BARÇA vs ESPANYA

NO HASE FALTA DESIR NADA MAS...

ELS "NUDES BLACKS", UN EQUIP DE PILOTES

Avui he descobert que existeix un equip de rugbi, a Nova Zelanda, que el practica sense equipació. Si, heu entès bé, sense roba. En pilotes. Es una tradició a Dunedin ciutat situada a la badia de Otago. Els "Nudes Blacks", un equip de rugbi neozelandès, format principalment per estudiants universitaris i fundat fa vuit anys. Esta clar que quan jugant, a la gespa, hi han mes pilotes que jugadors.

No sé com s'ho fan per a fer la melé (?)

Aquí deixo unes fotos trobades a internet.

«SI ESPANYA PERD, EM DESPULLO"

La Senyora Larissa Riquelme, paraguaiana, a promès despullar-se si Espanya surt derrotada del partit de quarts contra Paraguai.

Jo ja he posat una espelma a "santa pilotes" perquè aquesta senyora es despulli. A veure si som més i ho aconseguim.

Apa, tots a una "VISCA PARAGUAI"

BARÇA, CAMPIÓ DE LLIGA 2009 - 2010

El Barça ha guanyat la millor i més disputada lliga de la història amb noranta-nou punts. Messi, amb trenta-quatre gols és bota d'or. Valdès premio Zamora.

Més de noranta-vuit mil seguidors a l'Estadi. Pot ser que tinguin raó els mitjans i el cule ha deixat de ser negatiu perquè, sens dubte, ningú temia per la consecució d'aquesta lliga. Ningú patia i tothom estava segur que, els nostres jugadors, l'assolirien. Només els primers deu minuts han estat dubitatius, després tot ha estat domini del Barça. Resultat final: Barça 4 - Valladolid 0.

Una altra nit màgica i una altra lliga al sarró. Amb una mica de sort s'hagués pogut guanyar algun títol més però... I millor no pensar què hagués passat amb l'Eto'o al equip. Una llàstima que això no va està possible.

Lo millor de tot són les sensacions que ens deixa aquest equip i, sobre tot, l'entrenador, en Pep Guardiola. Quin gran entrenador i, quina gran persona!. D'on venien, i assolir quatre títols aquesta temporada, ha estat memorable. Podem ser optimistes perquè segur que continuarem gaudint del millor equip, dels millors jugadors del món i de més títols.

El Madrid només ha pogut empatar el seu partir contra el Màlaga i ja fa dies que estan parlant d'un nou projecte i serà el... Naturalment el primer pas serà acomiadar a Pellegrini, un entrenador que ha aconseguir noranta-set punts, tot un record. És la bogeria de la directiva blanca que s'han gastat milions d'euros i no poden acceptar que el seu etern rival li hagi passat la mà per la cara, amb un equip ple de joves del plante.

Els mitjans de comunicació espanyols; molts d'abast nacional, i alguns pagats també per nosaltres, els culés; han estat tota la temporada ensenyant el que tothom sabem, els seus colors... el blanc. Però no només s'han dedicat a animar a l'equip de la capital sinó que , com és habitual en ells, han atacat sistemàticament al Barça. Quina poca professionalitat! No s'han sortit amb la seva i, per a la seva ràbia, el Barça a guanyat la lliga.

Diuen que l'omnipotent Florentino Pérez, a la primera part, l'han agafat les càmeres de televisió , quan llegia un missatge de mòbil i, amb cara de circumstàncies, bufava. A la segona no ha sortit ni una sola vegada. Sembla ser que ha donat ordres perquè no el tornessin a enfocar.

I la Cibeles es queda un altra any amb tanques i sense títols...

VISCA EL BARÇA i VISCA CATALUNYA!

http://www.elmundodeportivo.es/web/gen/barcelona-campeon-liga-2010.html

AVUI MÉS QUE MAI... SER DEL BARÇA ÉS EL MILLOR QUE HI HA!

Guardiola, Migueli, Kluivert, Rivaldo, Stòitxkov, Ferrer, Saviola, Luis Enrique, Overmars, Ronaldinho, Romario i molts, molts més van estar ahir al Camp Nou. No, és clar, no físicament, però sí en les samarretes de milers i milers de afeccionats que, per assistir-hi al partit, és van tornar a posar les que, segurament, feia molts anys que tenien guardades dintre dels armaris. No vaig notar olor a naftalina però, està clar que, per seu aparent bon estat, segur que la farien servir per la seva correcta conservació.

L'Estadi presentava un aspecte fantàstic. 96.214 afeccionats van assistir-hi. La majoria d'ells amb samarretes blau-grana, bufandes, mocadors, gorres. Espectadors que no van parar d'animar, cantar, aplaudir i acompanyar al seus jugadors de forma incondicional. Va ser, sens dubte, el millor de la nit.

Ha estat l'únic dia que, durant tot el partit, no em va se possible escoltar la radio, cosa que m'agrada fer mentre veig el partit en directe. M'ho impedia l'enorme soroll que hi havia. De tots es coneguda la "fredor" de l'afeccionat del Barça, capaç de passar-se setanta-cinc minuts, dels noranta que dura un partit, en el més absolut silenci. Aquest no va estar el cas d'ahir perquè, com he comentat, des de les vuit (quaranta-cinc minuts abans del començament) i fins que l'estadi es buidà totalment tothom va estar corejant frases i cants sense interrupció.

L'equip va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i durant tot el partit va jugar i lluitar incessantment per a aconseguir el triomf. No va estar possible. L'Inter va venir a defensar-se i tant és així que la possessió de la pilota va estar en 75% - 25% a favor del Barça. Poques oportunitats per a marcar, l'adversari no va venir a jugar a futbol i sí, fent servir el vocabulari de Mourinho, a fer teatre, tirar-se a la piscina, simular lesions, perdre temps...

I que puc dir de Mourinho?. Doncs que és una de les persones més malament educada, impresentable, prepotent i altres qualificatius no precisament bons, que he vist a ma vida. Deu pensar-se que és un déu perquè a passat d'ajudant d'entrenador a entrenador. Diuen que serveix per a dirigir equips d'elit i que és un dels millors "misters" i no seré jo que ho negui (no entenc tant de futbol com per a saber-ho) però sí tinc claríssim que, com a persona, deixa molt a desitjar.

Ahir, després del partit, Mourinho va dir que "està clar que acabaré la meva carrera sense entrenar al Barça". Oh, i tant!. És que no sé si jo continuaria sent soci si a algun president se li ocorregués fixar-lo. Mai ha sigut, ni ho és, ni ho serà bo pel Barça. Sí, si us plau, que'l fitxi el Madrid!, segur que s'entendrà d'allò més bé amb en Ronaldo i companyia. I no dic res amb en Florentino qui, segur, li pagarà una milionada. Fins i tot, amb una mica de sort, li fan fill adoptiu de la "capital i corte".

Nosaltres tenim no solament al millor entrenador, sinó a la millor persona. Mai surt una paraula de crítica de la seva boca, sempre defensa als seus jugadors, no es fica amb el àrbitres ni amb el equips i entrenadors rivals. És intel·ligent la qual cosa fa que els seus comentaris i fets vagin en concordança amb l'ànima d'aquest club i de la seva afició.

Als socis, seguidors i simpatitzants només dir-vos o millor recordar-vos (crec que no és del tot necessari), que seguim tenint el millor equip del món. Aquesta eliminatòria tan sols ha estat un incident i que a ben segur, de haver estat una mica més fi l'equip, la hagués passat sense cap problema. L'Inter no té, ni de bon tros, el nivell del Barça. Aquest entrenador i la majoria de jugadors ens seguiran donant alegries. Han arribat a la semifinal de la Champions, a la lliga porten 86 punts i segueixen depenent d'ells mateixos per a assolir el campionat...

PEP, si us plau, no ens deixis mai!. Gràcies, a tu i als teus jugadors, per totes les alegries que ens hau donat i les que han d'arribar-hi.

VISCA EL BARÇA!

EL BARÇA A LA PREMSA INTERNACIONAL. The New York Times, April 11, 2010

http://www.nytimes.com/2010/04/12/sports/soccer/12iht-SOCCER.html?scp=1&sq=futbol%20club%20barcelona&st=cse

Global Soccer

Barcelona Makes Real Look Second Best

By ROB HUGHES

Published: April 11, 2010

The hour is midnight, but Madrid is not about to sleep anytime soon. Its team, Real, has just been outplayed and outclassed by Barcelona in Madrid’s own cathedral to sport, the Bernabéu.

The 2-0 score line does not settle the Spanish league title, because each team has seven games yet to play. But, with goals from Lionel Messi and Pedro Rodríguez on Saturday, each of them created by the master passer, Xavi Hernández, this was indeed a defining night, another one in Barcelona’s omnipotent season.

The defeat ended Madrid’s run of 15 consecutive league victories. It ended Real’s perfect record of 12 Liga victories on its home turf. It ended the myth that, by spending €259 million, or about $398 million, Real Madrid could eclipse what Barcelona has created over decades of diligent schooling.

Pep Guardiola, player turned coach of this new Barça, summed it up in his prematch address to reporters in the Spanish capital. He said he had told his players they would have to treat this match as a cup final because “we are talking about playing against the second-best team in the world.”

We know enough about Guardiola by now not to read arrogance into that statement. That his Barcelona squad is the best on earth is a matter of record. It is the current Spanish, European and world champion.

But, possibly unwittingly, Guardiola had laid on the line to his players what was at stake in the Bernabéu.

The day before that team briefing, Guardiola had attended a ceremony in Barcelona at which Johan Cruyff, his mentor, was made honorary president of F.C. Barcelona. This ritual mirrored Real’s appointment some years back of its former captain, Alfredo di Stéfano, as life president.

So each of the great rivals has ceremonially acknowledged that playing ideals, and any grandeur they have, comes from players. Madrid’s happens to be an Argentine, now 83 years old, while Cruyff is Dutch and 62.

They are men of different generations. While di Stéfano’s leadership in the 1950s laid the foundations of Real’s European success, what Cruyff gave Barça as a player and as coach is still at the core of the club’s philosophy today.

“Johan came along and revolutionized everything,” Joan Laporta, the Barcelona president, said. “The modern day Barça started with him, he brought us a style of soccer we love, he is the creator of the way we express ourselves.”

Cruyff’s style, his belief that the coach, or creator of an ethos, must have influence from the first team to the 8-year-old recruits has caused some conflicts down the years. But we see its fruits now. We see its expression in a squad handled by Guardiola, who came through those junior ranks and who, winning all before him in his first two seasons as coach, started the match Saturday at the Bernabéu with seven players reared through the Barcelona academy and finished it with eight.

The coach cannot score the goals. He has men who can. Messi, inevitably, scored the first. Pedro, a boy from Tenerife but a youth of Barça’s teaching, scored the second.

Madrid was finished. The presence of Cristiano Ronaldo, Gonzalo Higuaín, Karim Benzema and all its other expensive purchases could do nothing to deny which is the better team.

Manuel Pellegrini, Madrid’s latest coach, admitted that, though his players must not give up until the end of the title chase, they were defeated by a better team.

The comparisons were painful for the 80,000 Madridistas whichever way they looked. Barcelona, while never at its flowing best, had too much movement, too many talents, too much teamwork for the home side.

Messi, without being at his best, again scored the goal that set his team’s confidence soaring. His exchange of passes with Xavi, his control of the ball on his chest and then his sudden change of direction on the ground, foxed Raúl Albiol, who expected Messi to shoot with his left foot whereas he scored with the right.

Similarly, Pedro, at 22, is the same age and a similar height and weight to Messi — yet a newcomer to the first team this season, scored with his left foot. Pedro’s dominant foot is his right.

This is a trait of those raised in Barcelona’s academy. A boy may favor one foot when he arrives, but he is very soon taught to practice until he masters all the skills with the other foot.

Messi’s tally is now 40 goals, and 10 assists, from 44 matches this season. Pedro’s contribution, 18 goals in all competitions, is so good that even without the injured Zlatan Ibrahimovic, the coach could leave Thierry Henry, Andres Iniesta and Bojan Krkic on the bench.

Yet Guardiola is in cooperation with players he helped bring through the Barcelona ranks. For the encounter Saturday, Guardiola experimented tactically. He moved Daniel Alves from right back to right wing, placing central defender Carles Puyol behind him. Several times, the players came to the touchline to converse with their coach. At halftime, team positions were switched around.

Alves reverted to right back, Puyol moved to the left and Maxwell advanced from left back to left wing.

All the while, the immovable source of what makes Barça tick, Xavi, wove his stealthy, cunning, unerringly accurate passes. He set up Messi with a chip that would have made any golfer at the Master’s proud. He released Pedro with almost a casual pass along the ground.

He was superior to Madrid’s Xabi Alonso in the creative role. Messi was more superstar than Ronaldo. Even goalie Victor Valdes proved, this night, more difficult to beat than Spain’s No.1, Iker Casillas.

The pain might not be over. Barcelona plans a return to the Bernabéu next month, when Madrid’s fine stadium hosts the Champions League final. Winning that, again, would just rub Catalan salt in Madrid’s wound.

BARÇA 4 - ARSENAL 1

Fa unes hores que he tornat del Camp Nou. No ha estat un partit per a emmarcar però que bé m'ho he passat. Que bonic estava l'estadi. Tenim uns jugadors envejats i cobejats per tot el món futbolístic, però incondicionals del Barça i, la malloria, amb l'ADN blau-grana i un, a més a més, beneït pels déus.

El dia 20 a Milà a jugar contra l'Inter de Mourinho, el 28 partit de tornada a Barcelona. Tinguem fe en aquest equip el qual, amb tota seguretat, ens a de portar a la final de Chamartin del 28 de maig.

VISCA EL BARÇA!

MARATÓ BARCELONA 2010. CoRReDoRS.CaT. Punt d'avituallament km. 37,6

Diumenge 7 de març vaig participar a la meva segona marató. La vaig acabà i bé, en molt bona forma. Doncs, sí, va ser la segona... com a voluntari. Al kilòmetre 37,6, a l’Avinguda de la Catedral, es trobava l’avituallament atès per l’associació CoRReDoRS.CaT.

A un quart de vuit del matí ja hi era a la explanada de la font màgica, a Montjuïc. Les fotos “oficials” estaven previstes per a ser preses a tres de vuit i, cert, no me les podia perdre. Ja sabeu aquella dita de “qui es belluga no surt a la foto”. A l’hora prevista es feien els reportatges fotogràfics, principalment a càrrec de companyes dels Correcats.

L’ambient, excepcional, ja feia preveure que seria un gran dia. Centenars de corredors, acompanyants i uns quants afeccionats (massa d’hora), formaven una riuada multicolor que es dirigia cap a la font màgica i al pavelló de la Fira destinat a guarda-robes. També, no podien faltar, molts i molts voluntaris els quals, al punt de sortida, tenien cura de què tot estigues preparat per quan sonés el tret pel començament de la prova.

A poc a poc anaven arribant Correcats. Salutacions, abraçades, petons, ànims i bons desitjos pels que havien d’afrontar-la. Qui més qui menys s’havia preparat per aquest repte.

La meva última cursa va ser el 10 de febrer de 2008. La mitja de Barcelona (1:37:28). Degut al meu problema de genoll no he tornat a córrer i, des de llavors, no m’havia tornat a reunir amb els meus col·legues. Va ser un retrobament emotiu i, amb els primers que em vaig abraçar, apunt vaig estar de llagrimejar, però no ho vaig fer. També vaig trobar-me amb un munt de nous associats. La associació ha pujat com la escuma i, no m’estranya, perquè els afeccionats a córrer troben, en ella, un gran nombre d’avantatges; i tot això per una quantitat irrisòria. També, i molt important, un ambient de germanor i companyonia immillorable. Ja faré una entrada més extensa sobre CoRReDoRS.CaT.

Vàrem fer les fotos i, tot seguit, part dels voluntaris (l’altra anava directament al punt de trobada) anàrem cap a l’estació d’Espanya del metro. Vam baixar a Urquinaona. Carrer Jonqueres a baix i Via Laietana i carrer del Doctor Joaquim Pou fins a sortir a l’Avinguda de la Catedral. Via Laietana semblava un carrer fantasma. Cap cotxe circulava i, quasi, no hi havia vianants. Acostumat a trobar-me, una de les avingudes més importants de la ciutat, arrebossar de gent i trànsit, la imatge de buit esdevenia estranya però, al mateix temps, espectacular. Com a la pel·lícula, de Alejandro Amenábar, “Abre los ojos” on surt, “la Gran Vía” Madrilenya, buida. Tota una vivència. Fa temps que tinc clar que, sobretot, són les petites coses les que s’han de valorar i, per què no?, la visió d’aquesta és una d’elles.

Abans d’agafar el metro vam esperar, davant del hotel Catalonia Barcelona Plaza, a què passessin els maratonians. Els primers van ser el grup d’africans que, en aquesta edició, eren un bon grapat. Després van començar el pas dels que sortien des de la resta de calaixos Sub3h, Sub3h30min, Sub4h, Sub6h. La visió de la carretera d’Hostafrancs era quelcom increïble, plena de gom a gom, d’una vorera a l’altra i fins on arribava la vista. Poquíssima gent eren a les balconades veien la sortida però, sincerament, no saben que es van perdre perquè, segur, la visió des de les alçades havia de ser espectacular. L’últim en sortir va ser en XaviPapell, de CoRReDoRS.CaT, qui és digne de ser admirat. Duu un munt de lesions, però ell té un esperit lluitador i, encara que és conscient del seu estat, surt il·lusionat com el primer. Ànims Xavi! Dels més de dotze mil maratonians, la meitat eren estrangers, cosa que dona idea del prestigi i fama que ha assolit la nostre marató.

A la Catedral acabaven de posar les taules. Els palets amb les begudes isotòniques i les aigües ja hi eren. També les bosses d’esponges, i les capses dels gots. Tot llest perquè, nosaltres, ho comencéssim a preparar.

Es van repartir els tallavents; blau celeste i oficials de la marató i que els voluntaris havíem de dur posats per tal de ser reconeguts sense dificultat. També els entrepans els quals ens ajudarien a mantenir-nos drets durant les aproximadament cinc-sis hores que durà el pas de corredors. Tot seguit fotos, a les escalinates de la Catedral, del grup de voluntaris a l’avituallament.

Ràpidament varem parar les taules (els primers classificats en cadires de rodes no trigarien en passar): gots a “tutiplé” amb begudes isotòniques (per cert, aquestes d’uns colors inversemblants, vermell i blau -no blau-grana-. Vaig tenir un record de la infantesa; les pastilles que, per a fer tintes, compràvem a les papereries i les quals dissolíem en aigua. Quan de temps fa!). Ampolles petites d’aigua. Cubetes de plàstic amb aigua i esponges. Dues taules de gots i dues de aigües i dues de esponges a banda i banda de la avinguda. Ah! També dos raspalls-escombra per a poder retirar gots i ampolles buides que, els maratonians, llencessin. I tot estava llest per al pas dels atletes.

I passaren els dos primers, frec a frec. Eren Roger Puigbò, cadira de rodes i el debutant en la distància, Francesc Solà, aquest en hand-bike. Anaven per feina i no varen agafar res de l’avituallament. Es van plantar tots dos sols a la línia d’arribada, a l’Avinguda de Maria Cristina, disputant un renyit esprint. Van establir en 1h 36’ 15” el temps del guanyador de les respectives categories. Quan es portaven 01:53:21, passaren el nombre 13, Felix Kenya, i el nombre 3, Jackson Kotut, ambdós de Kenya. Tampoc ells van agafar res del que se’ls oferia. A ben segur no disposaven d’un segon a perdre, i, així els va anar, que van arribar a meta com a segon i primer classificats respectivament. Amb, 02:07:30 i 02:07:36, van batre el temps de la prova; a més de ser el millor crono, en una marató, de tot l’Estat. Fins a catorze africans van haver de passar fins que arribà el primer català, Marc Roig Tió, del C.A. Laietana, seguit de l’andorrà Toni Bernardo; quinzè i setzè classificats.

A poc a poc començaren a passar CoRReCaTS (popularment coneguts com a pastanagues pel color de la seva vestimenta). Crec que el primer va ser en Laureano Pérez Oller (la feina encomanada no donava suficient temps per al control i les fotos). A tothom se l’animava, a molts cridant-li per seu nom, aplaudint a tots, crits de alè, panderetes... Tot un festival!. Els fondistes sortien, del kilòmetre 37,6, amb forces renovades (no solament per les begudes i esponges, que també) les quals, nosaltres així ho desitjàvem, els hi ajudaria a arribar a Maria Cristina i creuà la línia d’arribada. Hi va haver un munt d’inscrits de CoRReDoRS.CaT, així que el seu pas era un degoteig constant. Ningú se’ns va escapar!. Especialment celebrat va ser el pas de l’Arcadi Alibés, per a qui aquesta era la seva cent marató. També el d’en Miquel Pucurull qui, als seus 71 anys, acabava la seva quaranta-u-nena prova.

Els últims maratonians a passar van tenir festival extra doncs se’ls va fe passadís, onades, crits individualitzats. A tots se’ls va “obligar”, a creuar per túnel de voluntaris “pastanaga”. Entre els darrers hi va haver uns quants japonesos, tots amb una considerable edat i amb unes ganes enormes de passar-s’ho d’allò més bé. Quins nassos!, a les seves edats i viatjar fins a Barcelona per a fer la marató... Un deu!.

I tots esperàvem, amb ànsies i especial il·lusió, al nostre benvolgut company en Xavi (XaviPapell). Va arribar l’últim classificat i, darrera, les furgonetes “escombres”, senyar inequívoca que, en Xavi, havia abandonat. Encara, amb poques esperances, vam esperar una estona, pensant que podia arribar d’un moment a un altre. No, no va ser així. Definitivament no arribà.

A un quart de dues plegàvem veles i ens retiràvem cap a casa després de, tenir la certesa, que la feina feta havia estat d’allò més positiva, agraïda i satisfactòria i, sobre tot, gratificant, molt gratificant.

Tots, els que era la primera vegada i els que repetíem, absolutament tots, coincidíem en què, l’any pròxim, tornarem a repetir l’experiència. Ja que no podem córrer almenys participem i posem el nostre gra de sorra en el desenvolupament de la cursa.

S’hauria d’anar pensant, dintre de l’associació CoRReDoRS.CaT, a reclamar dos punts d’avituallament perquè, veien l’èxit obtingut any rera any, segur que faran falta.

L’espectacle de veure una marató, o qualsevol cursa, és impagable a més, el fet de participar-hi com a corredor o com voluntari o afeccionat, que anima, és d’allò més gratificant, per això us invito a que, en properes proves, si no hi participeu corrent, sortiu als carrers a animar i estar amb els principals protagonistes i que són els corredors. De veritat, segur que repetireu. A més, Barcelona es podrà comparar amb proves com les de Berlín, Paris, Amsterdam, New York i moltes d'altres en les quals, els ciutadans d'aquelles ciutats, surten en masses per a viure-les, gaudir-les i animar, sense parar, als maratonians que hi participen.

Vídeos de les arribades i classificacions.

Marató de BCN'2010
Total arribats: 10.033
Homes: 8.695
Dones: 1.338

Marató de BCN'2009
Total arribats: 8.129
Homes: 7.250
Dones: 879

Percentatge del 2010 respecte del 2009
Total arribats: + 23%
Homes: + 20%
Dones: + 52%

I ja tenim, a la volta de la cantonada, la Marató 2011