divendres, d’agost 13, 2010

ELS ANIMALS CANVIEN DE COLOR?

Científics i investigadors que han estat cercant en els pantans de Borneo han descobert una nova especie de serp verinosa. La serp pot canviar el color de la seva pell, segons el grup ecologista WWF. La capacitat de canviar el color de la pell no és desconegut en el món dels rèptils. Prenguem, per exemple, els camaleons el qual tenen aquesta habilitat. Però, els científics porques vegades havien descobert serps amb aquesta capacitat innata per canviar el color de la seva pell. En general, els rèptils canvien de color per camuflar-se dels seus depredadors. La particular serp que es va descobrir era de 1,6 peus de llarg i va ser trobada en els boscos pantanosos que voreguen el riu Kapuas Betung Kerihum National Park" a la part Indonèsia de l'illa de Borneo. Un especialista de WWF, Bambang Supriyanto, considera aquest descobriment com un dels principals.

Deixo algunes fotos d'animals que poden canviar la seva pell i, d'aquesta manera, poder fugir dels seus depredadors. dins del "



























fotos i text : freakingnews

dimecres, d’agost 11, 2010

"U.S. DEPARTMENT OF STATE". L'INFORME MANIPULAT


Doncs a punt he estat de fer una entrada crítica amb l'Obama i el "U.S. DEPARTMENT OF STATE" i tot això degut a les informacions aparagudes a la premsa sobre l'informe que, aquell departament nord-americà, va publicà amb data 11 de març de 2010: "2009 Human Rights Report: Spain".

Tot sembla ser que estem davant una nova manipulació dels mitjans d'informació. Una burda, interessada i demagògica manipulació. Tot val quan es tracta de criticar Catalunya. Intentaré explicar-me.

En l'apartat "Other Societal Violence or Discrimination" l' informe, entre altres moltes coses diu

"The controversy regarding official language policies continued, with complaints that current policies offend the right to an education in the "mother tongue," or Castilian Spanish. In 2007 the ombudsman received approximately 100 complaints regarding Catalonia's linguistic policies, and in March 2008 the NGO Platform in Defense of the Freedom of Choice in Language Election filed a formal complaint against a school in the Basque Country. The school had refused to offer all classes in Spanish"

In April, 30 doctors at the sole hospital on Ibiza (one of the Balearic Islands) announced their decision to leave their jobs due to a new requirement that doctors be tested for fluency in Catalan. The decree, approved by the Balearic government on March 27, requires that doctors working in public serivce speak Catalan and provides a window of three years for them to learn it. The doctors' union asserted that the requirement was not for public benefit but rather the result of a "political obsession." In responde to the decree, 2,500 perons participated in a demonstration protesting the Catalan language requirement.

According to security forces, 4,000 persons participated in a demonstration in Barcelona in September 2008 to protest the government's linguistic policies and to defend the right to have school classes taught in Castilian."

La traducció seria (perdoneu els errors), més o menys, com segueix:

"Altres actes de violència o discriminació social.

La controvèrsia pel que fa a les polítiques oficials d'idiomes continua, amb denúncies de que les polítiques actuals violen el dret a l'educació en la "llengua materna," o Castellà /Espanyol. Al 2007, el Defensor del Poble va rebre prop de 100 queixes pel que fa a les polítiques lingüístiques de Catalunya, i el març de 2008, la Plataforma de la ONG "Plataforma por la Libertad de Elección Lingüistica", qui va presentar una denúncia formal contra una escola al País Basc. La escola s'havia negat a oferir totes les classes en espanyol.

A l'abril, 39 metges de l'únic hospital a Eivissa (una de les Illes Balears) van anunciar la seva decisió de deixar la feina a causa d'un nou requisit en el sentit de què els metges havien de realitzar les proves de fluïdesa en català. El drecret, aprovat pel Govern Balear el 27 de març, exigeix que els metges que treballen en el servei públic parlin català i ofereix una moratòria de tres anys perquè aquest el puguin aprendre. El sindicat de metges va afirmar que el requisit no era per al benefici públic, sinó més aviat el resultat d'una obssesió política". En resposta al decret, 2,500 persones van participar en una manifestació en protesta pel requisit de l'idioma català.

Segons les forçes de seguretat, 4.000 persones van participar en una manifestació a Barcelona al setembre de 2008 per a protestar contra les polítiques lingüístiques del govern i defensar el dret a rebre l'educació en castellà."

Podeu comprovar que, en cap cas, pren partit ni critica ni opina ni comdemna; simplement constata una sèrie d'informacions que, suposo, a rebut per part de estaments espanyols, catalans o, simplement, del seu funcionariat Espanya i Catalunya.

Aquest informe és una mena de "guia" que, el "Department of State", fa pels polítics nord-americans per a que puguin entendre millor la situació interna del país. Informes que fan per tots els països del món.

Per exemple, i per poder-se fer una idea més correcta, l'informe fa comentaris com :

A 31 de desembre, es van registrar 25 atacs terroristes d'ETA, donant com a resultat tres morts i ferits uns 65...

El 22 de gener, un membre afro-americà, civil, d'un vaixell de la Marina dels EUA va ser assaltat per dos subjectes que inicialment no es van identificar com agents de l'ordre públic. El membre de la tripulació estava clavat a terra i la seva roba estripada. Ell va declarar que els funcionaris no van mostrar cap insígnia ni es van identificar com a policies. Testimonis van dir que un dels agents va treure una pistola i el va apuntar al cap quan companys membre de la tripulació van tractar d'ajudar-lo en el que creien era un atracament. Els assaltants, més tard, identificats com a policies locals, van dir que sospitaven que havia comés un delicte relacionat amb drogues. Va haver de rebre 10 punts de sutura a la cella com a conseqüència de les ferides sofertes durant la detenció.

Al gener, l'Audiència Nacional va condemnar a dos agents de la policia catalana a sis mesos de presó i una multa de 450 euros (650 dòlars) per maltractar un home detingut presumptament per robar a dues turistes i abusar sexualment d'una d'elles. Les accions dels agents no van ser considerades greus per tribunal, van ser acusats de mossegar i humiliar al detingut.

Al febrer la Fiscalia va iniciar una investigació sobre denúncies de maltractaments presentades per 85 persones detingudes al centre d'internament per a estrangers de Madrid. Els detinguts es van queixar que les autoritats els van obligar a despullar-se, el van colpejar i amenaçar. També al·legaren que el menjar que els hi servien contenien sedants.

A l'agost, el Ministeri de Afers Exteriors paraguaià es va queixar que els funcionaris van maltractà a ciutadans paraguaians detinguts a l'aeroport de Barajas. A finals d'any el Govern no havia respost públicament.

A l'apartat "Freedom of Speech and Press"

... la sentència judicial contra el setmanari "El Jueves" per la impressió d'una caricatura obscena del príncep i la princesa d'Astúries, la citació dels diaris Gara i editors Deia per un tribunal per la publicació de les imatges satíriques del rei Juan Carlos; el boicot del Partit Popular al Grup Prisa, i l'acomiadament de Cristina Peri Rossi de l'emissora de ràdio Catalunya per parlar en castellà enlloc de català.

També parla de la llibertat religiosa, d'ensenyament, de premsa... Un munt de coses,.

Si extrapolem qualsevol d'aquestes informacions veurem que el resultat pot ser radicalment diferent, segons sigui el que nosaltres desitgem que la gent hagi d'entendre.

No podia estar d'altra manera i els enemics ja han posat fil a l'agulla :

"Les crítiques dels EUA a la política lingüística esperonen Ciutadans." e-noticies.cat

""Como aquel dicho célebre de Lola Flores: "Si me queréis, irsen"... Pues eso, el que quiera en castellano, "irsen"" ABC.es

"Circulo Balear: El informe de EEUU debe comprometer al Govern a cambiar su política lingüística". elmundo.es

"España rebatirá a EEUU que los casos de vulneración de la lengua son excepciones" elmundo.es

"Señala a España por violar derechos. EEUU denuncia la política lingüística" tolerancia.org


Què hem de fer nosaltres? Podriem, a partir d'ara, denunciar tot allò que ens discrimina: no poder parlar en català a funcionaris públics, en establiments comercials, els nostres diputats al Congrés i Senat. La sentència de l'Estatut. Algú hauria d'informar, al Departament d'Estat dels EE.UU., de la manifestació que va haver, a Barcelona, el passat 10J, amb més d'un milió de ciutadans i ciutadanes reclamen la llibertat per a Catalunya. Això a de sortir en l'informe del 2010.

Sí, ja sé que és més dels mateix, però no crec que fos bona idea llegir i no fer-hi res. Amb aquest escrit no és que arribi a canviar absolutament res, però almenys m'obligo a investigar, saber la procedència (o, si més no, intentar-ho) de les informacions, els comentaris partidistes i manipuladors. També, qui sap, a arribar a obrir els ulls a algun lector.





Los chicos de la caverna

dilluns, d’agost 09, 2010

NI ASE NI BÈSTIA.


Deu ser l'estiu. La calor no perquè, a diferència d'altres anys, aquest agost no està fent la canícula habitual per l'època. Sí, sembla ser que aquesta estació de l'any es la que fa que, sense adonar-nos-en, hi hagi gent que desaparegui.

La senyora Alicia Sánchez Camacho, presidenta del Partit Popular de Catalunya, a qui li encanta deixar-se veure i sentir pels mitjans de comunicació; porta el que portem de mes "missing". No és que jo sigui un "hooligan" d'aquesta senyora però crec que ella, tan que diu que defensa i es preocupa dels seus compatriotes, els catalans, i defensà, a capa i espasa, les curses de braus; havia de donar explicacions sobre els comentaris que; el seu col·lega de Madrid, el diputat de l'Assemblea madrilenya, senyor Juan Soler-Espiaube, fa al seu bloc. Amb el títol "no prohibiremos la sardana", fa un atac furibund i gens assenyat contra els polítics catalans. Aquesta senyora que li va falta temps per a proclamar que, el seu partit, presentaria (ja ho han fe) una proposició de llei al Congrés de Diputats, para protegir "la Fiesta" (sanguinària afegiria) a tota Espanya i fora, ara no se sap on és.

L'altra persona que he trobat a faltar és el senyor Sandro Rosell, president del Futbol Club Barcelona. El seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, ha cridat a set jugadors (Valdés, Pujol, Piqué, Xavi, Pedro, Busquets i Villa) del Barça per a anar, a Mèxic, a fer un partit de costellada. El partit es jugarà el proper 11 d'agost a la capital asteca. Diumenge 15 l'equip ha de jugar el partit d'anada de la Super Copa de Espanya, contra el Sevilla, al Sánchez Pijuan. S'ha de pressuposar que no hi ha mala intenció per la convocatòria però ningú pot ignorà que, davant d'un partit oficial i de la disputa d'una copa, una mica de tuf sí fa, oi?. Cap d'aquest jugadors podrà participar en l'encontra, perquè el seu retorn serà 48 hores abans del match. Doncs bé, el president Rosell se'l deu haver empassat la terra perquè, fins el que jo sé, no ha dit ni ase ni bèstia. Tampoc cap directiu. Només l'entrenador, Pep Guardiola, i algun jugador, Dani Alves, s'han queixat d'aquest despropòsit. Rosell, on ets? No hauries d'estar defensant els interessos del Barça? O només se us escolta per a criticar a la junta d'en Laporta?

No serà necessari fer la denúncia pertinent perquè tot@s podem fer-nos una idea de qui són els problemes reals, o no?

diumenge, d’agost 08, 2010

PINÓS, CENTRE GEOGRÀFIC DE CATALUNYA. 7 d'agost de 2010

Pinós, municipi situat a la comarca del Solsonès (Lleida) i, alhora, una de les 5 entitats de població o pobles que hi ha al municipi. Se situa al centre geogràfic de Catalunya (coordenades: 41º 49' 43" N, 1º 32' 35" E). El 2008 hi havien 48 habitants.

El terme municipal està situat a l'extrem meridional del Solsonès, al límit amb el Bages a l'est (Cardona i Sant Mateu de Bages), l'Anoia al sud (Calonge de Segarra i Castellfollit de Riubregós), i la Segarra a l'oest (Torà). Dins el Solsonès limita amb Riner al nord, la Molsosa al sud i Llobera al nord.oest. És a la subcomarca de l'Alta Segarra.

És un clar exponent de l'altiplà solsonec: la part cental del terme conforme una mena d'espina dorsal de terres altes (situades entre els 700 i 800 m d'altitud) que el recorre de nord a sud i fan de partió d'aigües entre les conques del Llobregat i del Segre.

Els templers hi van construir una capella dedicada a santa Maria, al segle XIII. Aquesta devoció es va revifar al segle XVI amb motiu de l'aparició de la mare de Déu a l'amo de les cases de Matamargó. Amb motiu d'aquest esdeveniment, el poble va construir al lloc de la capella l'actual santuari.

Hi ha una rosa dels vents que indica el lloc on estem situats a 940 metre d'altitud i, geogràficament, el centre de Catalunya, des d'on es domina una magnífica panoràmica que arriba fins als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.

Els seus habitants s'anomenen pinosencs.

La zona presenta una vegetació nova el que fa pensar que ha estat castigada pels incendis forestals, possiblement més pels de l'any 1994.

A la plaça on hi és el santuari i l'ajuntament trobem l'Hostal de Pinós on tenen un menú de 16 euros que deixa satisfet. Per les postres recomano el mousse de iogurt, fet per ells i molt bo.


Hostal de Pinós
Plaça del Santuari s/n
25287 Pinós
Tel 973473062 - 687528057

Aquest hostal ja no ofereix habitaciones però hi han cases rurals per tota la zona.

















divendres, d’agost 06, 2010

MILIONS DE MOTIUS PER A ALLIBERAR EL MÓN D'ARMES NUCLEARS. A MILLION PLEAS TO FREE THE WORLD FROM NUCLEAR WEAPONS.

6 d'agost de 1945. Són les 08:15 hores a Hiroshima (Japó). Els seus habitants fa hores que han despertat i, intenten portar una vida el més normalitzada possible que, en un contest de guerra i bombardeijos diaris, era de subsistència.

El bombardeig "B-29", bateixat amb el nom d'Elona Gay, s'havia enlairat sis hores abans de la base nord-amèricana a Tinian (
Illes Mariannes Septentrionals). L'aparei anava pilotat per tinent coronel Paul Tibbets, a qui se li assignà una missió secreta. Sobre l'avió hi havien carregat un macabre enginy anomenat "Little Boy". Es tractava de la primera bomba atòmica que anava a ser llançada contra una ciutat. Feta d'urani enriquit, amb una potència equivalent a 15.000 tones de TNT, "Little Boy" havia estat preparada per a esclatà a 560 metres d'alçada sobre la ciutat. Mai abans havia estat provada.

Tibbets va prema el botó de llançament quan es trobava a uns 9.450 metres d'alçada sobre Hiroshima. La bomba explotà a les 08:15:45 am (JST), aproximadament, al arribar als 600 metres d'alçada.

Una columna de fum i foc, color gris-morat, sorgiren a la terra, a una temperatura aproximada de 4000º, que calcinà a milers de persones i deixar la població arrasada.

Tots els edificis que es trobaven en un quadrant de 13 kilòmetres del centre de la explosió quedaren totalment destruïts. Va ser impossible establir les morts pels efectes
directes de l'explosió però es calculà que aproximadament 90.000 i, cap el final de 1945, hi eren unes 166.000 persones a causa dels primers efectes de la bomba. Al llarg dels anys següents molts milers més van continuar morint a cause de malalties provocades per l'exposició a la radiació. La gran majoria van ser i son morts civils.

Els nord-americans esperaven la rendició immediata de Japó. Això no va succeir. Els japonesos ni imaginaven que es tractava d'una bomba atòmica. Fins el 8 d'agost no ho esbrinà un científic nipó. El govern japonès calcular malament i, pensant que els Estats Units només disposaven d'una bomba atòmica, van resistir i mantenir-se armats. El 9 d'agost, la segona bomba va ser llançada sobre la ciutat de Nagashaki.

Els supervivents de les explosions, els hibakuska, han esdevingut el símbol d'una lluita contra la guerra i les armes atòmiques a tot el món. Al Japó no han estat reconeguts com a supervivent i se'ls ha deixat a la seva sort, perquè les explosions de Hiroshima i Nagasaki han estat durant molt de temps un tema tabú.

Fins quant l'horror de les guerres? Fins quant el desarmament nuclear?


Yasuko Yamagata tenia 17 anys quan va ser testimoni de l'atac.
Ella estava a la classe en la seva escola secundària. Més tard va veure el cadàver d'una dona i un nen. La dona semblava que estava corrent al mateix temps que els dos cosos s'estaven incinerant.


Yoshihisa Yokoyama
. Aquest dibuix és de la cremació de cossos pel riu

Kyyoshi Wakai tenia 39 anys en el moment del bombardeig. Va afirmar que hi havia milers de supervivents mig morts a la vora del riu i molts cadàvers flotant en els dies posteriors al bombardeig.
Kazuo Matsumura tenia 32 anys. Hi era a 1300 metres de l'epicentre de l'explosió. Comentar que la pell de la gent queia i mantenien els braços estirats per devant d'ells, com si fossin zombis, per evitar que la pell se'ls hi enganxés.
Kenichi Nakano tenia 48 anys quan va ser testimoni del bombardeig sobre Hiroshima.
La Justificació oficial dels bombardejos va ser la de salvar vides nord-americanes en la invasió del Japó. No obstant això, molts comandaments militars van discrepar de que fossin necessaris. D'altres van considerar que assentaria un precedent ètic que algun dia atormentaria als EE.UU. Aquestes són les paraules de l'almirall William Leahy:

"Les possibilitats letals de la guerra atòmica en el futur són alarmants. La meva sensació era que, en ser els primers a usar-la, havíem adoptat un estàndard ètic comú als bàrbars de l'Edat Mitjana. No vaig ser ensenyat a fer la guerra d'aquesta forma, i aquelles no es poden guanyar mitjançant la destrucció de fones i nens".

Molts dels supervivents d'Hiroshima i Nagasaki es van convertir en defensors de la pau i el desarmament nuclear. Ells són testimonis privilegiats d'aquest tràgic succés i el seu missatge sobre els horros de la guerra són arguments de pes per a la pau i l'eliminació de les armes de destrucció massiva. Les obres d'art anteriors son fetes per alguns dels supervivents d'Hiroshima que van ser testimonos de primera mà dels atacs. Van perdre familiars i amics i ells mateixos van patir els efectes de per vida al minvar la seva salut. Per no parlar dels efectes psicològics al presenciar un dels esdeveniments més terribles de la història de la humanitat.


Manifestació contra la guerra. Barcelona

Des del capvespre
d'una mirada incerta
l'infant pregunta.

L'oreig recorda
la blava llum dels dies
perduts per sempre.

Algú desperta

de tant en tant la fera.
Maleït sigui!


Quan el vent torni
no trobarà cap arbre
ni cap mirada.


Al forc dels dies
només hi creix tristesa;
lluny, algú canta.

El vol sinistre
dels grans ocells de presa
confirma l'ombra

Fosca, s'escola
la tarda. On són els rostres,
les pedres, l'aigua?

La pau, pregonen,
i amb la boca petita
criden la guerra.

Més aspre encara
que els crits més sorollosos,
aquest silenci.

Ds de l'angúnia
del fang i la misèria
hi ha uns ulls que ens repten.

HAIKÚS EN TEMPS DE GUERRA (Miquel Martí i Pol)


dimecres, d’agost 04, 2010

JUGAR AMB FOC. REFLEXIONS D'UN CRISTIÀ DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

Jugar con fuego. Reflexiones de un cristiano después de la manifestación del 10J
Jaume Botey

Quienes crean que lo ocurrido con la manifestación del pasado sábado en Barcelona es pasajero van equivocados. Fue la manifestación de un corrimiento de suelo profundo, resultado de una irritación colectiva que viene de lejos. No, los catalanes no se volvieron todos locos de un plumazo. No sale un millón y medio de personas a la calle porque sí. Desde que en 2004 el Gobierno de la Generalitat se propuso la reforma del Estatuto, el PP desató una virulenta e insólita ofensiva contra Catalunya, que en parte cuajó en el resto del estado. Cobró cuerpo un debate acerca de la unidad de España como bien moral, se dio alas al nacionalismo españolista y centralista, se acusó a Catalunya de insolidaria.

Algo se ha hecho mal, muy mal, y el resto de España debe entender. La sociedad civil entera, los presidentes de las grandes corporaciones empresariales, directivos de todas las entidades financieras, los rectores de todas las universidades, decanos de todos los colegios profesionales, cartas colectivas de miles de intelectuales de todos los signos, más de 1500 entidades culturales convocantes, no se han cansado de proclamar que se ha jugado con fuego, que la provocación del PP con su recurso y el Constitucional con la sentencia han encendido la mecha en la pólvora, que se sobrepasaron todas líneas rojas de respeto que nunca debían de haberse sobrepasado. Se han herido sentimientos, y esto tiene difícil arreglo. Han conseguido lo que el franquismo no consiguió en años: la opción independentista se ha abierto paso por primera vez en el espacio central de la política catalana. PP y el Constitucional convertidos en los grandes aliados del independentismo! La manifestación se había convocado contra la sentencia y para defender el Estatuto, pero la gente pasó de Estatuto. El grito era ya independencia, “Adiós España”, fue lo más coreado. Siembra vientos y recogerás tempestades.

El daño causado es inmenso y lo vamos a pagar todos. Probablemente los efectos de la sentencia no se verán a corto plazo. Probablemente la calle y la escuela seguirán siendo bilingües y las leyes aprobadas en estos cuatro años de sentencia-pendiente no serán modificadas. Pero el tema no está ya en la sentencia en sí, o si se mantiene el 85 o 90% del Estatuto, sino en la sensación de humillación y de burla, de desprecio, de falta de lealtad, de agravio comparativo. La manifestación marcó un punto de inflexión. A partir de ahora la política española estará marcada por Catalunya en la misma medida en que lo ha estado hasta ahora por Euskadi. Aquí será la desafección, el alejamiento mental, la conciencia de pertenecer a otro mundo, la sensación de hartazgo. El eslogan “Los políticos y los jueces pasan, los pueblos permanecen y ganan” en un contexto de independentismo era un fenómeno impensable hace sólo cinco años en Catalunya. Quienes durante años hemos trabajado bajo la lógica del diálogo hemos fracasado. De golpe nos hemos visto superados por la lógica de la confrontación.

En este contexto y como creyente me preocupa extraordinariamente la postura de la Jerarquía, y en concreto la de la Conferencia Episcopal Española (CEE). Por su responsabilidad también en esto, porque no hace tanto también ella, con sus declaraciones y manifestaciones, en la calle atizó el fuego de la confrontación y en la COPE insultó y sembró odio contra Catalunya. El 3 de noviembre del 2002 la CEE emitió un documento inspirado en el pensamiento político de Rouco y Cañizares “Sobre la valoración moral del terrorismo en España”, cuya última parte titulada “el nacionalismo totalitario” produjo un profundo malestar entre los obispos, clero e iglesia de base de Catalunya y Euskadi: confundiendo “nacionalismo” con “totalitarismo”, sin ninguna referencia al franquismo como totalitarismo ni al nacionalismo españolista y centralista de nuevo cuño, y sacándose de la manga el nuevo argumento de la unidad de España como “un bien moral”.

Afortunadamente desde 1985 la Jerarquía de la Iglesia en Catalunya, en el documento “Les arrels cristianes de Catalunya” había reafirmado su histórica posición de soporte y acompañamiento de la cultura catalana y sus legítimas expresiones políticas, siguiendo el discurso de Juan Pablo II en la UNESCO en el que el papa aplicaba para los colectivos los mismos Derechos que los Derechos Humanos individuales: libertad, respeto a la lengua y la cultura, etc.

El entonces obispo de San Sebastián, Juan Maria Uriarte, consideró que debía distanciarse de la postura de Rouco y Cañizares. Muchos obispos catalanes coincidían con el obispo de San Sebastián. Ante esto y ante la pérdida de las elecciones por el PP tras su empecinamiento de atribuir el atentado de 11-M a ETA, el sector más españolista de la CEE consideró que debía pronunciarse de nuevo y lo hizo el 7 de enero de 2005, apelando al documento de 2002 y condenando de nuevo sin especificar los “nacionalismos totalitarios”. A partir de entonces los obispos encabezaron por primera vez y en repetidas ocasiones multitudinarias manifestaciones y se expresaron, sobre todo en la COPE a través de los tristemente portavoces Jiménez Losantos y César Vidal.

Pero no bastaba. Rajoy y el PP exigieron más. Hacía falta una nueva Instrucción Pastoral que completara la anterior. Una vez más se quería forzar a la CEE a posicionarse a favor de la posición política del PP. que no cejaba en su actitud belicosa en el parlamento y en la calle. La CEE convocó una Asamblea Extraordinaria los días 21 y 22 de junio de 2006 para discutir y aprobar este documento, pero previendo su contenido se suscitaron importantes recelos entre la sociedad civil y en la misma CEE y se decidió aplazar el debate hasta otoño. Finalmente Fernando Sebastián, entonces arzobispo de Pamplona, fue el encargado de coordinar los trabajos de un nuevo texto que, finalmente, con el título “Orientaciones morales ante la situación actual de España” fue aprobado el 23 de diciembre. En él el tema del nacionalismo, sin duda el asunto que había despertado mayor expectación, quedaba diluido en el último capítulo acerca de consideraciones morales.

Además de los prelados de las diócesis catalanas y vascas, muchas voces se habían levantado contra la posibilidad de un documento episcopal que sancionara la tesis de la unidad de España como un bien moral. Entre ellas, una treintena de católicos catalanes, entre los que figuraban obispos, dirigentes religiosos y renombrados políticos afirmando que “la supuesta unidad (de España) no es un bien pastoral sino un propuesta política” y que “adoptar una tesis política, ajena totalmente al Magisterio pontificio, significaría de hecho expulsar a una parte de los católicos que no comulgan con una visión unitaria y centralista”.

Cañizares y Rouco habían expresado en infinidad de ocasiones la teoría del “bien moral” de la unidad de España ante todos los medios sociales, religiosos y políticos (Club S.XXI de Madrid el 20 de enero del 2004 frente a la cúpula del PP). Son de destacar los “sólidos!” argumentos históricos, teológicos y bíblicos que utiliza Cañizares: el fundamento de la unidad se remonta al año 589 en el III Concilio de Toledo con ocasión de la consagración del rey Leovigildo como“Conquistador de nuevos pueblos para la Iglesia Católica”. O en la Reconquista nacida en Covadonga como “Cruzada que forjó una Patria para recristianizar España”. Isabel la Católica, merece el título de Santa ya que durante su reinado “el valor de la salvación de las almas de los súbditos que le habían sido confiados se convierte en la razón principal de su política” y autoriza a Cristóbal Colón “para que fuera a las nuevas tierras para la evangelización, que fue la razón final y básica de tal autorización” (homilía en el Pilar de Zaragoza, 11 octubre 2005), iniciando con ello la gloriosa gesta de la Hispanidad. Posteriormente, con la aparición del protestantismo, la España del siglo XVI será el gran “modelo de fidelidad a la Iglesia en su lucha contra la herejía. Sin la unidad de los pueblos de España estas grandes empresas no hubieran sido posibles. La derrota del Islam en Lepanto fue posible porque España era una unidad política. Por eso la España unida se hace acreedora del título de “nación escogida para ser la espada y el brazo de Dios”. Y así podríamos seguir con las valoraciones que Cañizares hace de la incorporación de la Corona de Aragón, del sometimiento por la fuerza de Catalunya etc. Creíamos que la visión maniquea y mitificada de la historia había terminado con la moderna historiografía. Lo peor de esta visión no es que sea sectaria, sino su ignorancia e infantilismo.

Más peregrino si cabe es el argumento bíblico: la existencia de España ya consta en la Biblia. España es una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Cañizares no se esconde de decir, finalmente, que se trata de un bien moral porque ha reportado muchos beneficios a la Iglesia. Ante la aceleración vertiginosa del proceso de desmembración territorial debe plantearse que el hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, los nacionalismos que pongan en cuestión la unidad de España son inmorales.

Con este lamentable bagaje intelectual, el Cardenal Cañizares se convierte en martillo de herejes, condena el secularismo de la sociedad española, defiende la COPE como símbolo de libertad, acusa al gobierno español de totalitarismo, condena el diálogo que supuso la tregua de ETA, considera que la Iglesia está perseguida, afirma que “estamos en una batalla en la que se intenta despedazar a la Iglesia”. Se trata de un fundamentalismo religioso sin ningún fundamento, que pretende dar soporte a otro fundamentalismo político. En tanto que fundamentalismos, ni el nacionalismo españolista ni el nacionalcatolicismo tienen necesidad de conectar con el pensamiento, con la cultura, no tienen necesidad de entrar en el debate de las ideas. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso se pueden permitir el lujo de ser ignorantes. Pero tampoco tienen necesidad de conectar con la realidad presente, en el proceso siempre cambiante de la historia. Para qué, si ya tienen la verdad absoluta. Por eso pueden permitirse el lujo de vivir de espaldas a la gente, a sus deseos o necesidades.

Que la Jerarquía de la Conferencia Episcopal Española, en lugar de tender puentes y diálogo, haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Catalunya y Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

El nacionalismo españolista está en auge. Impuesto por las armas y el báculo en el pasado lejano, vuelve a estar presente hoy en nuestra vida social. Por razones de Estado o con la estrategia de hechos consumados el nacionalismo españolista se considera el único, el verdadero. Y hoy como entonces, se propone en competencia con los nacionalismos periféricos. Con la salvedad que el nacionalismo españolista, por la fuerza de las armas, ha tenido siempre las de ganar y los nacionalismos periféricos las de perder. Armas y báculo se dan la mano, se necesitan mutuamente.

Los ideólogos del franquismo sabían la enorme relevancia política de la identidad católica en la concepción de España como estado unitario. Y el nacionalcatolicismo legitimó, a cambio de privilegios, la política de dominación y el modelo centralista del estado franquista. Por eso, para ambos, para la política centralista y para la Jerarquía españolista, la incuestionable unidad de España no es vista sólo como un hecho histórico sino como una esencia permanente.

Ojalá seamos capaces de reconducir este proceso envenenado hacia el diálogo.


13 juliol 2010


Jaume Botey és llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia i professo a la UAB


MENTIDES I FALSETATS A TELEMADRID. AIXÒ ÉS PERIODISME?

WELCOME OBAMA FAMILY



Aquesta vegada sí, ara sí faran una paradeta... Però que no esperin tenir l'ajut econòmic necessari per a sortisse'n de la crisi. En tot cas despeses i, segurament, moltes, degut a les mesures de seguretat que hauran de posar en marxa per a la protecció de les personalitats que els visitaran.

La senyora Michelle Obama i la seva filla petita, Sasha, arribaran avui a Marbella. La població de la Costa del Sol s'ha engalanat per a rebre-la amb tots els honors. Com si es tractes de "Villar del Rio", el municipi marbellí vesteix pancartes, banderetes i banderoles, "faralaes" i d'altres estris "typical spanish". Tot al més pur estil Berlanga.

Mr. Marshall torna i, com al 1951, Marbella sortirà al carrer a rebra'l i tota Espanya estarà pendenta de la televisió (única diferència amb la pel·lícula "Bienvenido Mr. Marshall") per veure la primera dama nord-americana.

Continuem com al 1951, com al 1932... Espanya no canvia.





No sé si també han compost una cançó par l'ocasió encara que, si no és així, podrien fer servir la que cantaven a "Villar del Rio" al 1951.

AMERICANOS

"Los yanquis venido,
olé salero, con mil regalos,
y a las niñas bonitas
van a obsequiarlas con aeroplanos,
con aeroplanos de chorro libre
que corta el aire,
y también rascacielos, bien conservaos
en frigidaire ."


ESTRIBILLO
"Americanos,
vienen a España
gordos y sanos,
viva el tronío
de ese gran pueblo
con poderío,
olé Virginia,
y Michigan,
y viva Texas, que no está mal,
os recibimos
americanos con alegría,
olé mi madre,
olé mi suegra y
olé mi tía."
"El Plan Marshall nos llega
del extranjero pa nuestro avío,
y con tantos parneses
va a echar buen pelo
Villar del Río.
Traerán divisas pá quien toree
mejor corría,
y medias y camisas
pá las mocitas más presumías."