SEPTEMBRE (QUEL JOLI TEMPS) - BARBARA

Ha arribat setembre, la tardor la tenim a sobre, l'estiu haurà deixat, per a més d'un, records d'algun "amour fou". Amors impossibles els quals, el temps estival, ha ajudat a encendre'ls i creure'ls cegament però que, a la fi, seran tan sols un record. Per alguns un record feliç i superable i per a altres amarg i difícil de remuntar. Tanmateix, pensaments incomfesables, records d'haver tingut, entre els braços, l'amor de la vida. Com veure un estel fugaç, així escoltar els cants de sirenes...

Jamais la fin d'été n'avait paru si belle.
Les vignes de l'année auront de beaux raisins.
On voit se rassembler, au loin les hirondelles
Mais il faut se quitter. Pourtant, l'on s'aimait bien.

Quel joli temps pour se dire au revoir.
Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.
Sur la fumée des cigarettes,
L'amour s'en va, mon cœur s'arrête.
Quel joli temps pour se dire au revoir.
Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.

Les fleurs portent déjà les couleurs de Septembre
Et l'on entend, de loin, s'annoncer les bateaux.
Beau temps pour un chagrin que ce temps couleur d'ombre.
Je reste sur le quai, mon amour. A bientôt.

Quel joli temps, mon amour, au revoir.
Quel joli soir pour jouer ces vingt ans.
Sur la fumée des cigarettes,
L'amour nous reviendra peut-être.
Peut-être un soir, au détour d'un printemps.
Ah quel joli temps, le temps de se revoir.

Jamais les fleurs de Mai n'auront paru si belles.
Les vignes de l'année auront de beaux raisins.
Quand tu me reviendras, avec les hirondelles,
Car tu me reviendras, mon amour, à demain...

NIT DE SANT JOAN. RECORDS D'INFANTESA

El 23 era el primer dia de vacances d’estiu. S’havien acabat les classes i el curs. Qui més qui menys havia aprovat tot la qual cosa significava que no tindríem que estudiar durant els mesos estivals. Bé, sí, fe alguns deures de repàs, una mena de quaderns “Santillana”.

La vigília de Sant Joan era una jornada de molta feina per a la canalla. Totes les noies i nois (més dels segons que de les primeres), des de després de l’esmorzar, anàvem de casa en casa, de botiga en botiga, de taller en taller. Totes les portes del nostre carrer i dels propers eren literalment assaltades per una “horda” de nanos en busca de tot allò que fos susceptible de ser cremat: mobles i trastos vells, capses de fusta i cartró de fruites i aliments, trossos de fusta i encenalls i serradures del torner del carrer. El veïnat ja tenia cura en guardar tot lo vell i per llençar, sabia que el vint-i-tres passarien les criatures del carrer a recollir-lo. A poc a poc anàvem formant una bona pila de tot el que anàvem arreplegant i que finalment i irremeiablement acabaria sent part de la nostra “monumental” foguera.

Ah!, però també disposàvem d’una estratègia per a la “camioneta”: vehicle de l’ajuntament encarregat de recollir les piles de fogueres abans de que comencessin a cremar. No estaven permeses encara que hi havia per tot arreu. Nosaltres no podíem permetre quedar-nos sense el nostre foc de Sant Joan... Per la tarda, d’hora, apilàvem una petita quantitat de fusta i fèiem veure que aquella era la nostra foguera. Normalment passava la “camioneta” i s’enduia la llenya. Després de això començava la feina de fer la pila definitiva. Els materials destinats al foc estaven amagats a les porteries “amigues” i patis interiors de cases. Una vegada apilats tots els materials confeccionàvem el que seria la culminació i corona de la nostra meravellosa foguera, el ninot.

Encara no era de nit i no la podíem encendra així que no ens quedava un altra que vigila la més que provable tornada de la “camioneta”.

Teníem vigilants a les dues cantonades del carrer (el meu carrer era curt, amb una entrada per Casteràs i una sortida a la carretera de Sans). S’encarregaven de controlar que no s’acostés el camió de confiscar la llenya de les fogueres. Si el veien venir donaven l’avís ràpidament i llavors, tots, en un esforç comú, amagàvem el màxim de llenya possible.

Ja de nit, i després de salvar un munt de peripècies, preníem foc i començava la nostra NIT DE SANT JOAN. Al voltant del foc tot era festa i jocs. També hi havien pares que s’afegien a la festa o que, des de bon principi, estaven amb tots nosaltres participant com si de canalla es tractés.

Alguns tenien la sort de tenir petards, pocs. Principalment bombetes i el que llavors deien “garibardis” (es rascava contra la paret i cremava fent un soroll particular. Amb el temps aquests es van prohibir perquè van descobrir que era verinós). Res de coets, piules, “xinos”, trons... Tota aquesta mena de articles que es veuen avui en dia.

Les nostres famílies eren pobres, molt pobres, però que ve que ens ho passàvem. No necessitàvem gaire per a gaudir de la festa, de l’amistat, de la nostra foguera, dels nostres humils i escassos petards, de l’entrepà que, la mare, ens havia preparat per al sopar...

Sant Joan en els primers anys seixanta. Records del passat i homenatge pels que ja ens han deixat.

La Nit de San Joan - Jaume Sisa

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos al calçat damunt les brases.
Al cei van de berbena ocells i astres.
I augment les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un fillet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, dei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somnlin
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anra del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni Àngel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i qué més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)

Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Aquesta nit de Sant Joan...

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

"MIREM A TRAVÉS DE LES ESQUERDES"

Crisi, guerres, fam, milions de refugiats i desplaçats, canvi climàtic, destrucció de boscos i rius, massificació, corrupció... Tot això és on, ara mateix, el món es troba immers. Tenim nosaltres alguna responsabilitat?. ¿Hem pensat, ni que sigui per un moment, si podem fer quelcom per a variar aquest rumb funest?. ¿Ens fa, la nostra comoditat, tancar els ulls i mirar a un altra costat?. Hem de començar a "mirar a través de les esquerdes" i preguntar-nos en què podem ajudar, què podem fer nosaltres en favor de la terra...

Si no és així, què deixarem als nostres fills?

"No heretem aquesta terra dels nostres avantpassats, la prenem prestada per als nostres fills." dita Sioux

Nine Inch Nails - Right Where It Belongs

See the animal in his cage that you built
Are you sure what side you're on?
Better not look him too closely in the eye
Are you sure what side of
the glass you are on?
See the safety of the life you have built
Everything where it belongs
Feel the hollowness inside of your heart
And it's all
Right where it belongs

What if everything around you
Isn't quite as it seems?
What if all the world you think you know
Is an elaborate dream?
And if you look at your reflection
Is it all you want it to be?
What if you could look right
through the cracks?
Would you find yourself
Find yourself afraid to see?

What if all the world's inside of your head
Just creations of your own?
Your devils and your gods
All the living and the dead
And you're really all alone?
You can live in this illusion
You can choose to believe
You keep looking but you can't find the woods
While you're hiding in the trees

What if everything around you
Isn't quite as it seems?
What if all the world you used to know
Is an elaborate dream?
And if you look at your reflection
Is it all you want it to be?
What if you could look right
through the cracks
Would you find yourself
Find yourself afraid to see?


Nine Inch Nails - Right where it belongs (Just on pertany)

Mira l'animal en la seva gàbia que tu vas construir
Estàs segur del costat en què et trobes?
Millor no mirar-lo massa a prop als ulls
¿Estàs segur de la part
del vidre en què et trobes?
Mira la seguretat de la vida que has construït
Tot a on li pertany
Sent la plenitud dins del teu cor
¿I tot està…
adequadament on pertany.

Què passa si tot el que t'envolta
No és com sembla?
¿Què passa si tothom que creus que coneixes
És un elaborat somni?
I si mires el teu reflex?
És tot el que voldries que fos?
¿Què passaria si poguessis mirar
a través de les esquerdes?
¿Podries trobar-te a tu mateix…
trobar-te a tu mateix espantat de veure?

Què passa si tothom està dins del teu cap
Només creacions pròpies?
Els teus dimonis i els teus déus
Tota la vida i la mort
I estàs real i totalment sol?
Pots viure en aquesta il·lusió,
Pots triar creure.
Segueixes buscant, però no pots trobar el bosc,
Mentre estàs amagat entre els arbres.

¿Què passa si tot el que t'envolta
No és com sembla?
¿Què passa si tothom que creus que coneixes
És un elaborat somni?
I si mires el teu reflex?
És tot el que voldries que fos?
¿Què passaria si poguessis mirar
a través de les esquerdes?
¿Podries trobar-te a tu mateix…
trobar-te a tu mateix espantat de veure?




un bri d'esperança

LLIBRE D'ABSÈNCIES. EN RECORD D'EN DAVID.

ELS OBJECTES

La certesa de tu no m’abandona,
viu en objectes compartits que havíem
estimat molt i que jo estimo encara,
forteses de no res que m’acompanyen
ara que tu te n’has anat per sempre.

Tot és or a la guerra dels silencis
i escreix de tu si tanco els ulls per veure’t.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)


QUASI ELEGIA

Faig recompte i no em manca cap imatge.
A les golfes dels anys i amb poca empenta
faig recompte de mi per evocar-te.
Teu és ara l'espai de privilegi
entorn del qual em cerco i m'edifico,
i teu el buit que empleno amb la mirada
cada cop que el silenci em trenca els versos.
Escric per tu i en cada mot hi arrisco
tot un futur que tu no podràs veure
però et pertany, perquè és l'espai que havíem
somiat junts, escric per fer més pura
la quietud, més clara la bellesa
i la vida molt més harmoniosa.
L'amor em mou, l'amor a cada cosa,
per ínfima que sigui, i l'esperança
de desvetllar, com més la veu se senti,
més afany per comprendre'n la profunda
simplicitat i estimar-la amb més força.
De tot arreu la vida em sol·licita
i em sento viure arreu, mentre tu vetlles
l'espai de mi mateix que saps que sempre
t'ha de pertànyer per més anys que visqui
i em somrius des del teu ignot exili.
Faig recompte de mi: no pas gran cosa,
prou que ho saps bé, però em complau poder-te'l
oferir com aquell pom de flors seques
que vas posar-me damunt de la taula
i va durar mentre tu t'esllanguies.

Miquel Martí i Pol (Llibre d'ansències 1984)

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI. Deu anys sense servei militar obligatori.

Avui fa deu anys que el govern espanyol va suprimir el servei militar obligatori. Aquesta fita va ser sobretot possible gràcies als objectors de consciència, molts dels quals van patir judicis i presó per sol fet de fer prevaler la decisió de la seva consciència.

Encara que a mi m'hagués agradat més no fer-la vaig estar, durant catorze llargs mesos, a Càceres. Els tres primers al campament de Santa Ana. Recordo la inutilitat d'aquells dies d'instrucció en els quals, principalment, t'ensenyaven a marcar el pas i desfilar per al dia de la tan "patriòtica" "jura de bandera". Tot era molt "kafkià" però recordo quan s'adjuntaven a totes les companyies i fèiem l'assaig complet de la "jura". El comandament que la dirigia feia posar genoll a terra (un genoll a terra i l'altra flexionat) al crit (això sí, molt castrense) "rodilla en tierra", llavors els dos mil o tres mil reclutes havíem de "clavar" el genoll en el sòl. El comandament cridava: "no se ha oido". La primera vegada pensava "però que cony s'ha de sentir?". Ho vaig saber al moment, pretenia que, literalment, piquéssim amb el genoll en el ciment del camp d'instrucció i, naturalment, que se sentís el cop. Fot-te!, no estaria parlant seriosament!. I tan seriosament que parlava ". Suposo que molts ho feien però jo no, no estava disposat a fotre'm els genolls. Una altra història era picar el subfusell i que, per descomptat, es sentís ... Que bestieses!.

Com tots els que van fer la mili obligatòria, podria explicar una i mil anècdotes, però no us avorriré amb això.

Sí comentar que vaig poder suportar tot aquell temps gràcies als amics i companys, que em van ajudar en els moments complicats i amb els qui vaig compartir molts i inoblidables moments. Uns quants d'aquells amics, després de tants anys, encara els conservo, senyal de l'estreta amistat que ens va unir. Gràcies a tots!

Per sort, tot allò ja és història i ara, als joves, no se'ls talla la seva vida per aprofitar-se d'ells i tenir esclaus al servei del poder militar.

LA PORTA DEL CEL

Obriu des d'aquí ... és una porta que està dins teu.

Si el paradís no és més bell que això, vull viure per sempre ...

I recorda, aquest concepte de bellesa ho has après tu sol.

No és una herència cultural, és qüestió de sensibilitat ...

Ja pots entrar i sobrevolar amb els teus somnis.

No és la primera vegada que em sento "au".

Escenaris naturals perquè actuïs en el teu millor paper ...

Pena que anem tan depressa ...

Cada detall de vida es torna un miracle quotidià.

I lo petits que som davant de tanta grandesa.

Però junts, estem compartint un moment de "consciència".

Un simple cirerer del Japó ...

Sembla que aquest mestre, pinta sense parar ...

Pot ser que un sol sospir, mogui els molins adormits.

Deixa lliure els teus sentits.

Admira la pau que solem destruir.

Mira quanta transparència ens falta encara ...

No li canviïs els colors, el sol s'encarregarà de fer-ho.

Començo a comprendre l'idioma de cada so ...

Tot depèn del compromís que assumim amb ella.

Deixem la porta oberta ... algú necessitarà tornar ...

FELIÇ DIA DE PÀSQUA! / ¡FELIZ DÍA DE PASCUA! / HAPPY EASTER DAY! / ハッピーイースターデイ

FELIÇ DIA DE PÀSQUA!

¡FELIZ DIA DE PASCUA!

HAPPY EASTER DAY!

イースターデイ

DIUMENGE DE RAMS, QUI NO ESTRENA NO TÉ MANS.

Venga, espabilaros!. Cridava la mare mentre ens preparàvem per a sortir cap a “Can Mantega” (jardins del barri barceloní de Sants, on es troba l’església de Sant Joan Maria Vianney). Queréis dejar de pelearos!, Haber si acabáis de vestiros de una vez... Queréis hacer caso!. Llegaremos tarde, como siempre!

Aquells diumenges de rams eren especials. La tradició manava estrenà alguna peça de roba i nosaltres, que no teníem ni un duro, ens costava complir-la. Tanmateix sempre hi havia algun veí del carrer que, de tant en tant , donava a la mare roba usada dels seus fills, era llavors quan, els quatre o algú dels germans, “estrenàvem”: un jersei, uns pantalons curts (sempre curts fins als catorze anys). No, no penseu, ens feien la mateixa il·lusió que si fossin recent tretes del seus embolcalls. Lo important era porta quelcom “nou”.

I arribàvem a ”Can Mantega”. La gent s’havia espavilat i les primeres fileres es trobaven agafades. No ens quedava un altra que estar una mica enrera encara que, com a nens, ens anàvem ficant, entre el bosc de cames, cap endavant.

Abans havíem anant saludant a tots els amics de l’escola. No en va aquesta estava al mateix barri, igual que tots els seus alumnes... els germans Barquero, el Creix, el Caminal, els germans Alonso, l’Ernesto (“cara cesto”), els Cabrera, la Vives... I tants d’altres, però la memòria em falla i no puc recordar-los.

I començava l’acta... A poc a poc anaven sortint, de dintre del temple, els dotze apòstols i l’ase amb Jesús de Natzaret muntant-lo. Arribava l’hora de l’apoteosi, quan tothom feia picar les palmes i palmons contra el terra. Rams de llorer i d’olivera agitats al vent. Cridant ben alt: “osana, osana... viva el Hijo de David”..

Les palmes i palmons ben guarnits, amb caramels penjats i llacets de tots tipus: grans, petits, mitjans. D’un color, de varis, del Barça... Per la grandària i la quantitat de guarniments, podies arribar a la conclusió de la importància familiar. És clar, moltes, més que el poder econòmic, era l’aparença. Anaven bé empolainats, i, aquest, sí estrenaven: pares, fills, avis, tiets i tietes. Tots portaven quelcom nou, lluent.

Nosaltres no portàvem ni palmons ni palmes. Algun ramet de llorer o d’olivera que la mare comprà uns dies abans o bé que li havien donat al mercat.

I nosaltres sempre a la guait, no fos cas que caigués algun caramel, dels seus llocs a palmes i palmons, i no estiguéssim a temps de replegar-lo.

I era l’hora del capellà. Tot cofoi ell, sabent-se el “poderós de la festa” i amb qui la mare es barallà a l’hora de què, els seus fills, havien de rebre la primera comunió. Peró aquesta és una altra historia que, algun dia, caldrà explicar.

Mossèn feia la seva pregaria i relatava l’entrada de Jesús a Jerusalem i com va ser aclamat, per la seva població, com el messies tant de temps esperat.

La cerimònia finalitzava amb la benedicció de les palmes i palmons i de rams de llorer i olivera.

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans...

NO HI HA CAP MOT DE CONSOL

Matí d'un diumenge de desembre. Un dia ras i clar i fred, molt de fred i trist, molt trist. A la zona alta de Mataró, darrere l'hospital, a la ctra. Cirera, es troba el crematori. Vaig arribar a quarts de nou. La incineració estava prevista per a dos de deu. A poc a poc van començar a arribar els pocs, familiars i amics, que acompanyaríem als pares, la Lisa i l'Andrés, a la trista i dramàtica cerimònia: el comiat i posterior incineració de la seva filla, l'Elia, de sis anys.

Dos dies abans, divendres a tret de alba, moria en l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares no ho volien, no ho podien creure. El dia abans, a la tarda, estava bé, res feia presagiar que, unes hores després, la seva estimada Elia, ja no hi seria. Els pares, totalment destrossats, no volien cap mena de cerimònia ni res que se li sembles. De fet no li van comunicar a ningú tret de la família més propera. Em vaig assabentar per una amiga comuna, companya de feina del pare de l'Elia. Li vaig trucar passades unes hores i va ser dur, duríssim ... Mai havia escoltat una persona tan abatuda, tan desfeta. A l'endemà, dissabte, vaig anar, amb dues amigues més, a casa dels pares. Què podíem fer?, què podíem dir?. Res! cap mot podria assossegar la desesperació d'aquells pares. Una forta abraçada i la companyia en el dolor. L'Andrés parlava i parlava, no deixava de fer-ho i, sobre tot, és retreia un munt de coses. La Lisa no deia res. Els dos ploraven, tota l'estona, desconsoladament. Colpia sentir que no volien viure, que si ho feien era perquè tenen una altra filla i, per ella, han de tirar endavant. Tot el que deien era colpidor.


Els pares van arribar a un quart de deu, fortes i dilatades abraçades, cap mot. Silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i un intens fred que et travessava els ossos i et congelava l'ànima i més plors... però, cap mot. No hi a res que es pugui dir davant una fatalitat com aquesta. No va haver cap cerimònia ni flors (llevat d'un ram de gladiols el qual, juntament amb una carta de la germana i una foto, portaven els pares perquè acompanyessin a l'Elia en el viatge etern que estava apunt de començar), ni recordatoris... L'Elia portava un vestit nou, sense estrenar, que havia de fer servir al març, en el casament de una tieta. Els funcionaris del crematori van arribar aprop de les deu. Llarga i dura espera i més silencis. La Lisa i l'Andrés van entrar a veure-la i acomiadar-se i van sortir més destrossats, si això era possible. Ràpidament van marxar cap a casa, sense comiats ni condols; només silenci i plors i angoixa i incredulitat i desesper i turment i aquell intens fred que arribava a les entranyes.

Cerquem respostes però no les hi ha. Ningú té una explicació per a casos com aquests. ¿Per què s'ha arrencat, d'arrel, la vida d'una criatura de sis anys?

Han passat tres setmanes però encara no puc fer-me a la idea, ningú se la pot fer.

Elia, allà on siguis, pensa que els teus pares volen estar amb tu però encara no poden, no els hi arribat l'hora de partir. Espera'ls i, quan arribin, dóna'ls la mà, ensenya'ls el camí i digues-los quant els estimes. Ells tindran una llarga i dura travessia per aquesta vida però el retrobament serà el final als seus patiments. L'hora del seu descans.

"...quan en el camí de la vida no pugui avançar, no em donis consells, dóna'm la teva mà i deixa'm plorar..."