El 6 de juliol de 1985 el Camp Nou es va omplir de gom a gom. Cent mil persones s'aplegaren a l'estadi per a assistir al concert més multitudinari en la història d'un cantautor català. LluisLlach, el cantant de Verges (Baix Empordà), va oferir el seu concert més nombrós i el qual es convertí en tot un fenomen sociològic arreu de Catalunya.
Autocars procedents de tota Catalunya arribaren plens de gent entusiasta per a prendre part de la que seria una històrica jornada. Des de ben d'hora al matí Barcelona s'omplí de seguidors entusiastes del cantant. A primera hora de la tarda, abans de començar el concert, els voltants de l'estadi era un formiguer.
L'ambient, dintre, indescriptible. L'animador anava dient els autocars i els orígens. La gent, entusiasmada, aplaudia. Gent que va trobar un petit negoci venen espelmes.
El concert, com deia, memorable. Uns més, uns menys, saviem les cançons. Tots fèiem de cor. Recordo que van repartir la lletra d'Abril 74 i tothom; amb les espelmes, que prèviament havíem comprat, enceses que il·luminaven l'estadi; la vàrem cantar mentre LluisLlach feia segons de silenci.
L'última cançó va ser l'Estaca. El Camp Nou va esclatar. Tots aixecats, amb les mans entrellaçades, movent-nos acompassadament cap a un costat i a l'altre, i cantant-la. Els focus instal·lats per al concert il·luminant al públic la qual cosa feia que s'anessin veient grups "a trossos" com cantaven i movien. Una apoteosis final digna del espectacle que, cent mil privilegiats, vàrem pogué gaudir. Tots vam quedar enlluernats.
Es va editar un doble LP de la gravació en directe :
Avui 19 de maig es commemora el 50è aniversari dels "Fets del Palau".
Els primers mesos de 1960, a Barcelona, va haver un important moviment ciutadà en contra del que, en aquelles dates, era el director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga y de la Serna.
El diumenge 21 de juny de 1959, a l'església de Sant Ildefons, a la Travessera de Gràcia de Barcelona; molt molest perquè la missa de nou es deia en català, sortí del temple cridant: "Todos los catalanes son una mierda".Això va fer que hi hagués un moviment de rebuig molt important en contra del director de La Vanguardia. La idea va partir d'en Jordi Pujol. Finalment, el 7 de febrer de 1960, el nom de Luis Galinsoga ja no figurava com a director a la capçalera del rotatiu. Les campanyes en contra d’ell el va fer dimitir.
Degut al rebuig creixent a Catalunya (va tenir el seu moment alguit amb la visita que, Franco, realitzà a Barcelona el 30 d’abril del mateix any, on se’l va rebre de la manera que es mereixia, i se’n va anar amb la cua entre les cames) en contra de la dictadura, el Régimen va muntar l’anomenada Operación Cataluña, consistent a cedir el castell de Montjuïc a la ciutat, una Carta municipal per a Barcelona i la compilació del dret civil català.
Dins d'aquests actes de desgreuge envers Catalunya, es va organitzar un concert de l'Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana, per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall, i al que havien d'assistir les autoritats franquistes. Aquestes van suprimir, del programa, l'himne "El Cant de la senyera".
La manipulació imposada a l'Orfeó Català amb censures i quotes no només es considerava una intromissió política, sinó que furgava directament en el fons de la identitat i sentiments dels catalans.
Joves de l'Acadèmia de Llengua Catalana, acompanyats d'altres amics i activistes, estaven decidits a anar al Palau de la Música Catalana a cantar l'himne prohibit davant dels ministres de Franco.
Jaume Casajoana (1930-2001), integrant de L'Acadèmia, s'entrevistà amb Jordi Pujol. Planejaven fer una de sonada. La gent es movia. Reunions i compra massiva d'entrades. Una cinquena part de les butaques del galliner i una quantitat important del primer pis quedarien ocupades per policies de paisà.
El 19 de maig de 1960, dia dels fets, la policia va entrar al Palau abans que el públic ocupant les butaques estratègicament, de tal forma que, als integrants de l'Acadèmia, els era impossible agrupar-se, quedant dispersos i envoltats de policies.
El concert començà enmig d'una gran tensió que es palpava en l'ambient. Algunes persones van ser detingudes per repartir fulls amb la lletra d'"El cant de la senyera", que havia estat vetat pel governador,
Al tercer acte, quan arribà el moment en què s'havia d'haver interpretat la cançó prohibida, tot el Palau, de peu dret, es posà a aplaudir durant minuts i minuts, sense deixar sentir els cantaires que interpretaven un altre peça. No s'acabava mai... De sobte, quan els aplaudiments minvaven, va aparèixer, a la primera filera del galliner, un home alt i fort, era Josep Espar, que, dempeus i amb una veu potent, començà a cantar: "Pel damunt dels nostres cants..."Li seguien la resta de membres de l'Acadèmia i el public assistent. Tots van cantar amb ell i esclatà l'escàndol.
Les forces del mal es desfermaren. "¡A ése! ¡A ése!", bramaren. S'intercanviaren cops de puny, la gent no només es defensava, sinó que atacava, la policia estava sorpresa. Els sentiments estaven per sobre de la prudència, i la dignitat, per damunt de la claudicació. El cor de l'Orfeó s'hi va afegir al cant. Era una barreja de cants, crits, cops i aplaudiment. El ministre d'Educació, Jesús Rubio, exclamava: "Esto es impresionante ¡Dios mio! ¡Esto es increible".
Van ser detinguts vint persones, entre elles, Joan Amigó, Enric Bastardas, Jaume Casajoana, Ignasi Espar, Magí Sanmartí, Lluís Maria Sunyer i Lluís Porcel. Tots ells membres de l'Acadèmia de Llengua Catalana. Van ser apallissats i torturats pels agents de la Brigada Social.
El dia 22 a la nit, tres dies després dels Fets del Palau, va ser detingut Jordi Pujol.
La policia culpà, tot i no ser al Palau, Pujol de ser el cap de tot aquell moviment emergent. El 13 de juny de 1960 li van fer un "consejo de guerra" i el menaren a la presó amb set anys de condemna. Aquest fet motivà una llarga i extensa campanya, l'anomenada "Pujol-Catalunya". En el seu parlament al judici, Pujol va dir: "Som una joventut que puja lentament però obstinada".
"Todos los catalanes son una mierda" de Xavier Polo. (Raval Edicions SLU, Proa. Abril 2005)
Al damunt dels nostres cants
aixequem una xenyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
"Let It Be" és l'àlbum 12è i últim publicat per la banda de rock britànica "The Beatles". Va ser llançat al mercat el 8 de maig de 1970 pel segell de la banda poc després l'etiqueta Apple va anunciar la ruptura i separació del grup.
Les sessions d'enregistrament del disc (que per aquell temps es deia "Get Back", al·ludint al regrés a les arrels rockanroleres del grup) van començar a ser filmades, en 1969. pel cineasta Michael Lindsay-Hogg.
Encara puc recordar el dia que vam anar a veure, d'estrena, la pel·lícula "Let It Be", al cinema Aquitània de Barcelona (avui Filmoteca de la Generalitat de Catalunya). Un dia plujós que no va impedir que hi hagués gran expetació i llargues cues per a entrar-hi.
Ruth Elizabeth Davis, "Bette Davis" (Lowell, Massachusetts5 d'abril de 1908 - Neuilly, França, 6 d'octubre de 1989) actriu nord-americana de teatre, cinema i televisió. Caracteritzada per la seva voluntat de jugar amb personatges antipàtics, estava molt ben considerada per les seves actuacions en una sèrie de gèneres cinematogràfics, des de melodrames contemporanis, pel·lícules d'època històrica i comèdies, encara que els seus grans èxits van ser en els papers de drames romàntics. Les seves interpretacions estan caracteritzades per seus ulls embruixants, les seves actuacions intenses i profundes i la seva presència encisadora que "omplia la pantalla" malgrat la seva petita estatura.
Quant al 1937, Bette Davises revelà contra els caps del seu estudi, la Warner Bros., podria haver estat representant un dels seus propis guions o almenys el tipus de guió que ella volia. Aquesta ferocitat, amb vint-i-vuit anys d'edat, li havia servit per a passar d'una escola de teatre de províncies a Nova Anglaterra, fins a arribar a la primera fila d'estrelles de Holywood on va estar considerada una actriu de cinema sense igual.
Sovint nomenada com "The First Lady of the American Screen," Bette Davis va creà un nou tipus d'heroïna de la pantalla. Era una dona alliberada en una indústria dominada per homes. Coneguda com una actriu capaç d'interpretar una varietat de papers difícils i de gran abast, la qual cosa va fer que s'establís un nou estàndard per a les dones de la gran pantalla. També va ser independent fora de les pantalles, les seves lluites amb els peixos grossos dels estudis van ser llegendàries. Amb una carrera que abasta sis dècades, pocs en la història del cinema van poder rivalitzar amb ella en longevitat i atractiu.
El seu caràcter li va crear una reputació de persona difícil per a treballar, malgrat tot va crear un nou precedent per a les actrius. Al 1942, va ser la dona més ben pagada als Estats Units d'Amèrica.
La vida personal de la Davis va ser tan dramàtica com la seva forma d'actuar. Es va casar quatre vegades. Amb el tercer marit va tenir una filla, Barbara Merrill (als setze anys va canviar legalment el seu nom pel de Barbara Davis). Va adoptar dos nens, Margot i Michael, mentre es casava amb el seu quart marit.
Amb una carrera de més de cent pel·lícules, Bette Davis va canviar la forma en què, hollywood, tractava a les actrius. Al 1977, va ser la primera dona en ser honorada amb la "American Film Institute's Lifetime Achievement Award." Als setanta-cinc anys, Bette Davis patí una mastectomia a causa d'un càncer de mama. Nou dies més tard, va tenir un vessament cerebral. Malgrat el seu delicat estat de salut, va continuar actuant fins a la seva mort.
Va ser deu vegades nominada per als Oscars de Hollywood, aconseguint l'apreciada estatueta en dues ocasions, per les pel·lícules : "Dangerous" (Perillosa) (1935) de Alfred E. Green i "Jezebel" (1938) de William Wyler.
Una de les nominacions va ser per "What Ever Happened to Baby Jane?", 1962 de Robert Aldrich, en la que compartia el protagonisme amb la actriu Joan Crawford. Si Bette Davis l'hagués guayat, s'hauria fixat un nombre rècord de victòries per a una actriu. Segons el llibre "Bette & Joan - The Divine Feud" de Shaun Considine, les dues tenien una llarga vida d'odi i gelosia mútua. La Crawford va fer campanya activa contra la Davis perquè no guanyes l'Oscar a la millor actriu i, fins i tot, li va dir a l'Anne Bancroft, que també competia per l'estatueta, que si era ella l'anomenada com a millor actriu i era incapaç d'acceptar el premi, Joan estaria feliç d'acceptar-lo en el seu nom. Segons el llibre (i això pot o no ser 100% cert, però és una peculiar anècdota), la nit dels Oscars, Bette Davis es trobava de peus en un ala del teatre a l'espera de sentir el nom de la guanyadora. Quan Maximilian Schell, encarregar de presentar les nominacions, va anunciar que Anne Bancroft era la guanyadora a la Millor Actriu, per la pel·lícula "The Miracle Worker" (1962) de Arthur Penn, Bette Davis va sentir una mà gelada a la seva espatlla i la Crawford que li deia: "Perdoni, he de recollir un Oscar".
L'última aparició pública va ser al festival de cine de Sant Sebastià de 1989. Quan Bette Davisva rebre la invitació per anar al Festival, segurament va quedar perplexa. El motiu no era el d'un homenatge a la seva llarga i brillant carrera, sinó la retrospectiva que aquell any dedicaven al director James Whale, amb qui ella havia treballat en una ocasió, i breument, a la pel·lícula "Waterloo Bridge" (1931). Però no li va importar tan modesta oferta.
Va arribar a Sant Sebastià al calurós setembre de 1989, ja molt malalta. El càncer se li havia generalitzat i els metges li aconsellaven repòs total. Però els seus càlculs eren diferents: la cita de Sant Sebastià podria transformar-se en un homenatge a ella mateixa, i no estava disposada a perdre l'oportunitat d'acomiadar-se de la vida en llaor de multituds. Aquest podria ser el millor adéu.
La seva mala salut, però, no la perdonava, i va emmalaltir en concloure les dures activitats que ella mateixa havia programat. Va rebutjar als metges espanyols i va decidir ser atesa en un hospital francès.
Li va perdre la seva desconfiança, i en aquell temps preciós es va jugar la data de la seva mort. A París ja res van poder fer per ella, i va morir 15 dies després de l'últim sopar a Sant Sebastià, aquell en el que va voler agrair privadament, als organitzadors del Festival, l'oportunitat de sentir-se aclamada i estimada. "M'heu tornat la vida", va dir.
Va ser enterrada al Cementiri "Forest Lawn - Holywood Hills" de Los Angeles, junt a la seva mare, Ruthie, i la seva germana, Bobby. En la seva làpida està escrit: "She did it the hard way."
Michael Merrill, fill de Bette Davis, i Kathryn Sermak, assistenta i amiga personal, són els marmessors testamentaris. En la seva memòria van crear "The Bette Davis Foundation", la qual ofereix ajuda financera als joves prometedors actors i actrius. Meryl Streep va rebre el primer "BetterDavisLifetimeAchievementAward" al 1998.
(Dedicada al seu fill, al rebre carta de la seva muller , en la que li deia que no menjava més que pa i seva)
La cebolla es escarcha cerrada y pobre.
Escarcha de tus días y de mis noches. Hambre y cebolla, hielo negro y escarcha grande y redonda.
En la cuna del hambre mi niño estaba. Con sangre de cebolla se amamantaba. Pero tu sangre, escarchada de azúcar, cebolla y hambre.
Una mujer morena, resuelta en luna, se derrama hilo a hilo sobre la cuna. Ríete, niño, que te tragas la luna cuando es preciso.
Alondra de mi casa, ríete mucho. Es tu risa en los ojos la luz del mundo. Ríete tanto que en el alma al oírte, bata el espacio.
Tu risa me hace libre, me pone alas. Soledades me quita, cárcel me arranca. Boca que vuela, corazón que en tus labios relampaguea. Es tu risa la espada más victoriosa. Vencedor de las flores y las alondras. Rival del sol. Porvenir de mis huesos y de mi amor.
La carne aleteante, súbito el párpado, el vivir como nunca coloreado. ¡Cuánto jilguero se remonta, aletea, desde tu cuerpo!
Desperté de ser niño. Nunca despiertes. Triste llevo la boca. Ríete siempre. Siempre en la cuna, defendiendo la risa pluma por pluma.
Ser de vuelo tan alto, tan extendido, que tu carne es el cielo recién nacido. ¡Si yo pudiera remontarme al origen de tu carrera!
Al octavo mes ríes con cinco azahares. Con cinco diminutas ferocidades. Con cinco dientes como cinco jazmines adolescentes.
Frontera de los besos serán mañana, cuando en la dentadura sientas un arma. Sientas un fuego correr dientes abajo buscando el centro.
Vuela niño en la doble luna del pecho. Él, triste de cebolla. Tú, satisfecho. No te derrumbes. No sepas lo que pasa ni lo que ocurre.
Miguel Hernández, 1939
Video gentilesa de: pandeeuropa
ELNIÑO YUNTERO Carne de yugo, ha nacido más humillado que bello, con el cuello perseguido por el yugo para el cuello.
Nace, como la herramienta, a los golpes destinado, de una tierra descontenta y un insatifecho arado.
Entre estiércol puro y vivo de vacas, trae a la vida un alma color de olivo vieja ya y encallecida.
Empieza a vivir, y empieza a morir de punta a punta levantando la corteza de su madre con la yunta.
Empieza a sentir, y siente la vida como una guerra, y a dar fatigosamente en los huesos de la tierra.
Contar sus años no sabe, y ya sabe que el sudor es una corona grave de sal para el labrador.
Trabaja, y mientras trabaja masculinamente serio, se unge de lluvia y se alhaja de carne de cementerio.
A fuerza de golpes, fuerte, y a fuerza de sol, bruñido, con una ambición de muerte despedaza un pan reñido.
Cada nuevo día es más raíz, menos criatura, que escucha bajo sus pies la voz de la sepurtura.
Y como raíz se hunde en la tierra lentamente para que la tierra inun dede paz y panes su frente.
Me duele este niño hambriento como una grandiosa espina, y su vivir ceniciento resuelve mi alma de encina.
Le veo arar los rastrojos, y devorar un mendrugo, u declarar con los ojos que por qué es carne de yugo.
Me da su arado en el pecho, y su vida en la garganta, y sufro viendo el barbecho tan grande bajo su planta.
¿Quién salvará a este chiquillo menor que un grano de avena? ¿De dónde saldrá el martillo verdugo de esta cadena?
Que salga del corazón de los hombres jornaleros, que antes de ser hombres son y han sido niños yunteros.
27 de març de 1973, l'actor Marlon Brando (Omaha -Nebraska-, 3 d'abril de 1924 - Los Angeles -California -, 1 de juliol de 2004) rebutjà l'Oscar al millor actor que, la Acadèmia de Hollywood, el va concedí pel seu paper de "Victor Corleone" en la pel·lícula "The Godfather". No es presentà a l'entrega de les estatuetes i, en el seu lloc, va enviar a una actriu nord-americana d'origen indi, qui, en el seu discurs, es manifestà en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules hollywoodianes.
23 de març de 1904 neix, a San Antonio (Texas), Lucille Fay Le Sueur, coneguda en el món cinematogràfic amb el nom de Joan Crawford. Considerada com un dels mites del Setè Art.
Va portar una vida sexual promiscua, amb homes i dones. Betty Davis, amb qui va protagonitzar "What Ever Happened to Baby Jane"?, de Robert Aldrich (1962) (Què se n'ha fet de Baby Jane?), va arribar a dir d'ella: "Va anar amb totes les estrelles masculines de la Metro, excepte amb la Lassie". Ambdues es tenien un odi mutu, arribant a ser unes aferrimes rivals dins i fora del món del cinema.
A la dècada dels 30 va ser una de les estrelles més populars de la Metro, arribant a compartir cartell, fins en vuit ocasions, amb en Clark Gable. L'última pel·lícula dels dos com a protagonistes va ser : "Strange Cargo" de Frank Borzage (1940).
Es casà cinc vegades. L'últim marit va ser Alfred Nu Steele, president de la firma Pepsi-Cola. A la mort d'aquest va deixar, a la Crawford, com a membra de la mesa directiva d'aquella empresa. Quan la seva carrera cinematogràfica va declinà, es va dedicar més als negocis.
Les seves ocupacions empresarials, religioses (es va fer de l'Església de la Cienciologia als anys setanta) i l'alcoholisme van fer que s'anés allunyat del cinema.
Un dels treballs més celebrats va ser la interpretació de "Vienna" en la pel·lícula "Johnny Guitar", de Nicholas Ray (1954), coprotagonitzada amb l'actor Sterling Hayden qui va dir, referint-se al seu caràcter: "No existeixen els suficients diners a Hollywood perquè em decideixi a tornar a treballar al costat de Joan. I m'agraden els diners"
La seva última pel·lícula va ser "Trog", de Freddie Francis (1970). Es retirà definitivament del cinema.
En 1945 guanyà l'Oscar a la millor actriu per la seva interpretació de "Mildred Pierce" en la pel·lícula del mateix nom, de Michael Curtiz, amb Jack Carson com a coprotagonista. Va ser la pel·lícula de Joan Crawford per excel·lència i la va recuperar de "les cordes" i la rellançà de nou després de la Guerra.
Joan Crawford no va estar present a la cerimònia de lliurament dels Oscars adduint que estava malalta. Mentre la escoltava per la ràdio. Quant es va assabentar que havia guanyat, va cridar a la premsa a la seva habitació i va acceptar el guardó.
La Crawford va sobreviure a tot. Va ser una estrella durant cinquanta anys, i semblava capaç d'elevar-se per sobre de totes les irrellevàncies, les destralades conspiratives, les seves actuacions exagerades i les crítiques dolentes. Era més important per a ella que el públic l'estimés, i milers ho van fer en les diferents fases de la seva carrera.
F. Scott Fitzgerals una vegada va escriure d'ella: "No pot canviar les seves emocions enmig d'una escena sense haver de passar per una espècie de desfiguració de la seva cara com ho faria Jekyll i Hyde"
Joan Crawford va morir el 10 de maig de 1977, a Nova York, als 73 anys.
video gentilesa de "sanyorker" Fonts utilitzades : Llibre “Leading Ladies”, Don Macpherson and Louise Brody Wikipedia i altres de la xarxa
El 17 de març de 1930 es va començà a construir un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de New York. Entre la 5th Avenue i la West 34th Street es troba l'EMPIRE STATE BUILDING el qual va ser, durant 23 anys, l'estructura més alta del món feta per l'home. També, en 41 anys, no va tenir rival d'entre els gratacels de la ciutat. Aquest record ho va perdre amb l'aixecament de la Torre Nord del World Trade Center al 1972. Amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 aquell va recuperar la primacia en el skyline de la gran urbs.
