10 de juliol de 2010. Crònica d'una manifestació

Òmnium dóna les gràcies al milió i mig de participants a la manifestació del 10 de juliol.

Un quart de cinc, arribo al xamfran Aragó-Rambla de Catalunya (colmado Quilez). Fa una calor tremenda i, com se sol dir, estic suant la cansalada. Entro en un bar proper per a fer un Vichy. Dintre la calor es quasi pitjor, insuportable, així que enllesteixo ràpid i surto novament al carrer. Torno al xamfran on he d'esperar a la Fina i en Francesc. Arriben, com havíem quedat, a tres quarts de sis. Amb ells també venen l'Elisenda i el seu fill petit, en Pau.

Una vegada tots junts ens dirigim Rambla Catalunya amunt(un munt de gent es troba fent el mateix recorregut que nosaltres) fins arribar a la cruïlla amb el carrer de València. Intentem incorporar-nos a la manifestació per aquest carrer. Impossible! Ens hem de quedar quinze-vint metres abans d'arribar al Passeig de Gràcia, tot es troba col·lapsat. En aquest punt, sense moure'ns, estem més d'una hora. Decidim anant caminant, sortejant a la gent, pels costats dels edificis. A la alçada de Consell de Cent, els quatre que venen amb mi, veient la impossibilitat de començar a caminar, decideixen tallar per cor de la manifestació i segui per Consell de Cent fins arribar a Pau Claris des d'on baixarien a Gran Via. Jo em quedo perquè volia seguir el curs de la marxa. Es llavors quan ens assabentem que el cap ja estava a Plaça Tetuan i que hi ha gent fins a Francesc Macià.

El cap de la manifestació ja no és el pactat, centenars de persones s'incorporen a ella per la part de devant, la qual cosa fa que el col·lapsa sigui monumental.

A poc a poc ens anem movent, pas a pas. Hi ha gent de tots els colors: independentistes de tota la vida, nous independentistes (la política espanyola dels últims anys i els actes anticatalanistes, a més de la sentència; a fet que molts, moltíssims, canviem les nostres conviccions), nacionalistes, qui creia que l'Estatut encara és recuperable, molts que volen continua dintre l'Estat però amb altres condicions, qui no té cap interès en la política... Gent gran, homes i dones que van passar la guerra, que van patir els anys de dictadura i repressió; homes i dones que, després de tant patiment, pensaven que, abans de morir, podrien veure la seva terra, el seu país, lliure i normalitzat; també la seva llengua, la seva cultura; tan segles oprimides i represaliades. Gent en cadires de rodes. Pares amb els fills a colliber, als cotxets, de la mà (aquests son el futur del nostre país i desitjo que no hagin de lluitar per seus drets com ara, per desgràcia, ho hem de fer). Gent jove, nois i noies que, en lloc d'anar-se'n a la platja, a ballar, a la muntanya; van decidir estar presents i donar suport a la convocatòria; és el seu futur i per ell han de lluitar. Gent de mitjana edat els quals, segurament, com jo, van estar presents a la gran manifestació de l'11 de setembre de 1977 on, al crit de "LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D'AUTONOMIA", més d'1 milió de persones vàrem sortir al carrer. Que il·lusos que vam ser llavors, pensant-nos que Espanya canviaria. Nouvinguts, persones que s'han arrelat al nostre país o estan en el procés de fer-ho. Persones de totes les classes socials, diferents tendències (segurament hi havia, també, qui havia votat al PP), nascuts aquí i allà, arribats d'arreu del territori. Vingueren autocars de Galícia, Euskadi, País València, Occitània, Andorra, Balears... Gent de parla catalana, aranesa, castellana, anglesa...

M'emocionà veure moltes persones en cadires de rodes. Una senyora de més de noranta anys, mig estirada en una cadira, reclinada, conduïda per la seva filla, i que s'anava posant bé l'enganxina amb el lema "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Una lluitadora incansable i que ens ha de donar valor i força per a continuar fins a aconseguir l'objectiu i el destí que, com a poble, ens mereixem. Unes altres àvies abocades a les finestres d'una residència de la qual penjava una senyera. Un pare que portava al fill, un nen amb la síndrome de Down, a colliber. I sobre tot, el cant del nostra himne, Els Segadors, el qual, espontàniament, tothom cantava una i una altra vegada.

Pas a pas arribo al final de la marxa, tres hores després del seu inici. Eren les nou de la nit. Allà, on hi havia un plató de TV3, molta gent jove s'ho estava passant d'allò més bé, cantant, ballant i cridant tota mena de consignes. Ah!, pensava, qui tingués aquesta edat...

Vàrem gaudir d'aquesta marxa entre un milió cent mil (dades de la Guàrdia Urbana) i un milió i mig de persones (dades de la organització). No va haver cap incident, cap vidre trencat, cap mobiliari urbà malmés, res. Un petit incident quant alguns van increpà al president Montilla i que no va arribar a més. Possiblement va ser aquesta la raó per la qual el cos de seguretat va decidir que, el President, acabés abans. Una jornada reivindicativa, pacífica, on de nou es va veure el tarannà del poble Català al que em sento orgullós de pertànyer i per qual posaré el meu granet de sorra per tal de assolir la seva plena normalitat.

La informació donada per alguns mitjans madrilenys parla de 55.000. Quina manera de manipular-ho tot. No m'estranya perquè sempre ho fan. Personalment he assistit a algunes manifestacions:

"11.09.1977: En Barcelona, un millón de personas se manifiestan para pedir el retorno de las instituciones de autogobierno, con ocasión de la Diada. (wikipedia). (algunes fonts parlaven de 1,5 milions)

"23.10.1977: Concentración de 1.000.000 de personas con motivo del regreso del exilio del entonces presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas." (elmundo.es)

"23.11.2000: Unas 900.000 personas participan en Barcelona en la manifestación convocada para condenar el asesinato del ex-ministro Ernest Lluch a manos de la banda terrorista ETA." (elmundo.es)

"11.03.2004. En Barcelona se manifestaron 1,5 millones, con el lema Avui jo també sóc madrileny (Hoy también soy madrileño). Atentados del 11 de marzo en Madrid" (Wikipedia).

Puc assegurar, jo que he estat a totes les mencionades, que la del passat dissabte 10, era igual o podia ser superior a la que més persones van assistir-hi de totes les anteriors. Deuen pensar que els seus lectors i/o televidents són uns ximples i, qui sap, veien el que es veu, tot ès possible.

¿Què es pot esperar de molts mitjans de comunicació que ens odien i que, a més, la seva línia editorial és manipuladora, extremista, incendiaria, partidista...? Fins que quelcom greu no passi (cada dia estic més convençut que és el que desitjan) al país no tindre prou i, fins i tot, podrien seguir atiant el foc de l'odi i la discòrdia. El mal que fan!

Dissabte 10 de juliol de 2010, més d'un milió de catalans vam sortir al carrer al crit de :

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

SOM UNA NACIO, NOSALTRES DECIDIM. 10 de juliol de 2010

Fa una estona que he arribat de la manifestació; estic cansat, les cames em fan figa (un ja té una edat) i no puc posar accents perquè no em va bé l'ordinador. I us estareu preguntat... a que ve tot aquest rotllo?, oi?. Doncs que faré una entrada, sobre la tarda d'avui i les meves sensacions, demà o dilluns, tanmateix no puc estar-me de deixar-hi una petita pinzellada del que ha estat, així que penjaré unes fotos...

Senyeres de totes les mides: quatribarrades, estelades blaves, estelades grogues, de sas Illes... Segurament alguna hi hauria d'haver de l'Aragó, encara que jo no les hi vaig veure.

El futur està garantit amb ells i elles.

En Pau, en braços de la seva mare, vivint la que, segur, va estar la seva primera manifestació, i quina!, multitudinària i pacífica, per la reclamació dels nostres drets i llibertats. Ell tindrà pocs records però els pares li explicaren el que va estar i com i d'aquesta manera tindrà l'orgull de haver-hi participat.

Alguns s'han treballat molt la senyera.

Tota mena de gent i condicions, d'arreu del país.

esperant començar a caminar.

Els castellets no podien faltar i aquests s'ho han passat d' allò mes be.

Senyeres noves i d'altres amb unes quantes manis a sobre i torrades pel sol de la balconada.

Ensenyes d'uns altres països, portades per nouvinguts integrats al nostra.

I el gos també ha volgut manifestar-se pels seus drets com membre de ple dret de Catalunya.

Crec que tots signàvem ara per aquesta retallada.

Quina raó que te aquesta pancarta.

Moltes gracies als pares de la nena i nen de les fotos per la seva aprovació per a que surtin en aquest bloc. La veritat es que, aquestes, no els hi fan justícia perquè son molt més macos en viu i en directe. Per cert, sento no haver demanat els noms i no poder posar-los.

Vagi per endavant que, la mani, ha estat molt, moltíssim millor del que en un principi m'esperava.

Apa, d'aquí a poquet més.

Un milió i mig de ciutadans omplen Barcelona per la independència

L'independentisme col·lapsa Barcelona en una manifestació sense precedents · La guàrdia Urbana rebaixa la xifra a un milió cent-mil manifestants · La capçalera que es va negociar durant una setmana es desfà sota la pressió dels participants -> font : vilaweb.ca

INDEPENDÈNCIA

AQUESTA TARDA HI ANIRÉ! TOTS A LA MANIFESTACIÓ... CAP TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NI CAP POLÍTIC NI CAP PAIS... NINGÚ POT DIR-ME NI DICTAR-ME QUE SÓC I QUE EM SENTO... CATALÀ!!, ÚNICA I EXCLUSIVAMENT, UN SENTIMENT QUE MAI NINGÚ PODRÀ TREURAME'L. HAN ACONSEGUIT QUE JA NO TINGUI CAP DUBTE.

NI ESTATUT, NI CONCERT ECONÒMIC, NI FEDERALISME... RES DE TOT AIXÒ... NOMES INDEPENDÈNCIA. DESLLIURAR-NOS D'AQUEST PAÍS OPRESSOR QUE ENS OFEGA, QUE ENS VOL ANIQUILA COM A POBLE, COM A NACIÓ... QUE VOL LA FI DE LA NOSTRA CULTURA, LA NOSTRA LLENGUA...

HA ARRIBAT L'HORA DE DI PROU!!

PER LA CONSTITUCIO CATALANA!
INDEPENDÈNCIA, JA!

ELS "NUDES BLACKS", UN EQUIP DE PILOTES

Avui he descobert que existeix un equip de rugbi, a Nova Zelanda, que el practica sense equipació. Si, heu entès bé, sense roba. En pilotes. Es una tradició a Dunedin ciutat situada a la badia de Otago. Els "Nudes Blacks", un equip de rugbi neozelandès, format principalment per estudiants universitaris i fundat fa vuit anys. Esta clar que quan jugant, a la gespa, hi han mes pilotes que jugadors.

No sé com s'ho fan per a fer la melé (?)

Aquí deixo unes fotos trobades a internet.

10 DE JULIOL, L'HORA DE LA GENT

La nació catalana, és la gent, som nosaltres. Cadascú de nosaltres en té un bocí, perquè Catalunya és una cosa de tots, és la suma de tots aquests bocins que cada català i catalana té a les seves mans.

El dissabte 10 de juliol a les sis de la tarda a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona hi ha d'haver la nació completa, diversa i plural com som nosaltres, però completa. No hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l'oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l'hora. Totes les altres causes ja tenen qui les defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres. No podem permetre que el futur l'escriguin uns altres per nosaltres i per això, com fan les societats democràtiques, hem de sortir a dir no a una sentència que vol impedir que el poble català arribi fins allà on vol arribar i que siguin respectades les seves decisions a les urnes.

Només si hi anem, el futur podrà ser diferent, perquè el futur és a les nostres mans. Catalunya ens necessita.

Passa-ho!
Fes-ho!

Tots a la mani, i senyeres als balcons!

SOMNIEM

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa

LLUIS LLACH. 25è ANIVERSARI DEL CONCERT AL CAMP NOU

El 6 de juliol de 1985 el Camp Nou es va omplir de gom a gom. Cent mil persones s'aplegaren a l'estadi per a assistir al concert més multitudinari en la història d'un cantautor català. Lluis Llach, el cantant de Verges (Baix Empordà), va oferir el seu concert més nombrós i el qual es convertí en tot un fenomen sociològic arreu de Catalunya.

Dinou músics, dirigits per Manel Camp, configuraven l'orquestra. En el recitar varen col·laborar, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, que juntament amb Llach van interpretar "Cant de l'enyor" composició inspirada en motius melòdics del Misteri d'Elx.

Autocars procedents de tota Catalunya arribaren plens de gent entusiasta per a prendre part de la que seria una històrica jornada. Des de ben d'hora al matí Barcelona s'omplí de seguidors entusiastes del cantant. A primera hora de la tarda, abans de començar el concert, els voltants de l'estadi era un formiguer.

L'ambient, dintre, indescriptible. L'animador anava dient els autocars i els orígens. La gent, entusiasmada, aplaudia. Gent que va trobar un petit negoci venen espelmes.

El concert, com deia, memorable. Uns més, uns menys, saviem les cançons. Tots fèiem de cor. Recordo que van repartir la lletra d'Abril 74 i tothom; amb les espelmes, que prèviament havíem comprat, enceses que il·luminaven l'estadi; la vàrem cantar mentre Lluis Llach feia segons de silenci.

L'última cançó va ser l'Estaca. El Camp Nou va esclatar. Tots aixecats, amb les mans entrellaçades, movent-nos acompassadament cap a un costat i a l'altre, i cantant-la. Els focus instal·lats per al concert il·luminant al públic la qual cosa feia que s'anessin veient grups "a trossos" com cantaven i movien. Una apoteosis final digna del espectacle que, cent mil privilegiats, vàrem pogué gaudir. Tots vam quedar enlluernats.

Es va editar un doble LP de la gravació en directe :

Camp del Barça, 6 de juliol de 1985

D-1

1. Venim del nord, venim del sud

2. Que tinguem sort

3. Un núvol blanc

4. No abareteixis el somni

5. El jorn dels miserables

6. Maremar

7. Vaixell de Grècia

8. I amb el somriure, la revolta

D-2

9. Abril 74

10. Campanades a morts (fragmento)

11. Bressol de tots els blaus

12. Amor particular

13. Ítaca (fragment)

14. Cant de l'enyor

15. L'estaca

«SI ESPANYA PERD, EM DESPULLO"

La Senyora Larissa Riquelme, paraguaiana, a promès despullar-se si Espanya surt derrotada del partit de quarts contra Paraguai.

Jo ja he posat una espelma a "santa pilotes" perquè aquesta senyora es despulli. A veure si som més i ho aconseguim.

Apa, tots a una "VISCA PARAGUAI"