Terrassa del castell de Sant'Angelo. De nit, sota el cel estrellat s'escolten les esquelles d'un ramat i la veu d'un pastor i, al clarejar, les campanes de les esglésies romanes tocant a maitines. Mario Cavaradosi, escortat per un piquet de soldats, és lliurat al carceller, qui li comunica que li queda una hora de vida. A canvi d'un valuós anell, el carceller permet al condemnat escriure una carta de comiat per a Tosca. Mario redacta unes línies però de seguida es deté, lliurant-se al record dels dies feliços i trencant en sanglots.
E lucevan le stelle, e olezzava la terra, stridea l'uscio dell'orto, e un passo sfiorava la rena... entrava ella, fragrante, mi cadea fra le braccia.
Oh, dolci baci, o languide carezze, mentr'io fremente le belle forme disciogliea dai veli! Svanì per sempre il sogno mio d'amore, l'ora è fuggita, e muoio disperato, e muoio disperato, e non ho amato mai tanto la vita, tanto la vita!...
I brillaven les estrelles, i exhalava el seu perfum la terra, grinyolava la porta de l'hort, i un pas fregava la sorra, entrava ella, fragant, queia entre els meus braços.
Oh dolços petons, oh lànguides carícies, mentre jo, tremolós, les seves belles formes desvetllava! ¡Es va esvair per sempre el meu somni d'amor, l'hora ha fugit, i moro desesperat, i moro desesperat, i mai he estimat tant la vida, tant la vida!
El 6 de juliol de 1985 el Camp Nou es va omplir de gom a gom. Cent mil persones s'aplegaren a l'estadi per a assistir al concert més multitudinari en la història d'un cantautor català. LluisLlach, el cantant de Verges (Baix Empordà), va oferir el seu concert més nombrós i el qual es convertí en tot un fenomen sociològic arreu de Catalunya.
Autocars procedents de tota Catalunya arribaren plens de gent entusiasta per a prendre part de la que seria una històrica jornada. Des de ben d'hora al matí Barcelona s'omplí de seguidors entusiastes del cantant. A primera hora de la tarda, abans de començar el concert, els voltants de l'estadi era un formiguer.
L'ambient, dintre, indescriptible. L'animador anava dient els autocars i els orígens. La gent, entusiasmada, aplaudia. Gent que va trobar un petit negoci venen espelmes.
El concert, com deia, memorable. Uns més, uns menys, saviem les cançons. Tots fèiem de cor. Recordo que van repartir la lletra d'Abril 74 i tothom; amb les espelmes, que prèviament havíem comprat, enceses que il·luminaven l'estadi; la vàrem cantar mentre LluisLlach feia segons de silenci.
L'última cançó va ser l'Estaca. El Camp Nou va esclatar. Tots aixecats, amb les mans entrellaçades, movent-nos acompassadament cap a un costat i a l'altre, i cantant-la. Els focus instal·lats per al concert il·luminant al públic la qual cosa feia que s'anessin veient grups "a trossos" com cantaven i movien. Una apoteosis final digna del espectacle que, cent mil privilegiats, vàrem pogué gaudir. Tots vam quedar enlluernats.
Es va editar un doble LP de la gravació en directe :
-tristament progenitor d'una nissaga indigna de la seva figura.
Un reducte de pau i color, mixtura de trencadís i escultura i cristall. Les frondes i les roses embolcallen una pedra viva que vol ser una crida a un futur millor que la suor i les llàgrimes dels habitants de la “nova Catalunya” estan forjant. Quan entrem en aquest recinte de vidre i pedra el cor se’ns corprèn i sentim quelcom indescriptible que ens fa sentir-nos millor i orgullosos de ser i viure en aquesta terra.
L’auditori es allò mes impressionant que podem veure en algun moment de la nostra vida. A la Platea, davant l’escenari, dues franges escultòriques mostren al públic el sentit d’aquesta edifici: Anselm Clavé com a paradigma de la música popular catalana i Beethoven rodejat de dues columnes gregues i els cavalls galopant de les Valquíries de Wagner a sobre, simbolitzant la universitat de la música clàssica i moderna respectivament. Un missatge del que vol ser aquest Palau: universal i nacional com ho es la vocació musical dels mentors que el van idear.
Al primer pis copsem les columnes que rodegen una de les parets exterior de l’edifici que simbolitzen cadascuna diferents tipus d’arbres. Totes fetes amb mosaic policromat i que pretenen aïllar ,selvàticament parlant, la música de la ciutat industrial que l’envolta i que encara segueix pressionant-lo amb diferents “armes” ...
Una mica mes a munt, al segon pis trobem l’escenari en tot el seu esplendor: Al sostre la peça mes impactant de tot l’edifici: 1000 kg de sol del qual penja una gota a punt de caure ... Quina alegoria mes fantàstica la gota caient d’un sol espatarrant !!. Acompanyen aquest sol les imatges de diferents dones, que van ser les primeres que van oferir un recital en aquest lloc emblemàtic. A ple dia, quan la llum entra pel damunt i els costats de l’auditori es converteix en una selva de fulles, colors i sensacions difícilment explicables. Envolten aquest escenari de colors milers i milers de roses blanques i vermelles que simbolitzen els colors comtals de la ciutat de Barcelona, sempre acompanyats per les quatre barres de la nostra senyera als vitralls i a l’escenari amb l’escut de Jaume I “El Conqueridor”.
Darrera l’escenari les “muses de la música”meitat pedra, meitat pintura volen inspirar als protagonistes que pugen a escena a interpretar de la millor manera tot l’art que porten a dins seu. Tots els artistes sense excepció admeten la sensació inigualable que senten durant les seves representacions musicals: quelcom màgic que els envolta i forma un conjunt únic i especial que els fa donar el millor de si mateixos al públic que acull expectant el seu missatge artístic. A sobre, l’orgue, com la resta de l’edifici, ha estat remodelat fa poc per subscripció popular. Un poble que reclama i mereix la dignitat d’aquest Palau. Símbol d’una nació que ha sabut obrir-se i donar el millor de si mateixa a tot el món.
En uns moments on tot son incerteses, la foscor de "la tormenta" ens aclapara, els taurons dels mercats estan a l'aguait, les epidèmies econòmiques acaben amb moltes il.lusions, els habitants de "la caverna" surten dels seus amagatalls, i els dinosaures de "toga i gomina" jutgen a tot un poble, sempre va be pensar que hi pot haver quelcom millor mes enllà de l'Arc de Sant Martí ...
"Let It Be" és l'àlbum 12è i últim publicat per la banda de rock britànica "The Beatles". Va ser llançat al mercat el 8 de maig de 1970 pel segell de la banda poc després l'etiqueta Apple va anunciar la ruptura i separació del grup.
Les sessions d'enregistrament del disc (que per aquell temps es deia "Get Back", al·ludint al regrés a les arrels rockanroleres del grup) van començar a ser filmades, en 1969. pel cineasta Michael Lindsay-Hogg.
Encara puc recordar el dia que vam anar a veure, d'estrena, la pel·lícula "Let It Be", al cinema Aquitània de Barcelona (avui Filmoteca de la Generalitat de Catalunya). Un dia plujós que no va impedir que hi hagués gran expetació i llargues cues per a entrar-hi.
Black Eyed Peas és una banda musical nord-americana de hip-hop que barreja soul, pop i rap, tres vegades guanyadora de premis Grammy. Originaris de Los Angeles, Califòrnia, el seu èxit va arribar amb el llançament de l'àlbum «Elephunk» i la integració de Fergie al grup l'any 2003, amb els quals van obtenir la fama mundial; el seu darrer àlbum, «Monkey Business». Els seus èxits més grans d'àmbit mundial han estat «Let's get it started», «Hey Mama», «Pump It», «Where Is the Love?», «Shut Up», «Don't Phunk With My Heart» i «My Humps». Actualment el grup està format per will.i.am, Fergie , Apl.de.ap i Taboo. Els Black Eyed Peas han venut aproximadament 20 milions d'àlbums a tot el món
Una de les dones més poderoses del món és Oprah Gail Winfrey(Kosciusko, Mississipí, 29 de gener de 1954), és una presentadora de televisió, actriu, empresària, productora i crítica literària estatunidenca. Per mostrar la seva senzillesa i poc extravagant que és va decidir fer alguna cosa diferent per a l'estrena de la temporada 24 del seu programa "The Oprah Winfrey Show". Diferent és un terme una mica limitat quan ens referim a estrenar el teu programa en directe al mig de Chicago amb el I Gotta Feeling de Black Eyed Peas en directe i 21 mil persones ballant una mateixa coreografia. El culpable d'aquesta barbaritat és l'australià Michael Gracey, especialista en "flash mobs". Per als que no us soni, un "flash mob" vindria a ser quan un munt de gent queda per internet per fer alguna "marcianada" sense avisar al mig de la ciutat, tipus quedar congelat a l'estació Grand Central de Nova York, fer un musical en un centre comercial o omplir el metro de bessons.
Aquí us deixo els videos d'aquesta gran "gresca".
MOLT i MOLT BO... BONÍSSIM. EL VIDEO DE YOUTUBE. TAMBÉ PODEU CLICAR L'ENLLAÇ DE "SORISOMAIL". TOTS DOS ESTAN MOLT BÉ.
Vagi per endavant que no sóc cap expert en música lírica i/o clàssica, ni ho pretenc ser-ho, així que, si hi ha algun entés que llegeix aquesta entrada, o alguna altra relacionada, i troba errades, que em disculpi. A més, diria que no tinc el do de l’oïda. Senzillament escric com a simple afeccionat a l’òpera i a la música clàssica i perquè, crec, que ha d’haver molta gent del meu nivell cosa que, els meus comentaris senzills i planers, els hi pot servir d’ajut a l’hora de començar a introduir-se en un món tan meravellós com a difícil.
Sempre he aconsellat a familiars, amics, companys que, si senten interès per aquests gèneres i els hi dona “por” per la fama de elitista i dificultat que tenen, que no se amoïnin i que comencin escoltant fragments de d’obres com “Carmen”, “Aïda”, “La traviata”, “Madame Butterfly”... Qui no ha escoltat, en alguna ocasió, àries com : “Habanera” de Carmen, “Celeste Aida”, Libiamo (Brindisi) de La traviata, Un bel di vedremo de Madame Butterfly. També que es comprin discos amb recopilació d’àries, duets, cors... D’aquesta forma aniran ficant-se a poc a poc, i sense adonar-se’n.
El passat dia 12 vaig anar a veure “La Fille du regiment” de Gaetano Donizetti.
Introducció de l’obra a la web del Gran Teatre del Liceu:
“Opéra comique en dos actes. Llibret de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges i Jean-François-Alfred Bayard. Música de Gaetano Donizetti. Estrenada l’11 de febrer de 1840 a la Salle de la Bourse de l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona el 30 d’agost de 1844 al Teatre Nou. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 6 de novembre de 1850.
La fille du régiment s’estrenà a París el 1840 en versió francesa, que ha prevalgut des de la seva exhumació al Covent Garden (1966) protagonitzada per Joan Sutherland. Donizetti volgué guanyar-se el públic parisenc després de la retirada de Rossini i la mort de Bellini i féu una obra amable, brillant i contrastada, que exigeix un complet domini de la tècnica vocal, en algun cas al límit de les possibilitats, com l’ària «Pour mon âme» del tenor –amb els famosos nou Do aguts– i algunes intervencions de la soprano. L’argument es limita als amors de Maria, la cantinera d’un regiment francès acampat a Suïssa, molt estimada pels soldats i afillada pel sergent Sulpice, i el jove Tonio, que s’allista a l’exèrcit per poder casar-s’hi. Però apareix la marquesa de Berckenfield, senyora d’un castell pròxim i amiga de Sulpice, que declara ser tia de la jove i se l’emporta per donar-li una educació exquisida. La noia es mor d’avorriment a les classes de cant i ball i es revolta quan la marquesa intenta casar-la amb l’odiós fill de la duquessa de Krakenthorp. Arriba el seu regiment –la cabaletta «Salut à la France» que canta Maria esdevingué quasi un himne nacional– i Tonio reclama el seu amor. La història acaba bé: la marquesa és en realitat la mare de Maria i autoritza el casament amb Tonio amb vista a la felicitat de la filla.”
Aquesta òpera és famosa per l'ària "Ah! mes amis, quel jour de fête!" que s'ha anomenat el Mont Everest per a tenors, presentant 9 Do alts i que arriben comparativament aviat a l'òpera, donant menys temps d'escalfar la veu del cantant. Alguns tenors no hi arriben amb força i el substitueixen per un Si.
L’obra, la qual no coneixia, em va sorprendre molt agradablement. Alegre, àgil, de dues hores i quaranta minuts (contant els entreactes) de durada, petites parts parlades... Tots aquests detalls ajuden, amb tota seguretat, a començar, al neòfit, a introduir-se en aquest món sense patir cap sotrac que el pugui espantar i no hi tornar.
A més, en el cas de Barcelona, va contar amb la participació de l’Àngel Pavlovsky, en el paper de la Duquesa de Crakentorp. Encara que es tracta de dues molt breus aparicions, li donà un xic de proximitat donat el carisma que, aquest personatge, té en el públic Barceloní.
No vaig tenir la sort de trobar entrada per alguna de les representacions en les quals participà el gran tenor peruà Juan Diego Flórez . Tota una llàstima perquè és una de les actuals millors veus existents en el món líric. Sembla ser que, diumenge 7 de març, dia de la primera representació, el públic del Liceu va embogir amb en Flórez, qui va haver de repetir l’ària “”Ah! Mes amis”. Tanmateix, Antonio Gandia, tenor de Crevillent (tenor del segon repartiment), no em va decebre i he de dir que va estar d’allò més bé.
Cas de què esteu interessats per aquest gènere o vulgueu endinsar-vos-hi, aquesta òpera és del tot recomanable així que, si la teniu, no perdeu la oportunitat de gaudir d’ella.
Us deixo el video (gentilesa de “Gabba02”) de la tant festejada ària, en una representació de l’any 2007 a l’òpera de Vienna. Juan Diego Flórez interpretant “Ah! Mes amis”.
I un altra (gentilesa de “FoxyGrandpa”), amb la soprano Francesa, Natalie Dessay, interpretant “Chacun le Sait, Chacun le Dit”, al abril del 2007 a Vienna.
Desitjo que gaudiu d’aquestes dues interpretacions i que us ajudin a entrar-hi a aquest meravellós univers.
Havia escoltat, moltíssimes vegades, el Rèquiem (1791) Maurerische Trauermusik (Música fúnebre masónica) de Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, Àustria, 1756 - Viena, 1791). D'ençà la primera vegada, em va captivar i vaig considerar-la una obra meravellosa, plena de força, la qual em feia estrémer.
Rèquiem de Mozart - Lacrimosa - Karl Böhm - Filarmónica de Viena i cor de l'òpera de Viena
Un amic, melòman, em va parlar, i, em va introduir, al Rèquiem de Gabriel Fauré compositor francès (Pàmies, 12 demaig de 1845 – París, 4 de novembre de 1924). De fet, aquell va fer servir una part d'aquesta obra (Sanctus) per a "la banda musical" del casament d'uns amics. Sembla inversemblant que, una música per a missa de difunts, pugui ser posada en una cerimònia nupcial però, segur, si la escolteu, us adonareu que no va estar gens equivocat. Un tema elegant suau, preciós i ple d'emotivitat:
King College Cambridge Faure Sanctus. 1987
"És suau com jo mateix", va escriure Fauré a un amic sobre el seu Rèquiem. No era per a ell els models clàssics de Mozart i Cherubini, ni res histriònic com en el dramàtic Rèquiem de Verdi, amb la seva imatge de persones arraulides en el terror, murmurant sobre la mort eterna, i certament no la grandiosa visió apocalíptica de Belioz, amb les seves "fanfàrries estrepitoses", les quals horroritzaven a Fauré. "El meu Rèquiem no expressa tant la por per la mort com la tranquil·litat del descans etern, perquè així és com veig la mort, com un alliberament feliç, l'aspiració a l'alegria, no una transició sense alegria per alguna amenaça desconeguda". (Lionel Salter, 1998)
No poso una obra per sobre de l'altra perquè totes dues són excepcionals, diferents però espectaculars, així que us recomano les dues. Trobareu, en ambdues, moments emotius i moments exultants i moments plens de força... Si teniu oportunitat aneu a escoltar-les en directe; l'Auditori de Barcelona i el Palau de la Música, a Barcelona, són espais immillorables. Segur que cadascú trobarà el lloc idoni, a la seva localitat, per anar-hi.
Quins records!. La Trinca va ser una de les icones dels anys 70 i 80 quan, amb les seves cançons i fent servir l'humor i la sàtira, feien crítica social i política. Al 1975 van treure al mercat el LP "Trincameron" el qual incloïa la cançó "El Canonge de la Seu", amb lletra de la Maria Aurèlia Campmany (versió de contes de Bocaccio) i música del mateix grup. Una bona mostra de seu estil musical. La posada a escena és espectacular i fan servir un únic vestit clerical amb múltiples forats.
EL CANONGE DE LA SEU
El canonge de la Seu, Veieu. té una neboda, ja l'ha filada en Tomeu Veieu. i tant li agrada que dormiria prop seu que porta pressa, Veieu. en Tomeu. En Tomeu, s'ha filat a la neboda del canonge de la Seu.
Un amic li diu: Tomeu feu una cosa, de dona us disfressareu grassa i prenyada i aixopluc demanareu a cal canonge Veieu. de la Seu.
Bon, bon, bon pig ...
El canonge de la Seu li obre la porta. - Bona dona, què voleu a aquestes hores ? - Bon aixopluc, pare meu, que el temps és de gos Veieu. si voleu.
Bo, vi bo, vi bo ...
- Prenyadeta bé ho sembleu, la bona dona, amb la noia dormireu que si hi ha noves bé prou que us arreglareu d'això les dones, veieu, ja en sabeu.
Nyic, zu, zu, nyic ....
Ja es fica al llit en Tomeu amb la neboda, la neboda quan ho veu, Ah ! crida que crida, - Ai, que és un home, oncle meu, que això no enganya, Veieu. ni té preu.
El canonge de la Seu, es mig desperta, que ha parit la dona, es creu, i ja s'hi tomba. - Neboda, ja us ho fareu que si és un home, veieu serà hereu.
La neboda i en Tomeu aviat s'entenen i l'embaràs, amic meu, se li encomana a la neboda, sabeu d'aquell canonge, Veieu. de la Seu.
Tot just acabo de descobrir una cançó, interpretada per la gran soprano Victòria dels Àngels, que m'ha fet viure emocions vibrants. Una obra meravellosa que m'agradarà compartir amb tots els que entreu al bloc.
VICTÒRIA DELS ÀNGELS. DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS. F MOMPOU.
Clicleu el títol de sota i hi trobareu un video amb la Victòria dels Àngels, cantant la mateixa cançó, però acompanyada al piano per en Frederic Mompou, a casa d'aquella.
