dimarts, de febrer 23, 2010

FUÏVES, CENTRE MUNDIAL DEL GUARÀ CATALÀ















Sembla inversemblant però un ruc, sí, un burro, ha esdevingut, juntament amb la Moreneta i Montserrat i la Senyera i la sardana i el seny i l'onze de setembre i el caganer i el tió i tants d'altres (i que no ens en faltin); un dels sentiments identitaris que tenim els catalans.

Encara que aquest animal començà a fer-se popular d'ençà que, uns nois de Banyoles, (Plà de l'Estany), van decidir crear un logotip; amb el propòsit de què "plantés cara" als símbols espanyolistes, com el toro o la matrícula, els quals ens arriben com un degoteig constant i subtil; el cert és que, el ruc, ase o guarà català és una de les nostres races de bestiar autòctones i forma part del patrimoni genètic i cultural de Catalunya, un patrimoni que cal mirar de preservar. Per a molts, el ruc català és el millor del món.


El guarà és la raça més alta de la seva espècie, fent 1 metre 65 centímetres. A l'estiu té el pelatge curt i negre a tot el cos, tret de la zona de la boca, dels ulls i la panxa on és blanc. A l'hivern li creix un pelatge castany fosc més llarg que li cobreix tot el cos i li serveix d'abric. Les orelles llargues i les mantenen sempre dretes i tibants i, tingui l'edat que tingui, mai no cauen cap al costa. Normalment viuen als boscos.

Amb més d'un centenar d'animals, Fuïves és, com bé diuen, el centre mundial del ruc català. En una finca situada al terme municipal d'Olvan (Berguedà), en Joan Gassó, pare i fill, porten 43 anys lluitant per conservar la raça de burro català.


Passat dissabte vàrem visitar la finca. Joan Gassó, fill, ens va rebre, i, juntament amb altres visitants, ens va guiar per tota ella. Vam veure estables on s'estan, separats, els mascles. Les femelles, lliures per la muntanya, baixen i s'acosten, normalment a les mateixes hores, per a fer els àpats. Rucs grans i petits. Varem visitar el petit museu, amb estris, del camp, antics i fotos on es veuen burros en diferents feines: llaurant la terra i arrossegant carros i transportant persones i bens i acompanyant a "cowboys" a l'oest nord-americà i soldats australians per Nova Guinea i arrossegant troncs i vaixells pels canals francesos... Ens va explicar les formes de reproducció, el temps de gestació, la mitjana de vida. Una curiositat és que, per a saber si una femella està en zel, passegen al mascle per fora d’on estan totes les femelles, la que es troba en zel mou la boca com si estigués mastegant, a més de mostrar-se especialment nerviosa.


Ens va sorprendre assabentar-nos que, Fuïves, només rep una petita subvenció per part del Govern. Mantenir tots aquest animals els hi és complicat per les despeses que representen, a més, els hi és molt difícil vendre exemplars. Els països que poden tenir interès són els sub-desenvolupats, africans, sud-americans, asiàtics... però el transport internacional surt molt car i és impossible les vendes. A Fuïves intenten trobar alternatives imaginatives i, encara que no solucionen el problema en la seva totalitat, sí el pal•lien en part. Es pot apadrinar un guarà, per uns cents euros anuals, el que et dona alguns privilegis, con és el muntar-lo, cuidar-lo personalment. Les visites són una altra font d’ingressos: cinc Euros per adult i quatre per nen. Es poden comprar productes de “merchandising”: samarretes, adhesius, clauers, imants, productes de bellesa fets amb llet de burra...

També és del tot inexplicable que, el Govern, no els hi deixi posar informació a les carreteres (ni pagant els rètols ells), així arribem a entendre per què, en cap part del recorregut, trobem informació sobre la finca. Tota una llàstima perquè, segur, seria un reclam publicitari de primer ordre donat la quantitat de vehicles que, semanalment, pugen cap el Pirineu.

Una visita del tot recomanable, amb nens i sense. És pot gaudir de l’entorn privilegiat i conèixer, de prop, la història d’aquest patrimoni nostre al qual hem de protegir per a evitar la seva desaparició. Al enllaços trobareu la situació de la finca així com la forma d’arribar-hi.


"Si ets sents català i algú et diu que ets ruc, no t’ofenguis! El guarà català és la millor raça de ruc del món, i, creu-t’ho, és molt més llest que la majoria d’animals. També és cert que és molt tossut, però... Qui ha dit que la tossuderia sigui un defecte?"

1 comentari:

VAB ha dit...

No es tan ruc el que se'n diu com el que s'ho creu. De rucs n'hi ha de moltes cames i cervells. Però no per tenir dues orelles ben llargues pots esdevenir un ruc integral. A vegades els que no en tenen ho son i no son conscients de la seva condició ....