Vagi per endavant que no sóc cap expert en música lírica i/o clàssica, ni ho pretenc ser-ho, així que, si hi ha algun entés que llegeix aquesta entrada, o alguna altra relacionada, i troba errades, que em disculpi. A més, diria que no tinc el do de l’oïda. Senzillament escric com a simple afeccionat a l’òpera i a la música clàssica i perquè, crec, que ha d’haver molta gent del meu nivell cosa que, els meus comentaris senzills i planers, els hi pot servir d’ajut a l’hora de començar a introduir-se en un món tan meravellós com a difícil.
Sempre he aconsellat a familiars, amics, companys que, si senten interès per aquests gèneres i els hi dona “por” per la fama de elitista i dificultat que tenen, que no se amoïnin i que comencin escoltant fragments de d’obres com “Carmen”, “Aïda”, “La traviata”, “Madame Butterfly”... Qui no ha escoltat, en alguna ocasió, àries com : “Habanera” de Carmen, “Celeste Aida”, Libiamo (Brindisi) de La traviata, Un bel di vedremo de Madame Butterfly. També que es comprin discos amb recopilació d’àries, duets, cors... D’aquesta forma aniran ficant-se a poc a poc, i sense adonar-se’n.
El passat dia 12 vaig anar a veure “La Fille du regiment” de Gaetano Donizetti.
Introducció de l’obra a la web del Gran Teatre del Liceu:
“Opéra comique en dos actes. Llibret de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges i Jean-François-Alfred Bayard. Música de Gaetano Donizetti. Estrenada l’11 de febrer de 1840 a la Salle de la Bourse de l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona el 30 d’agost de 1844 al Teatre Nou. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 6 de novembre de 1850.
La fille du régiment s’estrenà a París el 1840 en versió francesa, que ha prevalgut des de la seva exhumació al Covent Garden (1966) protagonitzada per Joan Sutherland. Donizetti volgué guanyar-se el públic parisenc després de la retirada de Rossini i la mort de Bellini i féu una obra amable, brillant i contrastada, que exigeix un complet domini de la tècnica vocal, en algun cas al límit de les possibilitats, com l’ària «Pour mon âme» del tenor –amb els famosos nou Do aguts– i algunes intervencions de la soprano. L’argument es limita als amors de Maria, la cantinera d’un regiment francès acampat a Suïssa, molt estimada pels soldats i afillada pel sergent Sulpice, i el jove Tonio, que s’allista a l’exèrcit per poder casar-s’hi. Però apareix la marquesa de Berckenfield, senyora d’un castell pròxim i amiga de Sulpice, que declara ser tia de la jove i se l’emporta per donar-li una educació exquisida. La noia es mor d’avorriment a les classes de cant i ball i es revolta quan la marquesa intenta casar-la amb l’odiós fill de la duquessa de Krakenthorp. Arriba el seu regiment –la cabaletta «Salut à la France» que canta Maria esdevingué quasi un himne nacional– i Tonio reclama el seu amor. La història acaba bé: la marquesa és en realitat la mare de Maria i autoritza el casament amb Tonio amb vista a la felicitat de la filla.”
Aquesta òpera és famosa per l'ària "Ah! mes amis, quel jour de fête!" que s'ha anomenat el Mont Everest per a tenors, presentant 9 Do alts i que arriben comparativament aviat a l'òpera, donant menys temps d'escalfar la veu del cantant. Alguns tenors no hi arriben amb força i el substitueixen per un Si.
L’obra, la qual no coneixia, em va sorprendre molt agradablement. Alegre, àgil, de dues hores i quaranta minuts (contant els entreactes) de durada, petites parts parlades... Tots aquests detalls ajuden, amb tota seguretat, a començar, al neòfit, a introduir-se en aquest món sense patir cap sotrac que el pugui espantar i no hi tornar.
A més, en el cas de Barcelona, va contar amb la participació de l’Àngel Pavlovsky, en el paper de la Duquesa de Crakentorp. Encara que es tracta de dues molt breus aparicions, li donà un xic de proximitat donat el carisma que, aquest personatge, té en el públic Barceloní.
No vaig tenir la sort de trobar entrada per alguna de les representacions en les quals participà el gran tenor peruà Juan Diego Flórez . Tota una llàstima perquè és una de les actuals millors veus existents en el món líric. Sembla ser que, diumenge 7 de març, dia de la primera representació, el públic del Liceu va embogir amb en Flórez, qui va haver de repetir l’ària “”Ah! Mes amis”. Tanmateix, Antonio Gandia, tenor de Crevillent (tenor del segon repartiment), no em va decebre i he de dir que va estar d’allò més bé.
Cas de què esteu interessats per aquest gènere o vulgueu endinsar-vos-hi, aquesta òpera és del tot recomanable així que, si la teniu, no perdeu la oportunitat de gaudir d’ella.
Us deixo el video (gentilesa de “Gabba02”) de la tant festejada ària, en una representació de l’any 2007 a l’òpera de Vienna. Juan Diego Flórez interpretant “Ah! Mes amis”.
I un altra (gentilesa de “FoxyGrandpa”), amb la soprano Francesa, Natalie Dessay, interpretant “Chacun le Sait, Chacun le Dit”, al abril del 2007 a Vienna.
Desitjo que gaudiu d’aquestes dues interpretacions i que us ajudin a entrar-hi a aquest meravellós univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada