diumenge, d’agost 29, 2010

Quan es troben dues ànimes bessones

Existeixen les ànimes bessones ?. Alguns diran que si, altres que no. El cert es que hi ha vegades que dues persones es coneixen de forma casual i es produeix una connexió, un “feeling” que pot durar tota una vida. Aquest es el cas d’una història de novel.la que ha estat portada al cinema amb el títol: “Les meves tardes amb Margueritte”.

Podem ser grassos o prims, savis o necis, joves o vells ... però quan es produeix una connexió d’aquest tipus, no hi ha diferències insalvables. Ans el contrari, sembla que tota dificultat sigui superable de forma senzilla i inapel.lable. Això es el que passa amb Margueritte i Germain. Dues persones que tenen molt poc a veure entre si però que de seguida connecten. Ella fràgil, sàvia, velleta, amb un vida plena de lectures i experiències llesta per ser compartida, ell un perfecte ximplet, ignorant, maltractat per la vida familiar i a l’escola, objecte de burla pels seus “amics”, però que es un cor obert, innocència que no escatima esforços per ajudar a tothom que ho necessiti.

L’excusa de la trobada: un dia qualsevol, d’una tarda qualsevol, en una ciutat qualsevol i en un dels seus parcs que en qualsevol indret podrieu localitzar. Allí, sentadeta amb el seu llibre està Margueritte, una velleta de 95 anys en vida i en la pel.lícula. Apropant-se el Germain, que al sortir de la fàbrica passa pel jardí del parc abans d’anar al bar amb els amics. I es para. Son com dos pols oposats. El roure forjat de l’home contrasta amb la figura de vidre de la senyora. Ella comença a llegir en veu alta i ell se sent atret per allò que va escoltant. Els nens s’afeccionen a la lectura quan escolten llegir amb veu alta, diu la Margueritte. Es com si s’obrís una porta de bat a bat per el Germain. I dia rera dia aquella velleta i el seu company semi-analfabet comparteixen unes hores a les tardes, escoltant lectures i fent-se companyia. Arribarà el moment en que Margueritte no pugui llegir mes i el Germain s’eforçarà per fer-li el millor regal: llegir-li ell els llibres que els hi feien companyia junt amb els seus “fills”: els 19 coloms que cada dia els acompanyen en les seves tardes literàries. Tots amb un nom, tots amb una vida darrera les seves ales. Memorable la lectura de Camus al llegir un fragment de “La Pesta” tot començant a dir “Es possible una ciutat sense coloms .... ?”.

La història que encara podem veure a les pantalles te un final agredolç i simbòlic del mon en que vivim. La vellesa fa nosa. Destorba. No aporta res a la nostra societat. Així de dur i així de clar. Però la vida ens dona lliçons. Es possible que hi hagi futur davant tant individualisme i egoisme que genera la societat en que vivim ?. Tenim motius per creure encara en l’ésser humà ?. Tot i que costi, pesem que si. Hi ha esperança, mentre dues ànimes bessones comparteixin la seva vida serà el primer pas per creure en un món millor. En fi, una película que, com el títol del bloc, ens permet Creure en el Demà.

Podeu veure el trailer a la pàgina oficial en castellà però recomanem, preguem si mes no, que la veieu en versió original. Contràriament perdreu tots els matisos del film, que son molts.

Títol original: La tête en friche. Dirección: Jean Becker. País: França. Any: 2010. Durada: 82 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Interprets principals: Gérard Depardieu (Germain), Gisèle Casadesus (Margueritte).


Trailer "La Tête en friche" = "Les tardes amb Margueritte" basada en la novel.la de Marie-Sabine-Roger


1 comentari:

Manel ha dit...

L'amor tendre i innocent. La innocència en la ignorància i la innocència en la vellesa. Una bonica història de dues ànimes necessitades d'amor matern-filial. "Els llibres et fan viatjar i descobrir mons meravellosos". Malauradament cada dia més es troben a faltar aquesta mena de relacions dintre d'un món materialista i egoista. Malgrat tot sempre hem d'estar esperançats i... Creure en el Demà.
Pel·lícula recomanada.