Moisès Broggi i Vallès (Barcelona, 18 de maig de 1908) metge i pacifista català.
«En la vellesa veus que el cos no és res»
Acumula en els seus 102 anys una incontestable saviesa que comparteix amb generositat. El 02/02/2010 es va obri a Sant Joan Despí l’hospital comarcal que porta el seu nom. I això el va complaure.
NÚRIA NAVARRO.
Diuen que la longevitat és la recompensa de la virtut. I potser és cert. Almenys en el cas del doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908). Va començar com a cirurgià del Clínic a la República, va operar al front durant la guerra civil, va ser depurat i, sense temps per a l’autocompassió, es va fer càrrec de l’Hospital Militar amb una entrega que no va abandonar fins als 85 anys. Avui té 102 anys lluminosos, com només ho aconsegueixen els que han paït les vivències. Ho confirma la seva mirada.
–Un hospital porta el seu nom. ¿Alguna altra il·lusió pendent?
–Que l’home aprengui a viure amb els altres homes.
–Ho diu qui ha viscut totes les guerres des de la del 14.
–Però l’home continua igual, dominat per les passions. Hauria de mirar més pels altres. I després hi ha la demografia... Molts problemes del present ja els vaig veure en el passat, només que ara s’agreugen perquè som molts. Si això segueix així, serà insostenible. Encara que ja no ho veuré.
–Vostè no té final.
–Jo ja no tinc futur.
–De moment s’acaba d’apuntar a Reagrupament.
–Sempre he sigut molt del país, jo. Catalunya i Espanya és un matrimoni que no s’avé, que mai s’ha entès, així que el millor que poden fer és separar-se amistosament.
–Fa una aposta política, i persevera en l’escriptura.
–Ara estic escrivint les Reflexions d’un vell centenari.
–Regali’ns-en una, doctor.
–En la vida ens preocupem per coses que no tenen valor. Tot és fugaç. No val la pena preocupar-se’n.
–Tant de bo això fos tan fàcil.
–L’afany per la riquesa i el poder produeix angoixa. Però la matèria viva busca la supervivència i la reproducció. La vida segueix malgrat tot.
–Malgrat tots nosaltres.
–Així és. El sentit de la vida és que hi ha una força que ho dirigeix tot. De la mateixa manera que l’univers funciona com un rellotge, la vida també. Perquè la vida no comença i s’acaba; és una continuïtat de formes canviants. El genoma ve dels nostres avantpassats i el passem als nostres fills. Es transforma, però seguirà sent.
–Parlava d’una força que ho dirigeix tot...
–¡Aquest és el misteri! Els antics en deien l’«esperit universal». «La força que mou les estrelles és la mateixa que fa palpitar el cor de l’home», asseguraven.
–¿...?
–Hi ha estudis orientals que expliquen que la persona té tres plans: el material, el mental i l’espiritual. La ciència comprèn el material. El mental és producte del cervell, que és material però alhora també és espiritual, perquè fa funcionar el pensament, el llenguatge, la imaginació.
–Així és.
–Doncs a la part mental es crea la idea del jo, que pot tendir al materialisme –el jove pensa que el jo és un cos bell–, però també a l’espiritualitat, que és la força que fa que la vida tingui un ritme. Si el jo es fixés en la part espiritual, que és la que connecta amb l’univers, hi hauria escapatòria... L’esperit continua, perquè forma part de l’«esperit universal». Jo abans pensava que el cos ho era tot i ara, en la vellesa, veig que no és res.
–Doncs fins als 85 anys es va encarregar de ‘reparar-lo’.
- La medicina és la lluita contra el patiment i la malaltia. És molt necessària.
–No ho era apuntar-se a les Brigades Internacionals i ho va fer.
–Vaig fer el que havia de fer.
–El «valerós metge» de Per qui toquen les campanes és vostè.
–Vaig coincidir amb Hemingway en la batalla de Navacerrada. Jo estava al front operant... Miri, en la vida el 20% depèn de les característiques d’un mateix i el 80%, de les circumstàncies. Jo he tingut sort, per la gent que he trobat i pel que m’ha arribat.
–No sempre tot bo. El van depurar després d’acabar la guerra.
–Però al tribunal militar sumaríssim em vaig salvar precisament pels amics que tenia a l’altre bàndol... Jo havia fet sortir de la presó la germana del president d’aquell tribunal. A mi m’han passat moltes vegades aquesta mena de coses.
–Té un àngel de la guarda, diu.
–Sí. Però les coses són molt diferents quan les vius que quan les recordes. Els vells tenim molt passat i, al revisar-lo, ens adonem que hi va haver moments feliços que no ho semblaven tant mentre els vivies.
–La longevitat és la recompensa de la virtut.
–De no tenir por de la mort.
–¿No li té ni una miqueta de por?
–No. A més la vellesa és una bona preparació. Et vas fonent... fins que tot se’n va en orris.
–¿Per què voldria ser recordat?
–Per ser una bona persona.
–Té un àngel de la guarda, diu.
–Sí. Però les coses són molt diferents quan les vius que quan les recordes. Els vells tenim molt passat i, al revisar-lo, ens adonem que hi va haver moments feliços que no ho semblaven tant mentre els vivies.
–La longevitat és la recompensa de la virtut.
–De no tenir por de la mort.
–¿No li té ni una miqueta de por?
–No. A més la vellesa és una bona preparació. Et vas fonent... fins que tot se’n va en orris.
–¿Per què voldria ser recordat?
–Per ser una bona persona.
