ES REOBRA EL MOLINO

Aspes girant, neons, vedettes, ballarins i ballarines, plomes, tacons impossibles, cuixes i carns... La flor i nata de la societat política i civil de Catalunya i Barcelona... El dilluns 18 es van reunir per a assistir-hi a la reobertura de "El Molino". El famós teatre de variettes del Paral·lel barceloní, després de tretze anys tancat, va reobrir les portes. L'edifici ha estat totalment reconstruït, només la façana principal ha quedat dempeus, amb la cara rentada.

El teló s'ha aixecat i ha començat la funció.

Tanmateix, al carrer hi ha un altra show el qual es presenta, si hi cap, més cridaner, amb menys llums però més plomes, més tacons i més disfreses. Molts hi volen arribar a primeres vedettes i, per aconseguir-ho, no dubten a fer mans i mànigues. Com a messies, salvadors de la seva pàtria (que no és la meva), prometen impossibles, menteixen, fan aflorar el pitjor de les persones i les enfronta. "Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres amb vestit d'ovelles, i per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu" (Mt 7, 15-16).

La falsa profeta del PP. La seva lluita aferrissada en pro de tot el que significa espanyol i espanyolitat... La seva lluita aferrissada contra tot el que és català i catalanitat... És possible que, tot allò, la dugui a guanyar uns quants vots més dels que en té ara però, de segur, no la durà més enllà d'on han arribat els que l'han predecit, és a dir... la puntada al cul i l'ostracisme. La proscripció li arribarà amb tota seguretat però, fins que això no passi, ella i els seus hauran fet mal, molt de mal. Qui sap, és possible que, donat la divisió que s'està creant en el si de la societat catalana, la deterioració sigui irreparable. Ella estarà cofolla d'haver fet el millor per Catalunya i mai, a la resta de la seva vida, reconeixerà les seves males arts, les bastes mentides, el seguidísme vers els seus superiors del carrer Gènova Madrileny... Tot per a aconseguir fer-se un furadet, un nom entre els actors d'aquest país però, com tothom sap, d'actors i actrius hi han hagut, i hi ha, de bons i de dolents i, aquesta senyora, pertany al segon grup: al dels dolents, malintencionats, malèvols, malvats...

El Rivera, senyor que, ni en el millor dels seus somnis, pensà que podria aconseguir un escó al Parlament de Catalunya. Ell, que el van nomenar, president del seu partit, a dit. Ciudadanos, creat per un grup de ressentits, rancuniosos amb Catalunya. Insatisfets de la seva vida. Carronyers! Uns personatges que, al poc temps, van abandonar la "associació" creada i van emigrar al partit de la Rosa Díez, UPyD. I, en el millor dels casos, van "desaparèixer" del mapa polític i no tan del mediàtic.

Ciudadanos, va aconseguir tres escons de diputats al Parlament. Dels tres diputats, només Rivera utilitzà el català a l'hemicicle. Naturalment, com no podia ser d'un altra manera, és permès l'ús del castellà, faltaria més. Tan el català com el castellà son idiomes oficials. El senyor Robles i el senyor Domingo, no el feien servir per desconeixement de l'idioma. Després d'un cisma al grup Mixt, els tres diputats van agafar camins diferents. El senyor Robles deixà l'escó i va passar a formar part de UPyD. El senyor Domingo continuà com a Diputat però per lliure. També es presentarà per UPyD a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells, que volien salvar, als espanyols, de "les urpes independentistes, catalanistes...", van acabar barallats entre ells. Només tres i no es posaven d'acord, però volien canviar el país.

Ara, Rivera, promet treure l'obligació de tenir el nivell C de català pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya. I, jo, em pregunto: com pensa que serem atesos els catalanoparlants?. Potser, aquell senyor, creu que ens conformarem a ser atesos en castellà? Qui sap si, el que pensa, és que podem tornar a èpoques franquistes. Tant és el que pugui pensar el personatge, no cedirem! Té gràcia que, ell, vagi pregonant el bilingüisme. Tanmateix, podria fer el mateix amb el castellà, que no sigui obligatori, llavors "bona nit i tapa't".

El PP i Ciudadanos es disputen les carronyes, disposats a arribar on faci falta per a assolir els seus objectius.

"Cómeme el coco, negro"

BARCELONA, CIUTAT COSMOPOLITA?

Preocupant, molt preocupant són alguns canvis que, en els últims deu anys, han hagut a Catalunya en general i Barcelona en particular.

A aquestes alçades tothom és al corrent dels aldarulls (batalles) que ahir, aprofitant les concentracions per la vaga general, van protagonitzar unes vuit-centes persones, d'entre disset i trenta anys, per centre de Barcelona. Diuen que són grups anti-sistema, okupes, anarquistes... Grups perfectament organitzats i en contacta entre ells per les xarxes de comunicació. Fins i tot tenen alguna emissora de ràdio. Jo els poso a tots al mateix sac i considero que són un vividors, lladres, bruts... Un grapat de malfactors.

Quaranta tres persones van ser detingudes només a Barcelona. Quinze són estrangers (italians, anglesos, francesos, veneçolans...) i tres menors d'edat. Avui mateix s'ha detingut un altra noi qui duia un receptor de ràdio de la guàrdia urbana i posats uns pantalons, marca Levi's, els quals encara duien el xip anti-robatori. Recordo que van assaltar la botiga de Levi's que hi ha a la Gran Via amb Passeig de Gràcia. Un quaranta per-cent dels detinguts ja tenien antecedents policials.

El centre de la capital catalana, com és habitual, era ple de ciutadans que feien les seves compres, anaven o venien dels seus llocs de treball, treballadors que es manifestaven per la vaga general i milers de turistes gaudint d'un dia a la nostra ciutat. Qui més qui menys pot fer-se una idea del perill que, aquests atacs, representen per a la integritat física de les persones. No sé si els responsables polítics esperen la mort (com va passar a Atenes) d'algun ciutadà per a començar a prendre mesures contundents contra aquests actes.

Amb la passivitat i permissivitat de les autoritats barcelonines, catalanes, policials i judicials; el fenomen s'ha anant instal·lant a la nostra ciutat i, sembla ser, cada vegada són grups més nombrosos i més agressius.

Està clar que, Barcelona, s'ha convertit en un focus d'atracció per a tota mena de gent. La ciutat comtal ha sigut i és cosmopolita però no crec que, aquest adjectiu, sigui l'idoni per aquests fenòmens.

Milers i milers de turistes ens visiten durant tot l'any però, també, venen, i, s'instal·len : joves sense ofici ni benefici que es dediquen a fer d'okupes i a aprofitar qualsevol acte, celebració, festa... per a realitzar la seves agressions. Les bandes de peruans que any rere any roben els turistes que transiten per l'AP7. Carteristes que són detinguts centenars de vegades i continuen amb la seva "feina". Grups dedicats a sostreure cables de les xarxes de telefonia, elèctriques, ascensors, equips de rec de camps de cultius... Sense sostre de tota Europa que dormen i fan la seva vida als carrers de la ciutat. Joves "skaters" que practiquen la seva afició a la via pública i sobre el mobiliari urbà. Prostitutes de l'Europa de l'Est que tenen el seu lloc de treball a les carreteres d'arreu. Segur que em deixo uns quants...

No anem bé!

Fotografies: Oriol Clavera i Jordi Borràs

Fotografies: Oriol Clavera i Jordi Borràs

Incidents a la plaç Catalunya al costat del Banesto okupat. Foto: Oriol Clavera

http://www.naciodigital.cat/galeria/610

Fotografies: Oriol Clavera i Jordi Borràs


Fotografies: Oriol Clavera i Jordi Borràs

Els antisistema incendien les barricades

"LO QUE LES UNE"

La Alícia Sánchez Camacho, presidenta del partit Popular de Catalunya, contínuament fa servir la frase "lo que nos une". L'ha repetit tantes vegades que m'ha estat impossible no pensar, a diari, què volia dir. Què és el que ens uneix? Avui m'ha vingut la llum i sé què és allò tan important per a la Camacho. Passant per la Rambla m'he adonat que, penjada del balcó de la seu de UPyD, hi ha una pancarta on, al costat dret de la famosa frase, hi ha copia del carnet d'identitat de la Rosa Díez. Ves per on, el dni és el que uneix a la Camacho, la Díez i el Rivera i, tots plegats pensen que, aquell, també lliga als catalans. Beneïts, que errats que van.

A internet he trobat la foto de la pancarta i, al balcó, hi ha un senyor (sembla ser que és Juan José Román, ex-C's, responsable d’organització del comitè provincial d’upyd a Barcelona) que està fent una salutació al més pur estil Aznariano. És a dir, que a més del dni, també comparteixen les formes...

JUGAR AMB FOC. REFLEXIONS D'UN CRISTIÀ DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

Jugar con fuego. Reflexiones de un cristiano después de la manifestación del 10J
Jaume Botey

Quienes crean que lo ocurrido con la manifestación del pasado sábado en Barcelona es pasajero van equivocados. Fue la manifestación de un corrimiento de suelo profundo, resultado de una irritación colectiva que viene de lejos. No, los catalanes no se volvieron todos locos de un plumazo. No sale un millón y medio de personas a la calle porque sí. Desde que en 2004 el Gobierno de la Generalitat se propuso la reforma del Estatuto, el PP desató una virulenta e insólita ofensiva contra Catalunya, que en parte cuajó en el resto del estado. Cobró cuerpo un debate acerca de la unidad de España como bien moral, se dio alas al nacionalismo españolista y centralista, se acusó a Catalunya de insolidaria.

Algo se ha hecho mal, muy mal, y el resto de España debe entender. La sociedad civil entera, los presidentes de las grandes corporaciones empresariales, directivos de todas las entidades financieras, los rectores de todas las universidades, decanos de todos los colegios profesionales, cartas colectivas de miles de intelectuales de todos los signos, más de 1500 entidades culturales convocantes, no se han cansado de proclamar que se ha jugado con fuego, que la provocación del PP con su recurso y el Constitucional con la sentencia han encendido la mecha en la pólvora, que se sobrepasaron todas líneas rojas de respeto que nunca debían de haberse sobrepasado. Se han herido sentimientos, y esto tiene difícil arreglo. Han conseguido lo que el franquismo no consiguió en años: la opción independentista se ha abierto paso por primera vez en el espacio central de la política catalana. PP y el Constitucional convertidos en los grandes aliados del independentismo! La manifestación se había convocado contra la sentencia y para defender el Estatuto, pero la gente pasó de Estatuto. El grito era ya independencia, “Adiós España”, fue lo más coreado. Siembra vientos y recogerás tempestades.

El daño causado es inmenso y lo vamos a pagar todos. Probablemente los efectos de la sentencia no se verán a corto plazo. Probablemente la calle y la escuela seguirán siendo bilingües y las leyes aprobadas en estos cuatro años de sentencia-pendiente no serán modificadas. Pero el tema no está ya en la sentencia en sí, o si se mantiene el 85 o 90% del Estatuto, sino en la sensación de humillación y de burla, de desprecio, de falta de lealtad, de agravio comparativo. La manifestación marcó un punto de inflexión. A partir de ahora la política española estará marcada por Catalunya en la misma medida en que lo ha estado hasta ahora por Euskadi. Aquí será la desafección, el alejamiento mental, la conciencia de pertenecer a otro mundo, la sensación de hartazgo. El eslogan “Los políticos y los jueces pasan, los pueblos permanecen y ganan” en un contexto de independentismo era un fenómeno impensable hace sólo cinco años en Catalunya. Quienes durante años hemos trabajado bajo la lógica del diálogo hemos fracasado. De golpe nos hemos visto superados por la lógica de la confrontación.

En este contexto y como creyente me preocupa extraordinariamente la postura de la Jerarquía, y en concreto la de la Conferencia Episcopal Española (CEE). Por su responsabilidad también en esto, porque no hace tanto también ella, con sus declaraciones y manifestaciones, en la calle atizó el fuego de la confrontación y en la COPE insultó y sembró odio contra Catalunya. El 3 de noviembre del 2002 la CEE emitió un documento inspirado en el pensamiento político de Rouco y Cañizares “Sobre la valoración moral del terrorismo en España”, cuya última parte titulada “el nacionalismo totalitario” produjo un profundo malestar entre los obispos, clero e iglesia de base de Catalunya y Euskadi: confundiendo “nacionalismo” con “totalitarismo”, sin ninguna referencia al franquismo como totalitarismo ni al nacionalismo españolista y centralista de nuevo cuño, y sacándose de la manga el nuevo argumento de la unidad de España como “un bien moral”.

Afortunadamente desde 1985 la Jerarquía de la Iglesia en Catalunya, en el documento “Les arrels cristianes de Catalunya” había reafirmado su histórica posición de soporte y acompañamiento de la cultura catalana y sus legítimas expresiones políticas, siguiendo el discurso de Juan Pablo II en la UNESCO en el que el papa aplicaba para los colectivos los mismos Derechos que los Derechos Humanos individuales: libertad, respeto a la lengua y la cultura, etc.

El entonces obispo de San Sebastián, Juan Maria Uriarte, consideró que debía distanciarse de la postura de Rouco y Cañizares. Muchos obispos catalanes coincidían con el obispo de San Sebastián. Ante esto y ante la pérdida de las elecciones por el PP tras su empecinamiento de atribuir el atentado de 11-M a ETA, el sector más españolista de la CEE consideró que debía pronunciarse de nuevo y lo hizo el 7 de enero de 2005, apelando al documento de 2002 y condenando de nuevo sin especificar los “nacionalismos totalitarios”. A partir de entonces los obispos encabezaron por primera vez y en repetidas ocasiones multitudinarias manifestaciones y se expresaron, sobre todo en la COPE a través de los tristemente portavoces Jiménez Losantos y César Vidal.

Pero no bastaba. Rajoy y el PP exigieron más. Hacía falta una nueva Instrucción Pastoral que completara la anterior. Una vez más se quería forzar a la CEE a posicionarse a favor de la posición política del PP. que no cejaba en su actitud belicosa en el parlamento y en la calle. La CEE convocó una Asamblea Extraordinaria los días 21 y 22 de junio de 2006 para discutir y aprobar este documento, pero previendo su contenido se suscitaron importantes recelos entre la sociedad civil y en la misma CEE y se decidió aplazar el debate hasta otoño. Finalmente Fernando Sebastián, entonces arzobispo de Pamplona, fue el encargado de coordinar los trabajos de un nuevo texto que, finalmente, con el título “Orientaciones morales ante la situación actual de España” fue aprobado el 23 de diciembre. En él el tema del nacionalismo, sin duda el asunto que había despertado mayor expectación, quedaba diluido en el último capítulo acerca de consideraciones morales.

Además de los prelados de las diócesis catalanas y vascas, muchas voces se habían levantado contra la posibilidad de un documento episcopal que sancionara la tesis de la unidad de España como un bien moral. Entre ellas, una treintena de católicos catalanes, entre los que figuraban obispos, dirigentes religiosos y renombrados políticos afirmando que “la supuesta unidad (de España) no es un bien pastoral sino un propuesta política” y que “adoptar una tesis política, ajena totalmente al Magisterio pontificio, significaría de hecho expulsar a una parte de los católicos que no comulgan con una visión unitaria y centralista”.

Cañizares y Rouco habían expresado en infinidad de ocasiones la teoría del “bien moral” de la unidad de España ante todos los medios sociales, religiosos y políticos (Club S.XXI de Madrid el 20 de enero del 2004 frente a la cúpula del PP). Son de destacar los “sólidos!” argumentos históricos, teológicos y bíblicos que utiliza Cañizares: el fundamento de la unidad se remonta al año 589 en el III Concilio de Toledo con ocasión de la consagración del rey Leovigildo como“Conquistador de nuevos pueblos para la Iglesia Católica”. O en la Reconquista nacida en Covadonga como “Cruzada que forjó una Patria para recristianizar España”. Isabel la Católica, merece el título de Santa ya que durante su reinado “el valor de la salvación de las almas de los súbditos que le habían sido confiados se convierte en la razón principal de su política” y autoriza a Cristóbal Colón “para que fuera a las nuevas tierras para la evangelización, que fue la razón final y básica de tal autorización” (homilía en el Pilar de Zaragoza, 11 octubre 2005), iniciando con ello la gloriosa gesta de la Hispanidad. Posteriormente, con la aparición del protestantismo, la España del siglo XVI será el gran “modelo de fidelidad a la Iglesia en su lucha contra la herejía. Sin la unidad de los pueblos de España estas grandes empresas no hubieran sido posibles. La derrota del Islam en Lepanto fue posible porque España era una unidad política. Por eso la España unida se hace acreedora del título de “nación escogida para ser la espada y el brazo de Dios”. Y así podríamos seguir con las valoraciones que Cañizares hace de la incorporación de la Corona de Aragón, del sometimiento por la fuerza de Catalunya etc. Creíamos que la visión maniquea y mitificada de la historia había terminado con la moderna historiografía. Lo peor de esta visión no es que sea sectaria, sino su ignorancia e infantilismo.

Más peregrino si cabe es el argumento bíblico: la existencia de España ya consta en la Biblia. España es una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Cañizares no se esconde de decir, finalmente, que se trata de un bien moral porque ha reportado muchos beneficios a la Iglesia. Ante la aceleración vertiginosa del proceso de desmembración territorial debe plantearse que el hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, los nacionalismos que pongan en cuestión la unidad de España son inmorales.

Con este lamentable bagaje intelectual, el Cardenal Cañizares se convierte en martillo de herejes, condena el secularismo de la sociedad española, defiende la COPE como símbolo de libertad, acusa al gobierno español de totalitarismo, condena el diálogo que supuso la tregua de ETA, considera que la Iglesia está perseguida, afirma que “estamos en una batalla en la que se intenta despedazar a la Iglesia”. Se trata de un fundamentalismo religioso sin ningún fundamento, que pretende dar soporte a otro fundamentalismo político. En tanto que fundamentalismos, ni el nacionalismo españolista ni el nacionalcatolicismo tienen necesidad de conectar con el pensamiento, con la cultura, no tienen necesidad de entrar en el debate de las ideas. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso se pueden permitir el lujo de ser ignorantes. Pero tampoco tienen necesidad de conectar con la realidad presente, en el proceso siempre cambiante de la historia. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso pueden permitirse el lujo de vivir de espaldas a la gente, a sus deseos o necesidades.

Que la Jerarquía de la Conferencia Episcopal Española, en lugar de tender puentes y diálogo, haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Catalunya y Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

El nacionalismo españolista está en auge. Impuesto por las armas y el báculo en el pasado lejano, vuelve a estar presente hoy en nuestra vida social. Por razones de Estado o con la estrategia de hechos consumados el nacionalismo españolista se considera el único, el verdadero. Y hoy como entonces, se propone en competencia con los nacionalismos periféricos. Con la salvedad que el nacionalismo españolista, por la fuerza de las armas, ha tenido siempre las de ganar y los nacionalismos periféricos las de perder. Armas y báculo se dan la mano, se necesitan mutuamente.

Los ideólogos del franquismo sabían la enorme relevancia política de la identidad católica en la concepción de España como estado unitario. Y el nacionalcatolicismo legitimó, a cambio de privilegios, la política de dominación y el modelo centralista del estado franquista. Por eso, para ambos, para la política centralista y para la Jerarquía españolista, la incuestionable unidad de España no es vista sólo como un hecho histórico sino como una esencia permanente.

Ojalá seamos capaces de reconducir este proceso envenenado hacia el diálogo.

13 juliol 2010

Jaume Botey és llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia i professo a la UAB

MENTIDES I FALSETATS A TELEMADRID. AIXÒ ÉS PERIODISME?

PP I PSOE RETROBEN EL FILÓ CATALÀ. A ESPANYA JA NO PREOCUPA LA CRISI I L'ATUR, TOTHOM GIRA EL CAP CAP A CATALUNYA "SEMPITERNUS CONSULATIONIS"

A veure si puc tenir una mica de llum i veure cap a on van els trets. Fins fa pocs dies el Partit Popular i Ciudadanos deien, una i mil vegades, que els problemes dels catalans eren altres i que cap ciutadà de Catalunya tenia interès per l'Estatut i que s'havia de treballar pels problemes reals que sí els preocupaven: l'atur galopant, la crisi econòmica, l'ajut a les persones amb dependència... El de sempre.

Ahir, amb l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la llei per a la prohibició de les curses de braus a Catalunya, el Partit Popular i Ciudadanos tornaren a la càrrega. També, com no podia ser d'una altra manera, la majoria de mitjans de comunicació estatals.

Perquè sembla, l'Estatut no era un problema capdal a la vida dels catalans però sí deu ser, segons aquells, un greu daltavall la prohibició dels toros. Jo, particularment, fa dos dies que no puc dormir pensant què faré, a partir d'ara, els diumenges a les cinc de la tarda.

Donarem una ullada a algunes de les declaracions i comentaris fets pels polítics, premsa, "intel·lectuals"...

La senyora Camacho diu que, "el PPC anirà al Congrés i al Senat per canviar la legislació sobre les curses de braus." Tampoc descarta la via del Tribunal Constitucional.

Mariano Rajoy, naturalment, també hi ficà cullerada (qui més) i atribueix la prohibició a "la recerca de diferències absurdes". Considera que amb la votació del Parlament es "restringeixen drets i llibertats dels ciutadans" i "coarta la llibertat dels ciutadans" i confirma les paraules de la Camacho (estic segur que la Alícia va parlar amb un discurs fet des de la seu central "pepera" al carrer Gènova de Madrid) en el sentit de què, el PP, "defensarà la llibertat al Congrés i al Senat".

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que el Parlament ha decidit prohibir les corrides per "trencar els llaços" entre Catalunya i l'Estat i aconseguir que "el que tot el món reconeix com un símbol de la identitat d'Espanya desaparegui de Catalunya". A més, Aguirre creu que la prohibició pretén "enfrontar els espanyols."

Lorenzo Olarte Cullen (ex-president del govern de Canaries), "des de que tinc us de raó sóc nacionalista (espanyol, segur), me he mogut sempre dintre de la ortodòxia constitucional (va iniciar la seva marxa política durant el franquisme)." "Després d'haver-se iniciat des de fa algun temps una implacable persecució contra les curses de toros, per meres raon polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim en l'Estat espanyol." "Perquè segons sembla existeixen alguns que per estimar tant als animals -per ventura per tenir una mica en comú amb ells, com és la irracionalitat. prefereixen abans que el "descabello" del toro, el tir en el clatell del ser humà".

Ángeles González-Sinde (Ministre de Cultura), al seu judici, les curses de braus "clar que son cultura", "tenen molt sentit i plena vigència a 2010", dons s'enmarquen dintre de les "arts de representació de la vida".

ElMundo.es, en portada, hi ha una foto d'en president Montilla junt amb el vicepresident Carod, i sota titulen: "Triunfaron los animales"

Podria col·lapsar el bloc posant comentaris, articles, editorials... tots d'aquest estil. I ja no diguem si començo a referir-me a comentaris dels lectors... Tots, en una paraula... "per a llogar-hi cadires".

Primer recordar que, aquesta llei, a sorgit d'una ILP "Iniciativa Legislativa Popular", avalada per més de 180.000 signatures. Aquesta proposició de llei va complir lo establer en la Constitució Espanyola (art. 87.3 i Llei Orgànica 3/1984 , del 26 de març) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (art. 62.1 i la llei 1/2006, del 16 de febrer). La Mesa del Parlament de Catalunya la va admetre a tràmit i la va passar a la comissió corresponent la qual va elaborar la llei. Finalment va ser el Ple del Parlament qui, en sessió plenària del passat dia 28, la va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra, 9 abstencions i tres diputats que no van votat. Els diputats de CiU i PSC tenien llibertat de vot cosa que no passava amb la resta de partits representats a la Cambra: ERC, PPC, ICV-EUIA i grup Mixt. A aquestes alçades ja tothom coneix tota aquesta informació encara que jo la vull remarcar per a deixar clar, diàfan, que la llei no ha pogut estar més democràtica. Per sort, a Catalunya, la nostra representació parlamentaria és molt més amplia i plural que a Espanya on, com tothom sap, el bipartidisme s'ha imposat en els darrers anys.

A tota la gent que acusen de "llei identitària", "trenca els llaços", "tot el món reconeix com un símbol d'identitat espanyola", "pretén enfrontar als espanyols", "nacionalistes catalans", "alguns que prefereixen el tir en el clatell del ésser humà abans que que el -descabello-", "meres raons polítiques, abrigallades per un sector ideològic que és mínim a l'Estat Espanyol"... Jo els hi diria :

1r. Qui són els identitaris? Nosaltres? NO!, Vostès, que s'embolcallen amb la "roja i guarda", es posen la montera per barret i,ballant sevillanes i tocant les castanyoles, defensen a capa i espasa la seva identitat, la qual cosa no em semblaria malament si no fos perquè volen, exigeixen; que tots i totes abracem el seu nacionalisme sense di ni piu. Els hi recordo que, per aquestes raons, milers de persones van ses assassinades durant i després de la Guerra Civil.

2n. Qui collons està enfrontant a qui?. No van ser vostès qui van presentar el recurs, contra l'Estatut d'Automia de Catalunya, al Tribunal Constitucional? No van ser vostès qui van recollir signatures, per tot el seu territori nacional, en contra d'aquest Estatut? No van ser vostès que, no solament van callar quan tot l'Estat feia boicot als productes catalans, sinó que al justificaven i encoratjaven? ¿No van ser vostès els que van posar una falca publicitaria a Andalusia on s'instava als andalusos a no venir a Catalunya perquè se'ls obligaria a parlar en català i els seus fills no ho podrien fer en Castellà? No són vostès els que neguen la unitat de la llengua catalana? ¿No són vostès els que demanen una aportació extra per a la Comunidad de Madrid perquè, segons la seva presidenta, també és bilingüe? No són vostès que estan en contra del Català a la franja de Ponent? No van ser vostès qui dia sí i dia també, vociferaven la ruptura d'Espanya? No són vostès qui asseguren que el castellà està en perill en Catalunya? ¿No són vostès els que van aprovar la llei (8/1991, de 30 d'abril) contra la tortura als animals a les Canàries, sense que ningú digués res? No són vostès els que van preferir que, Endesa, quedes en mans italianes abans que catalanes? ¿Qui va entregar, a Air Berlin, el premi "Españoles ejemplares", per considerar que havia rebut atacs per part del secessionisme català i balear, desprès de retirar la llengua catalana dels seus vols?... I això podria anant enumerant infinitats d'actes contra nosaltres per part de vostès i els seus seguidors....

La Llei s'ha elaborat i aprovat amb totes les garanties democràtiques i vostès, fent servir el seu tarannà autoritari, anti-democratic, nacionalista ranci i caduc, pretenen anular-la pels mitjans que siguin i, si els va malament ,acudint novament al TC (els hi haurien de fer un despatxet).

3r. S'ha d'estar molt, però que molt malament per a arribar a dir que hi ha qui prefereix el tir en el clatell d'un ésser humà. A més una persona que, la seva carrera política, la va començà amb el règim franquista

4r. Se'm fa difícil aceptar que, la senyora González-Sinde, ministra de cultura, digui que la crueltat que s'empra en les corregudes de toros és art. M'agradaria m'expliquès on és l'art: ¿potser quan la gent embogeix veient al "picador" clavar-li la llança una vegada i una altra al toro? O potser quan el toro li clava les banyes al cavall i aquest treu els bodells a la vista de tothom?. És possible que amb "la suerte de las banderillas"? Ah!, sí, segur que el saltet que dona el "bandellidero" al estil "Rudolph Nureyev". També pot ser quan el "maestro" entra a matar, marcant paquet, amb la seguretat del poc perill que corre donat que, la bèstia, ha estat severament castigada i ferida. La senyora ministra s'ho hauria de fer mirar.

El TC hauria de ampliar plantilla i quedar-se sense vacances. Impossible que donin a la bast amb tot el que, relacionat amb lleis i assumptes catalans, deuen rebre diàriament. A més, donat que van trigar quatre anys per a treure la sentència de l'Estatut, diria que, sas senyories, no són uns cracs en les tasques que se'ls confia. Tanmateix, els magistrats ja no tenen edat per a masses festes i, les úniques que es poden permetre són, precisament, les curses de toros. Això sí, se'ls permet un havà i estar darrera la tanca.

Ull! alguns magistrats podrien ser recusats per ser públic i notòria la seva afició als toros.

Vergonyós i penós el que fan per a aconseguir el poder. Atacar Catalunya sempre els hi dona bons resultats i els hi surt de franc però, compte!, tot té el seu límit i aquest ja està més que sobrepassat. Ja passa de taca d'oli que deia un cartell a la manifestació del 10J.

Igualment és molt trist que, amb tots el atacs que rebem els catalans, hi hagi tan de silenci a Espanya. Personatges que defensen qualsevol causa arreu del món, són incapaços de dir ni un mot quan es tracte de Catalunya. El mateix dic del PSOE i d'altres.

Faig meus alguns comentaris llegits aquest dies:

En resposta a un article del director de elPeriòdico.es, Enric Hernàndez, titulat "Fent amics", l'amic Vicenç diu:

"Lamentablement, ja no es tracta de restablir ponts Sr. Hernandez. Ja fa massa temps que aquests s'han trencat. I la famosa "pedagogia" catalana ja sembla mes un conte per anar a dormir que altra cosa. Els vincles ibèrics s'estan esberlant i nomes ens queda Europa. Així de cru."

L'amic Jaume, al seu bloc, diu: "Jo vull que la llei contra les corrides arribi al TC. És el millor que ens pot passar. Ja estic veient un altre 10 de juliol gloriós i, de nou, un model caduc d’estat en evidència davant de tot el món civilitzat.

Aquesta foto és fantàstica . Ho diu tot. Sembla una imatge fixa del NO-DO, i que serveix per a definir clarament la línia que separa la civilització de la barbàrie, el respecte per les institucions democràtiques de l’“ordeno y mando”, el centralisme polític i social de la pluralitat cultural, l’extemporaneïtat de la modernitat, la caspositat del progrés. I els catalans fa temps que sabem a quin costat de la línia volem ser".

Un altre Jaume, també al seu bloc: “Rajoy diu que no es poden anteposar qüestions identitàries a la defensa de la llibertat dels ciutadans. Té raó, llàstima que qui ha convertit aquest assumpte en una qüestió identitària sigui el PP ja que ho veuen com un atac a les tradicions espanyoles per part de catalans malignes, i això ho fan embolicats en la seva bandera i amb la muntera per barret, i tocant les castanyoles. Només cal veure que Rajoy anuncia la presentació d'unes mocions el mes de setembre per tractar de forçar al PSOE a pronunciar-se sobre si creu en la nació espanyola…”.

El Xavi, parlant del torero Enrique Guillén, que va entrar a una seu d'ERC, amb un grup de gent, i la va destrossar a més de ferir a un dels nois que es trobaven dintre diu: "En un rampell d'espanyolisme i defensa de l'ofici l'ha emprès a hòsties contra una seu d'ERC a l'Eixample de Barcelona. És clar que ara sí que Espanya es trenca. Tant de tenir por de l'Estatut, i és la prohibició dels toros qui ho aconseguirà. Quant de temps hem perdut, doncs, amb l'Estatut , si era així de fàcil".

Em sento molt orgullós de ser català i que, el meu país, hagi donat un pas tan important per a acabar amb el maltractament als animals. Estem un pas més proper al món civilitzat.

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Conforme van passant les hores, d'ençà que es va saber que el Tribunal Constitucional va dictar sentència i vàrem començar a saber detalls d'aquesta, el meu enuig ha anat en augment. Molt més sentint els diferents "líders" polítics.

A Madrid, villa i capital del regne, els dos grans partits espanyols es barallen per portar-s'hi el gat al aigua dient l'un i l'altra que han guanyat. Guanyar el què? Què han ben fotut a Catalunya i als catalans?

Mariano Rajoy : "ara toca acatar la sentència i mirar al futur amb ganes de concòrdia, i que ens ocupem dels problemes dels espanyols". Espanya les institucions funcionen, "encara que de vegades, i això s'haurà d'arreglar en un futur, ho facin amb retard".

Quins collons que té! Per cert, qui s'ha d'ocupar dels problemes dels catalans? Vostè? La senyora Camacho?. "Ganes de concòrdia"? Doncs comencem bé! Estem ben arreglats! Els déus ens agafin confessats si el Partit Popular arriba a la Moncloa.

Sánchez Camacho : «Ara ja tenim un Estatut plenament constitucional que ens representa a tots», el Tribunal Constitucional «ha donat la raó» als que van recórrer l'Estatut –entre els quals hi ha el PP–, va aprofitar per donar per «tancat el debat estatutari» després de comentar que tots els polítics del Partit Popular comparteixen la satisfacció per la sentència.

Senyora, aquest no és l'estatut que vaig votar o sigui que, en tot cas, ha de ser el seu que, segurament, va votar NO o, simplement, va decidir no anar-hi. Sí, es ben cert que per la seva cara de satisfacció, cada vegada que fa alguna declaració i surt a les notícies, està força orgullosa de que Catalunya (per cert, també el seu país) hagi sortit greument perjudicada. Felicitats!

Rodríguez Zapatero : "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"

El president espanyol va mentir i, per que sembla, la mentida és un dels seus senyals d'identitat. La seva credibilitat, si alguna vegada l'ha tinguda, està sota mínims dintre i fora.

Miquel Iceta : "La sentència no és un fracàs per Catalunya, sinó un entrebanc".

El senyor Iceta no està confós i diu el que sent i és que, s'ha de tenir present, parlem d'un dirigent del PSC que, com savem, és el mateix que PSOE.

De la Vega : "el TC ha ratificat pràcticament la totalitat de la validesa i constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya i confirma l'avenç de les competències de Catalunya" "La resolució significa una completa derrota a les posicions del PP que ha patit una derrota en tota regla"

Això i no un altra consideració és el que interessa al PSOE-PSC i PP-PPC. Qui serà el que traurà més profit d'aquesta sentència. Com a les eleccions, tots guanyen, ningú perd i, en aquest cas, si que es pot dir que ambdós . Només perd Catalunya que continua sota el jou de l'estat espanyol.

Millor no continuar perquè hores d'ara hi ha per donar i vendre.

Penós que deu funcionaris de l'estat espanyol es passin per folre el que tot un poble a decidit i, com no podria ser d'un altra forma, els partits que els han posat en el càrrec, a dit, aplaudeixen i se senten satisfets perquè és el que esperaven dels seus patrocinats.

L'única lectura positiva que podem extreure és que, amb aquesta actitud, ens obren els ulls a tots els catalans, independentistes i els que no ho eren. Molts ja ho érem però ara hi han molts més que comencen a ser conscients amb qui ens estem juguen el pa i la sal. Que no podem anar junts amb qui ens neguen el ser nosaltres mateixos, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostra desig de autogovern... Qui ens boicotegen els productes fets a casa nostra... Qui dia sí i dia també ens increpen, ens insulten... Qui durant dècades ens han estat espoliant... Qui prefereix que les empreses estiguin en mans de qualsevol altra país abans que de Catalunya... Un país on atacar el nostra dóna vots... On la caverna mediàtica diu el que li bé de gust en contra nostra sense que ningú li posi límit...

Avui més que mai hem de dir:

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.
Lluis Llach

HAN ACABAT AMB L'AUTONOMIA, ÉS L'HORA DE L'AUTODETERMINACIÓ

Senyor President Montilla, què vol dir que s'ha d'acatar la sentència de l'Estatut? No ho entenc! Què no era clar que el TC no estava legitimat per a modificar-lo i que no podia passar per sobre de la voluntat del poble?

¿Hem de acceptar que la paraula "nació", al Preàmbul" estigui seguida de "no té eficàcia jurídica"? Què no es donava per suposat? I la frase "la indissoluble unitat d'Espanya"? I que el català no és llengua preferent amb les administracions? ¡Que collons que el Síndic de Greuges hagi de passar per "Defensor del Pueblo"! I el finançament? També han tocat el tema del control de les caixes d'estalvi... Anirem sabent més retallades

No tenien prou amb les d'Alfonso Guerra que ara l'acaben de guillotinar.

Les declaracions de la vicepresidenta del "Gobierno", de la Vega; de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho; són per a sucar-hi pa. La senyora Camacho ens diu que "els catalans hem d'estar contents i units perquè ja tenim un Estatut totalment constitucional". La senyora de la Vega també està satisfeta hi diu que el PP ha perdut perquè només s'han tocat quaranta i escaig articles dels cent catorze recorreguts pel Partit Popular. El que no ens diu és que els que s'han retallat són els més importants del text. Aquesta també ens diu que Catalunya ha sortit més enfortida. Aquestes senyores pensen que som idiotes? S'adonen de les bestieses que diuen?

La classe política segueix pensant que el poble és ximple.

Ja està bé! Diguem prou! No ens deixem sotmetre de nou! No em sento representat per aquest text ni per la clase política.

No ens tornem a agenollar! Reclamem el dret d'autodeterminació!

"Estem fent negoci a costa dels grecs i això és inadmissible"

Crec que tots tenim la percepció de què, el Parlament Europeu, no serveix de gran cosa (per no dir de res) i que, a més, té unes despeses infinites les quals són sufragades entre tots els Europeus. Segur que aquesta impressió no s'aparta molt de la realitat però, ves per on, fa uns minuts que acabo de visionar un vídeo que m'ha fet pensar que, encara que podria ser un miratge, pot haver algun "brot verd". També que no tots els polítics són iguals i que hi ha algú que se surt de l'espiral manipuladora i controladora del "establishment" i s'atreveix a dir les coses tal i com són, sense amagar ni distorsionar.

Aquí us deixo el vídeo de l'eurodiputat Daniel Cohn-Bendit (va ser un dels protagonistes principals del maig del 68), portaveu del Partit Verd Europeu, a la seva intervenció al Parlament Europeu, el passat dia cinc de maig, quan es debatia l'ajut a Grècia.

S'ha de dir que podria ser tot demagògia perquè, al cap i a la fi, no deixa de ser un polític i cobra com a tal però, si més no, el que va dir segur que eren veritats com punys.

Grups polítics	PPE (265) S&D (184) ALDE (84) Verds – ALE (55) CRE (54) EUE-EVN (35) ELD (32) No inscrits (27)
comitès	22

«La independència de Catalunya serà un gran negoci per Espanya»

Antoni Abad, Dret Constitucional.
18.05.2010

Viure uns anys als Estats Units i treballar a les universitat de Standford i Buffalo com a professor de Dret Constitucional, li ha fet veure amb un altre perspectiva l’independentisme. Ho té igual de clar, però diu coses diferents.

L’encara militant d’ERC («ja no m’hi trobo còmode, però...») i autor de la Constitució de Catalunya, el mallorquí i nét de sabadellencs, Antoni Abat Ninet, 35, va tornar ahir a Sabadell per saludar el seu amic Oriol Garriga («sap més de la meva família que ningú de la meva família», diu rient).

És el pare de la Constitució Catalana.
L’he fet per Reagrupament. Com també he fet un dictamen jurídic sobre la viabilitat de la consultes populars.
Si es fan és que són viables.
Em refereixo a un referèndum vinculant. He demostrat que en base a la nova Llei de Consultes Populars Catalanes aprovada al Parlament (una llei per cert molt mal feta) es pot incoar un procediment de consulta popular vinculant.
M’està dient que si el Parlament de Catalunya vol, ja pot convocar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya ara mateix i que això serà legal?
Exactament.
Però la Constitució Espanyola diu que Espanya és indivisible.
Sí, però en cap moment diu que no es pugi declarar l’autodeterminació. El dret a l’autodeterminació és un concepte extra-constitucional reconegut en tota la doctrina internacional.
Segur?
Absolutament. El dret internacional ho deixa ben clar. La Declaració Universal dels Drets Humans, els Drets Fonamentals dels Pobles i moltes resolucions de l’ONU diuen que tot poble té dret a l’autodeterminació.
I si només participa un 20%?
Perfecte. Majoria absoluta. Al referèndum de la Diagonal ha votat el 12% i el donen per bo.
El següent pas serà, com va fer el seu besavi, sortir al balcó i declarar la independència unilateralment?
Clar. No hem de demanar permís a l’estat espanyol per independentizar-nos. Faltaria més. És més inteligent negociar amb Brussel·les que amb un estat que ens oprimex.
Brussel·les ho acceptarà?
Clar, prima la democràcia. Els pobles fan les lleis, no les lleis els pobles.
Però Madrid pressionarà Brussel·les.
El president de la Unió Europea, Van Rumpoy, va llegir el meu article sobre una independència catalana pro-europea i li va semblar molt bé. Em va dir que no hi hauria cap problema.
No em puc imaginar un president espanyol acceptant-ho.
Doncs és mot fàcil. Algun dia s’adonaran que a Espanya li compensa que Catalunya sigui independent.
Per què?
Perquè des de fa deu anys Catalunya és deficitària per l’estat Espanyol. Els hi costem diners.
Però no dieu els independentistes que l’espoli fiscal espanyol ens està arruïnant?
Al revés, pels espanyols es un bon negoci que Catalunya s’independitzi. Per ells serà beneficiós.
Explíqui’m-ho.
Jo no sóc economista i certament no discutiré la balança fiscal. Però afirmo que el preu que està pagant Espanya per tenir Catalunya annexionada ara mateix és ruinós.
Demostri-ho.
Només en conflictivitat...
Això sí, es traurien un pes de sobre.
I això costa diners. Tots els maldecaps que origina l’encaix de Catalunya a Espanya tenen un cost.
Econòmic?
Social, cultural, polític... Perden tant de temps, tant esforç i tanta energia per Catalunya, el desgast que provoca Catalunya tant al PSOE com al PP és tan gran, que es pot quantificar en milions d’euros. És temps i diners que podrien aplicar a... no sé, a la nanotecnologia per exemple.
I l’Estatut?
Igual. Tenim un Tribunal Constitucional paralitzat des de fa quatre anys per culpa de Catalunya. Doncs tot això que s’estalviaran.
No sé...
I de passada resoldrien el seu problema identitari. Per primera vegada tindran raó: Espanya i Castella seran una mateixa cosa. Model francès.

Ens haurien d’estar agraïts

Besnét de Jaume Ninet

El seu besavi, Jaume Ninet i Vallhonrat, va ser el regidor sabadellenc del Círcol Republicà Federal que va proclamar la República Catalana, l’abril de 1931, des del balcó de l’Ajuntament de Sabadell. El mateix Ninet va ser principal impulsor del Camp d’Aviació de Sabadell i un dels artífex que del túnel del tren sota Horta Novella. «Em sento hereu de l’empenta nacionalista del meu besavi», diu.

Font: Diari de Sabadell (18.5.2010)
Text i foto: Víctor Colomer

UTRECHT (PAÏSOS BAIXOS) I LA DIAGONAL DE BARCELONA.

Sr. Hereu, això és el que agradaria als barcelonins (possiblement també a vostè), però abans d'aconseguir-ho s'haurien de fer unes importants remodelacions. No es pot reformar la Diagonal fent una rambla o un bulevard i esperar que el trànsit que ara passa per la via (90.000 vehicles diaris), es desviïn per l'Example.

Preocupi's més de la netedat de la ciutat, de la delinqüència, dels sense sostre, del mobbing immobiliari, de l'habitatge de protecció oficial, escoles bressol, col·legis, millorar i incrementar el transport públic... Menys "publicitat electoral" i més treball per la seva ciutat. Ja està bé de olimpíades de hivern, referèndums (quan l'interessa) i d'altres històries del tot innecessàries i que representen una fortuna en publicitat.

I, sobre tot, no enganyi al ciutadà!

Matí hora punta a la quarta ciutat més gran als Països Baixos. Els carrers tenen aquest aspecte quan el 33% de tots els seus viatges es fan en bicicleta!.

Es tracta d’un ordinari matí de dimecres d’abril de 2010 al voltant de les 08:30 hores. El temps de gravació original va ser de vuit minuts que s’han comprimit en dos, així que tot és quatre vegades més ràpid que en la realitat. El so és l’original.

Aquest és un dels més transitats encreuaments a Utrecht, una ciutat amb una població de 300.000 habitant. No menys de 18.000 bicicletes i 2.500 autobusos passen per aquí cada dia. I, tanmateix, la visió de “Google Street” és aquesta. Atès que el trànsit motoritzat privat està limitat en aquesta zona.

Aquests ciclistes creuen un carril bus (també utilitzat per taxis i vehicles municipals), dos rails de tren lleuger i després un carril que pot ser utilitzat pels vehicles privats.

Darrera de la càmera hi ha un tren (es pot escoltar el so grinyolant dels trens que passen) i l’estació principal està molt a prop també. Una sèrie de bicicletes de lloguer es troben a l’estació i molts dels ciclistes han fet en tren la primera part del seu viatge.

Per als que desaproven la total absència de cascos de bicicletes en aquest vídeo, considerin els següents resultats d’un estudi dels EUA:

“El ciclisme en els Països Baixos és molt més segur que als EUA. Els Països Baixos tenen la menor taxa d’accidents no mortals, així com la menor taxa de mortalitat, mentre que els EUA té la major taxa de lesions no mortals, així com la taxa de mortalitat més altes. De fet, la taxa de lesions no mortals als EUA és aproximadament 30 vegades superior a la dels Països Baixos.

Taxa de lesions per milió de quilòmetres amb bicicleta: EUA 37,5; NL 1,4

Taxa de mortalitat per 100 milions quilòmetres amb bicicleta: EUA 5,8; NL 1,1.

QUATRE MIL MOTS. Joan Oliver (Pere Quart)

Joan Oliver i Sallares, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899- Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Joan Oliver (Pere Quart) va escriure, al 1969, aquests versos. Havien passat trenta anys des del final de la Guerra Civil. Ara fa quaranta-u de la seva escriptura i setanta-u de l'acabament de la guerra. El que Pere Quart plasmava en els versos continua estant de actualitat. Podrien haver estat escrits fa uns dies o uns mesos. Tot està, si fa o no fa, igual...

Però, com diu: "Tot depèn de nosaltres".

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969

" Catalunya, València, les Illes,

tot plegat Catalunya, la Gran,

amb gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present,

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.

un país malmenat per les grapes d'uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d'una pàtria petita, com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta, enferritja,

entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics,potser pusil.lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l'aire és confús, estantís

d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d'un ordre incivil

que ens esprem a profit

dels Altíssims Senyors que l'imposen

i emmetzina penombrosos racons

on uns homes anònims

pateixen, herois del silenci lleial,

el turment i la infàmia

entre mans mercenàries

(¿com pot la natura criar aqueixa gent,

vergonya de qui l'ensinistra

i la paga, i així la manté

sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts

o quecs, o destorben paraules verídiques,

denúncia obligada,

fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,

mal comprats, brutalment ofensors,

que els ulls grossos dels Alts,

sorneguers, deixen fer.

I així són castigats els qui imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:

els Summes Senyors Intocables

conjuminen, avui, amb sarcasme,

segons lleis que ja neixen guerxades,

tribunals que resulten incerts, però dòcils,

guarnits de togats,

xerraires minúsculs,

fatxendosos autòmats

que tremolen per dins com les fulles.

I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs

- que els besavis i els avis i els pares

ens varen llegar -,

els Altíssims Senyors

sempre entre ells, per a ells,

representen amb pompa farsesca

i somriures quallats, fotogènics,

un joc, paròdia cruel

del net regiment

d'un poble que malda i s'esplaia

i s'aferma i progressa

-en les arts i l'estudi

i el treball i el comerç, i l'esport

i en els cants i la dansa-

contra vent i esquivant

la traveta, el cop baix,

el parany i l'esquer llaminer

(però ells, si per cas, sempre inflats,

ens engeguen les grans desfilades

de monstres d'acer, sorollosa ferralla,

amenaça sinistra,

excessiu espantall,

dreçat, sí, contra el poble

indefens i badoc

que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,

centenars de milers d'homenets

de les pàtries veïnes,

fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,

que els Altíssims

abandonen a llur doble destí

d'enormes ermots i vedats senyorívols,

a despit -qui ho entén?-

dels tan publicats i vantats regadius formidables,

que tots, i nosaltres davant, hem bastit

si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans

-beneïda mercè de l'atzar-

i ens cal viure i morir catalans,

i ens pertoca adreçar qui sap com,

de totes passades,

en temps de maror o de falsa bonança,

amb la vista i el cor llançats

endavant, aquest nom i aquest fet i aquesta natura

tan propis i autèntics,

no venals, entranyats fins a l'ànima.

Com podem dimitir la nissaga?

Altrament, on cauríem?

Descastats, sense arrels,

més poc fórem que un arbre,

que un ocell de bardissa,

que els camins que petgem cada dia.

Com robots de carn i sang,

erraríem pel món sense rostre.

Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,

miserable germà que ha perdut la bandera

i el cel blau o estelat o en tempesta,

que fou tàlem del seu primer alè.

Cal que esborri per sempre el record de la mare,

del cloquer del seu poble,

dels bells noms d'una font, d'un pujol;

d'una blanca masia amb paller

i una noia gentil al llindar;

dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,

del vell mestre que un dia els parlava,

d'amagat, en la llengua sagrada de casa,

amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans

estimem i cerquem, en la lliure abraçada,

l'esperit i l'exemple

d'altres pobles de races i llengües diverses,

i el tracte de tots, i el contacte,

a profit de l'empresa comuna i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l'entesa fecunda;

tots francs i benignes,

generosos, fidels, sense enveja,

tots plegats contra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,

de l'orgull de la sang blava i pútrida,

del poder d'una força robada...

Catalunya, València, les Illes,

la Gran Catalunya,

amb la gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l'amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves! "

cap d'any 1969