DIUMENGE DE RAMS, QUI NO ESTRENA NO TÉ MANS.

Venga, espabilaros!. Cridava la mare mentre ens preparàvem per a sortir cap a “Can Mantega” (jardins del barri barceloní de Sants, on es troba l’església de Sant Joan Maria Vianney). Queréis dejar de pelearos!, Haber si acabáis de vestiros de una vez... Queréis hacer caso!. Llegaremos tarde, como siempre!

Aquells diumenges de rams eren especials. La tradició manava estrenà alguna peça de roba i nosaltres, que no teníem ni un duro, ens costava complir-la. Tanmateix sempre hi havia algun veí del carrer que, de tant en tant , donava a la mare roba usada dels seus fills, era llavors quan, els quatre o algú dels germans, “estrenàvem”: un jersei, uns pantalons curts (sempre curts fins als catorze anys). No, no penseu, ens feien la mateixa il·lusió que si fossin recent tretes del seus embolcalls. Lo important era porta quelcom “nou”.

I arribàvem a ”Can Mantega”. La gent s’havia espavilat i les primeres fileres es trobaven agafades. No ens quedava un altra que estar una mica enrera encara que, com a nens, ens anàvem ficant, entre el bosc de cames, cap endavant.

Abans havíem anant saludant a tots els amics de l’escola. No en va aquesta estava al mateix barri, igual que tots els seus alumnes... els germans Barquero, el Creix, el Caminal, els germans Alonso, l’Ernesto (“cara cesto”), els Cabrera, la Vives... I tants d’altres, però la memòria em falla i no puc recordar-los.

I començava l’acta... A poc a poc anaven sortint, de dintre del temple, els dotze apòstols i l’ase amb Jesús de Natzaret muntant-lo. Arribava l’hora de l’apoteosi, quan tothom feia picar les palmes i palmons contra el terra. Rams de llorer i d’olivera agitats al vent. Cridant ben alt: “osana, osana... viva el Hijo de David”..

Les palmes i palmons ben guarnits, amb caramels penjats i llacets de tots tipus: grans, petits, mitjans. D’un color, de varis, del Barça... Per la grandària i la quantitat de guarniments, podies arribar a la conclusió de la importància familiar. És clar, moltes, més que el poder econòmic, era l’aparença. Anaven bé empolainats, i, aquest, sí estrenaven: pares, fills, avis, tiets i tietes. Tots portaven quelcom nou, lluent.

Nosaltres no portàvem ni palmons ni palmes. Algun ramet de llorer o d’olivera que la mare comprà uns dies abans o bé que li havien donat al mercat.

I nosaltres sempre a la guait, no fos cas que caigués algun caramel, dels seus llocs a palmes i palmons, i no estiguéssim a temps de replegar-lo.

I era l’hora del capellà. Tot cofoi ell, sabent-se el “poderós de la festa” i amb qui la mare es barallà a l’hora de què, els seus fills, havien de rebre la primera comunió. Peró aquesta és una altra historia que, algun dia, caldrà explicar.

Mossèn feia la seva pregaria i relatava l’entrada de Jesús a Jerusalem i com va ser aclamat, per la seva població, com el messies tant de temps esperat.

La cerimònia finalitzava amb la benedicció de les palmes i palmons i de rams de llorer i olivera.

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans...