Diumenge 7 de març vaig participar a la meva segona marató. La vaig acabà i bé, en molt bona forma. Doncs, sí, va ser la segona... com a voluntari. Al kilòmetre 37,6, a l’Avinguda de la Catedral, es trobava l’avituallament atès per l’associació CoRReDoRS.CaT.
A un quart de vuit del matí ja hi era a la explanada de la font màgica, a Montjuïc. Les fotos “oficials” estaven previstes per a ser preses a tres de vuit i, cert, no me les podia perdre. Ja sabeu aquella dita de “qui es belluga no surt a la foto”. A l’hora prevista es feien els reportatges fotogràfics, principalment a càrrec de companyes dels Correcats.
L’ambient, excepcional, ja feia preveure que seria un gran dia. Centenars de corredors, acompanyants i uns quants afeccionats (massa d’hora), formaven una riuada multicolor que es dirigia cap a la font màgica i al pavelló de la Fira destinat a guarda-robes. També, no podien faltar, molts i molts voluntaris els quals, al punt de sortida, tenien cura de què tot estigues preparat per quan sonés el tret pel començament de la prova.
A poc a poc anaven arribant Correcats. Salutacions, abraçades, petons, ànims i bons desitjos pels que havien d’afrontar-la. Qui més qui menys s’havia preparat per aquest repte.
La meva última cursa va ser el 10 de febrer de 2008. La mitja de Barcelona (1:37:28). Degut al meu problema de genoll no he tornat a córrer i, des de llavors, no m’havia tornat a reunir amb els meus col·legues. Va ser un retrobament emotiu i, amb els primers que em vaig abraçar, apunt vaig estar de llagrimejar, però no ho vaig fer. També vaig trobar-me amb un munt de nous associats. La associació ha pujat com la escuma i, no m’estranya, perquè els afeccionats a córrer troben, en ella, un gran nombre d’avantatges; i tot això per una quantitat irrisòria. També, i molt important, un ambient de germanor i companyonia immillorable. Ja faré una entrada més extensa sobre CoRReDoRS.CaT.
Vàrem fer les fotos i, tot seguit, part dels voluntaris (l’altra anava directament al punt de trobada) anàrem cap a l’estació d’Espanya del metro. Vam baixar a Urquinaona. Carrer Jonqueres a baix i Via Laietana i carrer del Doctor Joaquim Pou fins a sortir a l’Avinguda de la Catedral. Via Laietana semblava un carrer fantasma. Cap cotxe circulava i, quasi, no hi havia vianants. Acostumat a trobar-me, una de les avingudes més importants de la ciutat, arrebossar de gent i trànsit, la imatge de buit esdevenia estranya però, al mateix temps, espectacular. Com a la pel·lícula, de Alejandro Amenábar, “Abre los ojos” on surt, “la Gran Vía” Madrilenya, buida. Tota una vivència. Fa temps que tinc clar que, sobretot, són les petites coses les que s’han de valorar i, per què no?, la visió d’aquesta és una d’elles.
Abans d’agafar el metro vam esperar, davant del hotel Catalonia Barcelona Plaza, a què passessin els maratonians. Els primers van ser el grup d’africans que, en aquesta edició, eren un bon grapat. Després van començar el pas dels que sortien des de la resta de calaixos Sub3h, Sub3h30min, Sub4h, Sub6h. La visió de la carretera d’Hostafrancs era quelcom increïble, plena de gom a gom, d’una vorera a l’altra i fins on arribava la vista. Poquíssima gent eren a les balconades veien la sortida però, sincerament, no saben que es van perdre perquè, segur, la visió des de les alçades havia de ser espectacular. L’últim en sortir va ser en XaviPapell, de CoRReDoRS.CaT, qui és digne de ser admirat. Duu un munt de lesions, però ell té un esperit lluitador i, encara que és conscient del seu estat, surt il·lusionat com el primer. Ànims Xavi! Dels més de dotze mil maratonians, la meitat eren estrangers, cosa que dona idea del prestigi i fama que ha assolit la nostre marató.
A la Catedral acabaven de posar les taules. Els palets amb les begudes isotòniques i les aigües ja hi eren. També les bosses d’esponges, i les capses dels gots. Tot llest perquè, nosaltres, ho comencéssim a preparar.
Es van repartir els tallavents; blau celeste i oficials de la marató i que els voluntaris havíem de dur posats per tal de ser reconeguts sense dificultat. També els entrepans els quals ens ajudarien a mantenir-nos drets durant les aproximadament cinc-sis hores que durà el pas de corredors. Tot seguit fotos, a les escalinates de la Catedral, del grup de voluntaris a l’avituallament.
Ràpidament varem parar les taules (els primers classificats en cadires de rodes no trigarien en passar): gots a “tutiplé” amb begudes isotòniques (per cert, aquestes d’uns colors inversemblants, vermell i blau -no blau-grana-. Vaig tenir un record de la infantesa; les pastilles que, per a fer tintes, compràvem a les papereries i les quals dissolíem en aigua. Quan de temps fa!). Ampolles petites d’aigua. Cubetes de plàstic amb aigua i esponges. Dues taules de gots i dues de aigües i dues de esponges a banda i banda de la avinguda. Ah! També dos raspalls-escombra per a poder retirar gots i ampolles buides que, els maratonians, llencessin. I tot estava llest per al pas dels atletes.
I passaren els dos primers, frec a frec. Eren Roger Puigbò, cadira de rodes i el debutant en la distància, Francesc Solà, aquest en hand-bike. Anaven per feina i no varen agafar res de l’avituallament. Es van plantar tots dos sols a la línia d’arribada, a l’Avinguda de Maria Cristina, disputant un renyit esprint. Van establir en 1h 36’ 15” el temps del guanyador de les respectives categories. Quan es portaven 01:53:21, passaren el nombre 13, Felix Kenya, i el nombre 3, Jackson Kotut, ambdós de Kenya. Tampoc ells van agafar res del que se’ls oferia. A ben segur no disposaven d’un segon a perdre, i, així els va anar, que van arribar a meta com a segon i primer classificats respectivament. Amb, 02:07:30 i 02:07:36, van batre el temps de la prova; a més de ser el millor crono, en una marató, de tot l’Estat. Fins a catorze africans van haver de passar fins que arribà el primer català, Marc Roig Tió, del C.A. Laietana, seguit de l’andorrà Toni Bernardo; quinzè i setzè classificats.
A poc a poc començaren a passar CoRReCaTS (popularment coneguts com a pastanagues pel color de la seva vestimenta). Crec que el primer va ser en Laureano Pérez Oller (la feina encomanada no donava suficient temps per al control i les fotos). A tothom se l’animava, a molts cridant-li per seu nom, aplaudint a tots, crits de alè, panderetes... Tot un festival!. Els fondistes sortien, del kilòmetre 37,6, amb forces renovades (no solament per les begudes i esponges, que també) les quals, nosaltres així ho desitjàvem, els hi ajudaria a arribar a Maria Cristina i creuà la línia d’arribada. Hi va haver un munt d’inscrits de CoRReDoRS.CaT, així que el seu pas era un degoteig constant. Ningú se’ns va escapar!. Especialment celebrat va ser el pas de l’Arcadi Alibés, per a qui aquesta era la seva cent marató. També el d’en Miquel Pucurull qui, als seus 71 anys, acabava la seva quaranta-u-nena prova.
Els últims maratonians a passar van tenir festival extra doncs se’ls va fe passadís, onades, crits individualitzats. A tots se’ls va “obligar”, a creuar per túnel de voluntaris “pastanaga”. Entre els darrers hi va haver uns quants japonesos, tots amb una considerable edat i amb unes ganes enormes de passar-s’ho d’allò més bé. Quins nassos!, a les seves edats i viatjar fins a Barcelona per a fer la marató... Un deu!.
I tots esperàvem, amb ànsies i especial il·lusió, al nostre benvolgut company en Xavi (XaviPapell). Va arribar l’últim classificat i, darrera, les furgonetes “escombres”, senyar inequívoca que, en Xavi, havia abandonat. Encara, amb poques esperances, vam esperar una estona, pensant que podia arribar d’un moment a un altre. No, no va ser així. Definitivament no arribà.
A un quart de dues plegàvem veles i ens retiràvem cap a casa després de, tenir la certesa, que la feina feta havia estat d’allò més positiva, agraïda i satisfactòria i, sobre tot, gratificant, molt gratificant.
Tots, els que era la primera vegada i els que repetíem, absolutament tots, coincidíem en què, l’any pròxim, tornarem a repetir l’experiència. Ja que no podem córrer almenys participem i posem el nostre gra de sorra en el desenvolupament de la cursa.
S’hauria d’anar pensant, dintre de l’associació CoRReDoRS.CaT, a reclamar dos punts d’avituallament perquè, veien l’èxit obtingut any rera any, segur que faran falta.
L’espectacle de veure una marató, o qualsevol cursa, és impagable a més, el fet de participar-hi com a corredor o com voluntari o afeccionat, que anima, és d’allò més gratificant, per això us invito a que, en properes proves, si no hi participeu corrent, sortiu als carrers a animar i estar amb els principals protagonistes i que són els corredors. De veritat, segur que repetireu. A més, Barcelona es podrà comparar amb proves com les de Berlín, Paris, Amsterdam, New York i moltes d'altres en les quals, els ciutadans d'aquelles ciutats, surten en masses per a viure-les, gaudir-les i animar, sense parar, als maratonians que hi participen.
Vídeos de les arribades i classificacions.
Marató de BCN'2010
Total arribats: 10.033
Homes: 8.695
Dones: 1.338
Marató de BCN'2009
Total arribats: 8.129
Homes: 7.250
Dones: 879
Percentatge del 2010 respecte del 2009
Total arribats: + 23%
Homes: + 20%
Dones: + 52%
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada