SALVADOR PUIG ANTICH

El metge militar, Ignacio Miguel Delgado, prenia el pols de Salvador per certificar la seva defunció. El seu cor bategava dèbilment. Encara no era mort. Ningú no sabia què fer amb aquesta situació. Després d’uns minuts més i un últim examen, decidí que era mort i es podia certificar la defunció: “A Barcelona, a 2 de març de 1974 i essent les nou quaranta hores, s'estén la present diligència per fer constar que en la presó d'homes d'aquesta ciutat ha estat executada per garrot la pena de mort en la persona del reu Salvador Puig Antich en la presó provincial d'aquesta ciutat. Una vegada executada, el capità metge Ignacio Miguel Delgado, després de reconèixer l'interfecte, va certificar-ne la defunció, i el cadàver fou lliurat als seus familiars, senyoreta Immaculada Puig Antich i senyoreta Montserrat Puig Antich”

El barceloní Salvador Puich Antich, jove anarquista vinculat al “Movimiento Ibérico de Liberación (M.I.L.)”, havia estat executat, a garrot vil, després de ser condemnat per la mort a trets del subinspector de la Brigada Político Social Francisco Anguas Barragán, de 23 anys, quan anaven a detenir-lo per la seva participació en atracaments a entitats bancaries.

El mateix dia, gairabé simultàniament i pel mateix mètode va ser executat, a Tarragona, Georg Michael Welzel (àlies Heinz Ches) en el que es va considerar un intent de les autoritats franquistes de distreure l’atenció respecte a l’execució de Puig Antich i confondre a l’opinió pública identificant violència comuna amb violència per motius d’ideologia política.

Un dia abans, a El Pardo (Madrid), el consell de ministres ratificava la pena de mort per a Puig Antich i Heinz Ches. El dictador Franco signà el “enterado” la qual cosa significava que donava “llum verda” a l’execució.

Jo, tot just, acabava de fer els disset anys quan, a la presó Model de Barcelona, a garrot vil, assassinaven a Salvador Puig Antich.

En Francesc Escribano, periodista, en el seu llibre "Compte enrere, La història de Salvador Puig Antich" (Edicions 62, 2001), diu: "El dia que van matar Salvador Puig Antich jo tenia quinze anys. Va ser un dia que em va quedar gravat a la memòria. No vaig ser l'únic. L'impacte de la notícia va ser tan gran que molta gent recorda amb claredat el que va fer aquell dia associant-ho amb el regust amarg que deixava el fet de saber que a Barcelona, a la presó Model, havien executat un jove de vint-i-cinc anys. Aquell dia, com tanta gent, vaig sentir ràbia. Em vaig fer moltes preguntes i em vaig quedar amb la sensació de no entendre per què el règim de Franco havia pres una decisió tan cruel."

Carlota Tolosa (pseudònim que aplegà un col•lectiu integrat per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau), en el seu llibre "La torna de la torna - Salvador Puig Antich i el M.I.L. -Movimiento Ibérico de Liberación- (Editorial Empúries, 1985) ; en el seu pròleg, diu: "El dia 2 de març de de 1974 al matí donaven garrot a Salvador Puig Antich, a la presó Model de Barcelona. Aquell dia Barcelona es va sentir agredida: > va dir Francesc Caminal, i aquest llibre ho recull.
Barcelona, i tot el país, i tota la part del món que va tenir notícia del fet, Va ser un dia que no he tornat a veure repetit a la ciutat, de cop va canviar-ne l'atmosfera i el clima, i són moltes les persones que recorden con a únics detalls de tota mena, personals i col•lectius, d'aquell dissabte d'hivern, gris, humit i d'estranya llum".

No puc dir que, aquell dia, em quedés a la memòria. De fet, no recordo que fos conscient dels fets. L'entorn en el qual em movia (treballava a una empresa petita des dels catorze anys i no anava a l'institut ni universitat, llocs que, juntament amb les grans empreses com SEAT, Miniwatt-Philips i d'altres, es vivia la lluita obrera i contra la dictadura), no era l’idoni per assabentar-se de temes polítics ni socials. A més, des de molt petits, se’ns inculcava a no ficar-nos en política, ni tan sols gosàvem a recollir, del terra quan els veiem, propaganda política. Sí que, possiblement, aquella data despertà la meva consciència política i social degut, principalment, a les manifestacions que, l’assassinat d’en Puig Antich, provocà dintre i fora del país.

Salvador Puig Antich i Georg Michael Welzel van ser els dos últims executats de la dictadura franquista.

Francesc Escribano, al llibre “Compte enrere” diu: “El 2 de març de 1974, quan el van matar, Salvador Puig Antic tenia vint-i-cinc anys. Si L’haguessin indultat, s’hauria beneficiat d’una de les amnisties que es van concedir el 1977 i el 1978. Probablement, no hauria estat més de tres anys a la presó, i el 6 de desembre del 1978 hauria vist com s’aprovava la nova Constitució espanyola, que abolia finalment la pena de mort.”

El cos de Salvador Puig Antich és enterrat al cementiri de Montjuïc (agrupació 14, nínxol 2737).

Després de l'execució, Lluis Llach el va dedicar una cançó "I SI CANTO TRIST" :

I SI CANTO TRIST (1974)

(Lluís Llach)
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per a avui, ni tampoc com a record;

que m'agrada els somrís

d'un infant vora el mar

i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

<

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

<

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per a avui, ni tampoc com a record;

que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l'han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d'ignorats companys.

<

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat

tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m'estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.