Màrius Torres i Mercè Figueres Màrius Torres i Perenya neix a la ciutat de Lleida, el 30 d'agost de l'any 1910. El seu pare, Humbert Torres, metge de professió, ocupa els càrrecs d'alcalde de Lleida, vicepresident del Parlament de Catalunya i diputat del Parlament espanyol.
Estudia el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida del 1920 al 1926. Després, es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. L'any 1933, durant el viatge de fi de carrera, té l'oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París. En tornar continua estudiant Medicina i s'especialitza en la investigació i tractament de les malalties de l'aparell digestiu. Durant l'etapa d'estudiant escriu una comèdia amb el títol Un fantasma com n'hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certàmen literari Ignasi Iglésias, sense fortuna.
La seva vida dóna un tomb decisiu l'any 1935, quan contreu una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals d'any ha d'ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida. Allí rep sovint la visita de l'escriptor Joan Sales –amb qui es carteja del 1936 al 1941–, i entre ambdós es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. Al sanatori també coneix Mercè Figueres –la Mahalta dels seus poemes– una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.
Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L'Ideal de Lleida amb el pseudònim "Gregori Sastre". Paral·lelament, el 9 de desembre de 1936 emprèn la redacció d'un diari adreçat al seu germà, amb la intenció d'anotar les impressions i sentiments que li provoca la Guerra Civil. Més endavant, inicia un altre diari on anota ressenyes i comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. Al sanatori, dedica el temps lliure a la lectura. S'interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia; llegeix clàssics de la literatura com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals. També tradueix de l'anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.
El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d'un parell d'anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d'harmonia amb l'objectiu d'arribar a musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte, però, es veu truncat per la seva mort a l'edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1940, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.
Després de la seva mort Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l'Exili el volum Poesies (1947). En aquesta primera edició, hi recull noranta-sis poemes. L'any 1950, Llibres de l'Óssa Menor edita novament el volum des de Barcelona, i el 1953 l'editorial Ariel es fa càrrec de la tercera edició, amb trenta poemes més. La quarta edició conté encara vint-i-dos poemes més, algun conte i alguna carta, precedits d'una profunda "Notícia biogràfica" signada pel mateix Joan Sales.
La seva producció literària, d'una gran qualitat i riquesa tècnica, està molt marcada per els esdeveniments personals –malaltia, apartament de la vida civil, religiositat i neguit de la mort– i els esdeveniments públics –Guerra Civil, crisi dels valors republicans i nacionalistes–. La seva poesia no comença a ser plenament valorada fins a la inclusió dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l'Óssa Menor, i posteriorment, per la inclusió d'alguns dels seus poemes a les diferents antologies de la millor poesia en llengua catalana. Actualment Màrius Torres és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX.
Estudia el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida del 1920 al 1926. Després, es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. L'any 1933, durant el viatge de fi de carrera, té l'oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París. En tornar continua estudiant Medicina i s'especialitza en la investigació i tractament de les malalties de l'aparell digestiu. Durant l'etapa d'estudiant escriu una comèdia amb el títol Un fantasma com n'hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certàmen literari Ignasi Iglésias, sense fortuna.
La seva vida dóna un tomb decisiu l'any 1935, quan contreu una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals d'any ha d'ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida. Allí rep sovint la visita de l'escriptor Joan Sales –amb qui es carteja del 1936 al 1941–, i entre ambdós es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. Al sanatori també coneix Mercè Figueres –la Mahalta dels seus poemes– una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.
Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L'Ideal de Lleida amb el pseudònim "Gregori Sastre". Paral·lelament, el 9 de desembre de 1936 emprèn la redacció d'un diari adreçat al seu germà, amb la intenció d'anotar les impressions i sentiments que li provoca la Guerra Civil. Més endavant, inicia un altre diari on anota ressenyes i comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. Al sanatori, dedica el temps lliure a la lectura. S'interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia; llegeix clàssics de la literatura com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals. També tradueix de l'anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.
El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d'un parell d'anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d'harmonia amb l'objectiu d'arribar a musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte, però, es veu truncat per la seva mort a l'edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1940, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.
Després de la seva mort Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l'Exili el volum Poesies (1947). En aquesta primera edició, hi recull noranta-sis poemes. L'any 1950, Llibres de l'Óssa Menor edita novament el volum des de Barcelona, i el 1953 l'editorial Ariel es fa càrrec de la tercera edició, amb trenta poemes més. La quarta edició conté encara vint-i-dos poemes més, algun conte i alguna carta, precedits d'una profunda "Notícia biogràfica" signada pel mateix Joan Sales.
La seva producció literària, d'una gran qualitat i riquesa tècnica, està molt marcada per els esdeveniments personals –malaltia, apartament de la vida civil, religiositat i neguit de la mort– i els esdeveniments públics –Guerra Civil, crisi dels valors republicans i nacionalistes–. La seva poesia no comença a ser plenament valorada fins a la inclusió dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l'Óssa Menor, i posteriorment, per la inclusió d'alguns dels seus poemes a les diferents antologies de la millor poesia en llengua catalana. Actualment Màrius Torres és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX.
EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES,
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
Màrius Torres. EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES,
dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.
dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.
En Veu Alta Màrius Torres "En el silenci obscur..." (cortesia de: Enveualtacultura)
CANÇÓ DE MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
Màrius Torres. CANÇÓ DE MALHATA Març 1937
Lluís Llach Cançó a Mahalta Verges 2007 (cortesia de rklakndiaCat)
2 comentaris:
Manel, no he trobat fins avui el teu escrit sobre Màrius Torres. T'afegeixo a la llista de blogs participants en l'homenatge.
Moltes gràcies Victor.
Publica un comentari a l'entrada