doncs que faré una entrada, sobre la tarda d'avui i les meves sensacions, demà o dilluns, tanmateix no puc estar-me de deixar-hi una petita pinzellada del que ha estat, així que penjaré unes fotos...

Senyeres de totes les mides: quatribarrades, estelades blaves, estelades grogues, de sas Illes... Segurament alguna hi hauria d'haver de l'Aragó, encara que jo no les hi vaig veure.

El futur està garantit amb ells i elles.

En Pau, en braços de la seva mare, vivint la que, segur, va estar la seva primera manifestació, i quina!, multitudinària i pacífica, per la reclamació dels nostres drets i llibertats. Ell tindrà pocs records però els pares li explicaren el que va estar i com i d'aquesta manera tindrà l'orgull de haver-hi participat.

Alguns s'han treballat molt la senyera.

Tota mena de gent i condicions, d'arreu del país.

esperant començar a caminar.

Els castellets no podien faltar i aquests s'ho han passat d' allò mes be.

Senyeres noves i d'altres amb unes quantes manis a sobre i torrades pel sol de la balconada.

Ensenyes d'uns altres països, portades per nouvinguts integrats al nostra.

I el gos també ha volgut manifestar-se pels seus drets com membre de ple dret de Catalunya.

Crec que tots signàvem ara per aquesta retallada.

Quina raó que te aquesta pancarta.

Moltes gracies als pares de la nena i nen de les fotos per la seva aprovació per a que surtin en aquest bloc. La veritat es que, aquestes, no els hi fan justícia perquè son molt més macos en viu i en directe. Per cert, sento no haver demanat els noms i no poder posar-los.

Vagi per endavant que, la mani, ha estat molt, moltíssim millor del que en un principi m'esperava.

Apa, d'aquí a poquet més.

Un milió i mig de ciutadans omplen Barcelona per la independència

L'independentisme col·lapsa Barcelona en una manifestació sense precedents · La guàrdia Urbana rebaixa la xifra a un milió cent-mil manifestants · La capçalera que es va negociar durant una setmana es desfà sota la pressió dels participants -> font : vilaweb.ca

INDEPENDÈNCIA

AQUESTA TARDA HI ANIRÉ! TOTS A LA MANIFESTACIÓ... CAP TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NI CAP POLÍTIC NI CAP PAIS... NINGÚ POT DIR-ME NI DICTAR-ME QUE SÓC I QUE EM SENTO... CATALÀ!!, ÚNICA I EXCLUSIVAMENT, UN SENTIMENT QUE MAI NINGÚ PODRÀ TREURAME'L. HAN ACONSEGUIT QUE JA NO TINGUI CAP DUBTE.

NI ESTATUT, NI CONCERT ECONÒMIC, NI FEDERALISME... RES DE TOT AIXÒ... NOMES INDEPENDÈNCIA. DESLLIURAR-NOS D'AQUEST PAÍS OPRESSOR QUE ENS OFEGA, QUE ENS VOL ANIQUILA COM A POBLE, COM A NACIÓ... QUE VOL LA FI DE LA NOSTRA CULTURA, LA NOSTRA LLENGUA...

HA ARRIBAT L'HORA DE DI PROU!!

PER LA CONSTITUCIO CATALANA!
INDEPENDÈNCIA, JA!

10 DE JULIOL, L'HORA DE LA GENT

La nació catalana, és la gent, som nosaltres. Cadascú de nosaltres en té un bocí, perquè Catalunya és una cosa de tots, és la suma de tots aquests bocins que cada català i catalana té a les seves mans.

El dissabte 10 de juliol a les sis de la tarda a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona hi ha d'haver la nació completa, diversa i plural com som nosaltres, però completa. No hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l'oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l'hora. Totes les altres causes ja tenen qui les defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres. No podem permetre que el futur l'escriguin uns altres per nosaltres i per això, com fan les societats democràtiques, hem de sortir a dir no a una sentència que vol impedir que el poble català arribi fins allà on vol arribar i que siguin respectades les seves decisions a les urnes.

Només si hi anem, el futur podrà ser diferent, perquè el futur és a les nostres mans. Catalunya ens necessita.

Passa-ho!
Fes-ho!

Tots a la mani, i senyeres als balcons!

SOMNIEM

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Conforme van passant les hores, d'ençà que es va saber que el Tribunal Constitucional va dictar sentència i vàrem començar a saber detalls d'aquesta, el meu enuig ha anat en augment. Molt més sentint els diferents "líders" polítics.

A Madrid, villa i capital del regne, els dos grans partits espanyols es barallen per portar-s'hi el gat al aigua dient l'un i l'altra que han guanyat. Guanyar el què? Què han ben fotut a Catalunya i als catalans?

Mariano Rajoy : "ara toca acatar la sentència i mirar al futur amb ganes de concòrdia, i que ens ocupem dels problemes dels espanyols". Espanya les institucions funcionen, "encara que de vegades, i això s'haurà d'arreglar en un futur, ho facin amb retard".

Quins collons que té! Per cert, qui s'ha d'ocupar dels problemes dels catalans? Vostè? La senyora Camacho?. "Ganes de concòrdia"? Doncs comencem bé! Estem ben arreglats! Els déus ens agafin confessats si el Partit Popular arriba a la Moncloa.

Sánchez Camacho : «Ara ja tenim un Estatut plenament constitucional que ens representa a tots», el Tribunal Constitucional «ha donat la raó» als que van recórrer l'Estatut –entre els quals hi ha el PP–, va aprofitar per donar per «tancat el debat estatutari» després de comentar que tots els polítics del Partit Popular comparteixen la satisfacció per la sentència.

Senyora, aquest no és l'estatut que vaig votar o sigui que, en tot cas, ha de ser el seu que, segurament, va votar NO o, simplement, va decidir no anar-hi. Sí, es ben cert que per la seva cara de satisfacció, cada vegada que fa alguna declaració i surt a les notícies, està força orgullosa de que Catalunya (per cert, també el seu país) hagi sortit greument perjudicada. Felicitats!

Rodríguez Zapatero : "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"

El president espanyol va mentir i, per que sembla, la mentida és un dels seus senyals d'identitat. La seva credibilitat, si alguna vegada l'ha tinguda, està sota mínims dintre i fora.

Miquel Iceta : "La sentència no és un fracàs per Catalunya, sinó un entrebanc".

El senyor Iceta no està confós i diu el que sent i és que, s'ha de tenir present, parlem d'un dirigent del PSC que, com savem, és el mateix que PSOE.

De la Vega : "el TC ha ratificat pràcticament la totalitat de la validesa i constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya i confirma l'avenç de les competències de Catalunya" "La resolució significa una completa derrota a les posicions del PP que ha patit una derrota en tota regla"

Això i no un altra consideració és el que interessa al PSOE-PSC i PP-PPC. Qui serà el que traurà més profit d'aquesta sentència. Com a les eleccions, tots guanyen, ningú perd i, en aquest cas, si que es pot dir que ambdós . Només perd Catalunya que continua sota el jou de l'estat espanyol.

Millor no continuar perquè hores d'ara hi ha per donar i vendre.

Penós que deu funcionaris de l'estat espanyol es passin per folre el que tot un poble a decidit i, com no podria ser d'un altra forma, els partits que els han posat en el càrrec, a dit, aplaudeixen i se senten satisfets perquè és el que esperaven dels seus patrocinats.

L'única lectura positiva que podem extreure és que, amb aquesta actitud, ens obren els ulls a tots els catalans, independentistes i els que no ho eren. Molts ja ho érem però ara hi han molts més que comencen a ser conscients amb qui ens estem juguen el pa i la sal. Que no podem anar junts amb qui ens neguen el ser nosaltres mateixos, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostra desig de autogovern... Qui ens boicotegen els productes fets a casa nostra... Qui dia sí i dia també ens increpen, ens insulten... Qui durant dècades ens han estat espoliant... Qui prefereix que les empreses estiguin en mans de qualsevol altra país abans que de Catalunya... Un país on atacar el nostra dóna vots... On la caverna mediàtica diu el que li bé de gust en contra nostra sense que ningú li posi límit...

Avui més que mai hem de dir:

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.
Lluis Llach

HAN ACABAT AMB L'AUTONOMIA, ÉS L'HORA DE L'AUTODETERMINACIÓ

Senyor President Montilla, què vol dir que s'ha d'acatar la sentència de l'Estatut? No ho entenc! Què no era clar que el TC no estava legitimat per a modificar-lo i que no podia passar per sobre de la voluntat del poble?

¿Hem de acceptar que la paraula "nació", al Preàmbul" estigui seguida de "no té eficàcia jurídica"? Què no es donava per suposat? I la frase "la indissoluble unitat d'Espanya"? I que el català no és llengua preferent amb les administracions? ¡Que collons que el Síndic de Greuges hagi de passar per "Defensor del Pueblo"! I el finançament? També han tocat el tema del control de les caixes d'estalvi... Anirem sabent més retallades

No tenien prou amb les d'Alfonso Guerra que ara l'acaben de guillotinar.

Les declaracions de la vicepresidenta del "Gobierno", de la Vega; de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho; són per a sucar-hi pa. La senyora Camacho ens diu que "els catalans hem d'estar contents i units perquè ja tenim un Estatut totalment constitucional". La senyora de la Vega també està satisfeta hi diu que el PP ha perdut perquè només s'han tocat quaranta i escaig articles dels cent catorze recorreguts pel Partit Popular. El que no ens diu és que els que s'han retallat són els més importants del text. Aquesta també ens diu que Catalunya ha sortit més enfortida. Aquestes senyores pensen que som idiotes? S'adonen de les bestieses que diuen?

La classe política segueix pensant que el poble és ximple.

Ja està bé! Diguem prou! No ens deixem sotmetre de nou! No em sento representat per aquest text ni per la clase política.

No ens tornem a agenollar! Reclamem el dret d'autodeterminació!