dimecres, de juliol 07, 2010

10 DE JULIOL, L'HORA DE LA GENT



La nació catalana, és la gent, som nosaltres. Cadascú de nosaltres en té un bocí, perquè Catalunya és una cosa de tots, és la suma de tots aquests bocins que cada català i catalana té a les seves mans.

El dissabte 10 de juliol a les sis de la tarda a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona hi ha d'haver la nació completa, diversa i plural com som nosaltres, però completa. No hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l'oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l'hora. Totes les altres causes ja tenen qui les defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres. No podem permetre que el futur l'escriguin uns altres per nosaltres i per això, com fan les societats democràtiques, hem de sortir a dir no a una sentència que vol impedir que el poble català arribi fins allà on vol arribar i que siguin respectades les seves decisions a les urnes.

Només si hi anem, el futur podrà ser diferent, perquè el futur és a les nostres mans. Catalunya ens necessita.

Passa-ho!
Fes-ho!



Tots a la mani, i senyeres als balcons!







SOMNIEM

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa




dimarts, de juliol 06, 2010

LLUIS LLACH. 25è ANIVERSARI DEL CONCERT AL CAMP NOU


El 6 de juliol de 1985 el Camp Nou es va omplir de gom a gom. Cent mil persones s'aplegaren a l'estadi per a assistir al concert més multitudinari en la història d'un cantautor català. Lluis Llach, el cantant de Verges (Baix Empordà), va oferir el seu concert més nombrós i el qual es convertí en tot un fenomen sociològic arreu de Catalunya.

Dinou músics, dirigits per Manel Camp, configuraven l'orquestra. En el recitar varen col·laborar, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, que juntament amb Llach van interpretar "Cant de l'enyor" composició inspirada en motius melòdics del Misteri d'Elx.

Autocars procedents de tota Catalunya arribaren plens de gent entusiasta per a prendre part de la que seria una històrica jornada. Des de ben d'hora al matí Barcelona s'omplí de seguidors entusiastes del cantant. A primera hora de la tarda, abans de començar el concert, els voltants de l'estadi era un formiguer.

L'ambient, dintre, indescriptible. L'animador anava dient els autocars i els orígens. La gent, entusiasmada, aplaudia. Gent que va trobar un petit negoci venen espelmes.

El concert, com deia, memorable. Uns més, uns menys, saviem les cançons. Tots fèiem de cor. Recordo que van repartir la lletra d'Abril 74 i tothom; amb les espelmes, que prèviament havíem comprat, enceses que il·luminaven l'estadi; la vàrem cantar mentre Lluis Llach feia segons de silenci.

L'última cançó va ser l'Estaca. El Camp Nou va esclatar. Tots aixecats, amb les mans entrellaçades, movent-nos acompassadament cap a un costat i a l'altre, i cantant-la. Els focus instal·lats per al concert il·luminant al públic la qual cosa feia que s'anessin veient grups "a trossos" com cantaven i movien. Una apoteosis final digna del espectacle que, cent mil privilegiats, vàrem pogué gaudir. Tots vam quedar enlluernats.

Es va editar un doble LP de la gravació en directe :

Camp del Barça, 6 de juliol de 1985

D-1
1. Venim del nord, venim del sud
2. Que tinguem sort
3. Un núvol blanc
4. No abareteixis el somni
5. El jorn dels miserables
6. Maremar
7. Vaixell de Grècia
8. I amb el somriure, la revolta

D-2
9. Abril 74
10. Campanades a morts (fragmento)
11. Bressol de tots els blaus
12. Amor particular
13. Ítaca (fragment)
14. Cant de l'enyor
15. L'estaca










dijous, de juliol 01, 2010

«SI ESPANYA PERD, EM DESPULLO"


La Senyora Larissa Riquelme, paraguaiana, a promès despullar-se si Espanya surt derrotada del partit de quarts contra Paraguai.

Jo ja he posat una espelma a "santa pilotes" perquè aquesta senyora es despulli. A veure si som més i ho aconseguim.

Apa, tots a una "VISCA PARAGUAI"








dimarts, de juny 29, 2010

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Conforme van passant les hores, d'ençà que es va saber que el Tribunal Constitucional va dictar sentència i vàrem començar a saber detalls d'aquesta, el meu enuig ha anat en augment. Molt més sentint els diferents "líders" polítics.

A Madrid, villa i capital del regne, els dos grans partits espanyols es barallen per portar-s'hi el gat al aigua dient l'un i l'altra que han guanyat. Guanyar el què? Què han ben fotut a Catalunya i als catalans?

Mariano Rajoy : "ara toca acatar la sentència i mirar al futur amb ganes de concòrdia, i que ens ocupem dels problemes dels espanyols". Espanya les institucions funcionen, "encara que de vegades, i això s'haurà d'arreglar en un futur, ho facin amb retard".

Quins collons que té! Per cert, qui s'ha d'ocupar dels problemes dels catalans? Vostè? La senyora Camacho?. "Ganes de concòrdia"? Doncs comencem bé! Estem ben arreglats! Els déus ens agafin confessats si el Partit Popular arriba a la Moncloa.

Sánchez Camacho : «Ara ja tenim un Estatut plenament constitucional que ens representa a tots», el Tribunal Constitucional «ha donat la raó» als que van recórrer l'Estatut –entre els quals hi ha el PP–, va aprofitar per donar per «tancat el debat estatutari» després de comentar que tots els polítics del Partit Popular comparteixen la satisfacció per la sentència.

Senyora, aquest no és l'estatut que vaig votar o sigui que, en tot cas, ha de ser el seu que, segurament, va votar NO o, simplement, va decidir no anar-hi. Sí, es ben cert que per la seva cara de satisfacció, cada vegada que fa alguna declaració i surt a les notícies, està força orgullosa de que Catalunya (per cert, també el seu país) hagi sortit greument perjudicada. Felicitats!


Rodríguez Zapatero : "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"

El president espanyol va mentir i, per que sembla, la mentida és un dels seus senyals d'identitat. La seva credibilitat, si alguna vegada l'ha tinguda, està sota mínims dintre i fora.

Miquel Iceta : "La sentència no és un fracàs per Catalunya, sinó un entrebanc".

El senyor Iceta no està confós i diu el que sent i és que, s'ha de tenir present, parlem d'un dirigent del PSC que, com savem, és el mateix que PSOE.


De la Vega : "el TC ha ratificat pràcticament la totalitat de la validesa i constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya i confirma l'avenç de les competències de Catalunya" "La resolució significa una completa derrota a les posicions del PP que ha patit una derrota en tota regla"

Això i no un altra consideració és el que interessa al PSOE-PSC i PP-PPC. Qui serà el que traurà més profit d'aquesta sentència. Com a les eleccions, tots guanyen, ningú perd i, en aquest cas, si que es pot dir que ambdós . Només perd Catalunya que continua sota el jou de l'estat espanyol.

Millor no continuar perquè hores d'ara hi ha per donar i vendre.

Penós que deu funcionaris de l'estat espanyol es passin per folre el que tot un poble a decidit i, com no podria ser d'un altra forma, els partits que els han posat en el càrrec, a dit, aplaudeixen i se senten satisfets perquè és el que esperaven dels seus patrocinats.

L'única lectura positiva que podem extreure és que, amb aquesta actitud, ens obren els ulls a tots els catalans, independentistes i els que no ho eren. Molts ja ho érem però ara hi han molts més que comencen a ser conscients amb qui ens estem juguen el pa i la sal. Que no podem anar junts amb qui ens neguen el ser nosaltres mateixos, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostra desig de autogovern... Qui ens boicotegen els productes fets a casa nostra... Qui dia sí i dia també ens increpen, ens insulten... Qui durant dècades ens han estat espoliant... Qui prefereix que les empreses estiguin en mans de qualsevol altra país abans que de Catalunya... Un país on atacar el nostra dóna vots... On la caverna mediàtica diu el que li bé de gust en contra nostra sense que ningú li posi límit...

Avui més que mai hem de dir:

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluis Llach

dilluns, de juny 28, 2010

HAN ACABAT AMB L'AUTONOMIA, ÉS L'HORA DE L'AUTODETERMINACIÓ

Senyor President Montilla, què vol dir que s'ha d'acatar la sentència de l'Estatut? No ho entenc! Què no era clar que el TC no estava legitimat per a modificar-lo i que no podia passar per sobre de la voluntat del poble?

¿Hem de acceptar que la paraula "nació", al Preàmbul" estigui seguida de "no té eficàcia jurídica"? Què no es donava per suposat? I la frase "la indissoluble unitat d'Espanya"? I que el català no és llengua preferent amb les administracions? ¡Que collons que el Síndic de Greuges hagi de passar per "Defensor del Pueblo"! I el finançament? També han tocat el tema del control de les caixes d'estalvi... Anirem sabent més retallades

No tenien prou amb les d'Alfonso Guerra que ara l'acaben de guillotinar.

Les declaracions de la vicepresidenta del "Gobierno", de la Vega; de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho; són per a sucar-hi pa. La senyora Camacho ens diu que "els catalans hem d'estar contents i units perquè ja tenim un Estatut totalment constitucional". La senyora de la Vega també està satisfeta hi diu que el PP ha perdut perquè només s'han tocat quaranta i escaig articles dels cent catorze recorreguts pel Partit Popular. El que no ens diu és que els que s'han retallat són els més importants del text. Aquesta també ens diu que Catalunya ha sortit més enfortida. Aquestes senyores pensen que som idiotes? S'adonen de les bestieses que diuen?

La classe política segueix pensant que el poble és ximple.


Ja està bé! Diguem prou! No ens deixem sotmetre de nou! No em sento representat per aquest text ni per la clase política.

No ens tornem a agenollar! Reclamem el dret d'autodeterminació!



dissabte, de juny 26, 2010

MULTA DE 6.000 EUROS


Ahir, a l'estació de Renfe del baixador de Castelldefels, una noia russa va estar sorpresa creuen les vies del tren pel mateix lloc on van morir dotze joves la revetlla de Sant Joan. En aquesta ocasió sí que hi havia seguretat privada la qual, immediatament, va detenir a la noia fins que van arribar els mossos i la van identificar. Li pot caure, o li ha caigut una multa de 6.000 euros.

Segurament la noia no entenia res del que li estava passant i li deien. Possiblement en alguna ocasió ja havia vist com d'altres persones feien servir aquest mètode per a estalviar-se temps i no trobava, ni va pensar mai, que era prohibit. Portés poc o molt temps a Catalunya segur que mai va veure ningú que vigilés el compliment de la normativa.

Ahir, amb tota seguretat, no va estat el seu dia de sort i, per a la seva desgràcia, els responsables del ferrocarril havien posat un vigilant, persona que el dia de la revetlla no hi era com, casi segur, no hi ha en cap estació de la xarxa de rodalies Renfe. Naturalment la seva presència era deguda al greu accident que, la nit de Sant Joan, va costar la vida a dotze joves quan van està
envestits per un tren de llarg recorregut en el moment que travessaven les vies.

La multa em sembla tan exagerada que és més que probable que mai li hagin imposat a ningú. Qui sap, podria ser que mai hagin posat cap multa de cap import a cap infractor. La jove russa podria entrar en els anals de la història catalana per haver estat la primera persona en ser sancionada, per aquest motiu, amb una quantitat tan i tan desorbitada.

Algú l'hauria d'haver informat que les normes, en aquest país, s'han de complir com en tots però més quan hi ha una classe política i empresarial senyalada i en el punt de mira per les responsabilitats que els hi podria pertocà per indeficiències en la xarxa d'estacions.

Quant torni al seu país segur que se'n recordarà durant molt de temps i comentarà amb amics i familiars. "Un país ben estrany Catalunya. La gent travessa les vies sense cap control, per milers pugen sense pagar en els transports públic, embruten carrers i platges, es pixen on li rota, escopeixen sense parar, et roben a qualsevol lloc i els lladres no van a presó... sembla ser que mai passa res però hi ha un dia, el podríem nomenar "el dia del t'ha tocat cara babau!" el qual enganxen una desgraciadeta o desgraciadet i rep per tots.




dimecres, de juny 23, 2010

NIT DE SANT JOAN. RECORDS D'INFANTESA



El 23 era el primer dia de vacances d’estiu. S’havien acabat les classes i el curs. Qui més qui menys havia aprovat tot la qual cosa significava que no tindríem que estudiar durant els mesos estivals. Bé, sí, fe alguns deures de repàs, una mena de quaderns “Santillana”.


La vigília de Sant Joan era una jornada de molta feina per a la canalla. Totes les noies i nois (més dels segons que de les primeres), des de després de l’esmorzar, anàvem de casa en casa, de botiga en botiga, de taller en taller. Totes les portes del nostre carrer i dels propers eren literalment assaltades per una “horda” de nanos en busca de tot allò que fos susceptible de ser cremat: mobles i trastos vells, capses de fusta i cartró de fruites i aliments, trossos de fusta i encenalls i serradures del torner del carrer. El veïnat ja tenia cura en guardar tot lo vell i per llençar, sabia que el vint-i-tres passarien les criatures del carrer a recollir-lo. A poc a poc anàvem formant una bona pila de tot el que anàvem arreplegant i que finalment i irremeiablement acabaria sent part de la nostra “monumental” foguera.


Ah!, però també disposàvem d’una estratègia per a la “camioneta”: vehicle de l’ajuntament encarregat de recollir les piles de fogueres abans de que comencessin a cremar. No estaven permeses encara que hi havia per tot arreu. Nosaltres no podíem permetre quedar-nos sense el nostre foc de Sant Joan... Per la tarda, d’hora, apilàvem una petita quantitat de fusta i fèiem veure que aquella era la nostra foguera. Normalment passava la “camioneta” i s’enduia la llenya. Després de això començava la feina de fer la pila definitiva. Els materials destinats al foc estaven amagats a les porteries “amigues” i patis interiors de cases. Una vegada apilats tots els materials confeccionàvem el que seria la culminació i corona de la nostra meravellosa foguera, el ninot.


Encara no era de nit i no la podíem encendra així que no ens quedava un altra que vigila la més que provable tornada de la “camioneta”.


Teníem vigilants a les dues cantonades del carrer (el meu carrer era curt, amb una entrada per Casteràs i una sortida a la carretera de Sans). S’encarregaven de controlar que no s’acostés el camió de confiscar la llenya de les fogueres. Si el veien venir donaven l’avís ràpidament i llavors, tots, en un esforç comú, amagàvem el màxim de llenya possible.


Ja de nit, i després de salvar un munt de peripècies, preníem foc i començava la nostra NIT DE SANT JOAN. Al voltant del foc tot era festa i jocs. També hi havien pares que s’afegien a la festa o que, des de bon principi, estaven amb tots nosaltres participant com si de canalla es tractés.


Alguns tenien la sort de tenir petards, pocs. Principalment bombetes i el que llavors deien “garibardis” (es rascava contra la paret i cremava fent un soroll particular. Amb el temps aquests es van prohibir perquè van descobrir que era verinós). Res de coets, piules, “xinos”, trons... Tota aquesta mena de articles que es veuen avui en dia.


Les nostres famílies eren pobres, molt pobres, però que ve que ens ho passàvem. No necessitàvem gaire per a gaudir de la festa, de l’amistat, de la nostra foguera, dels nostres humils i escassos petards, de l’entrepà que, la mare, ens havia preparat per al sopar...



Sant Joan en els primers anys seixanta. Records del passat i homenatge pels que ja ens han deixat.


La Nit de San Joan - Jaume Sisa

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos al calçat damunt les brases.
Al cei van de berbena ocells i astres.
I augment les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un fillet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, dei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somnlin
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anra del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni Àngel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i qué més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)






Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Aquesta nit de Sant Joan...

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.